23

—Benvingut, company —va dir Trask o Slade.

—Nebot, ens ha estat molt fàcil d’enxampar-te —va dir Slade o Trask.

El policia uniformat havia tancat la porta darrere meu. Trask i Slade estaven drets davant meu, sobre la catifa grisosa, i somreien. Darrere seu, una taula i, darrere la taula, un home que devia ser Mahoney. El despatx, no gaire gran i poc il·luminat, responia a la imatge que tenia de l’oficina d’un sots-inspector.

—Vull parlar amb Mahoney —vaig assegurar.

—Mai no en tens prou, oi? —va dir Trask o Slade.

—És una de les coses que més m’agrada d’ell —va dir Slade o Trask.

—Que no es mogui —els va ordenar l’home de la taula—. És perillós.

Semblava nerviós, com si tingués algun motiu per estar-ho!

—No s’hi amoïni —li va contestar Trask o Slade—. Coneixem la nostra feina.

—Traieu-lo per la porta de darrera —va afegir el suposat Mahoney—. Quan no hi haurà perill, us ho diré.

—Senyor Mahoney, vull parlar amb vostè —vaig gosar proposar-li.

—L’últim cop que et vam veure, nebot, anaves armat. I ara, també hi vas? —va dir Slade o Trask.

—No —li vaig assegurar, mentre la pistola de la butxaca de l’impermeable em pesava més i més.

—Vegem-ho. Posa les mans al cap.

Ningú d’ells no tenia cap pistola a la vista. Tot el que havia de fer era posar la mà a la butxaca, treure la pistola i començar a engegar trets. El que vaig fer va ser posar les mans al cap.

Slade o Trask em va escorcollar de cap a peus fins que va trobar l’arma. Em va mirar de reüll i féu que no amb el cap, mentre sospesava la pistoleta amb el palmell de la mà.

—Et podries fer mal, amb això, nebot!

—Per què no em truca? —va preguntar l’individu de la taula.

—Calma —li va dir Trask o Slade—. Tot anirà bé.

Vaig respirar a fons.

—Això no és cert —vaig comentar.

Em van mirar de fit a fit.

—No penses fer cap ximpleria, oi, nebot? —em preguntà Trask o Slade.

—Senyor Mahoney, val més que m’escolti. Està ficat en un merder molt més greu que no es pensa.

Ves per on, no ho estava. Era jo qui estava ficat en un merder de pronòstic, i n’era ben conscient. Però com que Mahoney no es controlava els nervis, m’hi vaig agafar per trobar la manera d’aconseguir el que volia.

—Tanca el bec, nebot —va fer Trask o Slade.

Ja era massa tard, però. Mahoney havia reaccionat al que jo li havia dit. Semblava que estigués a punt de patir un atac de cor. Devia tenir uns cinquanta anys, amb uns cabells grisosos i una cara pàl·lida, irlandesa, plena de pigues. Tenia pigues a les galtes i al palmell de la mà i tot. Era una conclusió inevitable que també en tenia a les massisses espatlles. Una mica galtaplè de l’excés de pes, la seva cara revelava la falsedat ansiosa i cordial d’un polític en un míting, com diu encertadament Ed Begley.

Es va aixecar i em va preguntar:

—Què vols dir, amb això? De quin merder parles?

—És un parany —va dir Trask o Slade—. Si el deixa fer, li explicarà una bola com una casa de pagès.

Slade o Trask va llançar la meva pistola enlaire i la va tornar a agafar.

—Això ho diu tot —va afegir—. Aquesta petita joguina. Ha vingut a pelar-lo, de la mateixa manera que ja s’ha carregat el Granger i ho ha intentat amb el senyor Gross.

Mahoney estava indecís. No sabia què pensar.

—I si s’equivoca, senyor Mahoney? Sé on viu, al cent seixanta-nou guió vuitanta-vuit de l’avinguda Vuitanta-tres. Si el volgués pelar, no hauria vingut aquí, a la comissaria. Si de cas, l’esperaria a casa seva.

Trask o Slade se’m va acostar i em va clavar un dit al pit.

—Em sembla que t’he dit que tanquis el bec.

—Espera. Deixa’l fer, Trask. Deixa’l parlar —va ordenar Mahoney.

Trask. Ara ja sabia qui era un i qui era l’altre! Em vaig quedar tan parat que no sabia per què era allà i què hi havia anat a fer.

