ELS CANYARS DE LA VORA DE LA SÉQUIA
Renovelan los dans que·m faytz pessar.
ARNAU MARCH
HE deixat de fer Èglogues. El meu propòsit era
escriure moltes Èglogues, escriure un llibre d’Èglogues,
i que fos el teu llibre i que hi visquesses tu,
secretament visquesses com l’aigua entre les canyes.
Jo no he fet la paròdia, com ara han dit, del gènere.
He pensat que el vivia i l’he volgut reviure,
i el voldria reviure per tal de viure encara.
Tinc l’amarga enyorança d’aquell temps de les Èglogues
que vivíem els dos i després escrivia
com Déu em donà a entendre. He deixat de fer Èglogues.
Sols escric el record d’aquell temps de les Èglogues.
Ara en diuen: paròdia. Només això, paròdia?
I la necessitat que tenia d’escriure-les?
I el fet brutal de viure-les? Inútilment agafe
bolígraf i paper. Inútilment recorde
aquella nit i aquella trista màquina Royal:
amb la finestra oberta damunt de l’Albereda
varen nàixer tres Èglogues una nit.
Fecunditat? Oh no! Jo vivia aleshores,
vivia plenament com no havia viscut,
viu adàmicament entre objectes sorpresos,
en ben deliciosa elementalitat:
els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,
un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.
La sorpresa, la glòria. O si voleu, la festa,
la festa dels sentits ballant entorn de l’ànima,
ballant damunt la brossa a la llum de la lluna.
No hi hagué en l’antic Regne de València un amor
com aquell, com el nostre, la gran fúria de viure.