Alguns dies abans de viatjar per segona vegada a París en Macià sospitava ja que el petit geni Adrià posseïa massa força, i decidí d’assassinar-lo, perquè va pensar que en lloc d’ésser un petit geni ocorrent era un claríssim representant del maniqueisme més a l’us. Quan ja acabava el llibre «Les temptacions», i a causa d’una aparició de n’Adriàngelo a la televisió, on va parlar de «La novel·lassa» d’una manera que enfurí l’al·lot, en Macià va obrir la porteta del comptador de l’electricitat i va baixar al pati, on encengué una foguera que mullà tres cops amb metzina. Després hi va llançar les anelles, i aquella nit observà morbosament les oscil·lacions del foc fins que s’apagà. Després va tancar el balcó i es disposà a dormir. Oblidà el test on havia pres el foc, i quan es va assabentar de la trista notícia que Silvestre da Silva, més conegut com Vicki Baum, autor d’obres tan conegudes com «Chacal» i «Papillon», havia mort, es dirigí precipitadament al pati i furgà l’interior de la gerra amb el cor estret. Entre les cendres aparegueren les anelles, que en ésser fregades es mostraren tan lluents i ben niquelades com sempre. En Macià va sospirar, i quan volgué guardar-les altre cop a la caixa de l’electricitat sabé que ara el geni s’allotjava en una llàntia màgica, juntament amb na Raquel, la musa. Tanmateix, aquell dia en Macià encara no va conèixer la dona que era l’esperit de na Raquel, la vídua que enfollí l’oncle Adrià. En Macià va trigar encara algun temps a conèixer-la.
Va succeir una nit de pluja. Havent visitat París i havent-se convertit en personatge superfamós, a causa de la revelació d’en Lucifer, en Macià travessava una època crítica i se sentia molt alacaigut. Els dies que n’Adrià vestia una casaca vermella i daurada i li feia veure meravelles semblaven haver-se quedat definitivament enrera. Potser allò fos una mena de venjança contra el seu intent d’assassinat, o potser era només que els esperits li eren contraris, cosa sempre inexplicable i inevitable. Les relacions del geni, ara ho veia ben clar, l’ajudaren a forjar-se l’ambient necessari per a escriure les seves magnífiques obres i l’ajudaren a evadir-se de la realitat. El nostre heroi, absort en meditacions contradictòries, es va apropar al balcó, davant els vidres del qual hi havia la taula-escriptori. Continuava plovent i no podia dormir. No sabia on havia deixat l’orinal. Segurament davall el llit. Defora, un ventet suau feia repicar la pluja contra els vidres i propiciava el ball dels déus fantàstics. El cel devia estar encapotat, encara que, des d’allí, degut a l’estretor del pati, no era fàcil d’esbrinar-ho. Seguia el tamboreig de la pluja, com la mà d’un esperit que cridàs a la finestra. El nostre petit heroi parpellejà, com sortint d’un altre somni, i va veure que, efectivament, una mà picava a la finestra. Va obrir i el ventet li despentinà la llarga cabellera, i, com portada pel vent, entrà una dona a l’estudi, qualcú que l’ajudà a tancar. Era na Raquel, la musa. La seva respiració emplenava l’estança i hom tenia la impressió de conèixer-la des de sempre. Ella es desplaçava destrament entre la fosca. Obria el llum i no semblava avergonyir-se de la seva nuesa. En Macià se li havia apropat i la contemplava absort. La pluja seguia esclafant-se contra els vidres. La dona va desaparèixer un instant i va tornar aparèixer, portant la llàntia màgica. En Macià la fregà i el petit geni sortí en forma d’un núvol d’espumes que, a poc a poc, anava agafant forma. N’Adrià portava una casaca daurada, idèntica a la que ell vestia, que va oferir a na Raquel. Ella es vestí. Les sines, prepotents, li feien un xic d’embalum. El petit geni va dir que ella era el fantasma de na Raquel, i la dona ho ratificà tot afirmant:
—Sí, jo sóc l’esperit de na Raquel, sóc una ànima favorable per a tu; jo te donaré a beure dels meus pits, que contenen el mannà de les contarelles, gràcies al qual podràs escriure una nova novel·la.
