I en Macià va somiar un somni de Nadal i de reis d’Orient. Les darreres festes nadalenques havien estat tan tristes… Llavors encara no s’havia reconciliat amb el petit geni n’Adrià i es trobava molt sol. La nit de cap d’any havia sopat ben sol. Na Catalina li servia el menjar i s’espantava en veure que bevia tant. Avui sí que te n’aniràs ben alegre, li deia. I en sonar les dotze campanades va brindar per l’any que naixia, per l’any que sens dubte seria tan dolent com el que se n’anava, perquè el nostre petit heroi, llavors, se trobava molt decebut. I quan hagué acabat el banquet solitari en Macià se’n va anar a ballar, encara que no va ballar i va seguir bevent i va perdre l’esma i se’n va anar a dormir. I això era tot, però, podria canviar-se? En Macià, reflexionant al terrat de la casa del costat de l’«Hostal de la Bolla», tot contemplant una posta amagada rera les teulades però bellament groguenca, es va dir que sí, que tot podia canviar-se. Tot consistia a afrontar el destí d’una altra manera. I com tots els grans descobriments, això era el més senzill. Ja li ho havia sentit dir moltes vegades, a na Catalina. Ella deia que la vida se l’havia de sebre viure. El nostre petit heroi va somriure. Va baixar al carrer i li semblava que tenia una llum nova al rostre, una llum desconeguda i com de felicitat. Va enfilar el carrer del Carme. Va anar baixant i a la plaça del Born es va trobar amb en Tiago. Junts arribaren a «Sa Clau» i també al «Tritón». En Tiago deia que allò, a l’hivern, no tenia vida, quatre putes estudiantes… En Macià pensava que era ben difícil, agafar una positura nova, així, ben de sobte. El més difícil era de perseverar. Era com canviar-se el caràcter. Era…

Un d’aquells dies va fer amistat amb una catalana que nomia Maria Lluïsa. En Macià va trigar molt a adonar-se que aquella al·lota era la que tan ufanosament havia conquistat en Riquelme, el cosí. Va ser ella mateixa qui li parlà del cosinet, tot fent una mena de recompte de les seves amistats. ¿El coneixia? Es deia Joan i era grasset i una mica calb… En Macià va somriure i l’al·lota també va somriure, apropant-se-li com perquè la besàs. Però en Macià no la va tocar. Sortiren junts, aquella setmana, i el diumenge, la nit abans que l’al·lota se n’anàs, la portà a l’hort dels Riquelme. Arribaren fins a la sínia i, en arribar davant les cols —l’únic del jardí que a la penombra lunar apareixia verd— en Macià va fer notar: «N’havies vistes mai, de cols tan altes?». I na Maria Lluïsa, que era lletjona i duia ulleres però que tenia la seva punteta de cultura, va dir: «Ironies, mira que dir-los arbres, a aquests tronxos…». I s’assegueren a la pica. Ella descansava damunt els seus genolls. Duia uns calçons vaquers d’un blau destenyit. En Macià, tot acaronant-li les sines damunt la roba del jersei, va dir: «Sóc una mena de visionari, és cert… Sí, ja ten pots ben riure, ja!». Na Maria Lluïsa reia. En Macià la deixava fer. Sentia el rebotre de les seves cames damunt les seves. Endevinava l’ardor íntim d’aquella al·lota lletjona i qui sap si desgraciada. Estava segur que li seria molt fàcil de posseir-la. No dubtava que ella ho esperava, que ho sabia des del moment que havia entrat a l’hort. I continuava rient. En Macià li va treure les ulleres. Així, a l’hort salvatge, vora la sínia de la mort i sota la lluna de febrer, àdhuc estava formosa… En Macià va pensar que qualsevol dona hauria estat formosa en aquells moments. «Au, empeny la sínia», li va dir. «Però què dius!».

—Empeny-la, au…

L’obligava a incorporar-se i a empènyer la sínia. De sobte li venia un rampell i emprava els sostenidors per a tapar-li els ulls. I ambdós reien. Quines cucales! Arri! La sínia voltava. Els eixos gemegaven i els seus gemecs esdevenien una cançó. La serena de la nit banyava el tors de la noia, que se descobria la mirada i panteixava. Ara era el moment. Ara, no havia de deixar passar l’ocasió. En Macià es llançava sobre l’al·lota descuidada i li serrava la gargamella amb les mans. Sentia un enorme plaer de poder escanyar-la. No li deixava exhalar una sola queixa, i ella era incapaç de lluitar. Després la fotria dins el pou. Oh, sí, la hi fotria. Alçà el cap i l’espantà la faç rodona de la lluna argentada. Va ser com un encontre insospitat. De sobte va afluixar les mans. Va baixar lentament el cap. N’estava segur, rera l’estany, amagat, hi havia el petit geni n’Adrià, i devia desviar els raigs de la lluna cap al seu front, mitjançant un espill de butxaca. Tot mentre l’al·lota es bategava va fer veure que l’ajudava, i va saltar de sobte cap endavant. El petit geni fugia, però encara va tenir temps de pegar-li una puntada de peu al cul i en Macià el veié allunyar-se amb una mà a les anques. Na Maria Lluïsa li deia: «M’has fet mal». «Només volia jugar».

