18

—Els he despistat —em va dir Chloe amb un deix d’orgull.

Era el primer que ens dèiem des de feia deu minuts. I no és que mentrestant no se sentís res. Al contrari, els esgarips dels pneumàtics i els alirets dels frens ens havien fet oblidar la manca de diàleg.

Em vaig passar l’estona amb els ulls clucs —suposo que a hores d’ara ja sabeu que mai no he negat que sóc covard de mena. M’imaginava la cursa que protagonitzàvem pels carrers de Long Island, amb el nostre Packard de la collita del 38, ample, llarg i negre; m’imaginava també com els veïns obrien la boca, espaordits, quan passàvem pels estrets i foscos carrers, i com ens observaven per les finestres de les cases. M’havia capficat tant en el món de la imaginació que ara, quan vaig tornar a obrir els ulls, em va sorprendre de veure el món real en colors.

—On anem? —preguntà Chloe.

—Tornem a la ciutat —amb els ulls clucs havia pogut rumiar una mà de coses, alhora que el món que m’envoltava es balancejava i m’ensordia—. Haig de trobar un policia que es diu Patrick Mahoney.

—Deu ser fàcil, suposo que només n’hi deu haver una cinquantena, amb aquest nom.

—Què hi farem! Sigui com sigui, jo haig de trobar el meu.

—Per què?

Aquesta pregunta no era fàcil de respondre. Abans li havia d’explicar tot el que havia dit al senyor Gross, i el que ell m’havia explicat. Un cop fet això, li vaig dir:

—A mi em sembla que haig de demostrar que no he donat informació a la policia i que no he matat el senyor Agrícola. Si els puc fer creure que no sóc un bocamoll, llavors potser també em creuran que no l’he matat pas jo.

—Potser —va dir la noia amb certes reserves.

—Per què no?

—És massa complicat. Tu no coneixes ningú d’aquesta gent, ni la situació real, ni res de res. Si no vas passar informació a la policia, doncs algú altre ho va fer. Si no et vas carregar el senyor Agrícola, algú altre ho va fer, i tant pot ser la mateixa persona com una altra. La qüestió és que tu no saps qui són aquesta gent, ni el que fan ni el que volen. Per a ells, només deus ser una cosa marginal, un petit punt d’alguna cosa molt grossa.

—M’hi vaig acostant. Què més puc fer? No paro de moure’m, vaig de nom en nom, d’un fet a un altre, i espero que no trigaré gaire a esbrinar què passa. Ho vull arranjar tot per poder tornar al bar i oblidar tot aquest cacau.

—De debò? —em va adreçar una llambregada abans de tornar a clavar els ulls a la carretera.

No sabia què volia dir. De debò, què?

—Quan s’acabi aquest merder —em va explicar—, fins i tot si es resol al teu gust, creus que estaràs content de tornar a la teva antiga vida?

—Ha, ha hi pots pujar de peus. T’asseguro que ho estaré. Més que content: estaré encantat de la vida.

—Si ho veus així —va dir, arronsant les espatlles.

—Sí —vaig mirar pel parabrisa i per la finestra de darrere—. On som ara?

—No ho sé ben bé. En algun lloc de Long Island.

—Això ja m’ho suposo.

—Em sembla que ens dirigim cap al nord. Si és així, aviat travessarem un dels ponts de circulació ràpida i tornarem a la ciutat.

—Perfecte.

—Charlie, hi ha una altra cosa.

—Una altra cosa?

—No sé si te n’has adonat —va continuar, després de parar el cotxe.

—No sé de què em parles, si no em dius de què es tracta.

—Si el senyor Gross es creu que sóc la senyoreta Althea, que sortim junts i que volem destruir l’organització, on et creus que s’imagina que anem?

—No ho sé.

Va fer que no amb el cap.

—Et va parlar del policia venut, que considera el pont entre l’organització i la bòfia. Charlie, segur que es pensa que anem a carregar-nos aquest Mahoney.

—No fotis!

—Si el trobem, segur que també coincidirem amb Trask i Slade.

—Però no poden ser sempre a tot arreu —vaig assegurar, encara que no n’estava gaire convençut.

—Només els cal ser on tu ets.

—Doncs no puc fer res més —vaig dir-li, mentre movia el cap negativament—. No té retop. Haig de veure aquest Mahoney de totes totes.

—Entesos. Tu manes. Guaita, aquí hi ha el Grand Central.

El Grand Central és un passeig. Chloe va conduir el poderós Packard per un llarg revolt i ens vam ficar en el riu d’automòbils nocturns que es dirigien a la ciutat.

Una de les coses que Chloe no havia plantejat, i a la qual jo no parava de donar voltes, era la manera de trobar Patrick Mahoney. Només sabia que era un policia. Tant podia portar uniforme com ser de la secreta. Podia treballar a qualsevol dels departaments de la ciutat com a la comissaria central de Centre Street, a Manhattan.

Amb tot, em feia l’efecte que havia d’estar en els llocs més alts de la jerarquia de la bòfia. Un simple policia uniformat difícilment podria ser el que Gross anomenava «pont» entre l’organització i el cos de seguretat. A mi em semblava que Mahoney era més aviat una mena de peix gros que treballava a la comissaria de Centre Street.

El problema era saber-ho del cert.

De sobte ens va avançar un cotxe de la policia que excedia el límit de velocitat. El mirava amb ànsia, perquè desitjava poder-lo aturar i preguntar-li al conductor qui era aquest Patrick Mahoney i com…

Ja ho tinc!

Ho vaig dir en veu alta:

—Ja ho tinc!

De l’ensurt, Chloe va donar un cop de volant i el Packard es va posar a l’altre carril.

—Però què fas? —va exclamar.

—Canarsie, anem cap a Canarsie i no a Manhattan.

—Canarsie? Ho dius de broma?

—No, ho dic de debò. Anem a Canarsie.

—Ara no sabria com anar-hi ni que m’ajudés un agrupament d’escoltes.

—Jo sí que ho sé. Para i deixa’m agafar el volant.

—Vols dir que sabràs conduir aquesta mena de cotxe?

Venint d’ella, això era un insult, però jo, com si sentís ploure.

—Sí. Fes-te a un costat.

Ens canviàrem el lloc com vam poder. Era un cotxe enorme, amb un morro molt llarg i un capot altíssim. Em vaig posar darrere el volant i tot seguit ja em vaig sentir membre del Tercer Exèrcit de Patton. És a dir, tot un conductor de tancs.

Aquell cotxe era una meravella! Era com conduir un sofà vell i gros, equipat amb una colla de coixinets de roda greixosos. Era el primer cop en ma vida que tenia ganes de fumar un bon cigar. Ara veia per què hom creu que els gàngsters i les velletes condueixen cotxes com aquell; dóna un sentiment de poder i d’importància que no es pot trobar, posem per cas, en un Cadillac o en un Chevrolet.

—No m’estranya que els hàgim despistat —vaig dir mentre fèiem via alegrement—. Aquest cotxe té massa amor propi perquè l’atrapi una vulgar llauna de sardines amb quatre fars i seients de plàstic.

—Moltes gràcies —va fer Chloe.

—La conductora també hi ha ajudat —li vaig assegurar, encara que només ho deia de boca.