XIV

Aquell capvespre d’hivern de 1227, la vila de Foix presentava als ulls de les dues fugitives un aspecte falaguer i acollidor. No feia gaire fred i un ruixim passatger havia deixat l’aire tot impregnat de sentors de terra molla i herba humida. Davant d’elles, un ponent serè s’acomiadava del dia sense pressa i, darrere les finestres de les cases, s’anaven encenent, ara l’una ara l’altra, les llums tremoloses de les candeles. Enllà de la vall, les crestes nevades del pech de Montgalhard i de les muntanyes del Pirineu s’anaven esfumant entre les llums del crepuscle.

Desitjoses de posar terme al seu vagareig pels camins del món, na Faurèsa i la Vierna havien dipositat tota la confiança per al seu futur en aquella vila gran, situada a l’aiguabarreig dels rius Arget i Arièja. Les cases, ara silencioses a causa de l’hora tardana, s’arreceraven al voltant dels dos edificis que simbolitzaven els dos poders de la vila: l’abadia de Sant Volusià, mestressa de la majoria de les terres del terme, i la mola imponent del castell, una fortalesa enorme situada damunt d’un penyal isolat i abrupte, i coronada per dues torres quadrades d’altiva silueta.

Totes dues dones sabien del cert que aquell els hauria de ser un entorn favorable, car hi tenien diverses coneixences i, d’altra banda, el comte de Foix s’havia destacat notòriament en la resistència occitana contra la croada. Fins i tot la seva esposa, Ermessenda de Castellbò, catalana de naixença, professava sense dubte la fe de l’Església dels bons cristians. En aquella part del país tot restava en pau, el croat més proper es trobava a moltes llegües de distància i la comunitat càtara podia permetre’s de menar-hi una vida prou normal. Caminant, doncs, pels carrerons empedrats que s’enfilaven cap al castell fortificat, les dues dones haurien plorat d’emoció si no fos que, amb una pujada tan costeruda, ja no els quedava gens ni mica d’alè.

Durant les primeres setmanes, na Faurèsa i la Vierna van instal·lar-se en una cambra petita del castell, gràcies als bons oficis de na Fabrissa, una dama noble que també hi vivia i que pertanyia com elles a l’Església de Déu. La cambra era, de fet, un racó esquifit i un xic desemparat, amb una finestra alta per on entrava la llum, però elles dues no duien a penes bagatge i en tenien prou amb un llit de quatre posts i una arca que també utilitzaven per seure. En realitat, na Faurèsa va proposar-se des del primer dia de cercar dins la vila un altre estatge on pogués portar la seva vida religiosa i iniciar per fi el noviciat de la Vierna; aquesta, en canvi, va sentir-se atreta de seguida pel renou i per l’ambient de la fortalesa, on el baladreig de servents i artesans s’alternava amb l’elegància cortesana de les dames i la fatxenderia dels cavallers i homes d’armes.

Tal com era de preveure, la vida de les dues dones va prendre al castell camins ben diferents. L’origen senyorial de na Faurèsa i la seva condició de bona cristiana li van permetre d’organitzar-se la vida com volgués i d’esdevenir una espècie de consellera espiritual de les nobles castellanes. Per contra, la joventut i l’alegria de la Vierna en feien una companyia perfecta per a na Fabrissa, la dama que les havia acollit. I, malgrat que la noia guardés en tot moment la lleialtat més estricta a la fe que professava, l’entrada al servei d’una senyora de la cort va introduir-la de seguida a conèixer de prop la vida palatina: els àpats ubèrrims i les festes sumptuoses, l’aparador interminable de vestits, perfums i joies per part de les dames, les exhibicions constants de les armes, el desplegament multiforme i insaciable de l’amor cortès. Era, tot plegat, el retaule magnífic d’una vida mundana i aparentment fútil que la Vierna, per més que hagués vingut al món en una cambra del castell comtal de Tolosa, mai no havia conegut.

Na Faurèsa veia el que passava i, de moment, deixava fer. Sabia més bé que ningú l’atractiu irresistible dels mirallets que enlluernaven la noia, i fins a cert punt trobava natural que en volgués passar la coneixença, almenys mentre elles dues no trobessin una casa allunyada del castell. Tanmateix, a trenc de fosc, la bona dona s’assegurava cada dia que la Vierna tornés a la cambra i allí compartís amb ella el sopar frugal i les pregàries del vespre i de l’alba. Finalment, sabia del cert que la fe religiosa de la senyora que les protegia garantia un ull vigilant i una mà dreturera al costat de les activitats quotidianes de la noia.

