XV

El lloc escollit per na Faurèsa va ser precisament una casa que ja havia albergat un grup de bones dones i que, des de feia un parell d’anys, havia quedat desocupada. Estava situada al carrer del Forn d’Avalh, ben a prop de la muralla i de la riba de l’Arièja, i certament era més petita que la casa del Mas Santas Puellas. D’altra banda, no era pas nova i li calia sens dubte un agençament a fons per fer-la una mica habitable, però aquests reptes casolans no feien altra cosa que estimular l’esperit emprenedor de la priora.

Tot just al cap de quinze dies d’instal·lar-s’hi, dues antigues companyes que havien fugit també del Mas van presentar-se al nou ostal de bones dones. Només de retrobar-se, tot van ser plors i abraçades, explicacions sobre les peripècies de cadascuna i intercanvi atropellat de notícies. Fou així que na Faurèsa i la Vierna, abstretes durant dos mesos en la vida del castell de Foix, van assabentar-se d’un altre fet tràgic que no coneixien: feia unes quantes setmanes que, no gaire lluny de Carcassona, els croats havien agafat un grup de bons cristians que fugia, entre els quals hi havia la Clemensa, aquella noia ardorosa del Mas que, quan totes van haver d’abandonar l’ostal, havia plantejat la possibilitat d’evitar la persecució i de lliurar-se voluntàriament a la foguera.

Segons van explicar les nouvingudes, la mort posterior de la noia no va desdir pas gens del seu caràcter coratjós i irreductible. Quan bons homes i creients caminaven cap al munt de troncs i estaques que algú havia preparat enmig d’una plaça, un dels seus companys de pira —un home gran de figura eixuta i cabells canosos— va posar-se a somiquejar en comprendre que s’atansava el moment, definitiu i tràgic, de traspassar d’aquest món a l’altre. Llavors la Clemensa, en adonar-se’n, havia pres l’home pel braç amb energia i, sobreposant-se als crits d’aquells qui de fora estant els incitaven a renegar de la fe, havia començat a cantar un himne de glòria i de lloança, amb una veu tan poderosa i tan clara que va aixecar els ànims de tots. A l’instant, homes i dones condemnats a una mort segura cantaven a una sola veu amb aquella noia tan ardida.

Aquell dia, certament, ni un de sol dels pobres de la fe no va fer-se enrere… Després, just a l’instant en què un parell de clergues catòlics es disposava a encendre el foc amb una torxa, la Clemensa va arrencar de les seves entranyes un darrer bram que va fer estremir de torbament tant els mateixos botxins com les víctimes:

—Pulèu crema que renuncia!!!^[15]

La plaça va omplir-se aleshores de crits i d’insults, de manera que les persones que els veien com s’incendiaven s’anaven excitant amb les flames i el terror d’aquell immund espectacle i rebullien preses de la histèria. Clergues i fidels de l’Església de Roma, barrejant el clamor amb un senyal de la creu darrere l’altre, s’enervaven visiblement de tanta ràbia i tant d’odi com sentien. Però tanmateix tot aquell desfici era inútil, car la vida dels cremats ja havia fugit només d’aspirar la primera fumarada i, segons aquella fe que tots ells professaven de manera inamovible, la seva ànima ja s’enfilava rabent cap a la glòria.

Com era de preveure, l’explicació de la mort edificant de la Clemensa va obrir un altre solc en el cor de les dones i, per uns quants dies, va fer reviscolar el dolorós record de la Maurina. Després les coses van anar-se assuaujant a poc a poc i, aviat, al costat de les pregàries fervoroses, va poder sentir-se per la casa l’esclat de les rialles d’una comunitat que, en les setmanes següents, va anar creixent de mica en mica. Enrere quedaven els dies de desgràcia i el parèntesi agredolç de l’estada al castell de comte. I tot va tornar a assemblar-se als dies feliços del Mas Santas Puellas, els dits de les dones van acariciar de bell nou l’aspre tacte de la llana i, cada vegada que la Vierna prenia la filosa, el pensament se li envolava altre cop molt lluny de la vila de Foix, cap al lloc incert on devia raure el noi dels seus somnis.

Aquell noi, lloat sia el Déu bo, no trigaria pas gaire més a descobrir la nova llar de la Vierna. Rondant d’un costat a l’altre, dormint en albergs acollidors o en estables llardosos, preguntant a qualsevol caminant que venia del sud, en Guilhem havia anat reconstruint el trajecte de les dones. Finalment, un matí d’abril que nevava a grans flocs, i calat fins als ossos a causa de la mullena, l’antic pastor va trucar amb la mà tremolosa a la porta de les bones dones.

Va obrir-lo justament na Faurèsa, que, així que el va reconèixer, va dir-li tota contenta:

—Guilhem! Què fas aquí? Que Déu et beneeixi… Com és que ens has trobat?

—Ui, és llarg d’explicar, fa molts dies que us busco… —va respondre en Guilhem amb aquell accent tan fort de la gent del Sabartès i del país d’Alió.

