CRIM

LA soledat del port aquell vespre d’hivern.

En aquell bar mesquí. Tenia els cristalls bruts.

La taula apegalosa. Fumàvem en silenci.

Pel Recatí hi havia les restes d’un navili

fet pols durant la guerra. Emergien uns ferros.

Ningú dels dos pensava, potser, en Baudelaire.

El cel gris, el mar brut. I l’escenografia

habitual del port. La soledad del port.

A Pinedo s’havia ofegat un rector.

No em quedaven diners i allargava el conyac.

Bevia lentament. Recorde el teu genoll.

Tu tenies les cames l’una damunt de l’altra,

i recorde la línia mòrbida d’una cuixa.

I una vaga tristesa. Com si tot fos inútil.

Anàrem a la platja. La soledat, també.

Agonitzava el mar com un vell animal.

Un animal enorme, encara sense nom.

Et pujaves el coll de l’abric. Més silenci.

Es desfeia l’escuma a les meues sabates.

Em vaig girar. Et viu, remotíssima, sola,

més prima dins l’abric. Dins l’abric, dins el fred,

dins el vent que batia el teu cos malencònic.

Et viu més prima i alta. I tanta soledat.

Dempeus, en l’amplitud penosa i solitària,

—els cabells revoltats, la roba revoltada—,

com si esperàssem el cos d’un assassinat.

El cadàver del fill que no havíem tingut,

que no tindríem ja, i potser ja ho sabíem.

Com potser ja sabíem que to s’acabaria

un dia qualsevol, inesperadament.

Com si haguéssem mort ja, o com si ja estiguéssem

els dos morts, a la mort, individualitzats,

morts d’un en un, i junts, sense poder-nos dir

res, la gran soledat, el gran silenci, un fred,

la humitat, els tambors molls del mar retumbant,

unes proporcions lentament planetàries.

Esperant, ja en la mort, l’arribada d’un mort,

d’un conegut incògnit, sabent que això tampoc

no resoldria res. Els teus cabells al vent.

Ens vàrem sentir sols, qui sap si criminals.

Agafàrem el 2, tornàrem a València.

Miraves l’avinguda sense massa interès.

Al peçó d’una orella tenies un prunyó.