—Doncs m’has fet mal.

Va anar acaronant-la amb lentitud. I aquella nit plena de presagis va ser, senzillament, una nit meravellosa. La sínia va rodar sola fins que va néixer el nou dia i va semblar que obrava aquell miracle de la tornada a un passat sens temors. Va ser com tornar a trobar la il·lusió. I no el preocupà la durada que aquest sentiment pogués assolir. Va romandre immòbil fins a la matinada, tombat damunt l’herba i exposat a la serena de la nit. A la seva vora na Maria Lluïsa es feia present amb un respirar quasi imperceptible que a vegades ofegava el gemec d’un mussol o l’enrenou que, malgrat trobar-se tan lluny, arribava de la mar. No es va preocupar de comprovar si dormia o si només era que no s’atrevia a contrariar-lo —perquè devia intuir que intentar anar-se’n era contrariar-lo— i se resignava a refredar-se. I la lluna va anar cobrint lentament el seu recorregut. La lluna de febrer. Els cadufs —¿era potser l’anar fent de la sínia, el que simulava el brogit de la mar?— vomitaven aquella nit una aigua molt límpida, una aigua molt neta que queia en filets i seguia la seva cursa fins a l’estany. La llum argentada de la lluna reverberava als cadufs, tot traient-ne espurneigs tan fugaços que es trametien tan lluny, que arribaven fins a les regions més remotes del cel, i constituïen un univers com de focs d’artifici, una nebulosa de coloraines en moviment que anaven evolucionant, caient i apagant-se veladament, deixant només breus punts al cel que eren les estrelles. Així de màgic tornava a ser tot, com en els millors moments. Llavors no era estrany de poder estar-se tota una nit de febrer a l’aire lliure, sense por de refredar-se, amb els ulls oberts al misteri de la volta blavenca, ennegrida i salplujada de lluernes, aquell espai infinit que la calma sideral feia tan palpablement misteriós. Tampoc ja no podia sobresaltar l’ànima del nostre petit heroi l’evidència que el malèvol petit geni l’havia estat temptant fatídicament i que sens dubte persistia en el seu intent, ja que si en Macià desviava la vista fins a l’estany podia percebre al besllum de les aigües argentades la silueta del dimoniet verd, amb corns, cua de lleó i ales de rat-penat que havia estat el cosí en Riquelme. Ja no li feia por, però, el petit geni. Senzillament, es deixava fascinar en un univers propici i reconfortant, tant com aquella altra nit de la seva infantesa que va obrir els ulls de matinada i va veure les estrelles, com si la teginada, la casa tota s’hagués tornat de vidre. I el reflex de la lluna, que s’allunyava, el mantell de lluernes era com una ficció de cel·lofana, un pessebre com el de l’escola del Born, on van fer un cometa que volava sol i era il·luminat. Aquella pau de la innocència era la que ara tornava. Una nit de febrer, quan Nadal s’havia extingit sense il·lusió, en Macià va tornar viure Nadal, i la nit dels Reis, i se sentí tan feliç com quan era infant.

La sínia continuava rodant, i en passar pel seu damunt, el travesser els ventava amb el seu airet. El més bonic era aquella llum que en besar l’aigua espurnejava tant i emetia coets i traques d’estrelles. Hi hagué un moment que un llamp va semblar cegar-los, i va ser possible de veure una llarga cua de llum que ascendia fins al cel. Això va ser el millor. Havia nascut el cometa. Era com una colzada de filets de platí embolcallats en reguerons d’ambre que anava assecant-se en sentit invers: la cua es feia més cuita de la banda de la terra, o millor, s’alçava i cobria la faç de tots els pobles del món —si es devia haver allargat, nascuda a l’hort minúscul dels Riquelme!— per tal que tots sabessin en quina direcció quedava l’estable on havia nascut Jesucrist. Perquè cavalcant el seu llom inaudit havia pogut arribar fins a la bolla central de platí fosforescent, que era el nucli estel·lar. Hauria estat, sens dubte, el més fantàstic dels viatges. En Macià, joiós, i na Maria Lluïsa, la catalana lletjona que havia conegut el cosí en Riquelme, botant de filet en filet i nedant dins llacades d’ambre per a abastar el cap del cometa. Serien com dos àngels impossibles, ella lluint els diminuts pitets salplujats de llentissons i amb una llum radiant a la mirada que la fes semblar molt bella. Aquest era el portent. De sobte en Macià tibava la mà que agafava l’al·lota i trotava, junts saltaven fins a la cua del cometa —encara podien abastar-la— i, una vegada sumits en el món lluminós, s abraçaven molt feliços perquè reviurien de tan a la vora Pencant d’un Nadal sempre renovat, un Nadal del mes de febrer. A baix (s’allunyaven ja vertiginosament) la sínia continuava rodant i generant sempre noves estrelles; se’n necessitaven milions, per a omplir l’univers.

