CAPÍTOL IV

I

—De tota manera —digué el senyor Joaquim—, hauríem d’anar a veure’ls.

Els dissabtes, després de dinar, feia de bon estar a la galeria del pis del senyor Baster. Com que ja era molt avançat el juny, era cosa de tenir ben obertes les finestres i la persiana abaixada, perquè, encara que el sol no tocava directament a la galeria, en aquella època de l’any el ressol es feia ingrat als ulls, i la penombra resultava més confortable.

—Vols dir, Joaquim? —féu la senyora Rosa—. Josep, eixuga’t les manetes abans de tocar res —afegí, adreçant-se al nen, que acabava de menjar-se un caramel de pal.

—Quan en Miquel vivia, bé hi anàvem cada any. Aquest any en deu fer vint-i-sis del casament.

La senyora Rosa esclatà.

—Vols que t’ho digui? Em fa angúnia anar-hi, perquè ja sé com acabarà tot plegat. Que els nebots t’estiraran tot el que podran. Començaran a fer el ploramiques i a tu se’t trencarà el cor. Si no fossin una colla de ganduls!

El senyor Joaquim difícilment s’enutjava. S’inquietava, això sí, quan la senyora Rosa iniciava un temperi, però mai no hi prenia part activa. Feia molts anys que havia descobert que no s’hi guanya res barallant-se.

—No, dona. En tot el mes de juny no m’han demanat res. ¿No veus que en Miquel i la Matilde ja deuen treballar?

La senyora Rosa esbufegà.

—No et demanen res perquè ja els ho dónes sense que t’ho demanin. I encara m’agradaria veure si els diners van a parar a ca l’adroguer o al cinema de la cantonada.

La nena, que fins aleshores havia romàs asseguda a terra, s’alçà, i caminà trampalejant cap al seu pare.

—Les mans, Rosa, eixuga-li les mans! —s’esverà el senyor Joaquim, veient-la venir. No podia suportar les taques als pantalons—. Mira-la com s’ha posat el vestit amb el caramel.

—No hi fa res —sospirà la senyora Rosa—. També hauré de canviar-los si anem allà.

Hi anirien, doncs. L’oposició havia estat purament formulària, la mínima per a fer constar les prevencions que la senyora Rosa sentia per la seva cunyada i els seus nebots.

Mentre la seva muller canviava els vestidets dels nens i els empolainava el senyor Joaquim s’aclofà a la poltrona de la galeria i aviat capcinejà. Les seves migdiades no arribaven mai a ésser totals. Tot just deu minuts de pesar figues i no res més.

Després, quan la canalla va estar a punt i la senyora Rosa aparegué en el menjador amb el porta-monedes a la mà i els guants, el senyor Joaquim s’alçà i anà a posar-se l’americana.

—Però anirem a peu —anuncià encara la senyora Rosa, posant una darrera condició a la seva tàcita rendició.

Naturalment. Tot plegat seria un passeig. Buscarien l’ombra de la vorera corresponent i anirien, xano-xano, el senyor Joaquim donant la mà al petit Josep, i la senyora Rosa amb la menuda al braç a estones, i a estones caminant. Allò que se’n diu un passeig de dissabte a la tarda.

En passar davant d’un bar, en Josep féu una rebequeria exigint un gelat. Darrera la nevera, una noia amb uniforme blau i còfia blanca servia els «frigos» als clients i, sobretot, els servia rialles i posturetes quan es tractava d’homes.

El senyor Joaquim aconseguí distreure el menut ensenyant-li d’empaitar els coloms que pellucaven per la vorera.

«És que hi tenim un deure», anava pensant, pel camí. «Una família sense pare és com una barca sense timó». De tant en tant les seves pensades eren innegablement originals. El senyor Joaquim s’entendria lleument en imaginar-se què seria del petit Josep i de la nena el dia que ell manqués. ¿No és cert que li agradaria de saber que algun home de bona voluntat els donava un cop de mà? És clar que en Miquel no es mereixia res d’allò, i Per què li calia tenir cinc fills, per exemple? Cal tenir mesura en totes les coses i no fer cap pas que no sigui ben meditat i apamat.

—Si molt convé no hi trobarem ningú —va dir la senyora Rosa, que devia estar pensant el mateix, si fa no fa.