Poc temps després d’arribar al castell, la Vierna va fer la coneixença d’un noi singular. Era un xicot alt, espigat, amb una tofa abundosa de cabells pèl-roigs damunt el cap i tot de pigues divertides a la cara. Es deia Tomier de Foix, tenia divuit anys acabats de complir i es passejava pesarós per les cambres del castell arrossegant en tot moment una melangia irreprimible. Tenia bon cor i l’ànima sensible, i es moria per una dama casada de la cort del comte de Foix que, malgrat que ell li anava suplicant des de feia molt de temps que li donés plaer segons dret d’amor, en realitat li dispensava els seus favors molt a comptagotes.

Ell componia cobles i danses per a la dama que estimava i, en tot moment i en tota circumstància, enaltia amb les raons més plaents i les paraules més belles el prestigi i el valor que l’adornaven. Prenent cura de no esmentar mai el nom real de la dama, en Tomier li escrivia i dedicava uns versos tan encesos com el sol d’estiu a l’hora de la posta. Després, un cop enllestida l’àrdua tasca d’ordenar els mots d’una manera escaient, els posava una música dolça i melodiosa que els joglars interpretaven dins i fora del castell, al so de llaüts i violes.

En ben poc temps, en Tomier va obrir el seu cor a la Vierna i li va abocar els seus sentiments contradictoris, el seu amor inaccessible, la pena profunda que rosegava el seu cor.

—Tu a penes la coneixes, Vierna. Veure-la de lluny un parell de vegades és tant com no saber-ne res…

—És cert, Tomier, però encara que fos així va semblar-me que, tanmateix, era molt bella… —l’encoratjava la noia.

—Que si és bella, dius? La més bella del palau, Vierna, no en tinguis cap dubte… Fa un cosset petit i la cara menuda, però no conec cap altra dona que tingui unes faccions tan perfectes, ni unes pestanyes tan llargues, ni uns llavis tan ben dibuixats sota el vel de mussolina malva que li amaga el rostre. Però això no és encara el més important, saps? El més important és que, més enllà de la bellesa incomparable del seu cos gentil, la meva dama és sobretot molt cortesa, amable i instruïda, i sempre es desviu per un noble desig de prestigi, d’honor i de fama…

En Tomier sospirava un moment amb un esguard d’extrema languidesa i, finalment, concloïa:

—En dues paraules, Vierna, que té seny i saber, i això encara la fa més bella que totes les altres…

Era tal el sofriment que en Tomier passava per culpa de la dama que, per designar-la en els seus poemes, havia acabat atribuint-li un senhal tan revelador i apesarat com el de Tort-n’avetz, és a dir, Injusta-em-sou, amb el qual començava sempre el primer vers:

Així doncs, no era estrany que les seves cançons amoroses regalimessin una tristesa profunda, una aflicció realment inconsolable que posseïa totes les paraules:

Tota la vida d’en Tomier giravoltava, doncs, entorn del desig d’obtenir la joia d’estimar, el joi d’amors que mereixia, de la resposta distant i freda que rebia quasi sempre de la dama i dels versos i cançons en què abocava la seva dissort tan terrible. I no hi valien res ni els mots de coratge de la Vierna, ni els intents de la noia mirant de distreure’l en altres coses…

Amb tot això, ja havia passat ben bé un mes de l’arribada al castell de Foix i tot ja havia pres un aire familiar que asserenava els esperits de les dues dones fugitives. Un dia al matí, i mentre la Vierna i una amiga seva corrien enjogassades pel camí de ronda de la muralla, la noia òrfena es va trobar de sobte davant la figura imponent d’un home armat, de barba arrissada, que amb la cara ferrenya li deia arran mateix de la galta:

—Aparta’t, mossa! No veus que ets al mig del pas?

La Vierna es va decantar esporuguida cap al mur i l’home va continuar amb pas marcial el seu camí. Però dins la retina li havia quedat la imatge instantània d’una noia rossa de bella figura i de pits exuberants. És per això que, girant de cop sobre els seus passos, se li va adreçar altra vegada per dir-li:

—I tu qui ets? —va grunyir amb una veu rogallosa.

—Jo? —respongué la Vierna, girant el cap d’una banda i altra—. M’ho dieu a mi?

—És clar que t’ho dic a tu… A qui vols que ho digui, si no? —tronà l’home tot fitant-la ara amb uns ulls vidriosos i de coloració tota estranya.

—Doncs…, sóc la Vierna…

—La Vierna? …I què hi fas aquí? D’on has sortit?

—Visc al castell, senyor… Estic al servei de dama Fabrissa…

—Ah, sí? —s’interrogà el guerrer tot despullant-la al mateix temps amb la mirada—. No t’havia vist mai, saps?, però no ho dubtis, noia, ens tornarem a veure…

I se’n tornà amb el posat arrogant i amenaçador que havia pres des del primer moment. Això fou tot per aquell dia, i la Vierna va oblidar de seguida l’incident del matí, atrafegada com estava per les coses de la seva dama i els seus propis jocs i cabòries.

