CAPÍTOL PRIMER

I

—Jo el que voldria és que me’n fessin una amb vostè, maca —deia aquell gomós de barri, recolzat al taulell.

—Miri que bé! —va dir la Matilde, enfeinada a posar unes fotografies dintre el petit sobre que portava la marca de la casa.

—¿Que vol dir que no faríem bona parella vostè i jo?

—Ui, i tant! Afiguri’s!

Al principi li havia costat una mica de suportar la sensació que es trobava en un aparador, a l’abast del públic.

Darrera el taulell i tot a l’entorn les parets apareixien atapeïdes de fotografies i més fotografies, de totes les mides, a centenars. Fins i tot n’hi havia una d’ella, de la Matilde, que el senyor Miret s’havia entestat a fer-li el primer dia que la va tenir a la botiga.

—Propaganda per a la casa i —havia dit el senyor Miret, amb la seva galanteria pedestre.

Cada vegada que la Matilde veia la seva fotografia a l’aparador, somreia amb una mica d’amarguesa: «Vet ací en què s’han convertit les meves aspiracions a model fotogràfica».

—Què, ens la fem o no, maca?

—Un altre dia, que tinc feina —contestà la Matilde, somrient.

De bona gana l’hauria engegat al botavant. Més hauria valgut que en lloc de perdre el temps tirant floretes ximples anés a rentar-se les dents aquell xitxarel·lo.

Però no valia la pena d’engegar-lo al botavant. Ja feia més d’una mesada que la Matilde treballava a la botiga, i s’havia acostumat totalment a aquella mena de molèsties.

Des que treballava allà, semblava com si els homes la miressin més. Potser ho feia aquella bata negra de setí o, senzillament, el fet que abans era una senyoreta de pis, mentre que ara s’havia convertit en una dependenta, al servei del públic, i per això s’hi atrevien més. Els homes hi tenen un instint en aquestes coses. I potser sí que ella mateixa, des de tot plegat, tenia també una altra manera de moure’s i de mirar.

Finalment el senyor Miret aparegué per la portella que donava al laboratori amb les fotografies del gomós a la mà, i ella s’apressà a tallar-les amb quatre cops rapidíssims de tisora i a ficar-les en el sobret.

—Tingui, si és servit.

—No en vol una per record?

No, no en volia cap.

Per fi se n’havia deslliurat. El senyor Miret ja tornava a ser al laboratori, i la Matilde va quedar sola a la botiga.

Quan no tenia feina es quedava mirant el carrer, sempre transitat en aquell punt de la ciutat, o sortia de darrera el taulell i s’asseia en una de les cadires de la botiga a llegir les revistes que el senyor Miret comprava de segona mà per entretenir les esperes dels clients.

Les estones de lleure com aquella eren, però, ben escasses, perquè la botiga era cèntrica i sempre queia un client o altre.

Encara no havia entrat mai cap conegut de la Matilde. És clar que tenia poca relació, però més d’una vegada havia pensat quin efecte li faria de trobar-se allà amb les amigues del col·legi, per exemple, suposant que la reconeguessin després de tants anys. Pensar que en el col·legi de les madres ella es va passar tres anys seguits assegurant que estudiaria per a metgessa!

L’única persona coneguda que l’havia vista a la botiga, amb la seva bata de setí negra, havia estat l’Amèlia. Però el cas era diferent, és clar. L’Amèlia havia anat a la botiga precisament per veure-la a ella, quan només feia una setmana que hi treballava. Li havia promès que aniria a veure-la «en funcions» i ho va complir.

Però la Matilde estava segura que no tornaria a veure-la per allà. Tot plegat havia resultat bastant violent, perquè el dia que l’Amèlia es presentà a la litiga hi havia bastants clients i gairebé no varen poder parlar. Després, el senyor Miret va treure el cap i la Matilde va haver de presentar-li la seva amiga. I, mentrestant, tothom badant i escoltant-les descaradament.

No, segurament no tornaria a veure-la a la botiga. L’endemà mateix de la seva visita, la Matilde havia anat a veure l’Amèlia al seu apartament, tal com havien quedat, i a penes havien parlat de la feina. Es veia ben clar que a la seva amiga, en el fons, no li havia fet cap gràcia de veure-la convertida en una dependenta, i s’esforçava per oblidar-ho. Havien seguit veient-se i sortint juntes, però mai més a la botiga.

