CAPÍTOL III
I
—Què? —va dir el senyor Joaquim, incorporant-se en el llit i encenent el llum.
—No et deia res —féu la seva senyora, ensonyada—. Quina hora és?
—No ho sé. No em cridaves? M’has donat un ensurt.
—No, home. Apaga el llum.
Premé la pera elèctrica i s’ajaçà novament, però encara no estava segur de no haver sentit que el cridaven. «Potser era en Josep», pensà. O la nena. És clar que no se sentia cap remor. Potser la seva dona somniava en veu alta. Però no ho havia fet mai fins aleshores. I ja portaven set anys de matrimoni. Intentà adormir-se novament, però s’havia desvetllat i els pensaments el rondaven, incansables, porfidiosos. Sobretot l’amoïnava no haver mirat l’hora en el rellotge que tenia damunt de la tauleta de nit. Però si tornava a encendre el llum, la Rosa s’enfadaria, i amb raó.
El bleix pausat de la Rosa indicava que havia tornat a adormir-se, i no era cosa de desvetllar-la per-que sí. Seria diferent si els nens ploressin o demanessin pipí. Es trobà, doncs, de cop i volta, desitjant que els seus fills es despertessin o fessin alguna remor. Però el silenci, un cop més, era absolut en la casa. Fora, al carrer, se sentien encara tramvies, i als darreres de la casa una que altra finestra que es tancava o una persiana que grinyolava. No devia ser gaire tard, doncs. Segurament pels volts de la una. «Sembla estrany», se li acudí de pensar. «Segurament ahir a aquesta hora en Miquel era ben viu i no podia ni sospitar que al cap de vint-i-quatre hores tot estaria donat i beneït». Heus ací una cosa que podia passar a qualsevol i que tanmateix passava força sovint. I no obstant, ningú no viu mai pensant que la mort és a la vora. Li rodava pel cap alguna cosa que havia sentit dir a l’església, a propòsit de la mort, que ve com un lladre. «Déu nos en guard», filosofà, estremint-se. «Déu nos en guard que hi penséssim, en la mort. No fórem bons per a res».
Ves quina cosa que s’hagués anat a desvetllar d’aquella manera! Li voltaven pel cap totes les escenes de les darreres vint-i-quatre hores, i Oh, i bé havia de tenir son!
Es girà de costat, buscant la jeia. Li calia dormir, perquè l’endemà havia de matinejar i al despatx l’esperava una feina de mil dimonis. Aquell desventurat d’en Martí, en un sol dia, de segur que li devia haver embolicat els comptes. Allà on posava la mà, esguerrada. La gent es pensa que ser caixer és bufar i fer ampolles. Ah, ja seria bonic de veure’ls a la feina!
La prova era que el pagaven bé. És clar que el pagaven bé per la feina i per a comprar-li el silenci. Allò de la segona comptabilitat era molt gros. Si ell volia denunciava les martingales de caixa i els clavaven un jaco. «Sóc l’home de confiança», murmurà en veu molt baixa el senyor Baster. I l’envaí un sentiment suavíssim d’autocomplaença.
Després devia adormir-se, perquè no s’havia pas adonat que el temps hagués passat tan de pressa. El cas és que quan obrí els ulls ja es veia claror, no gaire, però la justa per a poder mirar l’hora. Dos quarts de vuit! Ui! Hauria de córrer.
—Ja és l’hora?
I tant! I tant que era l’hora! No tindria temps ni d’esmorzar.
—Però, home, amb això d’en Miquel ja es faran càrrec…
Allò d’en Miquel. Tan immediat i tan antic ja.
—No et llevis, tu, que avui no esmorzo aquí —digué a la Rosa.
—Vols dir? —féu la seva muller, vagament inquieta.
—De veritat. Ja m’arranjaré tot sol.
Sortí de la cambra i tancà la porta darrera seu. Ja en el lavabo, es mirà al mirall i es passà la mà per la barba rasposa. No tenia gaire temps, però havia d’afaitar-se. Al senyor Cirera li agradava la gent polida. Ho féu tan de pressa com li fou possible, i després es vestí cuíta-corrents.
Quan baixava l’escala eren ja les vuit menys deu, i tenia deu minuts justos de casa al despatx. Així, no era cosa de perdre ni un minut. Però tampoc no era cosa de córrer i anar a parar dessota un autobús!