Però Trask m’ho va recordar tot seguit. Em va clavar bona patacada a l’esquena i em va dir:

—Molt bé, nebot, t’has sortit amb la teva. Has demanat la paraula i te l’han concedida.

Slade —indubtablement Slade— va afegir:

—Ja pots començar a cantar i ballar. Vols que t’acompanyem?

—Prou! Deixeu-lo enraonar! —va bramar Mahoney.

—Gràcies —li vaig dir.

El sots-inspector em va assenyalar amb el dit pigat.

—Au, comença. I fes bondat.

—Miri, algú informa les autoritats i es creuen que sóc jo. Algú ha matat el senyor Agrícola, i també es creuen que he estat jo. Però, i si s’equivoquen? I si no he estat jo? Si ara es desempalleguen de mi no en trauran res. El bocamoll que informa la policia continuarà informant-la, i tard o d’hora el delatarà a vostè, senyor Mahoney.

Mahoney va rebregar la cara. Em fitava com una àguila i rumiava de valent.

—Si no he matat el senyor Agrícola, qui ho ha fet encara és lliure i, a més, ningú no el busca i ni tan sols li paren atenció. Potser també vol matar-lo a vostè.

Slade va llançar la pistola enlaire.

—I això què, nebot? Per a què necessites aquest trasto? Com a llast?

—Per defensa pròpia. Heu intentat pelar-me.

—Només hi ha una cosa que realment tingui sentit —va dir el sots-inspector—. Per quins set sous has vingut aquí a assassinar-me si saps on visc?

Havia aconseguit alguna cosa. Vaig fer que sí amb el cap entusiàsticament.

—Ja ho veu. Aquí és on la seva explicació fa figa.

—Ah sí? Aleshores, què puc…?

Els trucs del telèfon el van interrompre. Va donar un cop d’ull a Trask i Slade i en acabat va agafar l’auricular.

—Digui… espera —va tapar el micròfon amb la mà i va dir a Trask i Slade que tenien via lliure.

—Collonut —va fer Trask—. Ens l’endurem.

—Encara no hem acabat d’enraonar —va dir Mahoney. Estava molt indecís.

Vaig intentar de convèncer-lo.

—Vostè té més a perdre que no pas aquest parell. No em pot concedir cinc minuts?

Va fer que sí amb el cap.

—Cinc minuts —va repetir el mateix al telèfon—. Dóna’ns cinc minuts i, quan tornem a tenir via lliure, ens ho fas saber.

Va penjar l’auricular i em va mirar llargament i pensativa. Després va tornar a asseure’s darrere l’escriptori i va dir:

—Molt bé, tens un punt al teu favor. Ara t’haig de fer una pregunta. Si no has vingut aquí a pelar-me, per què has vingut?

—Per informar-me.

—Vols informació? Se suposa que ets tu qui passa informació.

—Però és que jo mai no he passat informació a ningú. Vaig anar a veure el senyor Agrícola i el senyor Gross per esbrinar les raons per les quals l’organització em vol eliminar, perquè jo no he fet res. El senyor Gross em va dir que vostè li havia assegurat que jo era un confident. Però no ho sóc pas, per això he vingut aquí, perquè m’expliqui qui li ha dit això.

—Molt fàcil. Tony Touhy el Dur.

—Qui?

—El lloctinent Anthony Touhy, del Departament de Vigilància i Narcòtics, àlies Tony el Dur. Ell és qui rebia la informació del teu bar, i quan li vaig demanar d’on s’informava, em va assegurar de seguida que del mosso del bar, del noi que treballa a l’establiment per a l’organització.

—Ell va dir…

Però no vaig poder continuar. Em vaig quedar de pedra. En ma vida no havia sentit parlar de Tony el Dur. Per què havia de dir aquelles coses?

—Tony el Dur és un bon policia, molt íntegre. Jo sóc el seu superior. Quan li demano d’on treu la informació, ell m’ho diu. No té per què mentir.

—Però li ha mentit, de debò.

Mahoney va alçar els palmells de la mà, fent veure que eren unes balances.

—D’una banda, tenim el fet que és absurd que hagis vingut aquí, a la comissaria, a liquidar-me i, d’altra banda, tenim el fet que és igualment absurd que Tony el Dur m’hagi mentit.

—El nebot s’ha carregat el Granger Agrícola. D’això no en tenim cap dubte —va dir Trask.