Ja era estrany, ja, que passés tanta estona sense que entrés ningú a fer-se retratar. Oh, i tenia dos sobrets de fotografies per a lliurar, feia estona, i encara no passaven a recollir-los.

¿Què devia estar fent el senyor Miret, tanta estona, en el laboratori? El pobre Burell, que s’hi passava el dia sencer, devia estar-ne fins a dalt de tot de tenir l’amo enganxat als talons, vigilant-li la feina!

Potser el senyor Miret s’estimava més tancar-se al laboratori que haver-se d’estar amb ella a la botiga. Ben al revés dels primers dies, que no la deixava ni un moment.

Encara no havia pogut aclarir si el senyor Miret era amic d’en Claudi o només conegut d’un conegut seu. La col·locació, la hi havia trobada en Claudi, això sí. Però, què sabia, exactament el senyor Miret? ¿Fins a quin punt estava relacionat amb allò de la fotografia publicitària? A l’Emili també el coneixia, poc o molt, perquè el dia que la Matilde li va presentar l’Amèlia, el senyor Miret, al vespre, li havia preguntat:

—Aquella noia que ha vingut, ¿oi que és l’amiga del senyor Puig?

És clar que, des del moment que li deia «senyor Puig», no devien ser gaire amics. A més, entre en Claudi, l’Emili i el senyor Miret hi havia un món de distància. En Claudi i l’Emili eren senyors. Mentre que el fotògraf no era més que un fracassat. Era un homenet vulgar i llefiscós, que tractava els clients i sobretot les clientes joves, amb l’assiduïtat d’un dependent d’adroguer, fent una mena de brometa falaguera i xiroia. No podia ser amic d’en Claudi.

Però, així i tot, si sabia allò de l’Amèlia i l’Emili, també podia ser que estigués al corrent de la seva història. Els primers dos o tres dies d’estar a la botiga, el senyor Miret l’havia tractada amb deferència, gairebé amb respecte, com calia a una noia de família que per circumstàncies de la vida es veu obligada a acceptar temporalment una col·locació inferior a la seva categoria.

Després —la Matilde se n’havia adonat perfectament— a poc a poc anà canviant de to. És clar que es passaven moltes hores sols a la botiga i aquella situació havia de crear forçosament una mena d’intimitat entre ells dos. Però la Matilde no estava massa segura de la manera que tenia de mirar-la. Probablement no sabia res, però ho semblava talment, o, almenys, ho sospitava. Era tan malpensat!

I després, allò d’aquell vespre tampoc no tenia cap gràcia. És clar que havia servit per a posar les coses al seu lloc, però, tanmateix, alguna cosa volia dir. Tot plegat res, és clar. I potser sí que havia estat sense voler que l’havia tocada. L’espai entre el taulell i la paret era tan magre! Si ho havia fet amb mala intenció, va quedar ben servit, perquè de poc no li venta una bufetada.

La cosa era que, després d’aquell dia, semblava que la defugís una mica.

Bah, no valia la pena d’amoïnar-se per aquell homenet fastigós.

—Sí, sí, ja estan a punt.

Ves per què les devia necessitar aquella dona les fotografies! I a fe que encara havia quedat pitjor del que era vista del natural.

Mentre la despatxava, varen entrar dos clients més. Sempre passava el mateix. O no hi havia ningú, o coincidien tres o quatre persones de cop.

—Dotze cinquanta.

—Sí senyor. Cinc o sis minuts.

—Les vol totes iguals?

—Allà hi ha un mirall, si vol arreglar-se.

—Cinc pessetes el joc de dues ampliacions com aquesta.

El senyor Miret havia sortit del laboratori i s’aqueferava amb la màquina, fent passar els clients d’un a un, somrient-los i suggerint-los actituds adequades.

En el fons, era divertit l’espectacle.

Sí, com avorrir-se no s’avorria gaire, calia reconèixer-ho. Hi havia altres avantatges a més. A mig matí i a mitja tarda el senyor Miret la deixava anar a prendre un cafè al bar del costat, i allò li servia per a fer una suspensió en la feina. Era un quart d’hora diferent de tota la resta del dia. Asseguda en el tamboret de la barra, sense la bata de setí, tornava a ser la Matilde d’uns mesos abans. Aquelles breus escapades li donaven una estranya sensació de llibertat.

Entrà un home apressat, amb cara d’agent d’assegurances.

—Encara no estan?

