CAPÍTOL IV

I

«És així la vida», meditava, malenconiós, el pobre Ramon. Ell i la seva promesa seien a la terrassa d’una orxateria de la Rambla de Catalunya, un dissabte al vespre. Era la primera vegada que es permetien el luxe d’asseure’s allà, on les consumicions valien el doble que a qualsevol altre indret. Moltes vegades havien discutit sobre allò, i sempre havien acabat decidint que s’havia d’estalviar, i que era igual prendre l’orxata allà que a qualsevol altre lloc més econòmic.

Però aquell dissabte en Ramon havia cobrat un plus d’hores extraordinàries, i el minyó no va parar fins que la Roser va accedir a seure allà.

De primer tot havia anat com una seda, però després, de sobte, la Roser es va posar a parlar, amb una excitació desproporcionada, dels nous projectes del seu germà Miquel, i varen acabar enfadant-se. En Ramon no hi estava d’acord. Si en Miquel se’n volia anar a Amèrica, a ell tant se li’n donava, però la Roser no hi aniria.

—Per què no? —havia dit ella, lleugerament picada.

—Perquè no, i prou.

¿És a dir que ella es creia que en Ramon la deixaria marxar, essent promesos com eren, i amb el projecte de casar-se al cap de tres o quatre anys? Doncs anava molt errada de comptes, perquè no estava disposat a deixar-la marxar.

¿I qui era en Ramon per a decidir el que la Roser havia de fer o deixar de fer? Eren promesos, és veritat, però encara no oficials, i, a més, que anar-se’n a Amèrica no volia dir res de mal. Més endavant ell, en Ramon, també podria anar-hi, i tots s’establirien allà.

—D’altra banda no cal que ens barallem —va dir la Roser amb el llavi tremolós—, perquè el més calent és a l’aigüera.

—Tot el que vulguis —va dir en Ramon, entossudit—, però és que jo no discuteixo que vagis o no vagis a Amèrica, sinó el fet que tu hi vulguis anar.

—Doncs això són ganes de discutir.

—Potser sí, però no he començat jo, ja ho saps.

Varen callar, perquè els semblava que la gent que seia prop d’ells se’ls començava de mirar.

«És així la vida», meditava, doncs, en Ramon, mentre anava fent a miques la palla de l’orxata. «Aquí, perdent el vespre d’un dissabte, emmurriats, com si no ens poguéssim veure. D’aquí a una estona ens en haurem d’anar cadascun a casa seva, i encara hauré de pagar al cambrer setze o disset pessetes. Malaguanyades».

Començava el mes d’agost, i a aquella hora del capvespre la terrassa estava animadíssima. Barcelona és inexhaurible. Ja en pot sortir de gent cap a fora, els finals de setmana, que en determinats punts de la ciutat, la densitat humana es conserva íntegra o en tot cas inapreciablement minvada.

La Roser s’havia quedat aclofada a la seva cadira, mirant els vianants. «Té cada cosa en Ramon, també! I estic segura que si la idea d’anar a Amèrica se li hagués ocorregut a ell i no a en Miquel, ho veuria tot a l’inrevés de com ho veu ara».

—Divuit pessetes —va dir el cambrer, amb una breu inclinació.

Mentre en Ramon pagava, la Roser ja s’havia alçat i començava a caminar. Això féu irritar encara més el seu promès, perquè després li calgué córrer per a atrapar-la.

—No podies esperar-me?

—Noi, que ets pesat també!

Va acompanyar-la fins a casa seva, i com que era molt tard no va pujar. En tot el camí no es varen dir ni mitja paraula ni es varen agafar del braç.

Només, en acomiadar-se, van dir, tots dos:

—Demà, com sempre, eh?

I es varen separar, abans que Tonada de sentiment els arribés a la gorja, amb el cor encongit i el fel a la boca.

Afortunadament a dalt hi havia la gran gresca. En Miquel estava explicant amb entusiasme nous detalls que havia sabut aquella mateixa tarda.

Tot just feia dos dies que a casa la senyora Maria es vivia intensament l’assumpte d’Amèrica. No era que, de moment, hi hagués cap possibilitat concreta d’anar-hi, però valia la pena de considerar la cosa. El dijous en Miquel havia arribat vibrant d’entusiasme a casa seva. En sortir del despatx havia anat a donar un volt pel cafè, i casualment un amic seu sortí a parlar d’un cosí d’ell, que acabava d’escriure-li una carta des de Colòmbia.

