17

—He estat escoltant al vestíbul, Charlie. Li has explicat la història, però no t’ha cregut. Ara toquem els dos sense torbar-nos.

—Hem d’anar amb compte. Trask i Slade són a baix.

—Qui?

No feia pas tant que hi era, escoltant.

—Aquells dos pistolers que em busquen per pelar-me.

—Miri, senyoreta —va dir el senyor Gross—, jo ja sabia que el jovent puja mal encaminat; ara bé, participar en l’assassinat a sang freda del propi pare, a parer meu és fer-ne un gra massa.

Chloe li va llançar una mirada de menyspreu.

—No sigui més tanoca del que cal —li va respondre.

—Ep! —vaig dir—. No ho volia dir, això, senyor Gross.

Chloe m’adreçà una llambregada de desaprovació i va afegir:

—Ah, no?

—Quan tot això s’acabi —vaig dir a Chloe—, vull tornar a treballar al bar. Jo no vull enfrontar-me a l’organització. —Em vaig girar cap al senyor Gross—. Va molt lluny d’osques, senyor, i li ho demostraré. Només vull la meva antiga feina i que em deixin en pau.

—Si els fets no fossin tan clars i les conclusions tan evidents, potser fins i tot et creuria. Hauries d’haver estat un actor.

—Miri, senyor Gross, si he vingut aquí a pelar-lo, per què no ho faig ara mateix? Si aquesta és la senyoreta Althea, com diu vostè, per què no el mata ara mateix?

—Perquè Trask i Slade són a baix —argumentà d’una manera molt raonable—. Com li acabes de dir a la filla del Granger, el fet que ells siguin aquí fa que vosaltres hàgiu de vigilar. No us podeu permetre que sentin el tret.

Chloe fitava el senyor Gross tot traient foc pels ulls.

—Què ha volgut dir, amb aquesta animalada?

Tant el senyor Gross com jo la vam mirar.

—Quina animalada? —vaig preguntar-li.

—Aquesta història de la filla del Granger —el seu esguard fulminava—. Què has volgut dir, amb això, bola de greix?

El senyor Gross estava indignat, és a dir, la seva cara es va tornar verda.

—No és cap animalada —vaig contestar—. Ell no ha volgut dir res, amb això, ja t’ho explicaré en acabat.

—Més val que aquest esguerro vigili el que diu —va retopar Chloe.

—Em sap greu, senyor Gross —vaig anunciar-li—, però l’hauré de lligar i emmordassar per a poder fugir.

—Harvey, Luke, demaneu ajuda!

Harvey l’obeí i cridà:

—Auxili!

Luke el va imitar.

Això no estava bé. Chloe i jo teníem les pistoles i tanmateix ens trobàvem en una situació desesperada. Segons les regles, tant el senyor Gross com Harvey i Luke el que havien de fer era callar i obeir. Doncs no ho feien; al contrari, Harvey i Luke no paraven de demanar auxili i el senyor Gross ens mirava amb el pacient somriure d’una Lucy que, jugant a dames amb Charlie Brown, té la paella del joc pel mànec.

Havíem de triar. Podíem pelar-los i tocar el dos, o bé només tocar el dos.

Vam optar per la segona possibilitat.

—Per aquí! —li vaig cridar, intentant que em sentís malgrat els xiscles del duo, el qual gairebé ja estava acabant de compondre una cançó titulada «Auxili». La vaig tornar a cridar una altra vegada abans de sortir de l’habitació a tot drap. Chloe em va seguir els passos.

Com que m’imaginava que Trask i Slade ja estarien pujant per l’escala principal, em vaig dirigir cap a la de servei, per on m’havien fet pujar una estona abans. Vam baixar els esglaons de tres en tres, fins i tot de quatre en quatre. Encara sentíem darrere nostre els xiscles gairebé sobrehumans de Luke i Harvey, que ja havien agafat ritme i tot.

Ara el senyor Gross també cridava; els seus brams eren ordres per a tothom. Jo ja m’imaginava què deia.

Encara teníem una possibilitat: anàvem al seu davant. Quan ja érem al peu de l’escala, ens vam acostar cap a la porta de darrere, però m’hi vaig repensar i vam recular. Aniríem per l’entrada principal, ja que suposava que s’imaginaven que sortiríem per la part de darrere, i per això envoltarien la casa pels dos costats per enxampar-nos al pati. Així la sorpresa es convertiria en un altre petit avantatge per a nosaltres.

Vaig afluixar una mica la marxa quan ja érem a les dependències de baix, i per fi Chloe em va atrapar. Em va estirar el braç i, esbufegant, mormolà:

—Per què anem per aquí?

No tenia temps per a donar explicacions. Amb el cap li vaig fer entendre que no se separés de mi i que tampoc no em preguntés res.

Davant nostre hi havia una porta tancada, i la vaig obrir a poc a poc. Era una habitació plena de taules de joc, amb cartes escampades pertot arreu. No hi havia ningú. Les cadires estaven força allunyades de la taula, com si els seus ocupants s’haguessin alçat tot d’una i s’haguessin fet fonedissos. A l’altra banda de la peça es veia un vestíbul a través d’una altra porta oberta, i se sentia un murmuri de veus, tot i que no es veia ningú.