—I ara! Aquesta sí que fóra bona! ¿On vols que hagin anat? Si no fa ni dos mesos que va morir en Miquel!

És clar que hi serien. La darrera vegada que va veure la Matilde, la neboda li havia explicat que mentre esperava la resposta d’aquella casa de la fotografia una amiga li havia proporcionat una feina de fer mocadors. De fet, encara no li havien donat feina, però estava molt animada, perquè era una cosa molt senzilla, i la Roser l’ajudaria a estones vaga-roses. Segurament la Margarida aviat podria ajudaries també.

S’imaginava les tres nebodetes a la galeria del seu pis, amuntegant mocadors i niés mocadors.

—En Climent fa festa els dissabtes? —preguntà la senyora, que per la seva banda anava teixint pensaments a l’entorn de la família del seu home.

—Sí, és clar.

I en Miquel també seria a casa. El senyor Joaquim calculava que el noi ja devia treballar a la «Moet» des de primers de mes. La Matilde li havia dit que ja havia rebut la carta convocant-lo per a les proves. «Aquestes cases grans tenen molts avantatges», rumiava, esperançat: «I molt serà que no s’hi obri camí, perquè, de llest, ho és. Com el seu pare».

—Estic cansat —va remugar el petit Josep, deturant-se—. Jo vull un taxi.

—De seguida hi serem —el tranquil·litzà el senyor Joaquim—. Veiam si jugues força amb els cosinets.

Segurament encara devien tenir les joguines que el seu pare els regalava pel seu sant, i les dels esplèndids Reis que anys enrera arribaven als balcons del seu tercer pis. El senyor Joaquim no havia vist mai unes joguines com les dels seus nebots. «Ah, era generós, en Miquel, en els bons temps». Generós i inconscient, és clar.

En tombar la cantonada, ja a tocar de casa els cosins, gairebé es toparen amb la Matilde.

—Ai, hola! —féu la neboda, sorpresa.

Portava unes faldilles negres molt cenyides i una brusa blanca.

—On vas, noia, tan esverada? —féu cl senyor Joaquim, mirant una bossa que la seva neboda portava a la mà.

—Ah! —va dir la noia—, és que m’han convidat a passar el diumenge a casa d’una amigueta, a Calella. Ens banyarem i anirem amb patí. Tenen patí, ells. Que anaven a casa?

—Sí. Hi és la teva mare? —preguntà la senyora Rosa, repassant-la de dalt a baix.

—És clar. Estarà molt contenta de veure’ls. Me’n vaig, me’n vaig corrent, oncles, que m’esperen.

«I els nens, ni els ha vistos», pensà la senyora Rosa. A Calella! I amb una brusa blanca, com si fes un segle de la mort del seu pare!

—Que es distregui, almenys —va dir el senyor Joaquim, responent probablement a una crítica no formulada.

Quan entraven a la porteria, una dona estava fregant l’escala, i la portera va sortir a demanar-los que passessin per la vora. El senyor Joaquim, sense saber per què, va tenir la sensació que la seva cunyada devia haver-se oblidat de pagar la darrera mesada a la portera. Aquesta mena d’oblits es trasllueixen en una entonació especial que les porteres adopten sàviament.

—Val més que la pugis a coll, que està rebentada, pobreta —va dir la senyora Rosa al seu marit.

I fent una paradeta a cada replà, arribaren sense cap entrebanc al tercer pis. La senyora Rosa feia dos mesos que no hi havia estat. Des del dia de l’enterrament. Donen tanta feina dues criatures!

2

Afortunadament, no en tindrien mai més que dues. El que són les coses! Quan en Miquel va conèixer la promesa del seu germà, la Rosa, set o vuit anys enrera, el seu comentari va ser: «Tu, noi, vés amb compte. Aquesta xicota fa cara de ser fecunda, tu». I quan, deu mesos després del casament, varen tenir en Josep, Miquel no es cansava de donar cops a l’esquena del seu germà, bo i rient, i cridant-li: «Ja estàs ben apanyat! El que jo et deia: com a mínim, un cada any!». Ell i la Maria, en aquella època, ja en tenien cinc. Més tard els va néixer una altra nena, però va morir d’un mes.