—Fa dos mesos que és allà, i diu que ja li ha enviat una fotografia del seu cotxe, tu —deia en Miquel, el dijous al vespre, a en Climent—. Només arribar i moldre. Es veu que allà, quan saben que ets català, de seguida t’ofereixen la millor col·locació.

—Els catalans sempre hem tingut fama de treballadors, honrats i complidors —va dir, satisfeta, la senyora Maria.

—Doncs es veu que el xicot es va avorrir de treballar aquí per quatre duros, i, no sé com, va aconseguir un passatge i va guillar. Sense saber què faria ni de què viuria, tu.

Ja era tot un panorama d’alliberament. Ja era tota una temptació, ja.

I aquell dissabte al vespre encara portava més detalls. El cosí del seu amic tenia dinou anys, i tota la vida havia treballat de dependent de comerç. Quan es va morir el seu pare, es va traspassar el pis i cap a Colòmbia falta gent.

Ara ja tenia una caseta per ell sol, a més del cotxe, i els dissabtes i diumenges festa tot el dia. Pel que semblava el cònsol li havia trobat de seguida una col·locació molt bona, i estava encantat de la vida. «Afigura’t! Diu que aquí només guanyava mil pessetes, amb punts i comes i tot plegat!».

La Roser va preguntar a en Miquel si li semblava que en Ramon hi podia tenir camí a Amèrica.

—I tant! Un mecànic! Se’l disputaran.

La senyora Maria els escoltava, i no sabia si alegrar-se o entristir-se de sentir-los parlar amb aquell entusiasme d’unes terres que estaven tan lluny del carrer Roger de Flor. En el fons, però, per damunt de la melangia d’una possible separació, flotava l’esperança d’una solució econòmica definitiva i d’un futur retrobament gloriós, en les noves terres, de tota la família plegada. Sí, sí, a ella no li feia pas por de creuar la mar i tot, sí calia, per veure més feliços els seus pobres fills.

A tres quarts de deu va arribar la Matilde, cosa que els va sorprendre molt, perquè els dissabtes acostumava a sopar amb les seves amistats.

La noia va dir que l’havien convidada, però que estava molt cansada, i s’estimava més anar a dormir sense sopar.

—Prepara’t, tu —li va cridar en Climent—, perquè, sí anem a Amèrica, allà sí que trobaràs feina de model!

La Matilde va somriure i es tancà a la cambra de la seva mare.

No es parlava encara de sopar, perquè tant la mare com la Roser no se sabien moure del menjador mentre en Miquel explicava tot allò. Fins i tot havia portat un retall d’un diari de Bogotà, en el qual es deia que mancaven braços i que s’havia de fer per manera de facilitar i incrementar la immigració d’europeus.

La Margarida va anar a buscar el seu àlbum de geografia, que havia estat ja de la Matilde quan era petita, i entre tots varen localitzar Colòmbia. Per sort, la fulla corresponent a l’Amèrica del Sur encara es conservava.

Fins a quarts d’onze no varen sopar, i mentre menjaven encara en Miquel seguia explicant coses de Colòmbia.

Varen decidir que el noi gran s’informaria bé de tot allò. En el món s’havia de tenir una mica d’ambicions, i el país estava massa empobrit per a la gent com ells. Amèrica era, indubtablement, una magnífica oportunitat per als catalans, que, com deia la senyora Maria, «sempre han tingut fama de treballadors, honrats i complidors».

2

El diumenge, en Miquel es mostrà impacient tot el dia, perquè es moria de ganes de tornar a veure el seu amic i preguntar-li si podia escriure al seu cosí demanant-fi més detalls. Però diumenge el seu amic se n’anava a fora, i no podria veure’l fins dilluns al vespre.

L’exaltació general encara augmentà quan, abans de dinar, i mentre la senyora Maria s’entretenia endreçant el cosidor, trobà al fons d’un dels calaixets el pot amb la mostra de «Cutiflor».

—Mira què surt, ara! —exclamà, sorpresa.

En Miquel, que estava repassant el diari per si sortia alguna oferta de treball a Colòmbia, va mirar.

—Ah, això! —va dir, indiferent.

Era una cosa passada. Una prova més de la manera com en el nostre país les millors iniciatives moren sota la indiferència i la falta de visió general de la gent.

—Ja ho pots llençar —va afegir, tornant al diari.

—Deixa-m’ho veure —va dir en Climent, prenent el pot dels dits de la seva mare.

