I

Aquell dia, un cel de plom queia damunt la ciutat de Tolosa i una boira lleugera esmorteïa el color roig dels baluards i la muralla. Palaus, esglésies i torres de guaita veien com s’esvaïen els seus caires més aguts, a causa de la grisalla que pertot dominava.

I, tanmateix, als carrers i a les places, i sobretot als patis d’armes i els camins de ronda, hi havia un baladreig terrible, una agitació inusitada. Homes, animals i bagatges omplien tots els racons i, de tants voluntaris i refugiats com hi havia dins el clos de les muralles, fins i tot els claustres dels monestirs havien estat transformats en cledes per als ramats i en estables per als cavalls. Arreu podien sentir-se les veus que donaven ordres, el so vibrant de les trompes i la dringadissa de les armes. Tota la ciutat es trobava dempeus, i la confusió aparent feia difícil de discernir la causa de tant d’enrenou i de brogit.

L’explicació, però, era ben simple. En Pere, rei d’Aragó i comte de Barcelona, havia enviat missatgers al comte de Tolosa i als seus aliats per tal de fer-los saber que era a punt d’arribar als afores de la ciutat amb les seves tropes. Calia, doncs, que les guarnicions allotjades a la capital del Llenguadoc es posessin en marxa de seguida per tal d’unir-se al rei i concentrar totes les forces confederades en un gran exèrcit.

Era la tardor de l’any 1213 i havien passat quatre anys d’ençà de l’inici de la croada. Quatre anys llarguíssims de combats, de saqueigs, de fogueres, de mort i desolació. I ara, després de tant de temps de tribulacions, els comtes occitans, que havien jurat fidelitat al rei En Pere, rebien d’ell l’ajut necessari per plantar cara, tots junts, a l’exèrcit de la creu. És així, doncs, que un sobirà que portava el sobrenom del Catòlic es disposava, per la lleialtat que els devia, a fer costat a uns vassalls seus que l’Església considerava, simplement, com els grans defensors de l’heretgia. I ho feia desafiant les ires d’un papa impassible i enèrgic alhora que, pocs mesos abans, li havia enviat una carta on, entre altres coses, li deia:

… Si els tolosans i els senyors que els sostenen persisteixen a defensar l’heretgia, atorgarem noves indulgències per animar els croats a marxar contra aquests personatges; contra els qui els amaguen i protegeixen, sigui qui sigui, car els fautors d’heretgia són més perillosos que els mateixos heretges.

Per evitar qualsevol mena de dubte, l’escrit d’Innocenci III acabava d’aquesta manera tan explícita:

… Us recordem que, malgrat la nostra afecció per la vostra persona, ens seria impossible de salvar-vos i de tractar-vos diferent a expenses de la causa de Déu. Si us oposàveu a l’Església, amb la intenció de posar obstacles a l’acabament de la nostra santa empresa, la magnitud del perill que us amenaçaria us pot ésser revelada per exemples antics i alguns de més recents…

Es tractava, sens dubte, d’un advertiment ben explícit, però ara les cartes estaven tirades i, com que el rei ja havia pres un determini ferm, no hi havia temps per perdre. A Tolosa, doncs, tot anava en doina per tal de preparar la marxa de les tropes. Mentrestant, en una de les cambres del castell comtal, un home jove, de pell clara, barba castanya i mirada franca, s’acomiadava de la seva esposa. Era en Jordan de Montastruc, un dels escuders del comte, que ja anava revestit per emprendre la marxa al costat del seu senyor:

—Ens resta només una breu estona, amor meu, i el temps ens fuig de les mans com un lladre… —constatava ell, amb un deix resignat en les paraules.

—Ho sé prou bé, Jordan —li responia la noia—, i no sé pas què donaria per evitar l’hora temuda de dir-nos adéu. Però no vull que la certesa del comiat ens privi dels instants que encara ens queden.

I, dient-li això, ella li penjava els braços al coll i li besava les galtes i els llavis. Era una dona prima i esvelta, amb uns ulls de color blau i la pell tan clara com una satalia. Posseïdora d’una bellesa serena, portava el front cenyit d’una garlanda de flors i murtra i, esquena avall, una cabellera rossa li queia tota nuada en una llarga trena.

—No has de patir, Estela, tornaré sa i estalvi —assegurava ara en Jordan, amb convicció volenterosa—. Ja veuràs com l’ajut del rei En Pere ens portarà de dret a la victòria.