«Era un inconscient», pensava el senyor Baster, Just en el moment de trucar el timbre de casa la seva cunyada. Tardaven una mica a obrir, i la senyora Rosa s’impacientava:

—Que són sords o el fan?

Les profecies facecioses del germà no es varen pas complir. El segon fill —la nena— nasqué dos anys després. I les coses aquella vegada no varen anar gaire bé. El cas fou que calgué operar la senyora Rosa, i el metge els va comunicar que allò de tenir fills s’havia acabat.

No els dolgué pas, la veritat sigui dita. En això sempre s’havien entès perfectament. «La parelleta i prou, si pot ser». I ja tenien la parelleta, tal com ha d’ésser; el nen més gran, la nena més xica. Quan no s’és ric, cal caminar amb peus de plom.

Ella, la senyora Rosa, havia estat filla única i gràcies a això, deia ella, els seus pares, tot i ser de classe humil, l’havien poguda pujar tal com Déu mana. Havia anat a «corte» i a classes de cuina, i quan arribà l’hora pogué ser una bona esposa i mare.

Quan en Joaquim se li va declarar, feia més de cinc anys que es coneixien, de fer comèdia junts en el centre parroquial. Mai no li havia dit res de concret, però ella feia temps que s’ho esperava que el dia que en Joaquim Baster fes un cop de cap acudiria a ella.

Si en Joaquim va tardar a decidir-se i a casar-se —tenia ja trenta-nou anys—, fou perquè ell no era un inconscient com en Miquel. El sou li arribava justet per a mantenir la mare, sostenir el pis i fer aquella mica de racó pel que pugui ser. En Joaquim comprenia que ficar una nora a casa seria una despesa forta i un problema, perquè l’humor de la mare cada dia que passava era més difícil. De manera que, subconscientment, decidí esperar que les coses s’arrangessin. Alguna vegada li havia passat pel cap de demanar a en Miquel —que aleshores es guanyava molt bé la vida— que tingués la mare a casa seva.

Però tot plegat hauria estat un garbuix. No hi havia cap pressa.

Un bon dia —un dijous— la mare es va ficar al llit al migdia, perquè tenia molt mal de cap. I ja hi varen ser. Quan en Miquel, al vespre, va anar a veure-la, la mare ja no el va reconèixer. Entre una cosa i l’altra la van allargar fins dissabte, però el final era inevitable i dilluns la varen enterrar.

—Vine amb nosaltres, noi —li va dir en Miquel el dilluns al migdia—. Què faries aquí tot sol?

En Joaquim accedí a fer els àpats a casa el seu germà, pagant una modesta pensió, però cada vespre anava a dormir al seu pis, i ell mateix es feia el llit abans d’acotxar-se. Allò de fer la vida a casa en Miquel no li feia el pes. Ell estava acostumat a l’ordre, i aquella casa era un daltabaix. Cinc criatures fan molta remor, sobretot quan el pare és un eixelebrat i la mare una bleda.

De manera que, quinze dies després de la mort de la mare, un diumenge a la tarda, en Joaquim tornà al Centre Parroquial, amb una decisió al magí. Precisament feien una comèdia molt sentimental, i la Rosa hi treballava que donava bo de veure. A la sortida de la funció la va esperar. Ella, així que el va veure, ja s’ho va témer. I la veritat era que ho esperava des que havia arribat al Centre la notícia de la mort de la mare d’en Joaquim.

Com que la Rosa havia perdut els pares als vint anys vivia amb una seva tia. La tia ja coneixia en Joaquim, també del Centre, i tot va anar com una seda. Quan les coses es fan amb seny i amb peus plom no hi ha perill de sorpreses desagradables, de veritat, no n’hi va haver.

Fou precisament aleshores que en Miquel li proporcionà la col·locació de can Cirera. En Joaquim s’ho va pensar molt, perquè feia prop de vint-i-cinc anys que treballava al mateix lloc, però les proposicions eren bones, i la casa semblava molt segura i conforme, de manera que al capdavall va acceptar, i agraït.

La vida de matrimoni s’inicià després del breu viatge de nuvis que varen fer a Saragossa. La Rosa tenia una dèria a veure de prop la Pilarica, i fent les coses amb seny no van gastar gaire i van ser molt feliços. De tota manera, el senyor Baster es va alegrar molt de tornar a ser a casa i posar mans a la feina. Sí, enlloc com a casa.