Sí, ella tenia el cos cobert d’escames daurades i movia unes ales de seda. Als seus ulls hi havia una llum rosada que la feia semblar una veritable criatura sobrenatural i que donava molt d’atractiu al seu rostre. Tenia la cara plena de pigues —aquelles pigues abans no hi eren, en Macià n’estava segur—, com si els porus li supurassin una alegria enrogida, convertida en sang. En Macià l’abraçava i junts feien el camí del cometa; sabia que no l’estimava, però això tampoc no li importava i no constituïa cap impediment per a sentir-se momentàniament confós en ella. Saltaven de raig en raig —eren troncs de platí gruixuts que formaven un entramat—, i posaven el peu damunt molts d’illots que suraven en el corrent de plata líquida del cometa, illots que eren aliatges espuris o pedres precioses i cendroses. Corrien (vegades nedaven sens cremar-se i llavors s’assecaven gràcies a la llum d’ambre), s’apressaven a través de la cua sospesa a l’aire per a abastar el cap de l’estrella. Sovint havien d’aturar-se a contemplar els seus cossos segmentats pels set colors de l’arc de Sant Martí. Però havien d’apressar-se; no es podien entretenir.

Arribaven a la bolla d’enfront, que era immensa. Era formada per platí i or cristal·litzats en barres d’extraordinària longitud, disposades en un conjunt que formava un feix colossal. Ells eren extraordinàriament diminuts, comparats amb l’aparell general. I s’extasiaven, oblidant per un moment que havien vingut a contemplar el passat d’en Macià. Llenegaven per aquelles formacions increïbles que estaven banyades per l’ambre. Entre barra i barra, solia trobar-s’hi un canal propici per a aquell joc infantil, ara fabulosament augmentat, en dimensions i en plaer, en ésser realitzat. Certament, el cap de l’estrella era magnífic, i difícilment es podrien veure els seus límits. Era com una rosa-cristall de metall preciós, tan gros com Menorca. En Macià i na Maria Lluïsa, habitants privilegiats del cometa, podien deixar-se caure també per damunt una costa-sortint d’or o de plata, llenegar fàcilment damunt l’ambre i arribar fins a un llac o un mar d’aquell líquid, acumulat en una de les osques de l’illa que surava. Nedaven. Jugaven i trigaven algun temps a advertir que aquell líquid no era ambre, ans moscatell. Es banyaven dins un immens cossi de vi moscatell. I havien de contenir-se en la seva degustació per tal de no embriagar-se i poder admirar la cavalcada. Per això sortien després d’una estona i es deixaven eixugar per la llum irisada, tot mentre escalaven el pic més alt d’aquells sortints, el cim del cap del cometa, una prolongació semblant a la torre d’un far que era molt difícil de guanyar i que sens dubte hauria estat inexpugnable, de no mitjançar l’estat de gràcia en què els nostres herois es trobaven. A la fi, després d’haver llenegat cent vegades cap avall, aconseguiren d’abastar el cim, i s’assegueren en una osca que era com una cadira per a dos, que semblava un tron especialment treballat. Na Maria Lluïsa recolzà el cap damunt l’espatlla d’en Macià i es va quedar adormida.