N’Adrià, que era un esperit molt gelós, va dir que ell ho impediria, i mentre la parella de genis discutien, a en Macià se li va ocórrer el títol d’una nova obra, «Abracadabra», i se va proposar d’escriure-la, encara que amb això es contradigués i deixàs de banda el propòsit de no tornar escriure.
—Els esperits de dona som savis en enganys —digué na Raquel—. No ho podràs impedir.
Des de llavors en Macià ve viure amb el cor encongit esperant que un o altre geni se li manifestàs. N’Adriàngelo, mentrestant, falsificà moltes proves i documents, a fi d’atribuir-se la paternitat de «La novel·lassa» i de «Les temptacions» i arruïnar amb això en Macià. Li posà plet i guanyà, i amb això el nostre heroi es veié enfangat en deutes i fou menyspreat per tots els qui l’havien aclamat. En Macià fregava inútilment la llàntia màgica, tot demanant que se manifestàs na Raquel i l’ajudàs a escriure «Àbracadabra», a fi de tornar enriquir-se. Àdhuc pregava n’Adrià que comparegués, que no amagàs la cara i que digués la veritat, perquè ell sabia molt bé amb quin esforç havia escrit la novel·la, des del fons dels seus dies de misèria. Però ni el geni ni la musa no li feien cas. I n’Adriàngelo fruïa fama internacional i rebia els visitants a la luxosa casa que s’havia comprat, tot sortint sobtadament de darrera un gerro o desapareixent impensadament rera una mampara. Na Catalina era l’única persona que animava en Macià i li deia ets jove, no t’has de deixar decaure, escriu un altre llibre, demostra que el que aquell home va dir no era ver, quina jugada que et va fer, creu-me, fiet meu, que no hi ha ningú qui tengui fedal… Però Macià, arruïnat i desmoralitzat, s’enfonsava en el pou del pessimisme i li semblava que tot se li havia acabat. Els amics li havien girat l’esquena, en Sebastià Riquelme no contestava les seves lletres ni les seves telefonades, na Maria Dolors no corresponia les seves felicitacions i en Lucifer Garcia s’havia mort. Els editors només els podia convèncer un nou manuscrit, que així i tot difícilment es llegirien. I el dia que en Macià va aconseguir que n’Adrià se li manifestàs, el fantasma li va assegurar, entre perjuris, que aquell altre Adriàngelo era un intrús, un esperit més poderós que ell i contra qui no hi podia. Aquell dia, tanmateix, na Raquel, la musa, es va amagar rera l’esquena del geni i féu l’ullet a en Macià. I l’al·lot continuà vivint alacaigut, acabant dificultosament la carrera de Filosofia.
I una nit en Macià va tornar entrar a la cambra fosca i fregà la llàntia altra vegada. Tot d’una brollà un fumet blanc i com perfumat. Era na Raquel, la musa. Ella l’animà que escrivís el llibre «Abracadabra», tot prometent d’ajudar-lo quan pogués escapar-se de la vigilància del geni. Veuria com bevent la llet dels seus pits coneixeria meravelles. Tenia una arma: la creu amb què Raquel, la vídua, havia fet enfollir n’Adrià. Això mantindria allunyat l’esperit, perquè quedava anorreat sota el conjur d’aquella creu justiciera. En Macià, que cregué recuperar el do de somriure, col·locà la creu damunt la taula-escriptori; era molt rústica i se sostenia mitjançant un pedestalet que simulava una muntanya. Després l’al·lot i la musa baixaren al menjador de la casa del costat, on hi havia les butaques vermelles que havien estat al cotxe de l’oncle Dumbo, situades ben davant la cisterna. Havien estat del vell «Ford-T», que l’oncle Dumbo tenia batiat amb el nom d’«Albiñana». Aquelles butaques alimentaven també la fantasia del nostre petit heroi. Na Raquel s’assegué en una i es descobrí el bust per a nodrir de contarelles la imaginació d’en Macià.