—Si no pateixo per la victòria, estimat, ni tinc cap dubte sobre la justícia de la nostra causa. Tinc por per tu, només, per si t’arribava algun mal que ara no sé. I, més encara, per si la mort prenia el determini de venir a cercar-te, en qualsevol moment, al camp de la batalla…

—No passarà res, ja ho veuràs —li responia ell, i li besava la molsa dels llavis com si volgués xuclar-ne un rastre perdurable.

I així, entre carícies i besades, i entre mostres d’angoixa i de conhort, va anar transcorrent de manera inexorable el temps brevíssim que tenien. Quan va ser l’hora, l’escuder del comte de Tolosa es va adreçar al bressol on dormia la seva única filla, Vierna, una bella nineta de galtes rosades que tot just acabava de complir el seu primer any de vida. Sense gosar despertar-la, en Jordan li va fer un petó al front amb una enorme tendresa. Després es va abraçar fortament a n’Estèla i, amb el cor encongit com un puny, va prendre les armes i el bagatge i es va disposar a partir finalment de la cambra. Tanmateix, no va gosar tornar-li a mirar els ulls, com si no volgués que ella comprengués la por secreta i obscura que tenia, o com si es negués a llegir en aquelles pupil·les tan clares algun auguri temible.

Quan ell va ser fora, n’Estèla va asseure’s al costat del bressol. Sentia encara els cascos dels cavalls per l’empedrat dels carrers i els tocs dels clarins a dalt les torres, i també els xiscles i els crits de les dones que acomiadaven els fills i els marits que marxaven a la guerra i que potser no tornarien a veure. A dins la cambra, en canvi, tot era solitud i silenci, i una llum tènue il·luminava la cara de l’infant que dormia. A poc a poc, els sorolls de fora van anar-se apagant i el son de la Vierna va semblar fer-se encara més profund i més plàcid. La seva mare li prenia la mà i li amoixava dolçament la galta, com si la felicitat d’aquell rostre la pogués consolar de la basarda que també ella tenia. Se sentia tota sola i desvalguda, i veia al seu davant la perspectiva angoixosa d’una espera interminable…

El neguit i l’enyorança van transportar-li el pensament dos anys enrere. Llavors ella en tenia disset de justos i el seu pare l’havia casada, amb la contribució d’un dot prou respectable, amb aquell jove escuder del comte de Tolosa que duia una barba castanya: un noi una mica tímid, que havia aportat al matrimoni, de part de la seva família, un escreix també prou digne.

El dia de les esposalles, n’Estèla, tota neguitosa per dins, vestia un cot amb brial i un mantell carmesí, teixit amb roba de sendal i tancat amb cordons de fil d’or i de seda. Tan alta i prima era, i se la veia tan gentil i tan noble, que tothom hauria pogut pensar que era ben bé una princesa. No coneixia pas gaire aquell minyó de Montastruc, però era atractiu i galant, i des del primer dia va tractar-la amb una delicada tendresa. Per això, i perquè era decidida de mena, ella no va vacil·lar ni un instant a l’hora de posar-li l’anell d’or amb una pedra de safir al quart dit comptant des del polze. I la seva veu va ressonar ben segura davant de tots en el moment de dir les paraules de present:

—Jo, n’Estèla, dono el meu cor a vós en Jordan per lleial muller, i prenc el vostre per lleial marit…

Malgrat els trontolls del temps que els havia tocat de viure, tot feia pensar en un futur venturós per a ells dos, car en Jordan rebria les armes de cavaller ben aviat i, d’altra banda, era palès als ulls de tothom que el comte Raimon el distingia amb una notable confiança.

Un any després del matrimoni, quan l’espurna de l’amor veritable ja havia pres en el cor d’en Jordan i de n’Estèla, havia vingut al món la Vierna, aquella preciosa criatura que tenia els ulls clars com el cel de Tolosa, la pell d’una blancor extrema i els cabells tan rossos que quasi semblaven albins. Ella, menudeta com era, havia acabat de nuar amb força els sentiments dels seus pares, que des del primer moment van resoldre de quedar-se-la amb ells al castell comtal, fins i tot durant el període del seu alletament.

Així doncs, i amb la voluntat de garantir en la mesura del possible la viabilitat d’aquella petita existència, van cercar com a dida una dona de bona salut i de tota confiança, casada amb un menestral de Montastruc, i li van acordar un generós salari de vint lliures l’any, a més de l’aliment i el sostre. En pocs mesos, i gràcies a la llet de la nodrissa i a l’amor de n’Estèla, la Vierna va guanyar fàcilment el pes i l’alçada necessaris i, amb els seus petits progressos de cada dia, va anar robant el cor dels servents i de les dames nobles del castell.

