CAPÍTOL VIII

I

El dia de Sant Esteve no es va parlar de negocis a casa la senyora Maria. Potser n’havien parlat massa la vigília, i ve que les coses cansen.

L’endemà, dia vint-i-set —ah, gran dia aquell!—, en Climent es llevà a dos quarts de vuit, menjà un tros de torró sobrer i s’esmunyí escales avall, cap al magatzem, mentre els germans dormien.

La senyora Maria, des del llit de matrimoni, seguí amb interès totes les operacions del seu fill. De primer, el grinyol de la porta de la cambra dels nois, que dormien en la mateixa habitació. Després, la cascada del wàter, i el trepig d’en Climent, que es ficava al lavabo. «M’hauria de llevar a preparar-li alguna cosa calenta per esmorzar», pensava. Però al matí era quan es trobava més fluixa, i, positivament, no podia incorporar-se.

Després degué adormir-se, perquè no va sentir res fins que la sobresaltà el bat de la porta del pis. «Pobre fill meu!», sospirà. I tornà a adormir-se, raonablement angoixada.

En Miquel, la vigília, en anar-se’n a dormir, havia anunciat que pensava llevar-se a dos quarts de nou, per ser a les nou a la drogueria de la cantonada i posar mans a la feina. Aquella havia estat Túnica al·lusió als projectes de la tarda de Nadal.

A un quart de deu del matí la Margarida obrí els ulls. Al sostre es movien rítmicament unes taques de llum que s’allargaven i es contreien. En el llit del costat, la Roser respirava amb calma, profundament. Havia estat llegint fins a altes hores de la nit, i, com sempre, després havia tingut insomni.

La Margarida escoltà i no sentí cap mena de remor dintre del pis. «En Miquel ja deu ser fora. O potser ja ha tornat de la drogueria i està treballant». De sobte li agafà una curiositat invencible d’assistir als primers experiments. De manera que s’alçà, es posà el vestit, entrant-se’l pel cap a viva força, i, ficant els peus a les sabates, sortí al passadís caminant a retaló.

La Roser ni se’n va adonar.

Al menjador no hi havia ningú, i a la galeria tampoc. En Miquel no devia haver tornat. Era difícil esbrinar l’hora, però havien de ser més de les nou, per la mena de claror que feia, i perquè a les galeries de les oficines de «Perfecta», la fàbrica de màquines de collir punts de mitja, es veia gent que treballava.

S’arribà fins a la cuina i trobà les aigüeres plenes de vaixella bruta del dia abans. D’una plàtera abandonada copsà un tall de carn magra arrebossada i agafant una llesca de pa mig sec s’emportà el botí a la galeria, on començà a devorar-lo bo i llegint una revista vella.

Devia haver passat ben bé mitja hora quan aparegué la Matilde, amb una bata llarga que havia heretat de la mare, i una cara de son que feia pietat.

—Encara dormen? —preguntà a la Margarida.

La Margarida s’arronsà d’espatlles, indiferent a tot.

—Vaig a veure si la mare vol alguna cosa —féu la Matilde, desapareixent corredor enllà.

Després se sentiren els crits de la Roser, que es barallava amb la Matilde perquè havia entrat a despertar-la, i, finalment, entrà al menjador en Miquel, en pijama i plantofes, fumant el darrer Chester del paquet d’en Climent.

—Tu, quina hora és? —preguntà a la Margarida.

—Jo què sé! —fou la resposta.

En Miquel sortí a la galeria i mirà als terrats. «Quin escàndol!», pensà, veient una minyona que picava amb energia una catifa.

Faria bon dia. En feia, vaja, perquè el sol ja batia de ple al mig dels patis. ¡Qui sap quina hora devia ser! Entre rentar-se, afaitar-se i vestir-se, ben bé passaria una hora. I bé havia d’esmorzar. Tindria el temps just de baixar a la drogueria i comprar les potingues. Però hauria d’esperar a la tarda per fer la prova.