I en Macià va somiar el somni de l’avi Janer i na Raquel, la musa. L’avi Janer, que nomia Ignasi, havia nascut vestit amb una faldeta de seda i molt net. Posseïa el do de curar la mossegada dels escurçons i era capaç d’encantar persones i animals amb sols el poder de la seva mirada. I podia animar els objectes inerts. Tenia una creu vermella al paladar, feta com amb dos traços d’almangra. N’Ignasi Janer havia estat, com els seus germans, amant del sarau i l’aventura. No emprava virtuosament els dons que li atorgà la natura i era el més sorrut dels germans. El jugador de pòquer que l’acusava d’engany es trobava tot d’una enlairat, sense suport, amb la mirada magnètica de l’avi, que també li feia empassar els naips. L’avi Janer va guardar sempre entre els seus estris la faldeta amb què havia nascut vestit. Era d’una tela suau i transparent i brodada amb floretes. El dia que va morir, quan els seus fills volgueren guardar al taüt «el vestit de néixer», trobaren la faldeta desfeta amb una taca de sang. I és possible que fos gràcies al poder del seu fill que la rebesàvia Capó pogués convertir en or les monedes que rosegava; no se sap bé. Però no hi ha dubtes que fou n’Ignasi qui possibilità l’enriquiment de na Maria Riquelme, la dona amb qui es casà. Quan na Maria treballava de dida de dia i feia de nits les feines de casa, n’Ignasi transformava els pocs aliments que ella duia en tot de queviures amb què donar menjar a la colla d’infants que van tenir. N’Ignasi multiplicava els bilions i altres monedes que la dona guanyava, i així aviat pogueren reunir prou diners com per a comprar l’«Hostal de la Bolla», d’on els havia de venir la prosperitat de les èpoques felices. Llavors na Maria Riquelme va afegir a l’hostal la casa del costat, que era el lloc on en Macià somiava i que havia estat adquirida primerament per la família Janer-Capó, la que regentava el cafè de «Ses Porgueres». N’Ignasi Janer no treballava, però exercia el seu poder magnètic en bé dels seus. Quan va arribar la guerra civil i n’Ignasi va morir, es desféu l’encanteri, i na Maria guardava dins una mitja la cartera abonyegada que contenia tota la seva fortuna i se va arruïnar quan va acabar la guerra, perquè tots els bitllets resultaren falsos, amb el nou règim. Na Maria no va arribar a cobrar els fabulosos banquets amb què s empatxaven els milicians, com tampoc no arribà a cobrar la minuta dels sacerdots i presos que havia alimentat durant el captiveri. Els milicians havien fuit emportant-se’n llençols i mantes, vaixelles i cristalleries i sense deixar ni calç a les parets, i don Gustavo predicava inútilment des de la trona que aquell dels anys de guerra era un deute insalvable. I en Bernat, el pare d’en Macià, enviava a sa mare plats, flassades i sabó, des de Sevilla, gastant en aquest proveïment la paga de soldat rebuda des que fou mobilitzat a Melilla, on es trobava acomplint el servei militar. Així era la vida. De ben segur que totes aquestes desgràcies s’haurien pogut evitar mitjançant la protecció magnètica que l’avi Ignasi exercí durant la seva vida.
L’avi Ignasi havia perdut tres dits de la mà esquerra en una baralla amb un carnisser que el trobà amb la seva dona i que els hi tallà amb el tallant. L’espòs envilit apuntava en realitat al cap. N’Ignasi s’hauria pogut curar tot aferrant-los amb saliva, però no volgué fer-ho. Va voler lluir aquells dits tallats com un distintiu del seu caràcter. Es va tallar l’hemorràgia tot d’una, aficant-se els munyons a la boca, tot mentre paralitzava amb la mirada el carnisser i feia que quedàs suspès a alguns metres d’en terra, com en un èxtasi aberrant. Els dits tallats acariciaren la dona, enfollint-la, sense que ell pogués fer res per a impedir-ho. Després n’Ignasi féu davallar el carnisser i l’obligà a menjar-se els dits, i la boca se li omplia de sang. Alguns dies més tard el carnisser va matar l’esposa i va vendre les seves carns capolades, perquè aquell era un carnisser culte i havia llegit «El buscón», de Quevedo. L’assassinat va trigar alguns mesos a descobrir-se, i l’esposa morta cantava romanços des dels ulls i les tetines de tot de persones.
