INTERMEDI

Des de la galeria de casa seva, a l’escalf del sol matinal, la senyora Maria s’adonava, mirant endarrera, que ja havia passat el temps pitjor. Podia ser un engany d’aquella claror dolça o de la tebior que li escalfava tendrament la sang a les venes, però tanmateix hauria jurat que era cert.

Àdhuc en els patis interiors s’endevinava que la primavera era a tocar i que l’hivern podia donar-se per ben llest. Però el canvi subtil que acompanya indefectiblement l’arribada del bon temps era encara més palès en el carrer, en l’aire de la gent que passava, en la manera de caminar de les noies, i en els saltirons que feien els ocells a les branques dels plàtans urbans, lleugerament borrissolades.

La senyora Maria es trobava sola en el pis. Devien ser les onze, i feia ja un parell d’hores que la Margarida —la darrera a marxar—, havia sortit cap a l’Acadèmia.

Però no li recava gaire d’estar tan sola. Així podia pensar tranquil·lament, o millor dit, lliurar-se al joc inconscient d’imaginar-se que tot era com cinc o sis anys abans, quan la canalla anava a col·legi i en Miquel, el pobre Miquel, rodava per la ciutat guanyant diners per a tots.

Com aleshores li passava, també aquell matí de març sentia la suau peresa d’haver de portar ella sola el pòndol de la casa. Sabia, per exemple, que a aquella hora, en bona llei, ja hauria d’haver fet la compra. Si no, el dinar es retardaria i ja tot el dia les coses anirien a empentes i rodolons.

Però, com cinc anys enrera, la senyora Maria s’emperesia darrera els vidres de la galeria del seu tercer pis, i es conhortava de la seva desesma sentint que la vida era segura i clara, que res no era massa important i imprescindible, i que tant se valia fer una cosa ara com després.

Amb les mans a la falda, vagaroses, es deixava amanyagar pel sol de març.

Ara li dolia haver-se desprès del gos. Quina companyia li hauria fet, en dies com aquell, ajagudet als seus peus, prenent el sol amb ella, compartint-ne la tebior i la moixaina!

Potser més endavant podrien comprar-ne un altre. Llàstima que ara el primer ja seria grandet i potser no faria malbé els mitjons, mentre que si compraven un altre cadell tornarien a passar totes les trifulgues dels seus enjogassaments.

Tampoc no tenia ràdio ni rellotge. Però després de tants dies d’estar sola a la galeria sabia que eren les onze, més o menys, quan el sol arribava a les claraboies dels magatzems de la casa del costat.

Sí; de seguida arribaria definitivament la primavera, i aleshores tot seria encara més confortable i alegre.

«Quan faci bon temps de veritat, aniré a veure-la», pensà la senyora Maria, de sobte, referint-se a la seva cunyada. No havia pogut complir la promesa d’anar-hi un dia cada mes a fer mitja amb ella, perquè amb els freds de l’hivern no era bona per a sortir de casa; però així que fes bo, ja ho crec que hi aniria. S’havien portat tan bé amb ells!

Era una llàstima que la Rosa no fos una mica més simpàtica, més «de casa», com si diguéssim. Sempre la tractava amb una certa fredor, com fent visita, i, de fet, només es llançava a enraonar amb una mica d’entusiasme quan sortien a parlar de la canalla, del seu Josepet i de la nena.

La senyora del principal sortí en aquell moment al terrat a estendre unes peces de roba. Sí, sí; fet i fet ja era hora que també ella posés mans a la feina.

Havia pensat fer sopa d’arròs amb oli i croquetes per entrant, que s’estalvia molt. Però les croquetes donaven molta feina, i ben mirat no eren de gaire aliment. Miraria si trobava vedella.

Feia bonic veure estendre roba, tan virolada, en el terrat de baix.

Compraria vedella, perquè, treballant com treballaven, els fills havien d’alimentar-se. Déu nos en guard que els agafés una marfuga. Prou i massa que l’havia feta patir la Matilde, a primers d’any.

Després d’aquella escena del dinar de Cap d’Any, havia passat uns dies terribles. Ella que sempre havia estat animada i xiroia, anava d’una banda a l’altra del pis com una ànima en pena, i no volia sortir per a res.

—I els teus amics d’allò de la fotografia? ¿No et trobaran a faltar? —li preguntava la senyora Maria.

Però la noia no volia donar explicacions.

—Si no et trobes bé, i per què no anem a veure un metge? —li insinuava la senyora Maria.

Tot era inútil.

Després, al cap de dues o tres setmanes, tornà a sortir, i ja des de la primera sortida es mostrà alegre i enraonadora com abans.

No havia estat res, gràcies a Déu.

Darrera els vidres de l’oficina de la casa del davant es veia un escrivent, en mànegues de camisa.

«Déu ser com ara en Miquel», pensà la senyora Maria. També en Miquel, a aquella hora, devia ser al despatx del senyor Cirera, treballant al costat de l’oncle.

Ja feia dos mesos que hi treballava, i semblava molt content. El sou no era res d’extraordinari, però, pel que deia, era probable que aviat l’augmentessin i el posessin al lloc d’un tal Martí, que es veu que era un inútil.