Arribà fins on era una olor de pa torrat, i això el decidí a fer una inspecció per la cuina. La Matilde estava torrant pa al gas, encara amb la bata llarga i la mateixa cara de son. Però el pa era per a la mare, i no n’hi havia per a ningú més.

—Dóna-l’hi a en Miquel, dona —sospirà la mare, des del llit, perquè havia sentit les protestes del noi—. Els homes han de menjar.

—No havies d’anar a la drogueria, tu? —digué la Matilde, venjativament.

—Ja hi aniré —féu en Miquel, que s’havia assegut a la cadira de la cuina i estava amanint-se la torrada.

La Roser entrava a la cuina en aquell moment, en cerca d’esmorzar.

—Menja torró, si vols —féu la Matilde, assenyalant uns bocins que en quedaven.

—Que no penseu sortir a comprar? —preguntà en Miquel, impertinent.

La Roser sí que sortiria, però només pel pa. Amb les sobres d’ahir en tenien ben bé prou per a dinar.

—Ja podries anar-hi tu, a la drogueria —féu en Miquel—. Jo tinc la camisa molt bruta.

—Apa! —protestà la Roser—. Ja t’ho faràs, noi!

No hi havia més remei, doncs. En Miquel, eixugant-se les puntes dels dits en el darrera del pijama, tornà a la seva cambra. Obrí el calaixet de la tauleta de nit. És clar, no hi havia mitjons. De manera que calia posar-se els mateixos d’ahir i d’abans d’ahir. Es calçà les velles sabates, i amb els pantalons cor-dats per damunt de la jaqueta del pijama s’adreçà al lavabo. Fet i fet no calia que s’afaités. S’havia afaitat la vigília, i com que, fora de la breu sortida a la drogueria, s’havia de passar el dia a casa, no valia la pena.

Es rentà superficialment, i mentre es pentinava amb una pinta trencada, la Roser envaí el lavabo… Així, doncs, en Miquel tornà a la seva cambra a posar-se la camisa i la corbata, i aparegué en el menjador relativament polit i endreçat.

Quina hora devia ser, ja?

La Matilde tragué el cap per la galeria. Devia ser al safareig, rentant.

—On has amagat els mitjons? —preguntà a en Miquel.

—Quins mitjons?

—Els que portaves ahir.

—Els porto posats.

La Matilde desaparegué, abans de sentir-se recriminar perquè a la tauleta de nit no n’hi havia de nets.

En Miquel estirà el calaix del bufet —un bufet negre i contrafet, Déu sap de quin estrambòtic ebenista produït— i buscà algun diner. En una cistelleta hi havia dues pessetes, i xavalla.

Els diners els devia tenir la mare, i la mare encara no estava llevada. Era realment difícil de fer el que hom es proposava en aquella casa. A cada moment topaves amb inconvenients insospitats. De primer, no et pots llevar a l’hora perquè no hi ha rellotge ni ràdio. Després has d’esmorzar com pots, i encara barallant-te amb els altres. I quan és l’hora de sortir a comprar les primeres matèries, no hi ha diners, i la gent dorm.

La Margarida havia abandonat la revista vella i el seient de la galeria.

Valia més que esperés amb paciència que es lleves la mare.

Des de la galeria veia el darrera de la Matilde, a través de la porta del safareig. Quan li vingués bé es miraria el safareig, a veure si podia servir per fer la barreja en gran quantitat, almenys al començament. Després seria millor comprar un dipòsit d’uralita, que devien ser molt econòmics.

Era ben empipador haver de llegir sempre revistes velles. I sempre les mateixes.

—Bon dia —va dir la senyora Maria, entrant, i cloent les parpelles, enlluernada per la claror de la galeria.

—Bon dia —féu en Miquel—. Necessito diners, mare, per anar a comprar tot allò.

I s’alçà per cedir el seient a la seva mare.

—Els té la Matilde —féu la senyora Maria, seient.