—S’ha assecat? —va preguntar la Margarida.

—De la capa de sobre sí. Sembla florit i tot —féu en Climent.

Olorà el pot. Es resistia a llençar allò que tant els havia costat d’obtenir. Amb la punta d’una ungla foradà la crosta i observà que, dessota, la crema es conservava pràcticament intacta.

—Doncs no s’ha fet malbé, no —va dir.

—A veure, tu —demanà en Miquel, deixant el diari de banda.

Efectivament, la barreja devia ser bona, perquè amb tant de temps com havia passat la crema es conservava coherent.

—Veus? —va dir en Miquel al seu germà—. A qualsevol país una cosa així dóna per viure com un príncep.

La Margarida s’estava posant una mica de crema al dors de la mà.

—Afina de veritat, eh! —comentà.

La Matilde va acudir, des de la cuina, per preguntar si havien d’esperar que la Roser tornés de la bunyoleria per tirar l’arròs a la cassola.

—Tu, mira què hem trobat —féu la Margarida, oferint-li el pot.

Però la Matilde es limità a somriure i tornà de seguida a la cuina. Estava tan estranya aquells dies!

—T’adverteixo —va dir, animadíssím, en Miquel— que si me’n vaig a Colòmbia m’ho emporto, eh! Estic segur que qualsevol fabricant de cosmètics me’n donaria una milionada.

—No n’hi ha, allà, de cremes de bellesa? —preguntà en Climent al seu assabentat germà.

—Molt poques. En això estan molt endarrerits. Gairebé tot ho importen dels Estats Units. Ara que —digué de seguida— jo no m’ho vendria.

—Per què? —preguntà en Climent, sorprès.

—No comprens la jugada? Amb això a la mà, podria aconseguir el que volgués; probablement associar-me amb un fabricant ja establert, per explotar-ho junts.

—Ja estaria bé, ja —féu en Climent.

—Va, Margarida, no te’n posis més, que l’acabaràs —protestà en Miquel, prenent el pot dels dits de la menuda—. És qüestió de guardar-ho bé, que no se’ns torni a perdre. No val la pena de fer una mostra nova, i sempre tindrà més valor si podem dir que fa tant de temps que està feta i es conserva perfectament.

Tenia el pot a la mà, i buscava, inconscientment, el lloc adequat per a guardar-lo.

—A l’armariet del lavabo —suggerí en Climent.

—No; allà tothom hi posa les mans. Ja cercaré el lloc a propòsit.

S’alçà i desaparegué en direcció a la seva cambra. Valia la pena d’assegurar-se que no es tornaria a perdre o que la Margarida no se l’acabaria amb tantes provatures.

A en Climent allò acabà d’animar-lo. Considerava providencial que la mare ho hagués desenterrat precisament aquells dies que estaven parlant d’Amèrica. A ell allò de la «Cutiflor» l’havia entusiasmat des del primer moment, i mai no s’havia acabat de resignar a deixar-ho córrer. Potser si en Miquel no hagués tingut la desgràcia que l’oncle li proporcionés aquella estúpida col·locació al seu despatx, a hores d’ara estarien guanyant diners a cabassos.

Però encara no s’havia perdut tot. I potser si que valia més no malversar esforços en un país com el nostre, quan a altres llocs les coses es paguen pel valor que tenen.

Ja eren dos quarts de dues, i la Roser encara tardaria ben bé tres quarts. En Miquel sortí de la seva cambra i va dir:

—Què, Climent, anem a donar un tomb?

—Anem-hi.

—Ara us en aneu? —sospirà la senyora Maria.

—És que he de comprar tabac —féu en Miquel, i va fer l’ullet a en Climent.

Quan baixaven l’escala, en Climent li preguntà:

—On anem?

—A celebrar-ho, home; farem un vermutet a cal Joan.

Caram! Allò era fora de tot precedent! Seria la primera vegada que prendrien junts un vermut.

—Portes diners, tu? —féu en Climent, quan ja sortien al carrer.

—Sí, home; tira, tira.

A la barra de can Joan, en Miquel demanà dos vermuts de la casa i dues racions d’olives farcides.

—Fuma’n un, home —féu, convidant en Climent a fumar un cigarret d’un paquet de Chester bastant arrugat que es va treure de la butxaca.

—No, tu, és igual.

Donava bo d’anar amb en Miquel, que feia de germà gran i convidava amb aire d’acostumat.

—Escolta’m —va dir de sobte en Miquel—, no diguis res a casa, però jo estic arreplegant algun diner per a això d’Amèrica.