—Ja t’ho devies imaginar, oi?…, vam haver de fugir corrents dels soldats del rei de França…

—Ho sé prou bé…, i també tot el vostre periple i l’estada al castell —va explicar en Guilhem. Llavors, dubtant una mica de si dir-ho, va gosar avançar tímidament allò que el rosegava—: D’això, missenyora…, vaig tornar al Mas al cap d’uns quants dies. Suposo que ja deveu saber-ho tot…

—Sí, Guilhem, no pateixis, coneixem el que va passar…

—Ah, bé, així no cal que us ho expliqui… —va dir en Guilhem, visiblement alleujat.

Va produir-se aleshores un breu silenci que, com que hauria pogut portar a records massa tristos, na Faurèsa va interrompre de seguida:

—I, doncs, Guilhem, ens voldràs proveir altre cop de la llana que ens falta? Darrerament hem tingut molts problemes per trobar-ne…

—És clar que sí, missenyora… Aquí encara sóc més a prop de casa i de la terra d’Alió… —S’embarbussava una mica, ell, i no acabava de saber ben bé què és el que havia de dir—: Em…, em va saber molt de greu tot el que va passar, sabeu? Per això tenia tantes ganes de trobar-vos altre cop i de comprovar que, almenys vosaltres, no havíeu sofert cap mal…

—Així és, Guilhem, ja ho veus… Tornem a tenir una casa i hem recuperat algunes germanes que estaven escampades ací i allà —va sospirar la priora—. No és la casa que teníem al Mas, ben cert, però Déu n’hi do… No podem queixar-nos: almenys aquí no correm perill…

—És clar, és clar…

—Però passa, home, no et quedis aquí al cancell, que estàs ben xop i bé voldràs escalfar-te i assecar-te una mica… A més… —va afegir amb un to que semblava ben bé d’una sorprenent i estranya complicitat—, les germanes estaran contentes de veure’t…

Així doncs, van passar tots dos cap a la sala de dins. Era una habitació més ampla que, sense ser molt gran, permetia d’encabir-hi tota aquella petita comunitat a l’hora del treball i la pregària. En un racó hi havia una llar de foc encesa i, al voltant, set o vuit dones amb hàbit fosc feinejaven enmig de filoses i coves de llana. La més jove de totes va alçar el cap en sentir soroll i, d’una manera espontània, la cara se li va trasmudar en veure qui era l’home que s’estava palplantat al llindar de la porta.

—Guilhem… —se li va escapar de la gola, i aquesta va ser la primera paraula que mai li hagués adreçat des que l’havia conegut a la casa enyorada del Mas. Després, però, de cop i volta, va envermellir de galtes i va témer que la seva reacció tan natural no l’hagués posat clamorosament en evidència.

Però no era pas així. De fet, dues altres dones s’havien alçat, contentes de debò, per saludar-lo. Ell no gosava acabar d’entrar dins la cambra i tot eren ulls cap a la noia jove que no s’havia mogut encara del seu lloc. Finalment, la mateixa Vierna va alçar el cap per segona vegada i va decidir-se, també ella, a incorporar-se per fi de la cadira on seia.

—Guilhem, què fas aquí? Com ens has trobat?

Era la pregunta que totes es feien, amb l’alegria sincera de qui recupera un bon amic. I mentre ell balbucejava algun mot per resposta, la Vierna se’l va poder mirar amb deteniment. Era alt i fort, i molt atractiu, tot més encara de com el recordava, amb unes mans immenses que semblaven abastar-ho tot. Tenia la cara colrada i uns ulls foscos penetrants que de tant en tant la miraven escrutadors, uns ulls immensos que revelaven a primera vista un cor sincer i ardent, una noblesa de caràcter que li traspuava molt més enllà de la mirada. Els cabells negres eren ara més llargs que no abans i continuaven caient-li sobre el front amb la rebel·lia de sempre. Ella no podia saber-ho amb precisió, però en Guilhem ja tenia vint-i-dos anys complerts i, anant per aquests mons del diable, ja feia molt de temps que havia deixat de ser el rabadà que guardava les ovelles del seu pare.

Malgrat el visible atordiment que a l’inici li causaven les preguntes atropellades de les dones, ell les anava responent amb rotunditat i soltesa. La Vierna se’l mirava i remirava tota incrèdula, procurant de fer encaixar la figura robusta d’aquell tros d’home que tenia al seu davant amb la imatge que havia recreat en tantes nits de fugida incerta o a la cambra esquifida del castell. Però era ell, sens dubte, en Guilhem havia tornat de la boira imprecisa dels records, i ara s’havia anat deseixint completament del titubeig inicial i, finalment, se li adreçava a ella de manera directa:

—I tu, Vierna, com estàs? —aquells eren també els primers mots que en Guilhem li dirigia, i la seva veu tenia el mateix to resolut de les seves maneres.

—Ja ho veus, Guilhem, ja tornem a viure juntes com si res no hagués passat…

I un tel de tristesa va escampar-se lleument per la sala, com si l’esperit absent de la Maurina i de les altres dones traspassades hagués voleiat per uns instants damunt tots ells.

