FLÈRIDA (1)
“Los qui amau, preneu aquesta cendra”
ROÍS DE CORELLA
CERTES nits, en la fosca, aquell orb trist arriba
al capçal del teu llit i toca, amb les mans trèmules,
les mans balbes, de cec, vacil·lants, el teu cos,
com volent reconèixer una antiga delícia,
i tu, mentrestant, calles, en el llit conjugal,
amb els ulls plens de llàgrimes oberts en la foscor.
Insisteixen les mans, ertes, inútilment.
Queden al menjador, a la modesta taula,
les restes del sopar; deuen dormir els fills,
com dorm el teu marit al teu costat mateix.
Mussita l’orb un nom, el teu nom, i tu calles;
crema l’aire el teu nom mussitat, mossegat.
En entrar la primera claror per les escletxes,
l’orb lentíssim se’n va, pel passadís, palpant
amargament els murs bíblics de la ciutat.