Una vegada n’Ignasi salvà la seva filla Claudina de la mossegada d’un escurçó. I quan l’Arxiduc visità l’illa, l’avi Janer va veure l’escala argentada del riure de na Raquel, que llavors encara no era ni una musa ni una vídua, sinó una al·lota, i la reproduí, l’escala, per al seu ús personal. Una nit, quan l’arxiduc es trobava ja enfora de les terres menorquines, n’Ignasi va desplegar l’escala, tot fent que solcàs la nit, que era tenyida de tinta blau-fosc, fent que creuàs la faç de la lluna plena i arribàs fins al dormitori del noble. L’avi Ignasi va fugir per aquesta escala i el va sorprendre allitat amb una bella núvia de baixa extracció social que havia deixat l’estimat desesperat al llit de la gelosia. N’Ignasi la convertí en un porquet, amb el poder extraordinari de la seva mirada, i el porquet es menjava l’anriduc, entre renecs enfeblits, mentre el noble somiava que era el moro de l’Alhambra. Algunes nits l’avi Janer es posava damunt una granera, vestit amb la capeta negra i el capell de feltre, i sobrevolava les teulades, aficant-se a les xemeneies i baixant a les cisternes. Llavors aixecava les faldes de les casades i les feia enganyar els seus marits. I volava per damunt els carrerons, tot fent sonar una pandereta i despertant a tothom. Desencadenava somnis impurs en la imaginació de tot d’al·lots i al·lotes i era com un dimoni, perquè els feia condemnar-se, car callaven a la confessió la veritat dels seus desigs. I les vespres assenyalades era terrible el poder del seu malefici. I tots els anys havien de realitzar-se set o vuit matrimonis apressats i imprevistos, i feia que algunes parelles massa enceses en la passió carnal engendrassin fills de llauna. I quan sortia la banda municipal de música, aquesta colla d’intèrprets caducs i al·lots impúbers, n’Ignasi Janer canviava els orificis del clarinet i els acords de la trompeta, i es confonia en el color grisós dels uniformes i en la línia granat que ornava els pantalons. Es convertia en un nan que feia ganyotes al púber i en una mà que apagava el so dels platerets i emergia dels colossals trombons. La mà dibuixava gestos procaços, descomponia les partitures i robava la batuta al director. Esquinçava sedes, peces íntimes, folros i globus tot estranys, i una veu se perdia entre el cor dels adolescents per assegurar que la vida closa, ascètica i episcopal del poble menorquí ocasionava matrimonis mal avinguts i adolescents alcohòlics que veien reprimides les seves inclinacions naturals. I l’avi Ignasi, convertit en vida en un altre geni malèfic com n’Adrià, enardía les sangs jovenils la nit de Sant Joan.
Na Raquel féu veure tot això a en Macià, havent-li deixat beure al seu si la llet de les contarelles. I encara li va parlar delia mateixa, aquella nit fabulosa. N’Adriàngelo es trobava lluny i no podia destorbar-lo. La musa, que va notar l’al·lot una mica cansat, se li va atracar amb el bust descobert i el somriure als llavis. En Macià succionà com un infant famèlic, tot escoltant les paraules de la musa, que li deia que quan fou humana va néixer en un barri pobre. Son pare havia estat sucrer i una bruixa li va augurar una existència inextingible en forma de criatura obscena i sobrenatural. Va conèixer en Ramon, un mati, al mofi, quan els pescadors cosien les xarxes i ella rebia el sol al rostre. Amb el temps en Ramon anava a estudiar medicina i se convertia en un doctor apreciat amb qui es casava na Raquel, que era l’al·lota més formosa de la vila. Havia suportat durant anys les bufetades de sa mare, que estava molt grassa, tenia poc cabell i paria molt fàcilment. Na Raquel tenia els llavis com maduixots al moscatell i els ulls com dos escarabats negres i s’assemblava molt a na Cleopatra. Quan l’Arxiduc va venir a Menorca i hagué creuat l’escala del Rei, el primer que va veure fou aquesta esplendorosa vestal, i va demanar el privilegi de posseir-la. Va omplir la seva miserable casa de sedes i brocats i na Raquel, encara adolescent, es va trobar vestida de porpra, en una estança sumptuosa, amb el flàccid cabell negre prolongant-se-li més enllà de l’espatlla i bategant-li el bust incipient. Es va recolzar a la columna daurada del llit i va sentir al coll la mossegada de la lluna plena de la mitjanit. Mirà l’Arxiduc en sa afrontosa nuesa i li degué semblar un insecte vituperable. L’home li havia regalat unes anelletes criolles d’or massís. L’al·lota feia una olor tan bona… Els seus llavis eren tan suaus i encoixinats, li va dir. Jo sóc el gran Arxiduc, no ho has notat? Na Raquel mossegà amb tota la seva ràbia i fugi per l’escala inacabable del seu riure argentat, que era com un complicat conducte on fins llavors no s’havia emmagatzemat mai tal quantitat de goig. En el picarol de la seva rialla el vestit de porpra s’agitava com una bandera vella, com una expressió de rebel·lia. Els escalons eren magnífics, alts i espumejants. La nit s’emplenava de llumetes. Na Raquel sospirava i tenia a la boca un gust amarg.