—Sí senyor, ja les tenia separades. Les vol veure?

Hi havia clients que tenien interès a mirar-se-les detingudament, davant mateix d’ella. SÍ no els agradaven, arrufaven el nas, es miraven al mirall amb aire crític i marxaven sense dir paraula.

D’altres, al contrari, recollien el sobret i s’esmunyien vagament confosos. Segurament devien esperar a ser un tros lluny per a mirar com havien quedat.

Havia observat, però, que els homes, tots, quin més quin menys, abans de marxar se la miraven d’aquella manera que ella ja sabia. Tots, àdhuc els que semblaven tímids.

Quins uns, els homes!

2

En Cases li va tossir a la cara, des de l’altra banda de la taula.

Feia dos mesos que havia de suportar aquella tos de gos davant seu, i encara no havia pogut acostumar-s’hi. Després de tot, en Miquel no tenia diners però havia estat educat com Déu mana, i li era difícil d’avesar-se a les maneres bastes d’aquell home.

—Quants en tenim? —li preguntà en Cases, després de tossir.

—Vuit de març —féu en Miquel.

Sí, exactament dos mesos. Dos mesos que tan aviat li semblaven breus com una setmana o llargs com una vida.

Recordava perfectament les impressions del primer dia que havia anat a treballar a can Cirera.

Era a primers de gener.

En Miquel, per ser el primer dia, havia arribat un quart abans de l’hora d’entrar. Portava l’abric del seu pare, per fer més goig, i, la vigília, la Roser li havia planxat els pantalons i l’americana, de manera que els pogués portar dignament.

Un quart abans de l’hora. Per això, quan arribà davant de la porta no hi havia encara ni ombra dels altres dependents, ni tan sols del mosso, que solia ser el més puntual per raó del seu càrrec.

En Miquel es va quedar plantat davant de la porta ondulada mirant passar la gent, i picant de peus a terra per mor del fred, que era vivíssim. Després es va treure els guants i es palpà la butxaca de l’americana. Hi portava dos cigarrets, i decidí encendre’n un per fer més agradable l’espera. Experimentava una sensació que feia temps no havia sentit: la de ser un home com els altres i participar en el corrent diari de la ciutat. Àdhuc adoptà inconscientment una actitud despreocupada, com aquell que cada dia de la seva vida ha fet el mateix, i llançà una glopada de fum enlaire, amb frivolitat volguda.

«Ja ho veurà l’oncle», pensava. «Si es creia que no havia de servir per a res, anava ben equivocat, pobre home!».

Estava segur d’haver causat una magnífica impressió al senyor Cirera, el dia que l’oncle l’hi presentà.

I això que la rebuda no havia estat massa cordial.

—Ah, és el seu nebot —havia dit el senyor Cirera, sense cap inflexió especial en la veu.

Després li havia dit que ja coneixia el seu pare, i que, sobretot, apreciava molt el seu oncle, després de tants anys de tenir-lo a la casa.

El que va molestar-lo més va ser que no l’invità a seure, i que, quan l’oncle sortí del despatx per deixar-los parlar a soles, el senyor Cirera encara va semblar més desmenjat que al començament.

Per sort, ell sabia explicar-se i va procurar des del primer moment donar-li a entendre que se les havia amb un tipus ferm, un minyó que prometia. Finalment, li semblà que el senyor Cirera el mirava d’una altra manera, i estava segur que quan va arribar l’hora de concretar el sou devia apujar-lo una mica i tot.

«Ja ho veurà l’oncle», es prometia en Miquel.

Va passar una noia que feia goig, encara que anava molt abrigada i tenia el nas envermellit pel fred, i se la va mirar detingudament, críticament.

El magatzem i taller del senyor Cirera no li havia semblat res de l’altre món. No esperava res de millor, però. Era la mena de casa a propòsit per a treballar-hi l’oncle Joaquim. Antiquada, amb un personal antiquat i un amo més antiquat encara. Segurament els mètodes de treball devien ser anacrònics.

No li sabia greu. Allò li permetria de posar de relleu les seves qualitats d’home modern, amb idees no-ves. «Caram, qui s’ho havia de pensar!» diria l’oncle Joaquim el dia que s’adonés de com en Miquel feia rutllar les coses. A poc a poc, amb tàctica i mesura, aniria guanyant la partida.

