EPÍLEG

Montsegur fou, certament, un símbol. Tanmateix, i malgrat la pèrdua de molts homes i dones eminents, la història de l’Església dels amics de Déu va prosseguir encara més enllà. I és que calia mantenir aquell lligam que, des dels primers apòstols, s’havia d’anar transmetent de bon home en bon home i de bona dona en bona dona fins a la fi dels temps.

Però el catarisme era, cada cop més, i a mesura que la tasca de la Inquisició progressava, una Església condemnada a l’exili i, alhora, una fe clandestina que anava quedant reclosa a l’interior de les consciències, en el secret de les cases més humils, en el refugi llunyà i amagat de les muntanyes. Fins que, tres quarts de segle després, l’any 1321, la mort a la foguera del darrer bon cristià conegut va fer que quedés dissolt per sempre l’ordre de la santa Església. Sens dubte, encara hi havia creients esparsos, ací i allà, que mantenien viva en el seu cor la bona creença; però, com que s’havia trencat el lligam de la filiació de l’Esperit, l’Església havia deixat d’existir…

Després de la rendició, la plaça de Montsegur va ser posada pel molt il·lustre rei de França a mans de Guy de Lévis, mariscal de Mirapeis, a qui teòricament pertanyia. Segons costum, és molt probable que la Inquisició ordenés d’arrasar fins als fonaments aquell castell i aquell poble que, penjats a dalt del cim, havien estat el caput dragonis, la hidra herètica que amb tant d’afany havia calgut decapitar. Anys més tard, al començament del segle XIV, hi fou edificada la fortalesa que coneixem avui…

Cinc anys després de la caiguda de Montsegur, va morir Raimon VII, comte de Tolosa. D’acord amb allò que estava previst al tractat de París, la seva filla, Joana, va casar-se amb el germà del rei i, com que van morir sense tenir descendència, el comtat va passar a mans de la corona francesa. D’aquesta manera, es consumava històricament el domini de la casa reial de la dinastia dels capets damunt tota la terra occitana.

Per la seva banda, quan tot va ser acabat, quan ja només quedaven al prat dels cremats un munt de cendres i una espantosa fumarada negra, en Guilhem va regressar a casa seva de Gebetz, al país d’Alió. Allí, dedicat a la venda de la llana i a la cura dels ramats, va viure encara molts més anys al costat de la seva única filla, la Bruna. Tanmateix, havia perdut el vell desig de tornar a la terra baixa. Reclòs, doncs, per sempre més, sota l’esguard protector de les muntanyes, mai no va arribar a veure aquell mar que havia promès a la Vierna…