27

Quan vam arribar a casa del senyor Gross ja ens hi esperava un tou de gent. A part del senyor Gross, hi havia l’oncle Al, Clarence —el guardaespatlles del Granger Agrícola—, el sots-inspector Mahoney i dos goril·les que no havia vist mai. Tant l’oncle Al com Clarence i Mahoney estaven molt neguitosos. Els dos goril·les tenien la mateixa pinta que tots els goril·les: sonsos, no gens brillants i amb posats de perdonavides.

Quan vam entrar Trask, Slade i jo, el senyor Gross ens va dir:

—Ah, ja sou aquí, us esperàvem.

Érem a l’habitació on jugaven a bridge la darrera vegada que havia estat en aquella casa. Les taules de jugar a cartes s’havien evaporat; ara hi havia unes quantes taules i cadires de nyigui-nyogui escampades ça i lla per l’habitació. A terra hi havia una catifa oriental la mar d’elegant.

El senyor Gross s’havia aixecat en veure’ns entrar, i ara m’indicava que m’assegués en una cadira on seria el centre inevitable de totes les mirades.

—Segui, senyor Poole. Posi’s còmode.

Vaig fer-ho, però no estava pas còmode. Els podria convèncer?

Sentia tots els ulls clavats en mi i tenia una por que només en part era por al públic.

—He fet venir aquí aquesta gent perquè escolti les seves idees. Vull que les torni a explicar fil per randa com ho ha fet per telèfon. Ells ens diran si és prou plausible —em va dir el senyor Gross.

—Això és molt perillós, senyor Gross —era la veu de Mahoney—. No hauria d’estar aquí, això el posa en perill, a vostè, i tota l’organització.

Gross el va calmar amb el seu dit de salsitxa.

—No pateixi, Mahoney. Assegui’s i escolti.

—Charlie, què pretens? —em va preguntar l’oncle Al—. Per què et compliques tant la vida?

—Ja n’hi ha prou —va fer Gross. Es va asseure com un gripau blanc que s’aixoplugués sota un bolet i va plegar les mans boterudes sobre el tors negre embotit en una camisa blanca—. Engega!

—Han passat dues coses, i vosaltres us creieu que jo en sóc el culpable. Algú ha donat informació a Tony Touhy el Dur i algú ha matat el Granger Agrícola. Us heu equivocat quan m’heu acusat de ser el culpable, però sí que teniu raó quan dieu que les ha fetes la mateixa persona. Us creieu que he estat jo perquè el senyor Gross va encarregar al sots-inspector Mahoney que esbrinés d’on sorgien les filtracions, i aquest ho va preguntar a Touhy. Touhy va dir que venien de mi —em vaig tombar cap a Mahoney—. Però és que ell mai no va dir que era jo qui li parlava directament. Vostè li devia preguntar una cosa així com: «D’on surt la informació?», i ell devia contestar: «Del mosso del bar Rockaway Grill». No és així?

Mahoney va arronsar les espatlles i va clavar els ulls en el senyor Gross.

—Com vol que ho sàpiga? —va dir adreçant-se a Gross—. Com vol que sàpiga exactament els mots que vaig fer servir? Quina diferència hi fa?

—La diferència —li vaig explicar—, és que vostè va preguntar una cosa i Touhy li’n va respondre una altra. La majoria dels policies no revelen la identitat dels seus informadors, si més no és el que he llegit, i per això suposo que Touhy no es devia pensar que volia saber el nom del confident. Vostè li va preguntar d’on sortia la informació, i ell es va creure que li preguntava quina era l’última punta de l’organització, és a dir, jo. Però això no vol dir que jo fos el confident. El que volia dir és que l’individu que li passava la informació primer la treia de mi.

—És a dir, que al mig hi havia un mitjancer. Vols dir això, oi? —va intervenir Mahoney.

—No ben bé un mitjancer. Tan sols hi ha una persona amb qui enraonava dels negocis de l’organització, i els hi explicava perquè em creia que era segur, ja que era un membre de…

L’oncle Al es va alçar d’un bot i amb posat enèrgic es va posar a bramar:

—Espera un moment.

El senyor Gross el va assenyalar amb una salsitxa.

—Seu, Gatling.

L’oncle no li va fer cas.

—Però això què és? Una acusació falsa? A qui vols penjar la llufa? Et creus que pots…

El senyor Gross va fer un gest amb la salsitxa. Els dos goril·les ja s’havien acostat a la cadira de l’oncle Al. El van agafar per les espatlles i el van fer seure a poc a poc. L’oncle es va asseure, bocabadat. Em mirava, i la boca li romania oberta, però no va gosar interrompre’m més. Els dos goril·les continuaven amb les mans a les seves espatlles.

—Touhy devia enxampar l’oncle Al però, en comptes de detenir-lo, el va fer servir perquè l’informés dels negocis de l’organització. Això incloïa la informació que passava pel meu bar. Cada cop que veia l’oncle parlàvem del bar, de la feina i de les anades i vingudes de paquets i sobres. Coneixia tan bé com jo tot el que passava, perquè jo li ho explicava tot.