Aquell home que s’atansava xino-xano devia ser el mosso. Amb una bufanda de pagès de comèdia. Ja el devia haver llucat d’un tros lluny perquè no li treia els ulls de la cara.

—Bon dia —va dir el mosso—. Vostè és el nebot del senyor Baster, oi?

—Sí, bon dia.

Ja arribaria un dia que a l’oncle li dirien «Vostè és l’oncle del senyor Baster, oi?».

—Quin fred que fa avui! —exclamà l’home, intentant destriar una clau d’un manyoc que havia tret de la butxaca—. Val més que entrem de seguida, que almenys no tindrem aquest aire.

L’home alçà la porta fins a mitja altura i obrí la mampara.

—Passi, passi, que acabaré d’obrir.

S’acostà per passar per dessota la porta ondulada i es trobà a dintre. Li semblà, un moment, que encara hi feia més fred que a fora.

Mentre el mosso acabava d’obrir, va arribar el senyor Sunyer, amb un altre.

—Bon dia —van dir-li tots dos.

—Encara no ha vingut el senyor Baster? —preguntà en Sunyer.

No, no havia arribat encara.

—Doncs no trigarà, perquè gairebé sempre és el primer, oi, Cases?

En Cases ja era camí del penja-robes, amb l’abric i la bufanda a les mans. En Sunyer no. No es decidia a deixar la companyia d’en Miquel.

—Veig que vostè també és puntual, com el seu oncle —va dir, cercant conversa.

—Sí senyor —féu en Miquel.

Havia perdut l’optimisme d’abans. Ja des del moment d’entrar la casa li havia caigut al damunt. I la conversa banal amb en Sunyer no li abellia. En el fons, estava desitjant que arribés l’oncle i li digués què havia de fer.

—Tregui’s l’abric, si vol —va dir el mosso, passant—. Pot deixar-lo allà al racó.

I en aquell instant arribà l’oncle Joaquim. Semblava lleugerament torbat, com si li sabés greu d’haver-se retardat precisament aquell dia, o com si la presència del seu nebot l’imposés una mica.

—Hola, noi —va dir.

—Déu lo guard —féu en Miquel, definitivament desanimat. S’adonava que estava perdent l’oportunitat de fer una entrada triomfal. Si seguia tan mústic els altres li pujarien a cavall.

—Fa fred, eh, senyor Baster?

—Massa —va dir el mosso, que s’havia reunit altra vegada al petit grup.

—Què, noi? —féu el senyor Joaquim—. ¿Ja saps què has de fer?

El senyor Sunyer devia haver estat esperant aquell moment per intervenir:

—El senyor Cirera em va dir que el posés amb nosaltres —digué, amb una mena de malícia a la veu—. Diu que li fem lloc a la taula d’en Cases. No sap el que l’hi espera! —afegí, rient.

—Ah —va dir l’oncle— no ho sabia que hagués d’estar amb vostès. Ves, noi, que el senyor Sunyer et dirà el que has de fer.

I ell s’adreçà cap a la seva mampara i desaparegué de la vista.

—Vingui, vingui. Es diu Miquel, oi? Vingui, que el presentaré oficialment a en Cases! —cridà mentre s’hi acostaven—. Aixeca’t, home, que et presentaré!

Vint minuts més tard, aprofitant que en Cases era al lavabo, en Miquel alçà els ulls de la llibreta. Li havien dit que s’havia de familiaritzar amb el catàleg, i feia un quart que resseguia les pàgines d’aquella llibreta, cada vegada amb més desesma, més llòbregament abaltit, més penedit d’haver-se deixat atrapar.

Quan va tornar en Cases, tossint com un gos, en Miquel es va adonar que estava somniant.

—Què? Va bé? —preguntà en Cases, seient davant per davant d’ell.

Era repel·lent. No devia ser gaire vell, perquè encara tenia els cabells bastant negres, però la pell d’en Cases era d’un groc malaltís, i, mal afaitat com anava, semblava un perdulari, i, sobretot, aquella tos davant seu mateix!

Seguí repassant la llibreta greixosa, i tornà a pensar en la galeria de casa seva. Hi havia prou espai per a muntar-hi un petit laboratori, i Què en devien haver fet d’aquella mostra de «Cutiflor»? Quan tornés a casa, al migdia, miraria si la trobava.

A les deu, aproximadament, arribà el senyor Cirera.

—Ah, bon dia! —va dir, en veure en Miquel—. Què? Mirant el catàleg?