La mare va bufetejar na Raquel, que rugia veladament, com una lleona que defensàs el niu. Hi hagué un moment que l’al·lota es féu enrera i la dona va llenegar i s’esberlà el crani i perdé el seny i es passà la resta de la vida asseguda en una cadira amb un forat tot rodó per a poder cagar. Llavors na Raquel ja s’havia casat amb en Ramon i vivia còmodament i enganyava el metge amb n’Adrià, el més petit dels Janer Capó. Les nits de tempesta resava davant una creu, aquella mateixa creu que ara es trobava damunt la taula-escriptori d’en Macià, i li creixien llargues dentotes entre les genives sagnants. I el cos se li omplia de pues metàl·liques i rugia entre el ressò dels trons. Es feia més alta i camallarga i pujava a l’ampit i se la veia destacada pel resplendor dels llamps. En el silenci que espaiava els trons i els gemecs de na Raquel se sentia bufar el vent i espetegar la pluja contra les parets de la casa, que era ampla i senyorívola. I na Raquel començava altre cop el camí del seu riure argentat, la sendera de la lluna del llamp. En Ramon estava assabentat de les seves fugides i aquelles nits suava gotes de vitriol. Sabia que la mare havia mort cagant i que al pare sucrer el varen trobar ofegat dins el cossi de la merenga, arraulit com un ninot de pasta fullada, amb el bigoti engomat per l’almívar. En Ramon sabia tot això i sabia que el poble deia que na Raquel era una bruixa, però desconeixia la seva infidelitat.
El metge, que havia estat tan jovial, es tornà esquiu i era descurat amb els malalts. Sovintejava el cafè de «Ses Porgueres» i moltes nits s allitava ebri. Una vegada va somiar que entrava en un edifici de la plaça de la catedral que en realitat no existia. Les parets de la casa eren completament blanques i eren fetes de boira. De sobte l’eixordà l’espetec insospitat duna molla verda que es desplegava davant ell, una molla que representava un monstre amb els ulls grocs. Era un ninot de pedaç que gemegava grotescament. Es va desmaiar i caigué per la inacabable escala del riure argentat de na Raquel, rodant fins a un replà fosc on romangué estès durant hores. Quan obri els ulls percebé una resplendor llunyana i en seguí el rastre. Va avançar més de cinquanta passes i les seves sabates cruixien estrepitosament Va arribar fins a una porta de vidres quadrats, petits, darrera la qual es veia una llitera enllumenada per un quinqué. Dues dones seien i una li donava l’esquena; l’altra era na Raquel, en Macià n’estava ben segur. No l’havia vist, perquè s’entretenia escapçant les cartes del tarot. Després n’extragué una i hi hagué com una exhalació luctuosa que ofegàs la llum del quinqué. Era la carta de la mort. Na Raquel se’l mirava i somreia, tot mostrant-la-hi. Així doncs ho sabia, que era allà. L’altra dona es va girar i tenia la cara de n’Adrià, el més petit dels del cafè de «Ses Porgueres», el que totes les nits l’escurava al joc del pòquer. Llavors el doctor Ramon despertà a la consulta i preguntà l’hora.