El mosso estava tirant amunt la porta ondulada, i a la vorera s’esperaven dos o tres empleats. El varen veure venir d’un tros lluny, i li feren un senyal amb la mà, però van entrar sense esperar-lo. La gent és tímida per naturalesa i a ningú no li agradava haver de saludar el senyor Baster i dir-li tot allò que s’ha de dir. Per això a l’enterrament només va assistir-hi el senyor Cirera, i en el moment d’acomiadar el dol va dir a l’orella del senyor Baster: «Els companys ho han sentit molt, Baster». Els companys no hi van assistir, per això i perquè la feina és la feina, i ja se sap.
El mosso sí que el va esperar a la vorera. Aquell no tenia mai pressa ni li feia cap angúnia de trencar el glaç.
—Bon dia, senyor Baster —féu, obrint-li la porta de vidres.
—Bon dia.
—Sant tornem-hi, oi?
—Què s’ha de fer?
En creuar el despatx general els companys se li varen atansar. En Sunyer fou el primer a parlar.
—Caram, senyor Baster. No ens crèiem que vingués pas encara.
—Ja ho veieu.
—Quina desgràcia, oi?
—I tant!
—Nosaltres hauríem volgut anar a l’enterrament…
—No s’amoïnin. La intenció ja basta. El senyor Cirera ja em va dir el què. Gràcies a tots.
Tenia pressa per arribar a la mampara que abrigava els seus llibres, i per seure en el seu tamboret.
Sí, tot seguia igual, és clar. I, com sempre, en Martí encara no havia arribat.
Li feia por d’obrir els llibres i els calaixos i trobar-s’ho tot embolicat.
Cridà al mosso i l’envià a comprar un panet amb xocolata. Per a posar-se a la feina valia més esperar que arribés aquell desventurat i el posés al corrent. S’assegué al tamboret i es recolzà en la taula. Ah, era molt gros allò. Es pot dir que s’adonava aleshores que s’havia fet un home gran. Pare i mare morts, i en Miquel mort. I ell responsable de dues famílies, per dir-ho així. I quina família la del seu germà! La feina que se li havia girat si volia endegar aquella casa!
Quan arribà el senyor Cirera el trobà ja enfeinat amb els llibres, trencant-se el cap per esmenar la plana a aquell desventurat d’en Martí, que tot ho havia fet anar en doina.
—Bon dia, Baster. Tot marxa?
—Sí, senyor Cirera.
Ell no era del qui acusen els companys. Però per poc que pogués miraria de treure’s de sobre aquell ajudant de caixa tan incompetent. Quants problemes, Senyor, quants problemes per a un home sol!
2
En Josep no va anar al col·legi, perquè la senyora Rosa es va adormir fins a les nou, i ja era massa tard per a portar-lo a l’escola. A més, bé havia d’anar-hi endolat, i es pot dir que no tenia res per a posar-li al damunt.
A les deu va sortir amb les dues criatures, a fer la compra. Va tardar més que els altres dies, perquè a tot arreu li preguntaven detalls de la mort del seu cunyat. És clar, el diari portava l’accident, i tothom n’anava ple.
Quan tornà a casa es posà a la feina. Però treballava de mala gana, com mai. «Jo, aquí matant-me per estalviar una dona de fer feines. I de segur que ell ahir va pagar tota la gresca». Mai no havia arribat a entendre-s’hi, amb la cunyada. Ni amb el pobre Miquel, és clar. Però, encara, els homes són homes i ja se sap. La Maria, en canvi, era una desgràcia. Incapaç de fer res de profit. Ni de pujar els seus fills no havia sabut. I ella ja ho veia, com acabaria tot allò. Acabaria que aviat tots aprendrien el camí de casa l’oncle per anar-hi a pidolar. Com si no hagués fet prou i massa! Que en Joaquim ajudés al germà, com aquell, perquè fet i fet era el seu germà i la sang és la sang. Però la cunyada era una altra cosa. Ella vinga fer-se la gata moixa, i el que era, un gata maula. «És que jo no sóc bona per a res». És clar, com que així troba qui li tregui les castanyes del foc!
La senyora Rosa picava els matalassos amb un entusiasme desproporcionat, probablement per esbravar-se. Picava tan fort que no va sentir el timbre de la porta fins a la tercera o quarta vegada que varen trucar. En passar pel menjador va deturar-se un moment per eixugar els mocs de la nena, que seia a terra jugant amb la fireta dels Reis passats. Obrí la porta, bo i passant-se una mà pels cabells amb la pretensió d’arranjar-se el pentinat, i la mà se li quedà suspesa a mig aire en trobar-se al replà la Matilde, que li somreia.