L’endemà al vespre, justament, es va escaure que al castell hi hagué una festa molt lluïda, a la qual havien comparegut cavallers i dames provinents d’indrets molt diversos del comtat. El mateix comte de Foix, Rotger Bernart, i la seva esposa, Ermessenda de Castellbò, presidiren el sopar i el ball, que es van acabar quan les campanes de Sant Volusià ja tocaven les hores petites. Tots els servents i les dames de companyia havien hagut de treballar de valent i, enllestida la feina, alguns d’ells s’havien quedat amagats rere les cortines i les finestres per poder veure de prop els fastos de la vida dels senyors.

Aquella nit, doncs, la Vierna no va poder acompanyar na Faurèsa en les seves pregàries i, mentre ajudava la seva senyora a treure’s la roba preciosa que duia, havia d’esforçar-se a no fer un badall darrere l’altre. En acabat, i havent sortit a l’aire lliure per tornar cap a la seva cambra, l’embat del fred va sorprendre-la tot d’una i va desvetllar-la de la mandra somnolenta que tenia. Era ben fosc, i només la pal·lidesa argentada de la lluna i la claror vacil·lant de les teieres llançaven ombres espectrals entre els espais oberts. Just quan tombava per darrere d’un dels baluards de la muralla, la Vierna va trobar-se de sobte amb una ombra immensa amb forma humana que sens dubte l’havia estat esperant i que ara li barrava el pas amb els braços oberts i les cames separades.

—On vas tota sola en aquestes hores? —va dir-li el guerrer del dia abans amb un baf pudent de vi que feia caure a terra.

—Qui sou? Què voleu? —va preguntar tota espantada la noia.

—Que no em coneixes?

—No, no sé qui sou. Deixeu-me passar…

—Abans hauràs de parlar amb mi, noieta. Vine, atansa’t, fixa-t’hi: saps qui sóc, ara? —digué l’home apropant-li el rostre barbut a la galta.

—No…, o potser sí… Ja us conec, sou l’home d’ahir al camí de ronda. Però ara deixeu-me passar, us ho prego.

—No tinguis pressa, gateta, que primer tu i jo hem de jugar una mica…

Dit això, l’home la va anar empenyent amb el braç cap a un portal proper que restava a les fosques i allí va arrambar-la fàcilment amb la força hercúlia dels seus braços. Estava completament ebri i les paraules obscenes que proferia se li embarbussaven a la llengua mentre pugnava per acostar els seus llavis bavosos al rostre de la noia. Ella, considerant la diferència de forces, no tenia pas opció d’alliberar-se, però tanmateix bregava tota l’estona per escapolir-se de l’home. Llavors va començar a cridar, i això va enfurismar encara més el guerrer, que va tapar-li la boca amb la seva mà enorme tot dient-li:

—No cridis, bagassa, que et sentiran!

Forcejava d’una manera frenètica i, amb la mà que li quedava lliure, li anava alçant la roba entre les cuixes, provant d’engrapar-li el baix ventre de forma barroera. Però la noia es removia sense parar i tot eren esbufecs, gemecs i contorsions. En un moment determinat, i havent-se-li col·locat el rostre sota el radi d’il·luminació d’una teiera, la Vierna va adonar-se que aquell home odiós la mirava amb ulls de coloració diferent, un de blau i un de color de mel. Això tan singular li conferia sens dubte un esguard encara més sinistre.

De sobte, justament quan l’home havia aconseguit de ficar-li la mà repulsiva a l’entrecuix, va sentir-se algú que s’atansava i que, intrigat per la remor que sentia, cridava en veu ben alta:

—Qui hi ha per aquí? Qui crida?

Era en Tomier, el trobador, que tornava del ball tot consirós i s’havia entretingut més del compte contemplant les estrelles del cel. La seva presència propera va causar en l’agressor un titubeig momentani que la Vierna va aprofitar llestament per esquitllar-se fora del portal i posar-se a córrer cap al noi enviat per la providència.

—Tomier, ets tu! Gràcies a Déu que has vingut!

—Què passa? Què tens?

—Allí…, hi ha un home… Fugim, corre!

Aleshores la figura imponent del soldat va eixir de la foscúria del portal i va comparèixer tota alterosa al bell mig del camí, just dessota la claror de la lluna. Les cames li tremolaven de l’excitació i l’embriaguesa i, enardit per la frustració i per la ràbia que el dominaven, no va estar-se de cridar ben fort a la parella que fugia:

—Ens veurem les cares, minyona! Ningú no s’ha rigut mai de n’Huc de Montgrenier!

Mentre encara corrien, i aprofitant només un instant de parada per prendre alè, en Tomier va dir a la noia:

—Que Déu t’empari, Vierna! Saps qui és aquest home?

