12

Vaig tancar la porta darrere meu.

—Hem d’enraonar —li vaig dir.

Va intentar de recuperar l’autoritat que acabava de perdre; ja era massa tard, però. Em va assenyalar amb el dit tot tremolós i em va dir:

—Escolta brètol, te n’adones, de l’embolic en què m’has ficat? Saps el que has fet?

—No siguis lluç, oncle. Ningú no et vol matar, excepte, possiblement, jo. Anem a la sala d’estar i asseguem-nos.

Estava destarotat. Va estendre les mans, com si demanés silenci, i va mirar cap al passadís, fent cara d’escoltar.

—La tieta Florence —xiuxiuejà—. Ella no en sap res.

—Potser ja és hora que ho sàpiga.

—No, Charlie, no. Potser he estat jo qui t’hi ha embolicat, potser tens tota la raó, però t’ho demano agenollat, no ho facis.

De fet, no m’ho demanava pas agenollat, però sabia el que volia dir.

—Hem d’enraonar.

—Ja ho crec, Charlie, que hem d’enraonar.

—Al teu despatx. Allà ningú no ens emprenyarà.

—Això mateix, al meu despatx. Sí, allà ningú no ens dirà res.

No sé ben bé què l’espantava més, si la pistola o la tieta Florence. Fos com fos, la combinació de totes dues coses va ser suficient perquè fes bondat, com un Ministre del Senyor que parla amb els seus superiors.

El pis de l’oncle representa el triomf dels diners per sobre la condició social. La tieta sabia prou coses del bon gust per a saber que el seu era massa indecís per a moblar tot el pis ella sola. Per això li va donar un bon feix de bitllets de l’oncle a un noiet atractiu que hi tenia la mà trencada. Li va dir que volia sobretot «elegància», i el va deixar fer. El pis va quedar la mar de bé. L’única cosa que no lligava amb el resultat era que quan veies l’oncle Al enmig de tot allò, t’imaginaves que havia de ser un lladre: senzillament, aquella casa no feia per a ell. El jove decorador ho havia pogut triar tot al seu gust, tot tret dels ocupants de la casa.

El despatx era decorat amb caoba, banús i xarpellera, tot plegat combinat amb una catifa verda molt cara. La peça més ostentosa del mobiliari era un sofà de pell negre, però s’adeia tan bé amb la resta de l’habitació que fins i tot un comunista no hi hauria posat cap objecció. Les prestatgeries s’havien omplert seguint el criteri literari, estrany però no pas infreqüent, del color del llom dels llibres. Tot plegat creava un ambient agradable d’antiguitat i de solidesa que obligava a pensar que l’habitació tenia com a mínim cent anys. En realitat, només feia set anys que havien construït el despatx.

L’oncle va començar a parlar un cop érem a dins, amb la porta tancada. Jo el vaig deixar dir perquè volia veure si em deia alguna cosa que em servís d’ajuda.

—Ho has d’entendre, Charlie, has d’entendre l’embolic on m’has ficat. Em va trucar un individu, el nom del qual no et vull dir, i em va fer saber que estaves sentenciat. Què li podia dir, jo? Què? Charlie, tu ja em coneixes, sóc el teu oncle, sempre he procurat el millor per a tu. El teu pare es va fer fonedís abans que tu naixessis, i sempre m’he escarrassat a pujar-te bé.

Jo, d’això no en sabia res, però no vaig badar boca i el vaig deixar continuar.

—La teva tieta i jo no hem tingut fills, dissortadament —estava jugant nerviosament amb els dits—, i tu ets com el meu propi fill, la meva pròpia carn i ossos.

Tampoc no vaig badar boca, encara que un dia la mare em va dir que la tieta li havia explicat, confidencialment, que ella sí que volia tenir fills, però que l’oncle Al s’hi oposava. L’oncle fins i tot l’havia amenaçada posant-li l’exemple de la seva germana —és a dir, la meva mare—, que havia patit un desengany. Evidentment es referia al fet que el pare l’havia abandonada. Tampoc no vaig fer cap comentari a aquest reguitzell de bestieses.