—I ara! —no pogué estar-se de dir.
—Déu la guard, tieta —féu la Matilde, entrant.
«Ja comencem?» va pensar la senyora Rosa.
—Passa, dona, passa. Què hi ha de bo? —digué, per pur compliment.
—Ja ho veu. He vingut a fer-li perdre temps. Tanta feina com deu tenir.
«Vaja una altra, aquesta. Molt bones paraules, i no res més. De segur que a casa seva encara està tot per fer».
—Véns molt ben arreglada —va dir la senyora Rosa, mirant la seva neboda de dalt a baix.
—És un vestit d’una amiga meva, que me l’ha deixat.
—Ah, per això, que no te l’havia vist.
—No vull amoïnar-la gaire, tieta. És que venia a demanar-li un favor.
—Digues, noia, digues.
—¿Que podria deixar-me aquell collaret que li va regalar l’oncle per l’aniversari?
La senyora Rosa s’empassà un glop de saliva. Allò era totalment insospitat.
—És que he de presentar-me a una feina, i em convé lluir una mica, sap?
—Ah, busques feina?
—Sí, tia. No l’hi ha dit l’oncle?
«No, no m’ha dit res. Vols dir el collaret de perles d’imitació, oi? Ja te’l buscaré, no et moguis».
Mentre la tia Rosa era a buscar el collaret, la Matilde mirà al seu volt distretament. Després sentí les veus d’en Josep i la nen?, i s’adreçà al menjador.
—Puc veure els nens, tieta? —cridà.
I sense esperar resposta entrà al menjador. Va fer un petó a la nena i passà una mà pel cap d’en Josep. Els menuts varen abaixar els ulls, sense atrevir-se a mirar-la. Pràcticament no la coneixien.
—Sobretot, no me’l perdis —digué la tia, entrant amb el collaret a la mà—. No és que valgui gran cosa, però em doldria molt.
—És clar. On va a parar! No tingui por, que demà vindré a tornar-l’hi.
—Bé, no vindrà de dos dies, eh!
La Matilde no sabia dissimular la pressa que tenia per marxar.
—La mare, com està?
—Pot comptar, aixafada.
—No vols seure?
—És que tinc hora donada, i no vull fer esperar, sap?
Ja eren al rebedor, i la tia encara no sabia quina mena de feina anava a buscar la Matilde.
—És lluny d’aquí?
—Una mica.
—I és bona feina?
—Bastant, tia. Però no sé si sortirà bé. ¿No vol res per la mare?
—Dóna-li records, i digue-li que vingui a veure’m. Jo ja hi aniria, però amb això dels nens… A ella li serà més fàcil i es distraurà més.
—Té raó. Passi-ho bé, tia. I gràcies, eh!
Ja era escales avall. Ja havia passat el mal moment. La Matilde va sentir la porta del pis dels on-eles, i alentí la marxa. En el replà del principal es deturà per cordar-se el collaret, apujar-se les mitges i passar-se una punta de saliva per les celles.
Sortí al carrer i arribà fins a la cantonada. Abans, però, passà per davant d’una tintoreria, i en mirar-se, instintivament, en el vidre de l’ample aparador, veié una noia que collia punts de mitja, asseguda en una tauleta, amb el cap acotat. «La gent bada molt», pensà, somrient pels dintres. «Viuen com fa cent anys». Ella no badava; sabia que hi havia maneres de guanyar-se la vida més modernes —però decents, ep!— i estava decidida a sortir-se amb la seva.
A la cantonada l’esperava la cosina de la seva amiga, la model. Si la senyora Rosa hagués tret el cap pel balcó les hauria vistes que s’allunyaven fent bracet, l’amiga amb un vestit jaqueta vermell, la Matilde amb un vestit negre molt estret, adulades pel xiulet admiratiu del conductor d’un tricicle.
Però la senyora Rosa tenia altra feina. Quan acabava de fregar el passadís, es recordà que havia de fer bullir la verdura per al dinar, i es ficà a la cuina. Tot anant-hi, però, passà pel menjador a eixugar els moquets de la nena i ventar un clatellot a en Josep, que s’entestava a ficar-se el dit al nas.
3
—S’hauria de baixar a buscar patates —va dir la senyora Maria, utilitzant la fórmula impersonal amb que adreçava sempre les ordres als seus fills.