—No, no ho sé —va respondre la noia, negada de suor i esbufegant.

—És un home temible, saps?, i te n’hauràs de guardar prou…

—Però qui és? No m’espantis! —insistia ella.

—És n’Huc de Montgrenier, el cap de la mainada del comte. És una mala bèstia, t’ho juro, un home ferotge sense cap mena d’escrúpol. Però el cert és que es tracta també d’un cavaller temible, un guerrer que maneja la llança i l’espasa com ningú més en part de món. Aparta-te’n, creu-me, que té molt poder i et pot fer molt de mal.

Aquella nit, a la cambra, la Vierna no podia agafar el son. Quan ja es feia de dia i encara no havia aconseguit d’aclucar l’ull, va veure na Faurèsa agenollada a terra i pregant amb tota devoció, amb l’esguard fix en la pàl·lida llum de la lluna que encara entrava per la finestra. Va esperar que acabés el darrer Pater noster i llavors va contar-li el que havia passat.

—Demà parlaré amb na Fabrissa —va dir-li la priora—. Ella ens dirà què podem fer… Ara procura dormir una mica i oblidar aquest home. Ja veuràs com demà, amb la llum del dia, tot serà diferent…

Na Faurèsa va fer-li un petó al front i li va desitjar dolçament la bona nit. Però ara era ella mateixa qui no dormia, rumiant les conseqüències del que havia passat. L’endemà la priora va parlar amb la seva amiga i va redoblar els seus passos i les seves gestions per trobar alguna casa a baix la vila.

Els dies següents van ser tranquils i pacífics, i la Vierna va anar aconseguint de treure’s del cap aquell malson. Així que podia, aprofitava qualsevol estona lliure per cercar en Tomier de Foix i trenar amb ell qualsevol conversa. Li havia posat un afecte sincer i, quan ell no l’apesarava massa amb la seva dissort, a la noia li plaïa enormement de sentir-li parlar de fin’amors i de totes aquelles paraules tan belles que inspiraven els millors sentiments de l’ànima: gallardia, generositat, lleialtat, distinció… I, de manera singular, per damunt de tots els altres, aquell concepte eminent que ho resumia tot, la cortesia. I quan ell parlava de la joia d’estimar i s’esplaiava enaltint els atributs interminables de la seva excelsa dama, la noia s’estremia tota per dins i sospirava per obtenir algun dia un amor tan sublim però molt més arran de terra, un amor lleial i diferent alhora amb l’home per qui ella sospirava.

D’altra banda, i militant com era de la fe de l’Església de Déu, la Vierna buscava qualsevol excusa per atansar en Tomier de Foix cap a la bona creença. Però aquell trobador enamorat no se sentia gens atret pels sentiments religiosos i no li agradava de sentir parlar que el cos humà —i, doncs, l’anatomia gentil i meravellosa de la seva dama, tan plena de virtuts— pogués ésser obra del diable. Ell vivia només pel seu amor, per contemplar-lo si podia a totes hores i per anar forjant, amb el mateix esforç obstinat que un ferrer damunt l’enclusa, les paraules més belles que mai poguessin existir. I és que en Tomier sabia del cert que una cançó ben rimada, uns versos ben amarats dels sentiments que l’abrusaven, farien el miracle d’arrencar finalment els favors que desitjava: un somriure, una carícia, una presència continuada, qui sap si un mocador de seda amb les lletres brodades…

Tanmateix, aquella quietud venturosa i aquelles converses turmentades sobre la joia d’estimar van interrompre’s a l’albada d’un dia ben proper, quan la Vierna va veure des de la muralla un escamot de cavallers que abandonava el castell pel pont llevadís, cridats per a alguna missió desconeguda. Al capdavant de la força hi anava la persona terrífica de n’Huc de Montgrenier, muntat dalt d’un destrer imponent de pell bruna i tot revestit amb l’armadura. La mala sort va fer que, just abans d’anar-se’n, se li acudís d’alçar el cap i descobrir, per casualitat, el rostre de la noia rossa que l’espiava mig amagada darrere dels merlets. La boca de n’Huc es va omplir llavors d’un somriure sarcàstic, com si aquell dia es limités a guaitar de cua d’ull una presa que tenia segura i es comencés a enllaminir tot pensant en els plaers que, més tard o més d’hora, n’obtindria.

Per fi, al cap d’un parell de mesos d’haver arribat a Foix, na Faurèsa va aconseguir allò que, només d’entrar al castell, havia constituït el seu objectiu irrenunciable: abandonar l’estatge poc propici que habitaven i trobar algun casalot del poble on pogués crear una comunitat nova al servei de la santa Església. D’aquesta manera aconseguiria també d’allunyar la Vierna dels perills de tota mena que sens dubte la sotjaven…