No, ella sempre ho havia sabut que en Miquel s’obriria camí. Era el que s’assemblava més al seu pare. Simpàtic, amb do de gents. De vegades podia semblar que no era treballador, però quan s’hi posava, feia més via ell que dos de plegats.

El minyó de l’oficina del davant estava encenent un cigarret. Sí, devia tenir una edat com ara la d’en Miquel.

Havien estat dos mesos plens de sorpreses. I totes agradables.

A darrers de gener, allò de la Matilde, que un bon dia els va deixar anar la notícia que havia trobat una col·locació. De moment a la senyora Maria li va saber greu, perquè si havia de treballar tot el dia en un altre lloc, potser perdria el contacte amb aquella gent de la fotografia publicitària. Però es va tranquil·litzar completament quan la Matilde li va explicar que, la col·locació, la hi havien oferta, de moment i mentre no hi havia una feina millor, aquells mateixos de la publicitat. No es tractava més que de passar les vuit hores a una botiga de fotografies al minut, darrera un taulell, cobrant les fotos, repartint les contrasenyes als clients, tallant les tires amb quatre cops de tisora i ficant els retrats dintre els sobrets de la casa. Com havia dit en Miquel, fet i fet es tractava d’una feina dintre del mateix ram de la fotografia. Venia a ser com un primer pas que tard o d’hora la portaria allà on la noia desitjava arribar.

La senyora Maria enretirà una mica la cadira on seia, perquè el sol anava corrent i li sabia greu perdre’n l’escalforeta. De seguida s’alçaria per anar a vestir-se i sortir. No devia ser molt tard encara. Potser dos quarts de dotze. I el dinar, si trobava vedella, estaria llest en un moment. A més, tampoc no dinaven gaire puntuals, perquè la Roser arribava bastant tard de la bunyoleria.

Era l’única cosa que la senyora Maria trobava antipàtica d’aquella col·locació que havia trobat la Roser. Allò de plegar tan tard, al migdia i al vespre. A part d’això, no es podia negar que la feina era bona, i no gens mal pagada.

Quina sorpresa, també, la de la Roser! Quan la Matilde es posà a treballar fora de casa, la senyora Maria considerà que ja no podia desitjar res més. Els dos nois i la gran, treballant i guanyant una setmanada, i la Roser, a casa, a portar el pòndol domèstic.

Però segurament la Roser devia ser d’una altra opinió. Probablement es va veure venir el xàfec. Mai no li havia agradat gaire la feina de la casa, i allò que la Matilde se’n salvés no li devia fer cap gràcia.

El cas és que un bon dia, a mitjan febrer, la noia se n’havia anat a trobar la tia Rosa, per demanar-li que donés veus i li cerqués feina.

I la tia Rosa li havia trobat allò. De moment a la senyora Maria li va fer no sé què que la seva filla treballés en una bunyoleria, pensant-se que es tractava d’una barraca d’aquelles de fira. Però la bunyoleria on la Roser s’estaria de dependenta no era una barraca, sinó una botiga amb totes les de la llei, i molt neta i endreçada. No era la perfumeria que la noia havia desitjat sempre, però de moment estava prou bé.

Llàstima que les hores de plegar fossin tan tardanes! Però ja se sap, en aquest món no es pot trobar mai res que no tingui un inconvenient o altre.

El sol era ja a mitja carrera, i Podien ser les dotze? Mare de Déu! Com passava el temps! La Margarida sortiria de l’Acadèmia a dos quarts d’una, i la senyora Maria a aquella hora ja hauria de ser a casa, de retorn de la compra!

S’esmunyí cap al lavabo, abandonant la dolça tebior del sol, i s’afanyà a arreglar-se per sortir.

Mentre es passava la pinta se li acudí que tot anant a la carnisseria podia passar per l’Acadèmia a recollir la nena.

Allò de poder enviar la Margarida a una acadèmia tan bona també era un dels avantatges que els altres quatre fills treballessin.

Amb la setmanada de tots quatre, l’economia domèstica havia millorat considerablement, i tots havien estat d’acord que valia la pena d’aprofitar-ho per a donar una mica d’instrucció a la menuda.

En Miquel havia insistit que la nena havia d’aprendre taquigrafia i mecanografia, i la Matilde havia suggerit que més endavant hauria d’estudiar idiomes, que era un cosa de molt esdevenidor.

Llàstima que, tal com va dir el director de l’Acadèmia quan hi varen portar la Margarida, la nena no estava gaire forta en ortografia i comptabilitat, i, de moment, fou necessari deixar la taquigrafia i la mecanografia per a l’altre any, a fi de preparar-la més bé d’ambdues matèries.

Així i tot, la nena aprofitava molt bé el temps, i els diners que hi esmerçaven es podien considerar ben gastats.

I, a més, era tan menuda encara!

En sortir al carrer, amb el cabàs de la compra a la mà, la senyora Maria va sentir, un cop més, la presència imminent de la primavera.

Donava bo de caminar a poc a poc, entre la gent apressada. El sol de migdia emmelava les soques dels plàtans i l’aire s’entebeïa al seu contacte.

La senyora Maria caminava bo i somrient, sense adonar-se’n. Era una gran cosa allò de saber que tot rutllava, després d’haver passat tantes angúnies.

Al capdavall, encara va haver de córrer per no fer tard a la sortida de l’Acadèmia.