—Ja hi aniré jo —digué la Margarida.
—No, tu no; ets massa petita i no m’agrada que baixis sola a l’adroguer —féu la mare, dèbilment—. Vés-hi tu, Roser.
—Ai no, que m’hauria de vestir —va protestar la Roser, sense deixar de banda el diari que estava llegint.
—Ja baixo jo —insistí la Margarida—. Agafo diners, eh?
—No els perdis —tingué esma de dir la mare—. I passa’t la pinta per sortir al carrer.
Però la menuda ja era escala avall, amb el cabàs de la compra.
La senyora Maria seia a la galeria polsosa i desmantellada, amb una bata d’estar per casa, les mans plegades a la falda, i la mirada aquosa, perduda qui sap on.
—On és en Miquel? —preguntà a la Roser.
Cap resposta. Lassa, la senyora Maria exhalà un sospir. Adreçà els ulls al pati interior. Des d’aquell tercer pis es dominaven els terrats de totes les cases de l’illa. Una panoràmica malenconiosa de parets brutes, reixes rovellades i claraboies polsoses.
—Ja heu fet els llits?
Cap resposta. La Roser seguia enderiada amb el diari. Era una devoradora de lletra impresa, de la mena dels qui s’absorbeixen en la lectura fins a perdre la noció del que els volta. D’altra banda, quan la Matilde, a les deu del matí, va anunciar que se n’anava al carrer, la Roser ja la va advertir que no pensava fer-li la feina. Quan tornés a dinar es trobaria els llits per fer i la casa per escombrar.
—Quina hora deu ser, ara?
Cap resposta. La mare tornà a deixar vagar la mirada pels terrats. Seguí la ruta d’un gat tigrat que saltava suaument les tàpies i s’enartà en la roba estesa que penjava de la galeria d’un segon pis. Quanta roba! Devien ser una colla també. La bugada de la senyora Maria cada setmana era menys nombrosa. Darrerament no havia estat fàcil de comprar peces noves. I els fills tenien poca afició a mudar-se la roba. Fins i tot —qui ho hauria dit dos anys abans!—, fins i tot alguna setmana s’anava ajornant la bugada fins a acumular-la amb la de la setmana següent.
I com se n’anava la roba! De tot el que havien comprat de nuvis amb Miquel, no els quedava gairebé res. És clar que havien passat vint-i-sis anys, i cinc criatures són moltes.
Unes passes arrossegades s’apropaven pel corredor.
—Bon dia —va dir en Miquel, entrant al menjador—. Ningú sap quina hora és?
—Deuen ser les dotze, ben bé —féu la mare—. ¿Has pogut dormir amb tant de soroll com fan a l’escala?
—Com que ahir vaig vetllar tota la nit! —es lamentà en Miquel. I es deixà caure en una cadira, a tocar de la taula del menjador.
Portava les plantofes del pare. Hi tenia dret, no? Era el gran, l’hereu, i mai no havia tingut plantofes. Ningú no podia discutir-li el dret a usar-les.
—Hauríem de comprar-nos una ràdio —digué en Miquel amb veu lassa—. Amb una ràdio sabríem l’hora i tota la resta. Tu —va afegir, cridant a la Roser— ¿hi ha mistos a la cuina?
—Vés-ho a mirar —féu la Roser, sense alçar els ulls del diari.
—No siguis malagradosa, nena —féu la mare, patidora de mena.
—Si vol mistos que se’n compri —acabà la noia.
En Miquel butxaquejà en la jaqueta del pijama que portava sobre els pantalons, i en tragué un cigarret arrugat.
—On és la gent? —preguntà, alçant-se per anar a la cuina.
—La Matilde és a buscar feina; en Climent al taller; i la Margarida ha baixat a ca l’adroguer.
Però en Miquel ja era a la cuina. Abans d’embut-xacar-se la capsa de llumins, es llescà un tros de pa. L’ampolla de la llet era buida. Entrà al menjador rosegant la llesca.
—No has trobat res, fill meu?
—És igual. Dinarem aviat, oi?
—Quan vinguin.
En Miquel encengué el cigarret i s’atansà a la Roser.
—Deixa’m el diari, tu.
—Espera’t, maco.
No hi havia respecte a les jerarquies. Estava demostrat que allà tothom feia el que volia.
—¿Quan has d’anar per allò de la «Moet», Miquel? —s’atreví a preguntar la mare.