—Sempre he procurat el millor per a tu, prou que ho saps —va continuar l’oncle—. Et vaig trobar la feina del bar de Canarsie. Sabies que això em va deixar en una situació molt compromesa? Mira, tu ni tan sols pertanyies a l’organització, i això m’ho va posar molt difícil. Però tot té un límit, hi ha un punt on s’ha de dir «No, Charlie, prou. Sí, sóc el teu oncle i tu ets el meu nebot, però jo també haig de pensar en mi mateix, en la tieta, i hem de ser pràctics. Jo sempre que he pogut, t’he ajudat, però si t’emboliques amb l’organització, jo no hi puc fer res, res de res». I això és el que ha passat, m’entens? Tens problemes. Has fet alguna cosa, no ho sé. No sé de què es tracta, ni vull saber-ho, i ara t’empaiten. Què puc fer-hi, jo? Només puc dir-te «em sap greu», i prou. No puc fer-hi res més.

Havia arribat el moment de ficar-hi cullerada.

—I no podies ni tan sols preguntar el perquè? No podies ni tan sols esbrinar què se suposa que he fet?

—Si volen que ho sàpiga, Charlie, m’ho faran saber. Si no m’ho diuen, jo no ho pregunto. És una de les coses que he après de l’organització, si volen que ho sàpigues…

—Espera, espera. Calla un moment.

—Charlie, jo només sóc…

—Calla, oncle.

No va gosar piular, si més no durant un segon. Suposo que es va quedar mut de la sorpresa, però tot seguit em va assenyalar amb el dit i em va dir:

—Encara et sóc oncle, jove, i tu…

El vaig encanonar.

—Calla, oncle.

Una pistola sempre ha tingut més autoritat que no pas un dit. No va dir res.

—Ets oncle meu perquè et vas casar amb la tieta Florence; a part d’això, la nostra relació ja s’ha acabat.

—D’acord, si et creus que…

—Calla, oncle.

I va tornar a tancar la boca.

—Ara deixa’m dir-te una cosa —vaig afegir—. Jo no he fet res contra l’organització. S’equivoquen de mig a mig. No he dit res a ningú, i tampoc no he perdut cap paquet ni he robat res. No he fet res. És un error, i només vull esmenar-lo.

—L’organització mai no s’equivoca. Una organització tan grossa com…

—Calla.

Va callar.

—Però ara sí que s’ha equivocat. El que vull saber és què es creuen que he fet malament, i potser els podré convèncer que no he estat jo qui ho ha fet.

Va començar a fer que no amb el cap.

—Ni en un milió d’anys, mai no ho aconseguiràs. Per començar, no pots arribar al cap. Ni jo puc arribar-hi.

—He estat a punt de parlar amb el Granger Agrícola, però era…

—Amb qui? —la sorpresa del moment el va fer semblar més enze que no és—. Qui has dit?

—El Granger Agrícola.

—Com saps aquest nom? Charlie, què has fet?

—Tant se val, la qüestió és que no li he pogut parlar perquè l’han pelat. Però he…

—Què? què? què?

—Pelat —vaig repetir—. No m’interrompis tant, que no tinc gaire temps. He anat a veure el Granger Agrícola; algú, però, l’ha matat abans que jo pogués parlar amb ell. Tenia un ganivet clavat a l’esquena. He esbrinat que…

—El Granger és mort? M’ho dius seriosament?

—Oncle, no tinc gaire temps. Sí, el Granger és mort. El seu guardaespatlles i el xofer es creuen que ho he fet jo, però no és veritat. He agafat la seva filla com a ostatge, i ara haig de…

—Charlie —em va mirar de fit a fit, igual que Artie quan vaig sortir del paller—. Què has fet?