El primer any ja varen estalviar més de tres mil pessetes, i això que el naixement d’en Josep i el bateig van ser sengles mossegades. El Nadal següent, el senyor Cirera va cridar al seu despatx en Joaquim i li va allargar un sobre blau —era com si el veiés encara—, bo i dient-li:

—Bon Nadal, Baster, i que per molts anys.

Des d’aleshores, dues vegades cada any, l’escena es repetia, i el contingut dels sobres blaus passava directament a la caixa d’estalvis, acumulant-se a les miques que cada mes el matrimoni podia estalviar.

Allò era entendre’s i saber viure. Com que ell no fumava ni era cul de cafè, i la senyora Rosa se sabia pentinar ella mateixa i es feia la colònia i el fixador —amb llavor de puça—, les despeses eren sempre regulars i mínimes.

És clar que de tant en tant sentien tots dos una fiblada d’enveja, quan anaven a casa en Miquel i veien que havien canviat els mobles del menjador o el llum del despatx. Però en Joaquim estava acostumat a veure triomfar el seu germà, i no era difícil situar-se en el lloc que li corresponia.

—¿Has vist quina bicicleta li han comprat a en Miquelet? —deia la senyora Rosa en sortir d’una de les visites que els feien.

—Sí. Ben bonica —deia el senyor Baster.

—Ja m’agradaria veure si estalvien gaire al cap de l’any amb tantes fantasies —murmurava la Rosa.

—Guanya molt, ell —deia en Joaquim.

Però, tanmateix, quan arribà l’hora de les vaques magres, qui va haver de treure les castanyes del foc? Prou que li dolia a la senyora Rosa de veure que el seu marit no tenia un no per a en Miquel!

—Després m’ho tornarà, dona.

—Espera’l.

—Li han promès una bona col·locació.

—Al frontó?

—No, dona. Se’n sortirà, ja ho veuràs.

—I mentrestant la Maria, sense saber res, a la lluna de València.

—El noi té punt, comprens?

Era com per a ferir-se aquella bonhomia d’en Joaquim. I encara, si els diners que ells donaven a en Miquel s’aprofitessin d’alguna manera! Però la senyora Rosa estava segura que la meitat anaven a parar al frontó, i l’altra meitat, la que en Miquel donava a la senyora Maria, es devia fondre en «croissants» pels nens i xocolata Nestlé. I per a pagar el lloguer els coregis la feina era seva.

Havien trucat tres vegades i com si res. Finalment se sentiren passes al rebedor i la porta s’obrí. Era la Margarida.

—Que no ens sentíeu?

—Ai, oncles, Déu los guard.

Del menjador arribava fins allà una música estrident. «Una ràdio, ara?». La senyora Rosa mirà al seu marit, però el senyor Baster ja era corredor enllà, portant en Josep de la maneta.

3

—Caram! —va dir l’oncle, en entrar.

A un racó del menjador, damunt una tauleta vella, hi havia un flamant aparell de ràdio, sonant a tota potència, i al seu entorn, en Miquel, la Roser i en Climent.

La tia Maria s’alçà de la seva cadira.

—Ai, pobre de mi —digué—, no us esperàvem pas. No miris res, Rosa —afegí, adreçant-se a la cunyada—, perquè tot està cap per avall. Entre una cosa i l’altra…

Els nebots, un per un, s’alçaren i s’atansaren a fer l’amistat a l’oncle. La Margarida ja havia agafat el nen i la nena i els havia portats davant de la ràdio, a badar.

—I doncs? —féu la senyora Rosa, indicant l’a-parell.

—El tenim a prova —va dir en Climent—. Té una potència!

Féu girar el botó del volum. Efectivament, la ràdio tenia una gran potència.

—Jo ja els ho dic que és un disbarat —excusà la senyora Maria—. Altres coses ens fan més falta que una ràdio.

—Per això mateix —va dir en Miquel rient—. Les coses que fan falta tard o d’hora es compren. En canvi, això de la ràdio, si no ens decidim ara no en tindrem mai.