—Ah, sí?

—Si, però no ho diguis a ningú, perquè ja saps com és la mare. No té idea del valor dels diners, i se’ls gastaria tots en abrics per a les nenes i altres ximpleries. Els guardo jo, i ningú no hi ha de ficar la mà per res, entesos? T’ho dic perquè, si tu pots arreplegar algun dineret, me’l dónes, i anirem fent pila.

Estava ben pensat. La sorpresa que donarien a casa el dia que en Miquel comparegués amb el passatge del vaixell a la mà i els comuniqués que marxava!

—Puja al cap, eh, tu? —féu en Climent.

—Això? Tira, home, si és aigua pura. El prenguessis com jo, amb un bon raig de ginebra! ¿Quant és, nano?

Va pagar, i tots dos sortiren. Ja eren més de les dues i la Roser devia estar a punt d’arribar.

—Mira-te’ls, quins frescos! —va dir de sobte la Roser, darrera d’ells—. Ja podíeu convidar, eh!

—Calla, dona, calla —féu en Miquel—. Les dones a casa, que no hi tenen res a fer pels cafès.

En arribar al pis la Roser va denunciar que els seus germans sortien de can Joan i feien olor de vermut.

—Si ens els guanyem, també ens els podem gastar, no? —va dir en Miquel.

—És clar, dona —digué la senyora Maria, defensant-los—. Els nois són diferents de les noies, i tu no t’hi has de ficar, en el que ells facin.

La Matilde va tirar l’arròs a la cassola, i vint minuts més tard s’asseien tots a taula.

—A quin cinema anem, a l’últim? —preguntà la Margarida.

—On tu vulguis, nena —féu la senyora Maria.

Com cada diumenge, la senyora Maria, la Margarida i en Climent passarien la tarda al cinema. La Roser s’estimava més anar a ballar.

I la Matilde i en Miquel, ja no calia dir-ho, anirien per les seves.

3

—Però, què hi pensa fer a Amèrica? —preguntà el senyor Lleó a en Climent.

«Són un cas aquests nois! Ara, Amèrica!».

—Diu que aquell que hi va anar no tenia cap col·locació ni res, i bé se’n va sortir.

—Si el teu germà tingués un ofici, encara —féu el senyor Lleó—. Amb un ofici es pot anar a tot arreu, i sempre es troba feina.

El senyor Lleó estava assegut darrera la seva taula, i en Climent dempeus, a l’altre costat, amb la carpeta de les factures a la mà, a punt de sortir a fer la cursa diària.

—Més endavant, quant ja ho tingués tot arranjat, ens enviaria a cercar a tota la família.

—Home! Aquesta sí que és bona! ¿I deixaries la feina?

«Són el que no hi ha», pensava el senyor Lleó. «Sempre disposats a deixar una cosa segura per una de problemàtica. Sempre a punt d’enfilar-se per l’escala de corda per passar la maroma».

—També pensa emportar-se aquella mostra de crema de bellesa que vàrem fer, per explotar-ho allà.

—Però si no hi té cap amistat que l’ajudi, ¿com trobarà capitalista?

—Ell diu que allà és fàcil de trobar gent que s’interessi pels negocis. Diu que els fabricants d’aquí i la gent de diners de Barcelona no saben veure les coses.

«Bona! Lliçons i tot!», s’enriolà pels dintres el senyor Lleó.

Quan en Climent ja havia sortit, ell es quedà pensant en la conversa que acabaven de tenir. Li sabria greu haver de prescindir d’aquell noi i mai arribava el dia. Era tan divertit sentir-li explicar coses de la família! Mira que allò de quan el mecànic aquell va anar a parlar amb la senyora per demanar-li permís per festejar la filla, devia ser per a sucar-hi pa! Llàstima que el cambrer que hi estava rellogat gairebé no veia mai ningú de la família perquè segurament també n’hauria contades de bones!

Val a dir, però, que no eren els Baster sols a patir d’aquell mal de no saber estar quiets en la vida. Ves qui havia de pensar, per exemple, que a aquell noi, en Cerdà, que ja feia sis anys que era a la casa, se li ocorregués d’anar-se’n! I el problema que li plantejava! En Cerdà portava tota la part d’oficina ell sol, i podia confiar-hi plenament. ¿D’on trauria qui el pogués substituir? Perquè els altres empleats no tenien talla.

