VIII

A començament de 1222, el Llenguadoc vivia un temps de recobrament i d’esperança. Feia dos anys que Raimon el Vell, ajudat pel comte de Foix, havia emprès amb èxit la reconquesta de les seves terres. La croada, doncs, havia estat inútil… Els bisbes i els diaques càtars tornaven a predicar la seva fe pels casals i les places, a les cambres dels nobles i a les foganhes de la gent humil, i de les cendres esventades de les velles fogueres semblava haver ressorgit una vida nova per a l’Església dels bons cristians.

Va ser just en aquell temps, a l’escalf d’aquell caliu arborat altra vegada, que una vídua noble de la ciutat de Tolosa, na Faurèsa, va prendre la decisió d’obrir una casa de bones dones al Mas Santas Puellas, una vila del Lauraguès arraïmada entorn del castell dels senyors de l’indret.

Era un lloc tranquil, encimbellat dalt un turó, envoltat de camps i arrecerat per un paisatge de grans planures i de pendents suaus. En aquest poble, on el temps semblava moure’s sense pressa i la gent treballava la terra o vivia del comerç o d’un ofici, la immensa majoria dels habitants creia amb tota fermesa en la que ells anomenaven tot sovint l’«Església de Déu», per distingir-la de l’Església catòlica de Roma. Un lloc a propòsit, doncs, per fundar-hi una casa de treball i de pregària.

Els senyors del castell —cinc germans ben avinguts, tots casats, tots cavallers— també eren de la fe, des de sempre, i la mare de família, antiga amiga de na Faurèsa, s’havia allunyat del món i dirigia ella mateixa un altre ostal de bones dones ubicat en unes cambres separades dins el seu mateix castell.

Així doncs, quan na Faurèsa va prendre el determini de donar-se també ella a Déu i a l’evangeli, es va posar en contacte de seguida amb la seva amiga del Mas i aquesta li va proposar de cedir-li una casa vella amb una eixida que podria ser idònia per crear-hi una altra comunitat.

I heus aquí que na Faurèsa, havent rebut el consolament —és a dir, el baptisme per mitjà de l’Esperit i la imposició de les mans—, es va instal·lar pobrament a la casa esmentada i va cobrir el seu cos amb un hàbit negre i una toca que li amagava els cabells. Després va reformar l’edifici de dalt a baix, amb les seves pròpies mans i amb alguna ajuda escadussera, i va omplir l’eixida d’arbres i de flors de totes les espècies. Aviat va venir a fer-li companyia na Raimonda Astruc, una amiga tolosana d’infantesa, també noble, i tot seguit altres dones, joves o grans, atretes per la santedat del lloc i per la personalitat de la nova priora.

Un dia, no gaire després d’haver-se instal·lat a la casa, na Faurèsa va rebre la visita de la dona del sabater del poble, que anava acompanyada d’una noia menuda de cabells negres anomenada Maurina. Després d’haver venerat solemnement la priora amb els tres benedicite i els acataments de rigor, la dona es va asseure amb tota humilitat al seu davant i li va dir:

—Germana estimada, vull demanar-vos un favor molt gran.

—Us escolto… —respongué, vivament interessada, na Faurèsa.

—El meu marit i jo estimem l’Església de Déu des que érem infants i procurem de ser fidels als seus preceptes. Encara que no siguem dignes de rebre la imposició de les mans, tenim la confiança que, així que ens arribi l’hora de la mort, puguem rebre el consolament de mans d’un bon cristià, de manera que la nostra ànima obtingui la salvació. Mentrestant, ens esforcem sempre a no menjar res que sigui gras i, per tant, no tastem la carn, ni els ous, ni la llet, ni el formatge. Sabem, també, que no hem de matar ningú per res del món, ni mentir, ni jurar, ni fer judicis de l’altra gent. Dejunem de tant en tant i, abans de cada àpat, o bé quan ens llevem al matí i abans de colgar-nos al llit, resem sempre el benedicite.

Dit això, la dona es va aturar un moment i va prendre de la mà la nena dels cabells foscos que seia al seu costat. Era una criatura dòcil i manyaga, amb els ulls de color verd i les pestanyes llargues i arrissades. En tota l’estona no va moure ni un múscul, però seguia fil per randa les paraules de la seva mare i observava l’efecte que anaven causant a la priora.