—I la que teníeu? —preguntà cautelosament l’oncle Joaquim.

La Roser va explicar amb força versemblança la desaparició de l’aparell antic.

—Ui, no en fa poc de temps que no el tenim! Un dia es va espatllar, i el pare se’l va emportar per fer-lo reparar. Però un amic seu li va dir que valia més que es comprés una ràdio nova, i que quan hi hagués una oportunitat ja l’avisaria.

«Se la devia vendre per quatre quartos aquell beneit», sospità la senyora Rosa.

—T’agrada, Josepet? —preguntava la Margarida.

—No la toqueu massa, que no la féssiu malbé —sospirà la senyora Maria. I a continuació—: Nens, porteu cadires per als oncles.

—En realitat —va dir en Miquel, abaixant una mica el volum perquè el sentissin millor—, en realitat la comprem per la mare. Com que ara tots treballarem fora de casa, es trobarà molt sola. En Climent l’hi regala.

Pel que semblava li havien augmentat el sou de vuit duros el mes. Els terminis de la ràdio eren de dues-centes cinquanta pessetes mensuals, però tots estaven d’acord que sempre hi ha manera d’estalviar cent cinquanta pessetes en un mes.

—Hem trobat la Matilde que se n’anava a Calella —va dir l’oncle—. Estava molt eixerida.

—Té molt bones amistats, gràcies a Déu —replicà la senyora Maria—. Es fa simpàtica i la gent l’aprecia molt. La conviden a dinar moltes vegades, i a sopar i tot.

—Això va bé —va dir la senyora Rosa, per dir quelcom.

—Sí, però no et pensis, la trobem a faltar molt. És tan xiroia! —es dolgué la mare.

—És clar, és clar.

Sense adonar-se’n havien anat alçant la veu, perquè la ràdio tornava a demostrar la seva gran potència.

—Veieu? —va cridar la mare als seus fills, tota queixosa—. Han vingut els oncles i encara no heu tret tota aquesta faramalla.

Es referia a les garlandes de paper, ja polsoses i descolorides que penjaven encara desanimadament del llum de centre.

—Aquestes coses —sentencià l’oncle Joaquim— costen molt poc de posar i fa molta mandra de treu-re-les.

No estava segur de complir com li calia el seu deure envers la família del seu germà. Ell ja ho veia que la seva obligació era anar al gra.

—Així, Climent, t’han apujat el sou, eh?

—Sí, oncle. Es veu que estan contents de mi. I m’han dit que a fi d’any tornaríem a parlar-ne.

—Ja fa bonic això —digué l’oncle. I va pensar: «Em sembla que aquest és l’únic que hi toca»—. I a tu, Miquel, com et va a la «Moet»?

—No li havia dit que ho vaig deixar córrer? —féu en Miquel, lleugerament—. Era una estafada.

—Però vas fer les proves tanmateix?

—No, gràcies a Déu. Pocs dies abans vaig conèixer un que les havia fetes l’any passat i em va dir que només entraven els qui tenien influència. I tot per guanyar mil pessetes el mes.

«El xicot té altres aspiracions, evidentment», medità el senyor Joaquim.

—I ara què?

—Ara de moment, res, però tinc entre mans una cosa bona, oncle. Ja n’hi volia parlar, però valdrà més que el vagi a veure a casa seva. És assumpte segur. Una ganga de veritat.

De la cuina arribà, sobtadament, un gemec perllongat, anguniós. La senyora Rosa se sobresaltà.

—Ai, mare, què és això?

La senyora Maria va somriure.

—És el gos, que plora.

—Teniu gos? —preguntà el senyor Baster, alçant una cella.

—Només fa vuit dies —aclarí la Margarida—. És més bufó!

—En realitat —explicà en Miquel, abaixant una mica la ràdio—, el vaig portar per la mare. Quan tots siguem a treballar li farà molta companyia.

El senyor Baster començà de sospitar que no seria pas companyia el que mancaria a la seva cunyada.

—Me’l van donar per tres duros —seguí en Miquel—. Però quan engeguem la ràdio l’hem de tancar perquè grinyola i no ens deixa sentir res.

—Voleu veure’l, nens? —invità la Margarida.

—No, no el deixeu anar pas —protestà la senyora Rosa—. No puc sofrir les bestioles.