Tanmateix, aquell estat de gràcia no podia durar gaire, car cavallers i escuders vivien per servir lleialment els seus senyors amb les armes, i la mort sembrava d’orfes i de vídues joves aquell temps tan convuls. Per això, i a desgrat dels terribles esforços que feia perquè en Jordan no arribés a adonar-se’n, n’Estèla viva amb autèntic pànic les absències del seu home.

Pocs dies després del comiat de la parella, els exèrcits de Tolosa, Comenge i Foix es van ajuntar als del rei d’Aragó i, tots junts, es van posar en marxa amb l’objectiu d’assetjar la vila de Muret, on hi havia una guarnició dels croats que no cessava de fer incursions dins les terres tolosanes. Arribats a les envistes del castell, el rei En Pere va plantar la seva oriflama i el seu campament. Diverses ambaixades de la fortalesa assetjada li arribaren de seguida per tal de dissuadir-lo, a ell que era tan catòlic, de lluitar al costat dels occitans. Però tot fou inútil i, aviat, culminats els preparatius necessaris, els dos exèrcits es trobaren prestos per entrar en combat.

L’un, doncs, era l’exèrcit del Senyor, amb l’aval del papa de Roma i la presència dels barons francesos. Al capdavant, un home cruel i ambiciós, un hàbil estrateg: el temible Simó de Montfort. Les seves tropes es trobaven tancades dintre el castell de tres torres que s’alçava a tocar de la Garona.

L’altre exèrcit, realment molt més nombrós, tenia al capdavant el mateix rei En Pere en persona, un home de gran i bella figura, generós i valent, amant de les dones i no gaire primmirat en l’administració de les finances. Arrauxat, també, sens dubte.

Just a trenc d’alba del dijous, 12 de setembre, el campament de les forces confederades s’havia anat desvetllant sense tardança, car tothom tenia la clara consciència que aquella seria una jornada decisiva. No era estrany, doncs, que la nit hagués estat breu, intranquil·la, fins i tot desficiosa. En Jordan de Montastruc, enquimerat per tenir-ho tot a punt i per la incertitud que sempre acompanya una batalla, a penes havia dormit. Estirat en el seu jaç, es regirava entresuat d’un costat a l’altre i percebia amb tota nitidesa els passos del relleu de la guàrdia, les veus sufocades, el son agitat dels soldats tolosans que anhelaven i temien, alhora, les primers clarors del nou dia.

A l’alba, doncs, el rei En Pere va resoldre convocar un gran consell per preparar la batalla. El comte de Tolosa, Raimon, hi va comparèixer muntat dalt del seu fogós corser de pèl negre, mentre en Jordan, amb l’ajuda dels mossos de quadra, tenia cura d’aparellar degudament el cavall de batalla. A mesura que comtes i cavallers s’atansaven expectants al lloc de la cita, tot eren enraonies entre la tropa i els servents respecte d’allò que acabava de passar, poca estona abans, durant la missa celebrada al camp reial: heus aquí que, arribada l’hora de la lectura de l’evangeli, el rei havia restat assegut al seu setial sense alçar-se en cap moment, fent palesa davant de tots una enorme fatiga…

Tanmateix, no era pas estrany que se sentís cansat només de llevar-se, ja que més d’un soldat, que estava de guàrdia en aquella zona o que tenia el son lleuger, havia sentit les rialles i els crits que havien abreujat el repòs del monarca, i algun altre assegurava fins i tot haver vist sortir de la tenda capitana, poc abans del rompent de l’alba, la dona amb qui el rei En Pere havia jagut aquella nit.

Fos com fos, reunit el consell, el monarca va fer prova de deixondiment i de coratge i, dreçant-se ben resolut amb la seva immensa còrpora d’uns dos metres d’alçada, va exhortar els seus aliats a lluitar amb braó i amb força per tal de vèncer les tropes croades i capturar Simó de Montfort.

I mentre això deia, els homes reunits contemplaven el camp obert que s’estenia als seus peus, rodejat d’àlbers i cobert d’herbes i aiguamolls. Era, certament, una bella plana, mirallejant dels rierols que la regaven i tenyida de groc en aquells indrets on encara hi havia restes del rostoll i el pallot de la darrera sega. Al fons de tot, erigida amb orgull damunt el turó i el riu Garona, s’hi veia la vila de Muret, amb la seva fortalesa assetjada i les seves tres torres de defensa, ara enceses per un sol matiner que pugnava entre les bromes.