Vaja. Els tenia la Matilde, i ell allà perdent temps. Era una cosa típica d’aquella casa. No s’entenien mai. Ni en broma.

La Matilde no podia anar a buscar els diners perquè tenia les mans mullades. En Miquel els trobaria a la seva cambra, en el portamonedes que penjava dels peus del llit.

—No en compris gaire —va dir la senyora Maria.

—El que calgui —féu en Miquel—. Però almenys que les nenes puguin provar-ho.

Finalment la cosa estava en marxa. En el portamonedes de la Matilde hi havia diners. Va calcular mentalment: cinc duros, deu… millor pecar per massa que haver de fer un paper ridícul. Prengué vint duros, i encara un parell de pessetes soltes, per si de cas.

Abans de sortir es donà una mirada al mirall del rebedor. Després, cridà, cap a la galeria:

—Ja torno!

I s’esmunyí escales avall.

No portava el paperet on el seu amic li havia apuntat la fórmula, però es recordava ben bé del que necessitava. S’ho havia llegit tantes vegades! Oli d’ametlles dolces, glicerina i essència de pi. Compraria una mica de cada cosa.

Saltà els darrers graons de l’escala amb entusiasme, i sortí al carrer. Aleshores s’adonà que feia tres dies que no havia tret el cap de casa. Ell ja feia temps que havia deixat d’anar a missa. «Ja s’ha de tenir paciència, ja, per fer la vida que faig!», sospirà. I li semblava mentida que pel carrer hi hagués tanta gent. «Quina hora deu ser?», pensà un cop més, bo i caminant cap a la drogueria.

El feren esperar una estona, perquè hi havia una minyona que comprava blanc d’Espanya, i els dos dependents hi feien molta gatzara. De tant en tant miraven en Miquel amb certa rancúnia perquè probablement els feia nosa. Finalment, un dels dos dependents, potser amb l’esperança de treure-se’l de sobre, li féu un senyal amb el cap, com volent dir: «I vostè?».

—Glicerina —va dir en Miquel—. Una mica de glicerina, oli d’ametlles dolces i essència de pi.

—D’essència de pi no en tenim. Haurà de mirar si en troba al carrer Condal, que hi ha un magatzem de perfumeria. Quant en vol, d’oli? ¿No porta l’ampolla?

—No me’n pot deixar cap? Visc aquí mateix.

—És que no en tinc cap de neta —tallà el minyó—. Però si viu a prop d’aquí, pot anar a buscar-la en un salt.

Tampoc tenien essència de pi, de manera que, com que tanmateix hauria de sortir altra vegada, aleshores compraria l’oli.

La glicerina, sí que la hi varen servir, en un pot que ja tenien preparat. El dependent li va tornar de mala gana el canvi dels vint duros i tornà a fer barrila amb la minyona.

En sortir, en Miquel va pensar que anava massa pollós per a travessar tota la ciutat i arribar-se al carrer Comtal. A més havia dit: «Ara torno», i ja sabia com era la mare. Estaria patint fins que tornés.

Decidí, doncs, tornar a casa de seguida. Però bé podia donar una volta a l’illa. Li feia una mica de peresa haver de tancar-se altra vegada al pis. I de passada miraria d’esbrinar l’hora. No es veia, però, cap rellotge i tampoc no valia la pena d’aturar la gent per preguntar una cosa tan ximple.

En passar per davant de l’estanc es deturà a mirar-ne l’aparador. Hi havia Chester. Sentí la temptació de comprar-ne un paquet. Fet i fet, comprant els cigarrets de dos en dos al ceguet de davant de la peixateria, encara li sortien més cars. Potser sí que valia més comprar el paquet a l’estanc i administrar-se els cigarrets. Seria un estalvi, ben comptat i debatut.

Però no el comprà. En Miquel es coneixia i sabia que si tenia un paquet sencer se’l fumaria en un dia.