—No ho sé, potser és l’instint de supervivència. Ara calma’t i escolta’m. Sé qui està per sobre del senyor Agrícola. Es diu senyor Gross. He de parlar-li, i m’has de dir on puc trobar-lo.

—Jo! Charlie, tu no saps, no pots… —va embarbussar-se, tot gesticulant, i al final va poder acabar una frase—. No trigarien ni un segon a matar-me, si t’ho deia.

—Si no m’ho dius, li ho hauràs d’explicar a la tieta. Ella m’ajudarà —em vaig atansar cap a la porta, sense deixar d’apuntar-lo.

—Charlie, no ho facis. Charlie, per l’amor de Déu, no ho diguis a la tieta!

—O em dius ara mateix on puc trobar el senyor Gross o bé crido la tieta. I si la crido, li ho explicaré tot fil per randa.

Havia plogut molt des del dia que l’oncle havia dit a la tieta que la deixaria si es quedava embarassada. Devia fer uns vint anys, o més, i d’ençà d’aleshores la tieta havia après a controlar el seu marit. Fins a la nit passada, estava convençut que l’oncle només tenia por de la tieta Florence. Ara, però, ja el coneixia millor.

L’oncle donava voltes i més voltes al que havia de fer. Aviat li sortiria fum del cap. Es rosegava el llavi inferior, mirava tot turmentat a terra i es fregava les mans neguitosament. De qui tenia més por, de l’organització o de la tieta?

El vaig ajudar a decidir-se.

—Ningú no sap que he vingut, i ningú no ha de saber que m’has donat l’adreça. Bé he anat a la granja d’Agrícola, a Staten Island, i no m’ho has dit pas tu, on era.

—Si mai ho esbrinen, estic al pot.

—No els ho diré pas.

—Charlie, ni t’imagines el que em demanes!

—Si és així, li ho preguntaré a la tieta —i em vaig acostar un altre cop al pany de la porta.

—Nooo, espera!

No sabia què fer.

—D’acord —va dir—, d’acord. Però a mi no m’hi emboliquis, passi el que passi. Saps que t’ajudaria si pogués. Si m’assegures que no has fet res per merèixer la taca, et crec. Sé que no em diries mentides, noi, però tinc les mans lligades. Ja ho pots veure. Saben que ets el meu nebot, i s’imaginen que t’afavoreixo. Què puc fer-hi, jo?

—L’adreça.

—Sí, sí, ara mateix l’escric.

Es va acostar corrents a l’escriptori, i jo li vaig dir:

—No obris cap calaix, oncle.

Em va mirar. Li havia ferit els sentiments.

—El meu propi nebot?

—Tu no obris cap calaix.

Per més ferit que estigués no va dir res més. Tampoc no va obrir cap calaix. Sobre la taula hi havia un bloc de fulls (tots amb un encapçalament que deia «Albert P. Gatling»), un portaploma, amb base de marbre, i dues estilogràfiques. Va escriure una adreça i me la va donar.

—Si descobreixo que és falsa, oncle, prepara’t perquè tornaré i ho explicaré tot a la tieta.

—Charlie, no és falsa, t’ho prometo, de debò. No et puc ajudar, ja t’ho he dit, però ets com el meu propi fill, la meva carn i ossos, i com a mínim…

—Para el carro! I no truquis al senyor Gross un cop sigui fora.

—Trucar-li? Estàs sonat? Vols que li truqui i li digui que he donat la seva adreça privada a un noi ressentit que té una pistola? Charlie, així que te n’aniràs, la teva tieta i jo tocarem el dos cap a Florida.

—No. No ho feu. Quedeu-vos aquí, a la ciutat. Si us haig de trucar a Florida, enraonaré amb la tieta.

—Charlie, deixa’m muntar una coartada!

—No. Potser m’hauràs de dir alguna altra cosa.

Quan vaig sortir, l’oncle estava tot pansit i no em va acompanyar a la porta.