Acabada la intervenció inicial del rei, el comte de Tolosa va prendre tot seguit la paraula per tal d’exposar davant el consell el pla que havia concebut. Era un home que ratllava la seixantena, prudent i pacífic, sens dubte condescendent amb l’heretgia que campava per les seves terres. Conscient de l’interès d’un bon matrimoni per a la seva causa, s’havia casat feia uns quants anys amb una germana del rei En Pere. Per això no va vacil·lar pas gaire a promoure davant d’ell una tàctica cautelosa, que mirava de temperar l’impuls natural del seu cunyat:

—Senher reis d’Aragó, si’m voletz escoutar… Conec més que ningú l’exèrcit enemic, que ha robat la nostra terra i ha escalabrat sense compassió la nostra gent. És per això que crec que no és pas a nosaltres a qui convé de plantejar la batalla, sinó que ens és més profitós que ho facin les forces assetjades a Muret.

Com no podia ser d’altra manera, les primeres paraules de Raimon van agafar de sorpresa uns homes que tenien a gala de plantar cara en tot moment i de morir per honor, si calia. Sense fer cas de l’expectació que creava, el vell comte va continuar exposant fins al final un pla prenyat de prudència, que va fer alçar de seguida una forta remor entre els cavallers que formaven la mainada del rei. I un d’ells, concretament l’alferes aragonès que solia portar l’estendard reial, va prendre la paraula per dir, amb veu forta i maneres abruptes:

—Mai no s’és vista una indignitat com aquesta, ni un propòsit que pugui causar-nos un dany i una deshonra més grans. Els plans del comte de Tolosa cobririen d’oprobi i de vergonya l’exèrcit reial, que ha fet senyorejar el seu penó per terres estrangeres i que acaba de sotmetre, tot just ara fa un any, les tropes sarraïnes a les Navas de Tolosa.

Tothom l’escoltava amb atenció. El cavaller aragonès va reprendre l’alè i, amb el mateix to transcendent i solemne, va portar molt més lluny la seva rèplica:

—Atrinxerar-se al nostre camp, esperar l’assalt enemic, és propi de gent covarda que no sap bé i esforçadament menar la guerra, ni és capaç tampoc de defensar amb braó el seu llinatge. Ara comprenc, Raimon de Tolosa, que us hàgiu deixat arrabassar, una rere l’altra, les vostres possessions.

Les paraules ofensives de l’alferes del rei van augmentar el renou entre els membres del consell, i altres nobles van prendre la paraula a favor i en contra de la proposta, fins que fou el mateix Raimon qui va deixar la decisió a mans del monarca: hi va afegir, però, que fos quin fos el seu determini, ell s’hi avindria sense queixa. Dit això, visiblement mortificat, el comte va muntar al seu corser, va abandonar el consell i es va retirar a la seva tenda. Abans, però, va deixar assentat el seu criteri:

—Que sigui com vulgueu. Però abans no arribi la nit, ja veurem qui serà el darrer d’alçar el seu camp i de fugir.

Exposats criteris tan contradictoris, el consell va dissoldre’s a l’espera de conèixer la decisió final del rei, que no es faria esperar gaire. El monarca era un home que es deixava endur per una arrogància impetuosa, vencedor com era en el camp de l’amor i de la guerra, adulat per privats i cortesans, afalagat per una munió de trobadors que cantaven sense rubor ni mesura les seves lloances. Un home així no s’avindria de bon grat a les lleis de la prudència, ni permetria que fos deguda als consells del seu cunyat i vassall aquella glòria que ja paladejava entre els llavis. No és gens estrany, doncs, que acabés per inclinar-se a rebutjar la proposta de Raimon i a optar per un combat a camp obert.

En l’endemig, algú va cridar amb veu forta: «A les armes!», i tothom va córrer a preparar-se per a l’hora desitjada i temuda. També En Pere va revestir-se l’armadura, per bé que, seguint un hàbit usual en aquella època, va resoldre intercanviar les armes del seu escut amb un noble de la seva mainada.

Era, doncs, aquell moment inefable en què els soldats congrien en el seu cor una estranya barreja de por i de ràbia il·limitades, ja que són més conscients que mai del que està en joc. Uns brunyien l’espasa o la llança, d’altres murmuraven pregàries inaudibles. En Jordan de Montastruc, l’escuder del comte, tot fet un manat de nervis, anava d’una banda a l’altra del campament tolosà ocupat en mil bagatel·les. Per fi, desitjós de centrar-se en una sola feina, es va aplicar amb una dèria desmesurada a treure tot el llustre possible de l’escut ametllat del seu senyor, i també a comprovar el bon estat de corretges i maniples. Ja no faltava gaire temps…