Seguí caminant, doncs, però la parada davant de l’estanc li havia despertat la fumera. En passar pel bar, donà una ullada a l’interior per veure el rellotge, però els vidres l’enlluernaven i no distingí l’hora.

«Com que no m’han donat esmorzar!», va justificar-se, en empènyer la porta. A la barra demanà un cafè, i va mirar l’hora. Dos quarts d’una! Semblava mentida!

—Ja va bé aquest rellotge?

Sí que anava bé; l’home del bar consultà el de polsera, i no hi havia error possible. Per dissimular, demanà dos cigarrets rossos.

Se’ls fumà un darrera l’altre, ràpidament, goludament, deixant refredar el cafè, que es bevia a glops espaiats.

A la tarda. A la tarda aniria al carrer Comtal.

A l’hora de pagar s’adonà que els cigarrets, en el bar, sortien cinc cèntims més cars que els que venia el ceguet. I no li’n quedava cap. És clar que podia arribar-se fins a la cantonada de la peixateria, però la mare ja devia passar angúnia.

Administrant-se’ls, li sortiria més a compte comprar un paquet a l’estanc. De fet aquells vint duros s’havien de considerar com un capital inicial per a les primeres despeses, i no havia de passar-ne comptes a ningú.

En pujar l’escala de casa seva es creuà amb la Roser que anava al forn. Ella era la qui havia de fer el dinar, perquè la Matilde feia la bugada, i la Margarida no servia per a res.

«Vaja, ja dinarem tard, avui», pensà, disgustat, en Miquel. «Tantes noies, i que tot vagi tan en doina!».

2

Aquella tarda va arribar al magatzem amb el temps molt just i el mosso ja havia tirat amunt la porta ondulada.

«Em sembla que agafo manies», pensà el senyor Joaquim. Tot el camí havia tingut la impressió que la gent el mirava, i també li havia fet l’efecte que el mosso l’havia mirat més que de costum i d’una altra manera.

En Martí encara no havia arribat. Perquè, entre altres nombrosos defectes, tenia el de la manca de puntualitat. Assegut al tamboret, el senyor Joaquim veié des de la finestra com el mosso anava al fons del magatzem i parlava amb en Sunyer i tota la resta. «Sí que són manies», pensà. Perquè podia ser molt bé que el mosso parlés de qualsevol cosa i no precisament d’ell, del senyor Joaquim.

Posà mans a la feina, i gairebé no s’adonà que el senyor Cirera li parlava, des de la finestra.

—Li sembla que ho tindrà llest per fi d’any?

—Ah, sí, segurament.

—Faci’s ajudar per en Martí, home.

—No caldrà, no caldrà pas.

Ves si s’havia de fer ajudar per aquell dropo! Mal anirien si havia de refiar-se’n! Ja passava un quart i encara no s’havia presentat. Fet i fet, pitjor que aquell manta no podia pas ser-ho en Miquel. I bé que l’aguantava el senyor Cirera.

Encara no estava decidit a propòsit d’allò d’en Miquel. ¿I si en parlava al noi, li feia agafar il·lusions, i al capdavall resultava que l’oferiment del senyor Cirera era de pur compliment? Potser sí que seria més prudent plantejar-li el cas a l’amo amb tota la franquesa i no exposar-se a fer una planxa.

Ja era ben trist que li calgués preocupar-se tant pels altres. Ell, que sempre havia tingut un son tranquil i segur, des de la mort del seu germà havia passat una colla de nits d’insomni, i tot perquè se li havia ficat al magí la idea que tenia el deure de mirar pels seus nebots.

S’hi capficava massa. Àdhuc sospitava que havia arribat a parlar en veu alta pel carrer. Si no, ¿per què se l’haurien mirat tant la gent aquell migdia?

Allò podia ser el principi d’una neurastènia, i el senyor Baster no podia permetre’s aquesta mena de malalties de luxe. Havia de tenir el cap molt clar i conservar la salut, no fos que, per mor dels nebots, el dia de demà els seus propis fills es trobessin desemparats.