—No fa res, no —seguí insistint la Margarida.

—És un cadellet —féu la tia Maria, comprensiva.

—Ara donaran música lleugera, tu —anuncià en Miquel a en Climent.

Tots escoltaren un moment la mena de melodia. Després, l’oncle tornà al seu deure.

—I allò de la Matilde, què tal? Va sortir bé o no?

—Sí —va dir la senyora Maria—. Molt bé. Es veu que els va agradar molt, i li van dir que ja l’a-visarien quan hi hagués algun encàrrec.

—I tu, Roser?

Tots miraren la Roser. Probablement a ningú no se li havia acudit que la Roser ja tenia divuit anys i podia fer alguna cosa de profit.

—Jo no ho sé, encara —digué la noia.

—No t’agradaria fer res? ¿No us havien de donar feina de confeccionar mocadors?

—Si per cas —concedí la Roser, saltant-se la darrera pregunta—, el que m’agradaria més seria estar de dependenta en una perfumeria, com la mare quan era jove.

—Vols dir? —menyspreà la senyora Rosa.

—Ai, sí!

La senyora Maria intervingué en defensa de la seva filla.

—Doncs —començà— no va mal encaminada, no. Sempre hi ha tingut molta afició a les potingues de perfumeria. La que més de totes.

—I no has mirat si trobaves feina? —preguntà l’oncle.

—No encara, però estic segura que en trobaré, perquè m’han dit que ara totes les noies estudien mecanografia i taquigrafia perquè prefereixen treballar en una oficina, de manera que aviat mancaran dependentes, i podrem fer-nos pagar el que vulguem.

—No estaria malament, no —aprovà el senyor Joaquim.

En Miquel havia tret de la butxaca de l’americana un cigarret arrugat, i l’encengué amb delit.

—Tu sempre amb el fum —constatà l’oncle, esforçant-se a ser xiroi.

—De tant en tant va bé —digué el minyó.

—Jo dic sempre que d’una manera o altra s’han de distreure els homes —opinà la senyora Maria.

La conversa no rutllava d’una manera prou satisfactòria. En Josep i la nena s’havien arrambat a les faldilles de la seva mare.

—Que no voleu jugar amb la Margarida, nens? —féu l’oncle.

—Es troben una mica estranys —els excusà la senyora Rosa.

—I aquelles joguines tan boniques que teníeu?

—Quines joguines? —preguntà la Margarida.

—Les vostres, les de tots vosaltres.

La senyora Maria prengué la paraula:

—Ui! No en fa poc de temps que ens les vàrem treure de sobre! Vaig desembarassar-ho tot, i ho vàrem regalar a la nena de la dona de fer feines. Si no hi havia res sencer!

«Donar-ho tot!», ell que guardava qualsevol cosa, per vella i atrotinada que fos. Donar totes les joguines! Era inconcebible, vaja.

—Oncle, si vol posar el rellotge a l’hora, ara tocaran les sis a la Catedral —anuncià en Miquel, ufanós.

Ell tenia les sis i deu. Sempre portava el rellotge deu minuts avançat. Tots escoltaren religiosament les sis campanades de la Seu.

—Tenint ràdio, ens estalviem el rellotge —remarcà en Miquel.

Bé. Havien anat a passar la tarda amb ells, i alguna cosa calia fer. Com que no quedava el recurs de passar el rosari, es va parlar de berenar, i l’oncle envià la Roser i la Margarida a la granja a comprar panets de Viena per a tothom i xocolata d’avellanes.

Era palès que no s’havien de preocupar massa de distreure’ls. La cunyada estava ben acompanyada, i àdhuc més endavant, quan tots treballessin, sempre tindria la ràdio i el gosset.

Tot semblava solucionat, però el senyor Baster, en el fons, no estava gaire convençut. No gens convençut; i encara sentia pels dintres el rau-rau de no saber si havia de fer més del que feia per als fills del seu pobre germà Miquel.

Se’n van anar a les set, sense recordar-se de parlar de l’aniversari del casament. Potser havia estat millor no remoure records dolorosos.

Això pensà el senyor Joaquim, quan, en arribar a casa, es tragué les sabates i enfundà en les plantofes els seus peus lacerats.