Però ell sí, ell va poder contemplar la cavalcada del seu passat. En realitat li hauria resultat impossible d’adormir-se. Baixaven lentament —havien arribat a la vila—, bo i apropant-se més a les teulades de les cases. Es posaven damunt el cel d’un lloc proper a Ciutadella, i l’estrella semblava burlar-se dels preparatius de la cavalcada amb un lleu somriure tot fet de llum empolsegada. Perquè, des d’aquella altura podia advertir-ho perfectament, els límits de la gran roca de metall preciós cristal·litzat es confonien en el reflex de la llum d’ambre que aixecava núvols groguencs i uniformes com una boira daurada. A sota s’albiraven corrues de gent maquillant-se, ajudant-se amb un espill que un rei d’Orient a mig vestir sostenia. Alguns homes es disfressaven de patges, alguns es pintaven el cos amb un suro cremat per tal de convertir-se per una nit en ínclits representants de la raça negra; d’altres es vestien damunt les robes quotidianes túniques de paper de seda, vermelles, grogues, blavenques… Aquests eren els al·lots de la banda de trompetes i tambors dels salesians, en Macià ho sabia bé, perquè ell també ho havia estat, de la banda, anys enrera. Qualcú ensellava els cavalls i els disfressava de festa: un de blanc per al Rei Blanc, un de roig per al Rei Roig, un de negre per el Rei Negre. Aquests eren els tres reis d’Orient davant la porta de la catedral. Un gran cometa, damunt el qual s’havien posat dos àngels, en Macià i na Maria Lluïsa, els guiaren pels carrers de la vila, que ja començaven a omplir-se de públic de totes les edats, disposat tothom a meravellar-se amb la cavalcada fictícia, organitzada pels pares salesians. Quantitat de patges donaven els darrers tocs als camions enramats, damunt els quals hom transportava multitud de regals, monyeques, bicicletes, equips de futbol, cotxets mecànics… Després els Reis d’Orient pujaven als cavalls, precedits per la comitiva i seguits pels camions amb els regals, i iniciaven la marxa cap a la carretera de Maó, per on entrarien a la ciutat, i passarien davant l’hort dels Riquelme, on la sínia de les ficcions continuava girant.

En Macià va observar que totes les lluernes s’havien apagat al seu entorn. La nit era humida als carrers i la gent que esperava començava a alçar-se el coll de les gavardines, s’aficava les mans a les butxaques i donava tres copets en terra amb el peu. Els pares agafaven en braços els fills petits i se’ls posaven damunt les espatlles. Qualcú havia dit, ara vénen!, i aquesta vegada semblava que seria de veritat. Se sentia el clamor llunyedà de les cornetes i el redoblar dels tambors. Aviat serien allà, a l’abast del petit que era en braços del seu pare, un fiet feliç que allargaria la mà per rebre els caramels que li donava en Melcior i que podria qualcar un instant amb en Gaspar o en Baltasar, aquell Rei tan negre que, si no hagués sabut que era amic de Déu, li hauria fet tanta de por. Un infant que es creuria l’engany feliç i gaudiria en la seva innocència com mai més no ho faria al llarg de la seva vida; un infant que també podria créixer, com havia crescut en Macià, i potser ell tampoc deixaria d’ésser infant i reviuria en la solitud que l’envoltaria aquell i molts d’altres instants màgics dels seus primers anys, que potser un dia també aniria a jaure damunt l’herba freda una nit de febrer, havent canviat les joguines per una sínia i fet realitat les monyeques de per riure en una noia de veritat. La multitud esclatava en visques jubilosos, la comitiva es perdia entre la gent, sorollosa i alegre; s’havien esborrat les lluernes del cel i fins i tot el gran cometa artificial que fregava les teulades de les cases començava a esborrar-se. No va trigar a començar a ploure. Però no per això es va aturar la comitiva dels tres reis d’Orient, no per això els tres reis bons deixaren d’adorar Jesús, una bella imatge que jeia en un bressol bast, damunt reguinyols de llenya, i oferir-li l’or, l’encens i la mina…

Les cares pintades dels negres falsos regalimaven gotes espesses i negrelloses que els tenyien les robes. En Gaspar se subjectava la barba, que amenaçava de caure-li. Els dels camions cobrien amb lones les caixes de cartró que contenien les joguines i els turrons que a mitjanit els tres reis d’Orient havien de repartir entre les sabates dels infants i les dels grans. Els al·lots de la banda dels salesians eren els qui semblaven divertir-se més, amb la pluja. S’arrencaren trossos de cel·lofana de les túniques i se’ls llançaven mútuament amb alegria inusitada. I es distreien molt quan havien de fer sonar les cornetes —a falta dels tambors, més difícilment protegibles de l’aigua— i les notes del Baixant de la Font del Gat es dispersaven com un exèrcit en retirada. Ja arribaven a la catedral, ja s’agenollaven els tres reis davant el Bonjesuset, ja havien acomplert la seva tasca els de la cavalcada… Tothom se n’anava a ca seua i ningú no podria dormir aquella nit, uns per la il·lusió, d’altres pel sentiment aquell que fa brillar el cor dels homes i que tan sovint és estroncat. La pluja no podria apagar la flama de la tendresa.