Després de travessar la sala de joc de puntetes, vaig treure el cap pel llindar. A la dreta hi havia una munió de gent arraïmada al peu de l’escala. Alguns miraven a dalt, i altres a la porta, la qual era ben bé entre ells i nosaltres, oberta de bat a bat. Ara ja no se sentia cap crit enlloc. La dona del senyor Gross sobresortia entre la gernació, ja que el seu cap era el més alt de tots. Es veia una mica empipada.

Vaig desar el cap a l’habitació de les taules de joc i vaig dir a Chloe en veu baixa:

—Hem d’arribar a la porta del davant a través d’aquesta gentada. Després enfilarem el camí i correrem cap al cotxe. Encara és al mateix lloc?

—Sí.

—Quan sortim brama i ensenya bé la pistola. Això ens ajudarà a obrir-nos pas.

La noia féu que sí amb el cap. Semblava molt decidida i excitada, en el més pur estil d’una estudianta d’Arts i Oficis. Si l’hagués fet anar a una reunió de comunistes, o a una festa de gent famosa, o a la secció d’egiptologia de la biblioteca de la Cinquena avinguda, també m’hauria obeït.

—Prepara’t —li vaig dir.

Em sentia tot un Robert Mitchum, i em vaig haver d’aguantar les ganes de sincronitzar els rellotges.

Érem allà, al llindar, a punt de sortir, com si fóssim saltadors d’esquí al capdamunt del trampolí. Vaig empunyar les pistoles amb les dues mans —la vella pistola a la dreta i l’automàtica de Harvey a l’esquerra— i vaig cridar: «Endavant!». Vam sortir de l’amagatall com si ens encalcés el dimoni tot xisclant «aaahh, aah, aaahh» i lluint les mans perillosament protegides. Rere meu sentia Chloe bramant com una esperitada.

Els convidats de la vetllada de cartes ens van oferir tot un mostrari de cares blanques i esglaiades, i tot seguit les cares es van enretirar cap als costats, com si fossin esquelets exposats a la llum negra d’un túnel a Disneylandia. Van obrir un carrer entre nosaltres i la porta i ens hi vam llançar sense torbar-nos.

De cop i volta, Trask i Slade van aparèixer a la porta, l’un a costat de l’altre, i ens van barrar el pas. Americanes negres, abrics negres. Pistoles negres a la mà, mirades negres a la cara. Perill, perill.

Ni que hagués volgut, no ho hauria pogut evitar. Havent acotat el cap, vaig continuar endavant, sense parar de bramar a tot drap.

Les meves espatlles van xocar: l’espatlla esquerra topà feixugament contra la panxota de Trask o de Slade, i la de la dreta contra el diafragma de Slade o de Trask. Vaig sentir un «aoiii» en estèreo, en acabat vaig traspassar la porta i ja no hi havia res que m’oprimís les espatlles. Vaig haver de fer un esforç gegantí per tal de no caure definitivament a terra.

Durant una estona que se’m va fer eterna vaig estar a punt de perdre l’equilibri. Els peus no podien atrapar la resta del cos, i ja em veia amb el nas entaforat a la grava del camí i rodolant per terra. Mentre, els meus esforços també es concentraven a deixar enrere els cotxes, que hi havia aparcats davant la casa. Anava gairebé a la velocitat del so. No crec que la ultrapassés, ja que no vaig sentir el característic espetec.

El que sí vaig sentir van ser els brams i els xiscles que m’empaitaven. Al meu davant, un cop havia deixat el darrer cotxe enrere, només hi havia l’avinguda il·luminada i el forat de la tanca que donava al carrer. Em vaig afuar com una bala cap a l’entrada.

Dissortadament, però, no vaig trencar a la dreta a temps. Vaig continuar endavant, orientant-me, això sí, cap a la dreta. Si no hagués estat per la tanca de l’altra costat del carrer, no sé on hauria anat a parar.

M’hi vaig encastar. Pafff! Per sort m’havia pogut protegir la cara amb els braços i la tanca em va aturar com si fos un projectil que topa contra una bala de palla.

M’hi vaig quedar repenjat durant un o dos segons, esbufegant, fins que algú em va agafar per la jaqueta d’Artie i em donà una estrebada.

—Au, vinga, som-hi —va dir la veu de Chloe amb una insistència estrident.

Li vaig fer cas. No havia sentit trets, i de moment ningú no sortia a empaitar-nos, però vaig sentir el ronc d’un cotxe. Això volia dir que Trask i Slade es llançaven de nou al nostre encalç, més excitats que mai.

Vam córrer carrer avall, a través de la claror somorta del fanal de la cruïlla, cap a la fosca. Ara ja tornava a ser el capdavanter i, com que tenia les cames llargues i no era gens cavallerós, vaig ser el primer d’entrar al cotxe per la porta del conductor. Ràpidament em vaig posar al seient del costat, després de topar violentament amb el volant.

Chloe entrà al cotxe d’un bot, tancà la porta d’una batzegada i va posar la clau al contacte. Vaig mirar enrere: en aquell moment sortien quatre fars del camí del senyor Gross. Ja us podeu imaginar que aquells dos ganàpies estaven fets una fúria i conduïen rabiosament.

—Afanya’t.

Mentre enraonava, Chloe va pitjar l’accelerador a fons i vaig caure enrere. M’havia mossegat la llengua.

—Ara no ens poden atrapar! —va cridar Chloe, i s’acotà sobre el volant, amb el somriure d’una conductora d’alta competició als llavis i la lluentor de la bogeria pel motor als seus ulls.

Vaig aclucar els ulls: esperava el pitjor.