—Aquesta és la Maurina, la nostra única filla. El nostre desig més fervent, allò que seria la joia més gran de la nostra vida, seria de veure-la un dia revestida amb els hàbits de la nostra Església i amb el dret de predicar l’evangeli.

—Molt bé, germana. Aquest és, certament, el do més gran que ens pugui ser donat —va observar na Faurèsa.

—Sí, és cert, i per això he vingut a veure-us en nom meu i del meu marit, el sabater del Mas, que és una mica espantadís i no ha gosat d’acompanyar-me. Voldríem que permetéssiu que la Maurina entrés a viure a casa vostra…

—Però és molt joveneta encara…

—Ja ho sabem, però així s’avindria de seguida a la vida de les bones dones i aprendria l’ofici del vostre taller, fins que vós mateixa creguéssiu arribat el moment de preparar-la per poder rebre baptisme…

I així fou com la Maurina, la filla del sabater, va entrar en aquella casa i va ser posada sota la tutela directa de la priora. I la mare en va tenir ben aviat la seva recompensa puix que, uns quants mesos després, havent emmalaltit de sobte d’un mal dolent, va poder rebre el consolament al llit de mort i així salvar, doncs, la seva ànima per sempre.

I, en un període molt breu de temps, altres dones més, fins a un nombre total de quinze, s’incorporaren també a l’ostal. Els seus orígens o les causes que les havien fet venir eren molt diferents, i algunes d’elles no pretenien ni tan sols de ser ordenades, sinó que cercaven un lloc de pau després d’una vida atzarosa o un indret on guanyar-se modestament la vida, envoltades de pur amor cristià.

Tanta era la riquesa humana d’aquell ostal que fins i tot hi havia quatre infants: un noi de bolquers, una nena de tres anys, un sagal de cinc i una noia espigada i eixerida que ja en tenia set de fets. Tots quatre menuts hi havien entrat de la mà de la seva mare respectiva, dones d’edat diversa que no podrien oferir un dot a les seves filles o que havien fet l’opció de deixar el món —i en algun cas el marit i tot, i àdhuc les possessions i les riqueses— per donar-se a Déu i a l’evangeli. Totes vivien, doncs, en germanor i en bona harmonia, dirigides per la mà enèrgica i flexible d’una dona singular.

Na Faurèsa, certament, no era una dama qualsevol. La seva presència física era allò que, d’entrada, més impressionava tothom. Es tractava d’una dona alta, formada per una corpenta robusta i vigorosa i unes faccions accentuades, que mirava directe als ulls i sabia el que volia. Les seves maneres, en canvi, denotaven fàcilment el seu origen noble, i les seves paraules eren sempre clares però serenes, sense alçar mai el to de veu més del compte.

Havia estat educada amb tota classe de miraments i els seus pares, a més de donar-li un amor sincer, un tracte natural i l’art de llegir i escriure, l’havien proveïda igualment del tresor preciós de l’entendensa del bé i del mal i de la fe veritable. S’havia casat després, molt joveneta, amb un noble molt ric de Carcassona i va tenir amb ell una única filla que morí a l’edat prematurs dels onze anys. Per si fos poc, el seu marit mateix fou una de les víctimes del saqueig de la ciutat de Tolosa, el setembre de 1216, de manera que na Faurèsa restà pràcticament sola en aquest món.

Uns quants anys més tard, i un cop va haver disposat adequadament de totes les seves coses, la vídua tolosana va prenia decisió d’abandonar la seva llar i de renunciar a drets i possessions en benefici del seu únic germà. Lliure, per fi, dels lligams i les riqueses que engavanyen l’esperit i l’allunyen del camí veritable, la casa del Mas li dispensava, segons la seva manera de veure les coses, tota la felicitat que és possible en aquest món.

Així doncs, agençat l’ostal en unes condicions una mica més dignes, les quinze dones que l’ocupaven es van proposar des del primer dia de complir amb el deure de treballar amb les seves mans i de no acceptar de ningú cap mena d’almoina o de delme. I això perquè ja sant Pau, a la primera epístola als cristians de Tessalònica, havia dit: «Us exhortem a treballar amb les vostres pròpies mans, tal com us vam recomanar»; i a la segona epístola: «Si algú no vol treballar que no mengi»… Això és també allò que van fer els apòstols, que tots tenien un ofici, com sant Pau, que teixia tendes amb gruixudes teles fetes amb pèl de cabra. I això és el que no feien, en canvi, els clergues de l’Església usurpadora, que acceptaven de viure a costa dels altres, afeixugaven els pobres pagerols amb delmes i altres extorsions de tota mena i cometien a mansalva el pecat de simonia.