Sí, mirava el catàleg.

—Ja li ha dit el què, Cases?

—El què, senyor Cirera?

—No li heu dit res?

—De què? No l’entenc —murmurava en Cases.

—Si li heu dit que les coses que porten una creu al costat ja no es fabriquen. I allò del dos per cent que s’ha d’augmentar en tots els preus.

—Ah, sí! —va dir en Cases—, ara l’hi explicaré.

El senyor Cirera desaparegué en l’interior del seu despatx.

—Sap què? —va dir en Cases—. Això del catàleg val més que ho deixi córrer. Ja ho anirà aprenent amb la feina. Miri, vejam si em treu de sobre aquest munt de factures. Aquí en té una de mostra.

Va tossir escandalosament, de cara a en Miquel, com si li lladrés tot el seu escepticisme d’oficinista culbatut.

Feia fred en el magatzem. Es veu que no tenien cap mena de calefacció. Bé, el senyor Cirera sí que tenia una estufeta elèctrica, però la resta del local era una nevera.

A aquella hora, a la galeria de casa seva devia començar de tocar-hi el sol.

Vuit de març. Sí, havien passat dos mesos, però tot seguia igual, o una mica pitjor.

És clar que en el magatzem no feia tant fred, però la tos d’en Cases seguia essent ofensiva, insultant.

En Miquel es va alçar per anar a l’urinari. Fet i fet era una solució per a quan no podia resistir més la monotonia de la feina, la tos d’en Cases o la remor insidiosa del tremp sobre el paper.

Una solució a l’altura de les circumstàncies.

3

La senyora Enriqueta, de la bunyoleria, va treure el cap per la porta de la rebotiga i donà una ullada al taulell.

—Si passa alguna cosa, sóc al safareig, ho sents? —féu a la Roser, que estava dempeus, omplint bossetes de patates fregides.

—Sí senyora —va dir la Roser.

I seguí omplint bossetes vermelles i blaves, sense massa pressa.

Tot i ser ja a mitjan març, encara s’hi estava bé a la vora de la cuina ben encesa. Això li permetia d’anar en mànega curta tot el dia. No, no n’estava gens descontenta de la seva feina. El davantal blanc li esqueia d’allò més bé i tampoc no era que s’hi matés treballant.

Havia fet bé de cercar-se una col·locació. Potser sí que a casa seva es pensaven que es quedaria a casa, a fer d’ase dels cops! Com si portar el pòndol d’una casa com la seva fos una cosa fàcil!

Allà, almenys, veia cares noves. I era una gran cosa allò d’arribar a casa i trobar-se el dinar a la taula, sense haver-se de preocupar de quant havien costat les patates ni de res.

I de llibertat, Déu n’hi do de la que tenia. De vegades se li acudia de pensar que, si volgués, no li costaria res d’entabanar la mestressa i quedar-se la meitat del calaix. Però no valia la pena, és clar. I no hauria estat bé, naturalment.

S’obrí la porta de la botiga i entrà en Ramon.

—El pastisset de Berlín!

Feia goig el mecànic. I en sabia de fer-li l’aleta.

Li serví el pastisset, embolicat amb un tovallonet de paper fi. Tres cinquanta.

En el moment de donar-li els diners en Ramon li retingué la mà.

—Deixa’m estar, home!

Però les bromes d’en Ramon eren sempre de bona llei. I possiblement eren alguna cosa més que bromes. Els vespres, quan l’acompanyava a casa, li parlava de coses molt serioses. No, no era pas un baliga-balaga.

I un mecànic no és pas un mal partit, després de tot. Sempre es guanyen més bé la vida que els dependents de comerç.

Aquell vespre, en sortir de la bunyoleria amb l’abric posat, els guants i la bufanda, li semblà que feia més fred que dies enrera. Era un empipament, perquè el nas se li posava vermell i li ploraven els ulls, però aviat faria més bon temps i s’haurien acabat els problemes.

En passar per davant del taller d’automòbils li sortí a l’encontre en Ramon. Sense el vestit de mecànic no li agradava tant. Se’l veia més esquifit, i com disfressat, però és clar, no podia pas anar pel carrer amb la granota. Llàstima, sobretot, que tingués aquell color de pell tan trencat.

—Anem-hi? —féu en Ramon, posant-se-li al costat.

—Ja plegues, tu?

—És clar.