—Ui! Ja rebré una carta dient-m’ho.
Sí. Allò de la «Moet» era una bona cosa, pensava la senyora Maria. És clar que mai no seria una col·locació com les que tenia el seu marit. Però és que el seu marit era un cas. «No sé, no sé si els nois valdran tant com ell», pensà, movent el cap desanimada.
Sonà el timbre de la porta.
—Nena, vés a obrir.
La Roser alçà el cap, a punt de negar-s’hi. Però degué comprendre que no podia fer-hi anar en Miquel, a mig vestir, i s’adreçà al rebedor.
En Miquel ho aprofità, naturalment, per a prendre-li el diari i la cadira de la galeria.
—Ja podies haver-te emportat la clau —digué la Roser, entrant amb la Margarida.
—Diu el senyor Josep que són molt bones —féu la petita, mostrant el cabàs ple de patates.
—Tu! Viu! Porta el diari! —protestà la Roser.
—Val més que peleu les patates, nenes —ordenà, vagament, la senyora Maria.
—Les bullirem amb pell. Són més bones —digué la Roser—. Posa l’olla al foc.
—Jo ja he anat a comprar les patates —s’excusà la Margarida.
—Vindran a dinar, i el més calent serà a l’aigüera —profetitzà la mare—. ¿No has preguntat quina hora era a l’adroguer?
—Són tres quarts d’una.
Quin matí! Senyor! És clar, era el primer dia després del trasbals. Era impossible que les coses seguissin el seu curs normal després de tot allò. És cert que la Matilde podia haver esperat uns dies abans d’anar a cercar feina. Al capdavall, bé devien tenir algun diner per a anar tirant.
—Miquel, per què no treus tot això? —insinuà la senyora Maria, assenyalant les garlandes de colors Que penjaven del llum del menjador.
El minyó alçà el cap del diari i contemplà les garlandes com si les veiés per primera vegada.
—No sé quin efecte devia fer ahir, a la gent, veure aquests papers de colors.
En Miquel ja tornava a ser de cap al diari. Les nenes havien desaparegut del menjador.
—Sents, Miquel? Per què no les treus?
—Quan vingui en Climent ho farem. Entre tots dos anirà més bé.
Ja estava decidit. Les garlandes encara no es traurien. La cosa era trobar sempre un ajornament per a resoldre els problemes. A més, no era ell qui havia penjat els paperots. La idea va ser de la Roser i les seves amigues. I ell amb prou feines si va ballar cap ball. Una colla d’ensopides sense suc ni bruc.
—¿L’hi vas dir, a l’oncle Joaquim, això de la «Moet»? —preguntà la mare, després d’una pausa.
—Ah, sí.
—I què li sembla?
—Molt bé, diu. Es va quedar molt parat que hagués deixat allò. L’oncle sempre està a la lluna, ja ho saps.
La senyora Maria sospirà. Ja tenia ganes que fossin quarts de dues i tornessin en Climent i la Matilde. Allò de la Matilde podia ser una bona cosa, segons explicava la noia. No, no li semblava mala idea. Fins i tot li faria una certa gràcia veure-la fotografiada en un calendari o a «La Vanguardia», a tota pàgina. Era maca la Matilde.
Ella no havia estat tan bonica de jove. Bufona, sí, però no tant. Quan estava a la perfumeria, sempre hi havia un o altre que la rondava, però això passa a totes les noies. Sobretot els corredors no la deixaven en pau. Que què fa el diumenge, que a quina hora surt, que si li agradava el ball…
Allò d’en Miquel sí que havia estat com un somni. El primer dia que va visitar la perfumeria, a ella ja li va agradar. Tenia planta, en Miquel. I feia riure amb les coses que deia. De fet, mai no va entendre què devia veure-hi en ella, que se n’enamorés tan de cop i volta. Oh, i per casar-s’hi! Ben mirat, havien viscut prop de vint-i-cinc anys ben feliços, i l’havia deixada ben acompanyada, amb cinc fills que podrien mantenir-la i donar-li moltes alegries encara.
Mirà els terrats. El gat havia desaparegut, i una minyona treia la roba estesa d’aquell segon pis. En Climent ja devia haver plegat i no tardaria a arribar.
Pobre Miquel! Tants anys de treballar, i tot just quan hauria pogut començar de refiar-se dels fills…
La Roser cridava des del passadís:
—Tu, fresc! Torna els mistos a la cuina!
Dinarien tard.