—Jo era amb ell mitja hora abans que estirés la pota. Només de pensar-ho, ja se’m posa la pell de gallina —va dir Slade.

El sots-inspector encara jugava amb els palmells.

—A més, Tony el Dur mai no m’ha dit cap mentida, i hem d’afegir-hi també que tothom coincideix a afirmar que t’has carregat el Granger, i que has vingut aquí amb una pistola, i que la teva feina et facilitava enormement passar informació a la bòfia.

El palmell on se suposava que era jo baixava més i més sota el pes de les acusacions que hi anava apilant. Després d’adreçar-me una llambregada, va mirar l’altra mà, la del lloctinent Tony el Dur, que era molt amunt.

—A aquesta banda no hi he d’afegir res, res de res. Potser m’has volgut liquidar aquí i no a casa meva perquè ets ruc o perquè et refiaves de l’element sorpresa.

Trask i Slade van fer que sí amb el cap.

—Ja ho veus, nebot, tot està en contra teva —va concloure Slade.

—Algú —vaig dir amb veu tremolosa— em fa servir de cap de turc. Mai no he parlat amb aquest Tony Touhy el Dur. Mai no n’he sentit parlar, fins ara. O bé ell li ha dit mentides, o vostè en diu al senyor Gross. Qui deu ser?

Mahoney, tot ofès, treia foc pels queixals.

—Dir mentides, jo? Per què?

—Potser va ser culpa seva que la informació anés a parar allà on no devia, i ara mira de sortir-se’n carregant-me el mort a mi —vaig retopar.

—Ja no aguanto més, ja he sentit prou animalades! —va exclamar Mahoney.

Sense dubtar ni pensar-m’ho dues vegades, vaig recórrer a Trask.

—És molt possible. A hores d’ara ja deus haver parlat amb el senyor Gross i, després de comparar descripcions, t’has adonat que ahir a la nit no estava pas amb la senyoreta Althea.

Trask va arrufar el front.

—I què?

—El senyor Gross es creu que estic enamorat de la senyoreta Althea i que per això he informat la policia i he pelat gent. Però si no estic confabulat amb la senyoreta Althea, quin altre motiu puc tenir?

—Potser només és que estàs assedegat de sang —va dir Slade.

—A nosaltres tant se’ns en donen els motius que puguis tenir —va dir Trask.

—Però no tant se us en dóna que l’organització fiqui la pota. I si Mahoney està darrere de tot aquest cacau, intentant de cobrir com un boig una cosa que ha fet malament? Vosaltres em podeu matar; això no canviarà res, i tot quedarà sense cap ni peus. Potser Mahoney, d’aquí a un temps, triarà un altre cap de turc, potser un de vosaltres dos, i la història es repetirà.

Sense més ni més, Mahoney es va posar dret i va cridar:

—Para el carro! Espera’t un minut!

Trask, sense deixar de mirar-me, amb la mà va indicar a Mahoney que callés i s’assegués. Trask estava divertit i interessat.

—Entesos, nebot —va dir—. Buida el pap. Què més ens vols dir?

—Sóc un cap de turc —li vaig repetir—. Això ho tinc molt clar. Potser és Mahoney, el culpable, o potser no.

—I si no ho és? —em va preguntar Trask com si volgués matar el temps o aixecar-me la camisa fins que tornés a trucar el telèfon.

Molt bé. Tenia temps, no sé per què me’l concedien, però el tenia, i l’havia d’aprofitar.

—No se us ha acudit mai que potser la policia ha enxampat Mahoney? Potser no n’estan del tot segurs, potser només sospiten que s’ha venut a l’organització. Per això, per assegurar-se’n, no li passen informació d’importància. Potser, per exemple, no li volen dir qui és el veritable informador perquè potser aquest encara té més coses a dir.

Mahoney em mirava bocabadat. Trask, el qual encara tenia aquell aire divertit, va girar el cap i va dir:

—I tu, Mahoney, què en penses, d’això?

—Jo penso —va dir, amb la veu una mica escanyada—, jo penso que ens ha engegat un enfilall de disbarats. Això és el que en penso.

—Ho podem comprovar tot seguit —ara Slade també hi ficava cullerada.

—Això mateix —li vaig dir—. Fem-ho.

Mahoney el va mirar amb desconfiança.

—Quina en portes de cap?

—Que hi és, aquí, aquest Touhy? —va preguntar Slade.

—Em sembla que sí. Deu ser a la seva oficina.