Fet i fet, potser en Climent, més endavant, seria el més indicat per a ocupar aquell lloc. Tenia una mica massa d’imaginació —mal de família—, però era corobert i tot li ho explicava. Era cosa de pensar-ho. De moment era molt jove, però amb un parell d’anys que passés a l’oficina, tocant una mica totes les tecles, acabaria «fent-se».

No hi podia fer més; tenia una flaca per aquell noi. I era tan divertit sentir-li explicar coses!

4

—A veure si torna abans que tanquem, avui, Miquel —va dir-li el senyor Cirera, a les sis de la tarda.

—Ja ho crec! —afirmà, convençut, en Miquel.

—Ho dic en el sentit que de vegades no torna, i això no m’agrada, ja ho sap —insistí, lentament, el senyor Cirera.

—És que hi ha cops que em fan esperar, o vaig molt lluny d’aquí, i em toquen les set qui sap on. Si hi ha molts dies que plego més tard que si em passés la tarda aquí —féu en Miquel.

—Jo l’hi dic en aquest sentit; apa, vagi, i afanyi’s, que se li farà tard.

En Miquel sortí, i el senyor Cirera s’atansà a la mampara de caixa.

—Senyor Baster.

—Ah, digui, senyor Cirera.

—Baster —repetí el senyor Cirera—, si vol venir al meu despatx parlarem.

De moment, el senyor Baster va tenir un sobresalt.

Si molt convé li havia de dir alguna cosa desagradable d’en Miquel. És clar que a ell què se li’n donava.

Si el senyor Cirera no estava content del noi, que ho digués al noi. Ell no havia de passar cap angúnia pels altres.

Féu cap al despatx del senyor Cirera.

—Endavant, endavant.

El senyor Baster esperà les primeres paraules amb angoixa.

—Estava mirant això de les vacances, Baster —digué el senyor Cirera, d’entrada.

Quina sort! No era res d’en Miquel.

—Sí senyor.

—L’he cridat en el sentit que vostè ho deu tenir a la memòria i m’estalviaré de consultar els llibres. Segui, i parlem-ne, Baster.

Allò era una altra cosa. Era feina. El que a ell li agradava.

El senyor Baster exposà la seva opinió amb un ardor desacostumat en ell. I és que, sobtadament, se li havia eixamplat el cor i es trobava bé en el món, i en el despatx del senyor Cirera, i amb el cap a la feina.

Darrerament, ho reconeixia, havia estat massa preocupat, massa pendent de coses que no eren del cas, que no havien d’importar-li.

—Així, li sembla del quinze al vint-i-cinc?

—Això mateix —féu el senyor Baster.

—Doncs no en parlem més. Vostè mateix, que té bona lletra, prepari el cartellet, i ho diu als companys. Encara manquen quinze dies, de manera que podrem servir totes les comandes i deixar les coses arranjades.

—Molt bé, molt bé.

—I vostè, què? No pensa anar a fora, Baster?

—Ah, no, no senyor. Ja veurà, els nens són molt petits encara, i…

S’estengué, potser una mica massa, emportat per aquell sobtat optimisme, en les consideracions que ell i la seva muller es feien cada any quan arribava el moment de decidir si sortirien a fora o no per les vacances.

El senyor Cirera l’escoltava, o semblava que l’escoltés, amb profunda atenció.

Finalment, quan el senyor Baster ja era a la porta, a punt de sortir, el senyor Cirera va dir:

—Si no li sap greu, avisi al seu nebot, Baster. Jo ja li he dit moltes vegades que no m’agrada això que fa de no tornar al despatx quan surt a passar factures.

«Vaja, ja ha sortit».

—Ho dic en el sentit que una paraula de vostè pot fer més que cent meves. I em sabria greu haver de prendre una determinació amb una persona de la seva família.

El senyor Cirera parlava molt seriosament.

—No passi pena, ja el renyaré —féu el senyor Baster, desitjós de retirar-se.

—Farà bé, Baster.

Ja darrera la mampara, novament, el senyor Joaquim s’adonà que el seu optimisme s’havia desinflat sobtadament. «Sóc un beneit. No m’ho he de prendre tan a la valenta», es repetí. Però tornava a sentir aquella inquietud dels darrers dics.

«Ja faré el cartellet el dia catorze», decidí, perquè no estava segur que les lletres li sortissin prou perfilades.

I obrí el llibre major amb l’esperança de trobar-hi el dolç verí de la feina, que esmorteeix lentament els pensaments i adorm les veus callades de l’angoixa.