CREUANT LA NIT
“Tant que no sai qui m’ajut en est cas”
JORDI DE SANT JORDI
El vagó de tercera que creuava la nit,
la bruta nit d’espart, la gran nit de la Manxa,
els sacs entre les cames, les maletes de fusta,
tota la nit encès el miserable llum,
allí, en el miserable passadís del vagó,
aquell llum que tenia el color del pixum.
Els hòmens que oferien navaixes d’Albacete.
Aquelles veus de pèls que demanaven aigua.
L’aigua queia calenta de les locomotores.
Els bults entre les ombres de les estacions.
Les terres de la nit, la gran terra deserta.
Creuava un tren de fusta amb un llum de pixum.
En Chinchilla pujaven, de dos en dos, els presos,
lligats per les monyiques amb un tros de cordell
i amb barba de mil dies en el rostre groguenc.
Creuen tota la nit els miserables trens,
els vagons de tercera, per una nit d’espart.
Orinaves, dempeus, des de la plataforma.
En el comú s’oïen els gemecs de l’amor.
El salconduit costava —em sembla— sis quinzets.