De manera que, ben aviat, aquella casa va esdevenir un autèntic taller en el qual un grup de dones de treball esforçat i infatigable cardaven la llana i després la filaven. Més endavant es venien el fil a un dels teixidors del mateix poble, Estève, un home que també era de la fe i que, sempre que anava a recollir les troques, demanava expressament de veure la priora, per tal de venerar-la amb el ritu d’un milhorier^[3] i testimoniar-li d’aquesta manera —tan habitual a l’Església dels bons cristians— el seu desig de progressar tothora en el camí del bé.

A diferència dels monestirs catòlics, la casa del Mas Santas Puellas no era un recinte tancat, un lloc remot de reclusió per viure fora d’aquest baix món i cercar la via personal de salvació. Ben al contrari, aquell era un habitatge enmig del segle i dintre el clos estricte de la vila, amb les portes obertes a la gent que entrava i sortia, a les dones que hi anaven a treballar algunes hores, a les mares que visitaven les seves amigues i als infants que hi cercaven un parell de pomes o un grapat de nous.

Aquí, doncs, justament en aquest racó pacífic i hospitalari, va venir a raure la Vierna, aquella noia tolosana de cabells daurats que, a causa de la guerra santa de la cristiandat, havia quedat òrfena de pare i de mare en una edat molt primerenca. Un matí d’hivern, i veient-se a les portes d’una mort immediata, la seva tieta i tutora —aquella dona bondadosa que va adoptar-la quan va morir n’Estèla— l’havia cridada a la seva cambra i se li havia adreçat d’aquesta manera:

—Vierna, filla, he de parlar amb tu. Escolta’m bé…

Estava blanca i demacrada i s’expressava amb dificultat. Al costat del llit tenia un parell de caixes de noguer on havia fet encabir tota la roba d’elles dues i les coses més necessàries.

—La teva tieta ja no viurà gaire temps, Vierna. No t’espantis, però… Sé que la vida t’ha tractat amb una extrema duresa i que jo només he pogut suplir mal que bé l’absència dels teus pares. Però tots aquests tràngols han fet de tu una noia entenimentada, una noia més gran del que podrien fer pensar els teus pocs anys. Per això comprendràs bé tot això que he de contar-te. Demà al matí, un carro ens prendrà a tu i a mi, i tot el nostre bagatge, i ens portarà fins a una vila petita del Lauraguès, un indret bell i tranquil que porta el nom de Mas Santas Puellas…

La noia obria uns ulls rodons com unes taronges i escoltava amb una tensió extrema, pendent de cada mot i cada gest de la seva tieta.

—Allí hi ha una casa de dones santes, membres fidels de l’Església de Déu, dirigides per una coneguda meva, una vídua que porta el nom de na Faurèsa. Ella s’ha avingut a acollir-te entre els seus braços i ajudar-te en la teva creixença per la via del bé. Allí vindré també jo, Vierna, car la meva amiga ha acceptat de rebre’m en els meus darrers dies i de donar-me el consolament així que la mort vingui a buscar-me…

Les previsions de la malalta van complir-se d’una manera exacta. L’endemà al vespre, tieta i neboda eren acollides càlidament a la comunitat de na Faurèsa. I tan sols vuit dies més tard, consolada amb el baptisme de foc i d’Esperit i la imposició de les mans, la malalta va deixar de sofrir i, amb tota serenitat, va cloure els ulls a aquest món estrany, persuadida que l’esperit errant que habitava dintre d’ella veuria sens dubte la terra dels vivents.

Ara sí que, als dotze anys, l’orfenesa de la Vierna era total i absoluta: ja no li quedava ningú al món de la seva sang més propera i, si mai havia de casar-se, ningú no pagaria per ella ni el dot més humil. Tenia rere seu, això sí, un feix de records esfereïdor, havia conegut la soledat i el terror i havia vessat llàgrimes i plors a desdir.

I ara començava una vida diferent, una etapa nova en una família singular, tota feta de silenci i murmuris, de somriures i d’estimació sincera. Se sentia cansada i volia reposar, tancar els ulls sense témer cap senyal d’alarma, no esperar res ni patir per ningú. Volia dormir un son llarg i profund, el son dels somnis de colors i fantasies que mereixia la seva infantesa…