Dos companys d’en Ramon varen treure el cap per la porta del taller, per veure’ls allunyar-se.

—Apa, Ramon! —li van cridar.

I un d’ells encara va afegir una altra cosa.

—Què han dit? —féu la Roser.

—Res —va dir, rient, en Ramon—. Són uns animals, no en facis cas.

Encara no l’agafava pel braç, perquè declarar-se, allò que es diu declarar-se, no s’havia declarat, però quan anaven a creuar un carrer sempre li posava una mà al colze, com per protegir-la. I mentre caminaven per la vorera la Roser es trobava sempre, no sabia com, passant arrambada a les parets, perquè insensiblement en Ramon se li anava apropant.

Sí, encara que a la botiga, quan hi entrava en Ramon a comprar el seu pastisset de Berlín de cada dia, parlaven en broma i deien ximpleries, quan anaven pel carrer junts, els vespres, la cosa era completament diferent. Parlaven de temes molt seriosos. Discutien els llibres que havien llegit o criticaven les pel·lícules que havien vist. I un dia varen estar molta estona parlant del matrimoni i de l’amor, i s’havien compenetrat perfectament.

En Ramon tampoc no tenia pare, des de feia cinc anys, i vivia sol amb la seva mare; per això deia que el dia que se li ocorregués de casar-se, podria fer-ho de seguida, perquè a casa seva hi havia lloc per a una dona, i, a més, essent fill de vídua, no havia de fer el servei.

La Roser l’escoltava i li ho trobava tot bé, però no es volia donar per entesa. Caram, si havia de dir-li alguna cosa, valia més que la hi digués amb totes les lletres.

Aquell vespre de març la Roser s’adonà que encara havia de passar més arrambada a les parets. Semblava que en Ramon portés alguna cosa al pap, perquè passaven bastantes estones sense dir res, però caminaven cada vegada més a poc a poc i més junts, com si a tots dos els requés d’escurçar la caminada.

Finalment en Ramon va dir:

—Per què no sortim un diumenge?

De fet, fins aleshores només s’havien vist els dies de cada dia.

—I on aniríem?

—On vulguis. Al cinema, o a ballar.

—Sola?

—És clar.

—La mare no ho voldria, home.

—Digue-li que surts amb unes amigues.

De fet, no era cap mal anar a ballar. I ben mirat s’ho tenia ben guanyat de distreure’s una mica.

Pel que fa al dol del pare, gairebé ja feia un any que havia mort, i, després, que la Matilde no s’havia pas estat de res, amb l’excusa que ho feia per no perdre l’oportunitat.

Però si en Ramon es pensava que la podia comprometre sense comprometre’s ell, anava molt equivocat.

Ja eren molt a prop de casa la Roser, i encara no havien decidit res. Com més s’hi apropaven més retardaven la passa, sense dir res. I més s’arrambaven a la paret.

«Si algú ens veu ho dirà a la mare», pensava la Roser. «Ja veig que tampoc em dirà res, avui», s’impacientava pels dintres.

Quan arribà el moment d’acomiadar-se, es varen situar, sense dir-s’ho, a l’ombra d’un quiosc que a aquella hora ja estava tancat.

—Hi anirem o no?

¿Seria capaç de fer-li un petó sense haver-se-Ii declarat? I si l’hi feia, què havia de fer ella?

Passava molt poca gent per allà, i l’ombra del quiosc era realment protectora. Hi ha moltes maneres de declarar-se.

Bo i pujant l’escala de casa seva, la Roser pensava que posant-se la brusa blanca i les faldilles negres quedaria prou bé per al diumenge. I miraria si podia emportar-se les arracades de la mare, que no se les posava mai.

Tanmateix, li ho havia dit. És clar que no havia resultat tan romàntic com a les novel·les, però Déu n’hi do. Sí, era feliç. Allò devia ser el que sentien les noies quan estaven enamorades.

Trucà el timbre amb energia desmesurada, potser perquè tenia consciència que arribava molt més tard que els altres dies.

—Ja començava a patir —va dir-li la senyora Maria en veure-la entrar al menjador.

Quan va fer el petó a la mare, va passar una mala estona, perquè la senyora Maria es va entestar a dir que feia olor de benzina.

—És que avui han netejat la xurrera —va dir la Roser.

I era una explicació prou convincent. De tota manera decidí que l’endemà demanaria a en Ramon que es rentés amb sabó d’olor.