Aquell dia en Guilhem va quedar-se a dinar amb les bones cristianes i, abans de començar, na Faurèsa va aixecar fins a l’altura del seu pit el pa que ella mateixa havia cuit amb les seves pròpies mans i va resar en veu alta el Pater noster. I després va repartir-lo començant per les primeres dones que havien abraçat la bona fe i la bona religió, i així l’una rere l’altra fins al mateix Guilhem, que s’ho mirava tot amb un aire greu i terriblement encuriosit. Tanmateix, tot li semblava d’una familiaritat ben coneguda i el seu estat d’ànim no era altre que el d’aquell qui, després d’haver vagarejat sense nord una llarga temporada, tenia ara la clara consciència d’haver tornat, finalment, a casa.

En Guilhem va llogar una cambra molt a la vora de l’ostal, al carrer del Relôtge: un simple aixopluc on passar les nits i on guardar les quatre pertinences que l’acompanyaven per la vida. Després, va deixar el cavall i el carro en un estable i va afanyar-se a mirar de vendre als mercats de Foix i de la rodalia els pocs sacs de vellons que li quedaven d’aquella anyada. A partir d’aleshores, cobert el ronyó per una temporada i amb tot el temps lliure al davant, va anar tornant gairebé cada dia a aquella casa plena de dones. Sense haver-ne parlat clarament, i sense haver fet cap tracte exprés amb la priora, aviat va convertir-se en l’home imprescindible que resolia mil problemes d’intendència, que ajudava en tot allò que fes falta i que, a més a més, sempre tenia històries i anècdotes per contar.

Ensenyava a cardar i a filar les dones més inexpertes, va cercar nous teixidors de la vila que es quedessin les troques que elles havien filat i aviat els va inflar el cap que havien d’aprendre elles mateixes de teixir el fil, en comptes de donar-lo a vendre. I, com que no parava d’empènyer-les a fer coses noves, els va ensenyar de tenyir la llana, amb un color de sang de bou que aconseguien amb escorça de vern o bé, molt més sovint, amb el color negre que resultava de barrejar el fil amb les aigües que feien bullir separadament en dos calders: primer, amb el suc d’una planta que deixava un líquid de color tirant a groc i, després, amb la cocció d’uns terrossos de caparrós, una substància de color verd fosc que el mateix Guilhem els portava sempre que anava a mercat. Quan les madeixes s’havien embegut l’aigua completament, el fil sortia amb un color negre tan sòlid que ja mai més no es destenyia…

Així doncs, passaven els dies i les setmanes i, amb la seva simpatia i el seu ofici, aquell noi anava esdevenint, com aquell qui no fa res, una companyia imprescindible. I cada vegada tenia xerrades més llargues amb la Vierna, que cada matí esperava, amb els ulls blaus tan encesos com dues guspires, que ell entrés per la porta de la sala. I tant era així que, si ell se n’anava per un quant temps, tot era diferent, i la casa i la vida mateixa semblaven dessaborides i buides.

Com és natural, una cosa d’aquesta mena no podia passar desapercebuda a l’ull despert de na Faurèsa, que veia que alguna llavor poderosa havia germinat en el cor d’aquells dos joves que tenien l’edat d’estimar. Ella, que molts anys enrere havia conegut també la força de l’amor, sabia amb certesa que aquell sentiment tot just embrionari s’enduria tot el que tenia al davant i que, d’una manera inevitable, acabaria trastocant els plans que ella s’havia fet per a la seva Vierna.

La priora, doncs, ho contemplava com una evidència, i no sabia pas què fer-hi. D’una banda, no podia ni volia barrar el pas a un noi generós que s’havia posat a disposició d’aquella petita comunitat sense demanar res a canvi. Un noi que, posats a dir-ho tot, discutia amb elles de temes de la fe i fins i tot assistia, amb posat sorprès i a vegades sorrut, als sermons que, de tant en tant, venia a fer-los el diaca de la vila. En aquest sentit, era ben clar que la fe catòlica d’en Guilhem començava a trontollar d’una manera perceptible i que, a força de sermons i de converses al costat de la Vierna, no trigaria pas gaire a copsar plenament l’entendensa del bé i del mal. D’altra banda, aquell noi encantador havia encès en el cor de la futura novícia una brasa que anava creixent d’una manera indeturable i que amenaçava d’inflamar-hi qualsevol dia un foc abrasador.

Na Faurèsa va rumiar-hi molt, va pregar el cel perquè l’il·luminés sobre què havia de fer i, en alguns moments, va engelosir-se fins i tot d’aquell Guilhem providencial que, tanmateix, estava a punt de robar-li, a ella i a l’Església dels bons cristians, la filla que havia adoptat quan era tot just una pobra criatura. Després, un matí qualsevol, tipa de donar-hi voltes, va resoldre tot d’una que no hi patiria més i que, mentre no corregués perill la salvació de la Vierna, calia que les coses fessin el seu curs amb tota llibertat.