Quan, per fi, arribà en Martí, amb el seu aire gansoner de sempre, el senyor Baster es decidí a parlar amb el senyor Cirera. No res, un entretoc i prou. És clar que quan l’amo li va oferir allò, pocs dies abans, li havia contestat que no calia, i que els nebots ja estaven col·locats, però, sense dir cap mentida, podia explicar-se i donar-li entenent que més que res el que volia era tenir el nebot a prop, per tenir-li l’ull al damunt.

Bo, en Martí també se’l mirava. Més valia que treballés en lloc de badar tant!

—Quin dia som avui, senyor Baster?

Beneit! Vint-i-set! Si ahir era Sant Esteve! Que no hi havia calendari per a mirar-ho? Ganes de xerrar i perdre el temps, això hi havia.

En aquell moment entraven gènere, d’un camió estacionat al davant, i al senyor Baster no li semblà oportú de deixar el seu lloc darrera la mampara. Ja li quedava temps si volia parlar amb el senyor Cirera.

S’acarà amb la feina, i li passà la tarda que no se n’adonà. Una vegada que es va alçar i va creuar el magatzem per anar a orinar, li semblà que se’l miraven altra vegada, però estava ben segur de no haver parlat en veu alta ni haver fet cap gest especial.

Potser se’l miraven perquè sí, per distreure’s, per badoqueria. No, no se’n volia posar cap pedra al fetge. Déu nos en guard d’agafar manies de debò! Però en el mirall del lavabo es mirà de prop, i es palpà les galtes. Potser sí que feia una mica de mala cara i d’ulleres, però no n’hi havia per a tant. Allò era cosa de l’insomni. Amb un parell de nits de dormir bé, tot arranjat.

En tornar al seu tamboret s’esforçà per no fixar-se si el miraven o no. Només sorprengué en Martí, que, pel que es veia, havia sortit de darrera la mampara per fer petar una xerrada amb la resta, i ara tornava corrent al seu lloc.

«Badoc!», murmurà en veu alta. I de seguida es penedí d’haver-ho fet.

A darrera hora de la tarda, es decidí a parlar amb el senyor Cirera, i sense fer cas de si el miraven o no, s’apropà a la porta del despatx de la direcció i trucà.

La conversa no fou massa difícil, tot i que era una cosa que se sortia del corrent, i ni el senyor Cirera ni en Baster sabien com engiponar-s’ho.

—Senyor Cirera —començà en Baster—. Li volia preguntar una cosa que he estat pensant.

—Sobre quin sentit? —preguntà el senyor Cirera, sorprès.

—Sobre tot allò que em va dir l’altre dia. No sé de què va venir, se’n recorda?, que vostè em va preguntar, més o menys, si els meus nebots…

Sí, que se’n recordava.

—Ho vaig dir en el sentit que podia ser-li una ajuda —féu el senyor Cirera.

—No és que hi hagi res de segur —digué en Baster, una mica enfarfegat—, però si es presentés la necessitat, vostè creu que podria…?

—Home, Baster, jo em penso que sí. No vull dir que hi hagi, ara com ara, cap plaça de categoria, però en el sentit que jo li deia sempre trobaríem un racó per a una persona de la seva família. El seu germà era un home que valia molt —es llançà, com de costum, el senyor Cirera—, i jo l’apreciava a desgrat que en sabia els defectes. Amb franquesa, ja sap que quan ell em va parlar de vostè, no em va fer gaire gracia, perquè em temia que fóra de la mateixa talla, i el que jo necessitava aquí no era pas un home d’idees, sinó un treballador conscient. Ja m’entén el sentit. Per això que si puc fer alguna cosa per un fill d’ell, jo content.

Era tot el que li calia saber.

S’acomiadà efusivament del senyor Cirera i es retirà gairebé d’esquena fins a la porta, que clogué darrera d’ell. Després, ja en el seu tamboret, se sentí content d’ell mateix. Allò havia estat ben jugat. El senyor Cirera era un home tractable i de bons sentiments.