Per fi Mahoney em mirava a mi, i no al senyor Gross.

—Només és la teva paraula contra la seva —va dir—. Fa anys i panys que treballa per a l’organització, per quina raó t’hauríem de creure, si li tenim confiança?

—Perquè ell va matar el senyor Agrícola —li vaig contestar.

—I un be negre! Vas ser tu qui el va pelar, i ningú més —Clarence continuava amb la mateixa cançó.

—No, jo no ho vaig fer. Quan era a casa d’Artie Dexter, a Greenwich Village, Trask i Slade van venir a buscar-me amb l’oncle Al, però jo vaig poder fer-me escapadís. Aleshores van trucar al senyor Agrícola, i aquest va ordenar que Trask es quedés a vigilar la casa i que Slade anés a casa seva a buscar més instruccions i que portés l’oncle perquè l’informés del seu nebot, Charlie Poole —em vaig girar cap a Slade—. No és així?

Slade va fer que sí amb el cap.

—És veritat.

—M’ho havia d’haver imaginat fa temps, però és que em pensava que Trask i Slade sempre anaven junts, com bessons siamesos. El cas és que, quan eren a casa d’Agrícola, l’oncle va deixar anar alguna cosa que Agrícola, en principi, no devia caçar, però que tard o d’hora caçaria. No sé què podia ser, però l’oncle sabia que havia ficat la pota i que Agrícola tard o d’hora se n’adonaria. Per això, quan Slade i ell anaven cap al cotxe, va donar alguna excusa per a tornar a dins.

—S’havia oblidat les cigarretes —va dir Slade.

De cop i volta, l’oncle Al va fer que no amb el cap, però no va gosar piular.

—Va pujar a dalt i li va clavar el ganivet. No sé d’on el va treure.

—Era a l’habitació —va explicar Clarence—. Era un obrecartes, però encara em sembla que vas ser tu qui el va fer servir.

—Sabies que Al Gatling havia tornat a la casa? —li vaig preguntar.

El guardaespatlles va arrufar les celles i va negar amb el cap.

—No. I què?

—L’hauries sentit si hagués entrat fent el soroll normal? Vull dir, de fet, se suposa que tu eres el vigilant de la casa.

—Podia sentir tothom que entrés per la porta de davant.

No li agradava gens que li recordessin que havia fallat. Era com si fos un gos guardià que hagués deixat entrar els lladres a la casa: irritat, avergonyit i disposat a mossegar tothom.

—És a dir, no el vas sentir entrar —vaig insistir.

Clarence arronsà les espatlles, emprenyat.

—I què?

—Això vol dir que devia entrar molt silenciosament, oi?

—Si és que va tornar.

—Sí, hi va tornar —va dir Slade—. Jo el vaig veure entrar mentre l’esperava.

—Però per què havia de pelar-lo? —em va preguntar Mahoney—. Quin motiu tenia?

—Això ens ho podria dir l’oncle Al —i el vaig mirar: treia foc pels ulls però no pensava dir res.

—Escolta —va dir Slade—. Abans has esmentat un nom.

—Jo?

Em vaig girar cap a ell.

—Sí, un policia o alguna cosa així.

—Touhy?

Slade va fer que sí amb el cap.

—Exacte. Gatling va esmentar aquest nom.

—A Agrícola?

—Sí, ara ho recordo. Deia que no sabia per què el seu nebot havia passat informació a aquest Touhy.

Em vaig tornar a adreçar al senyor Gross:

—Podria ser això? L’oncle Al podia saber d’alguna manera el nom del policia que rebia la informació?

El senyor Gross va negar amb el cap.

—No, si no és que li ho digués Mahoney.

—Per què li ho hauria de dir, jo? —va replicar Mahoney—. No tenia per què fer-ho. Mai no hi he tingut tractes.

—Ja ho tinc —vaig assegurar—. L’oncle Al es va adonar que havia ficat la pota i que tard o d’hora Agrícola ho descobriria. Estava espantat, i feia dies que tenia molta por. Trask i Slade ens ho poden confirmar. En saber que l’organització em perseguia, perquè es pensava que jo era el confident, no va saber què fer. No em podia cobrir, i tenia massa por i estava massa espantat per a intentar d’ajudar-me. Es va equivocar i va liquidar Agrícola perquè estava mort de por. D’ençà d’aleshores l’únic que ha fet ha estat esperar que tot s’acabi.

—Per la cara que fa Gatling —va concloure Mahoney— i pel que tothom ha dit, sembla que ens dius la veritat, jove. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga.

—Quina?

—Tony el Dur. Ell t’ha identificat a la meva oficina aquesta tarda.

—L’única explicació que hi trobo —li vaig respondre— és que sospita de vostè i vol caçar-lo.

—Té tota la raó —va fer una veu de la porta estant.

Ens vam girar, i Tony Touhy el Dur era a l’entrada, somrient, amb un revòlver a cada mà i un bon grapat de policies darrere seu.

—Mans enlaire —va dir—. Aquest és el final del trajecte.