—Són les sis d’es capvespre i fa dues hores que dorm.
Es va posar 1’abric i va sortir, sense fer cas dels precs de l’abundosa clientela que se congregava a la sala d’espera. Va entrar a ca seua com una ràfega de vent patètic. Va pujar al dormitori i va trobar na Raquel en braços de l’oncle Adrià. Na Raquel havia començat a desplegar les pues metàl·liques del seu cos i a mostrar les llargues dents sagnants, però el metge es revestí de tota la seva dignitat i va citar l’oncle en duel. Aquella nit n’Adrià li descarregà un tret traïdor i l’alegre seductor va continuar allitant-se amb la vídua, tot burlant-se de les seves pues metàl·liques i dels seus precs davant la creu, les nits de tempesta. Una vegada volgué atreure-la quan estava extasiada, però ella se’l va mirar amb els ulls rogencs i bramulant com un llop i el féu tornar enrera. La vídua es convertí en un vici perillós per a l’oncle Adrià, que va anar deixant les altres aventures per ella i àdhuc arribà a oblidar-se de menjar. Va semblar convertir-se en un altre home. Foragitava les dones que el temptaven amb els llavis i els mugrons pintats de vermell. Ja no dominava els naips de pòquer, no sabia fer-los volar com si fossin coloms ensinistrats. Ja no fumava amb el seu dit groc, i es passava el dia a casa de la vídua. Havia cregut esgotar la copa de l’amor en aventures esbojarrades, entre nits amagat rera la cisterna d’un marit envilit, sense advertir que l’amor era una cosa molt més senzilla i molt més terrible. Va començar a contemplar embadalit la devoció de la vídua-vampir, i una vegada que volgué atreure-la, quan pregava davant la creu, la dona li va clavar les dents i li injectà tot el verí de les seves pues de metall. El deixà sens forces i grimpà a l’ampit amb les seves cames de cigonya. Va desplegar la inacabable escala del seu riure argentat, que aquella nit semblava com de bronze, i quan es trobava pujant apressadament, enfollit en el desgavell del seu riure sinistre, un llamp li esmitjà el front i la va matar. N’Adrià es va tornar boig, en veure-ho. Quan la vídua va morir havia acabat la tempesta sense deixar cap rastre de la pluja. N’Adrià va baixar nu al port i va recórrer els carrerons, altre cop sumits en la pau dels justos, que dormien i roncaven a les seves llars. S’agenollà davant la porta de l’església del Sant Cristo, i només el veié la filla de la guardessa, que havia estat la seva amant i que un dia es casaria amb un ferrer honrat i gelós del seu honor. Diuen que aquella nit la imatge morena del Sant Cristo va suar sang per primera vegada. L’oncle Adrià es va tancar dins la cambra fosca de la casa que havia comprat el seu pare, el rebesavi Janer, i allà va morir, víctima de la follia i de la sífilis.
Van trobar na Raquel morta davant la creu, havent sofert un atac al cor. N’hi va haver que proposaren la seva santificació relacionant el fet de la suor sagrada i de la mort davant la creu. Però na Raquel va quedar a la ment popular com una vídua terriblement atractiva i una mica luxuriosa, i el seu esperit passà a convertir-se en la musa de pits fecunds que inspirava els somnis d’en Macià. El petit geni va tornar a la llàntia i na Raquel, la musa, hagué d’apressar-se, a fi que no advertís la seva absència. En Macià va anar despertant lentament d’un somni molt profund i ple de visions oníriques i cavil·lacions fantàstiques. Es trobava encara dormint a la seva cambra de la casa del costat. Va cercar a les palpentes la tauleta per agafar el got. Va beure i es va dirigir al balcó, on hi havia Formal. Era molt estrany, però qualcú havia tret la taula-escriptori dels seus afanys de creador incipient. Segurament na Catalina. Va tornar al llit i s’adormí altra vegada. La nit se li feia molt llarga i ja havia somiat set somnis.