UN entre tants, en un lloc de la Terra.

L’home ha arribat als voltants de la Lluna

i n’ha transmés les imatges la tele.

Un astronauta llegia uns versicles.

Sobre la taula hi havia residus

de l’adorable sopar en família.

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

És el meu lloc i és el lloc on els meus

treballen, lluiten, esperen i blasmen,

fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.

Res no hi ha clar, com no hi ha res de fosc,

tot es baralla, es desfà i es refà.

Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?

¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d’una manera, diríem, plausible.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,

tenen a punt una frase oportuna

i saben dur una vida discreta,

sense cridar en res l’atenció,

morts que ningú no sabrà que són morts

i van a missa de dotze els diumenges.