—Trask i jo ens amaguem i tu el crides. Aquest xitxarel·lo diu que mai no ha vist Touhy, que mai no n’ha sentit parlar. Comprovem si Touhy el reconeix. Vejam què li diu!

—Exacte —vaig dir sense torbar-me—. Bona idea.

Em semblava que era una bona sortida. A poc a poc anava lligant caps i acostant-me al meu acusador. De l’oncle Al a Agrícola, al senyor Gross, a Mahoney, i ara a Touhy. Tant de bo aquest fos per fi l’última baula de la cadena.

A Mahoney la idea no li acabava de fer el pes.

—I si ens esguerra la troca? Què passarà si ho aboca tot amb Touhy?

Trask va riure i va fer que no amb el cap.

—No ho farà perquè estaria sentenciant Touhy. Els hauríem d’eliminar tots dos. Oi que no vols fer una putada així al pobre Touhy, nebot?

Vaig fer que no amb el cap.

—No, no diré res.

—Que mataríeu Tony el Dur, aquí, a la meva oficina? —va preguntar Mahoney.

—Tinc un silenciador —va dir Slade—. Podem treure el cos de l’edifici quan no hi hagi perill.

—A més —va afegir Trask—, no caldrà disparar a ningú. Oi que no, nebot?

—No —li vaig prometre.

—Bé… —va barbotejar Mahoney, fet un cagadubtes.

—Vinga, som-hi —va dir-li Trask—. No ens queda gaire temps.

Mahoney va fer que no amb el cap; la idea no l’engrescava, ni de bon tros. Tanmateix va dir:

—A veure si Touhy és al seu despatx.

Esperàvem mentre el policia parlava per telèfon. Pel que deia, enraonava amb Touhy. Mahoney volia saber si podia venir un moment. Al final va penjar l’aparell.

—Ara mateix ve.

Trask i Slade van recular cap a una porta del fons del despatx.

—Recorda-ho, nebot —em va dir Slade mentre Trask em somreia. I es van fer fonedissos.

Tots dos, tant el policia com jo, ens vam quedar un davant de l’altre, nerviosos, sense dir ase ni bèstia. Sentia el pas del temps a través de l’aire com si fos un pèndol gegant.

Algú va trucar secament a la porta i, quan es va obrir, va entrar un individu alt, amb els cabells negres, xuclat de cara, molt forçut i amb pinta de dur. Una barreja de John Wayne i Robert Ryan.

Mahoney es va posar a garlar abans que l’altre no hagués tancat la porta.

—Ha sorgit una cosa, Tony, ja t’ho explicaré en acabat, una visita inesperada. T’hauré de tornar a cridar d’aquí a mitja hora. Em sap greu haver-te fet venir sense cap motiu.

—Oh, tant se val —va fer un gest amb la mà i em va mirar per primera vegada—. Ei, Charlie! —va somriure tot sorprès i cofoi—. Quina casualitat de trobar-te aquí! Que passes la informació directament al cap, ara? Que no ho feia prou bé, jo?

Vaig obrir la boca, però no en va sortir sinó aire.

El molt cabrit em va picar amistosament al braç.

—D’acord, Charlie, jo ho entenc. No cal que diguis res. Ja ens veurem, eh?

I se’n va anar.

Em vaig quedar dret, com un estaquirot, mirant de fit a fit la porta per la qual havia entrat i sortit. Darrere meu vaig sentir com Trask i Slade entraven al despatx, però no em vaig girar. Amb els ulls fits a la porta, em desteixinava per entendre el que m’acabava de passar.

El telèfon va tornar a trucar en aquella habitació fosca.

—Digui —era la veu de Mahoney—… Està bé. Entesos —i va penjar l’auricular—. Ara ja podeu fer, teniu via lliure —va dir a Trask i Slade.

Em van agafar pels braços i un d’ells em va xiuxiuejar:

—Ara no facis mullader!

Mullader? No en podia fer, de mullader. Prou feina tenia lligant caps, a veure si per fi podia treure l’entrellat de tot el que havia passat.

Vam enfilar un passadís i, per unes escales, vam arribar a l’aparcament de darrere l’edifici, on hi havia el cotxe negre, el famós cotxe negre. Em van fer estirar a terra i em van tapar amb una vànova, la qual, no sé per què, feia pudor de cavall. Sota la frescor de la vànova, embruixat, confús i perplex, feia el meu darrer passeig.