És clar que tenia la mania de parlar-li sempre d’en Miquel, el seu germà, i de retreure-li certs defectes, cosa que tractant-se d’un difunt no era gaire elegant, però se li podia perdonar en gràcia a la bona intenció.

Sí; el dia de Cap d’Any en parlaria a en Miquel, el noi. Si, com semblava, ara com ara no feia res, allò havia de convenir-li. Per poc que li donessin, sempre seria més que res, i entre el sou d’en Climent, el d’en Miquel, i el que la Matilde es tragués amb allò de…

Era un pensament que no li feia el pes. Allò de la fotografia podia ser molt modern, però no feia per una noia de sa casa. Vés a saber quina mena de fotografies li devien fer, i quina mena de fotògrafs s’encarregaven de fer-les.

Pel que ell veia, els calendaris de paret i els anuncis dels diaris eren bastant… provocatius, i la veritat era que no li feia cap gràcia pensar que un dia podia trobar-se la Matilde penjada d’una xinxeta a qualsevol racó de taverna. Suposant que ell entrés mai en una taverna.

En Martí s’estava posant l’americana de carrer. Això sí, sempre era el primer a plegar.

El senyor Baster es llevà els maneguins, i anava a despenjar l’abric del penja-robes, quan en Martí l’hi oferí, ja a punt de posar-se’l, com per ajudar-lo a ensacar-lo. «Quina amabilitat!», pensà el senyor Baster, escamnat. «Tan mala cara faig?».

Tots dos sortiren de darrera la mampara. La resta dels empleats semblaven esperar-los. «Ai, caram, ja tornem a mirar! És que és gran!».

—Que sortim o no? —preguntà, una mica picat, als qui esperaven.

Tots somreien d’una manera curiosa. «Em sembla que me’n passa alguna», va dir-se el senyor Joaquim. «Aquesta sí que fóra bona, que em posés malalt de la teulada».

Fou aleshores que se li atansà en Sunyer —fingint una serietat molt mal imitada—, i li va dir:

—Que no se n’ha adonat, encara?

No se n’havia adonat. Portava una llufa de pam, clavada amb una agulla als baixos de l’abric.

Ara tots reien.

—L’hi deuen haver posada al carrer, perquè quan ha entrat aquesta tarda ja la duia.

—Jo li he vista quan he penjat el meu abric.

En aquell moment el senyor Cirera també es disposava a sortir.

—Què passa, què passa? —preguntà, observant quelcom d’anormal.

—Que al senyor Baster li havien penjat una llufa i no se n’havia adonat —explicà en Sunyer, molt formal.

—Té raó que som els Innocents! —digué el senyor Cirera, i sortí al carrer, ben abrigat, sense donar-hi més importància.

També el senyor Baster, després de desclavar l’indigne ninotet i llançar-lo a terra, sortí al carrer, vagament enfutismat. «Mentre no me l’hagin posat ells mateixos», pensava. Però també podien haver estat aquella colla de bri valls que jugaven a la vorera de casa seva, a les tres de la tarda, quan ell en sortia.

De sobte se li féu la claror en el cervell i l’envaí una mena de dolç consol. Allò devia haver estat. Per això se’l miraven.

Apressà el pas sentint-se més lleuger que mai. «I pensar que ja començava de trobar-me malament i tot!».

Mai no hauria pogut sospitar que el fet d’adonar-se que t’han penjat una llufa pogués ésser tan profundament conhortador.

«És clar, és clar, els Innocents, home!».

Després, excitat pel descobriment, se li acudí una broma vagament cruel:

«El meu germà, en Miquel, ell sí que m’ha penjat una bona llufa! Sis, sis llufes m’ha penjat!».

I s’enriolà tot sol, mentre s’alçava el coll de l’abric, perquè el fred era viu i no era cosa d’arreplegar una marfuga.