24

Si algun dia teniu un problema, vull dir, un problema ben gros, un maldecap de debò, com l’arrel quadrada de dos, per exemple, o saber qui va matar el Granger Agrícola i per què, deixeu-me recomanar-vos una cosa. Procureu passejar pel camp, ajaguts al terra de darrere d’un cotxe i coberts amb una vànova multicolor que faci l’agradable olor dels cavalls.

Vaig estar així més d’una hora; sort que anàvem per bones carreteres! Al principi, ho haig d’admetre, em vaig quedar en blanc, sense poder pensar, fins que a poc a poc el glaç del meu cervell va començar a fondre’s.

Havia de rumiar moltes coses. Qui, per què i com havia assassinat el Granger Agrícola? Qui havia passat informació a la policia i per què? Per què Tony Touhy el Dur m’havia identificat com el seu informador?

Tot plegat, m’ho plantejava com em plantejo els mots encreuats del «Sunday Times». T’escarrasses una i altra vegada per endevinar un parell de mots llargs, els quals esdevenen com una mena d’agafador. A partir de llavors, amb una mica de sort, pots arribar a reconstruir uns dos terços dels encreuats. Allà, sota la vànova, em plantejava i sospesava tot allò que sabia, tot el que m’havia passat, tot el que entenia i el que no entenia. I, d’això últim, n’hi havia per a donar i per a vendre.

També vaig reflexionar sobre les persones implicades amb qui feia tres dies que no parava d’ensopegar. L’oncle Al, el Granger Agrícola i la seva filla, la senyoreta Althea, el senyor Gross, el sots-inspector Mahoney, Tony Touhy el Dur i Trask i Slade. També tenia en compte les persones que m’havien ajudat, de grat o per força: Artie Dexter, Chloe i Ziccatta. Em preguntava on devien ser Artie i la senyoreta Althea, i on aniria Ziccatta a fer els seus glopets de mitjanit a partir d’ara. Potser el policia engegaria una investigació oficial en adonar-se de la meva desaparició. Però no, no ho faria, el seu nord sempre havia estat aquest: no ficar el nas en les coses d’altri. Per què havia mentit Tony Touhy el Dur? Per què i com havien matat el Granger Agrícola? Qui passava la informació a la bòfia?

Sempre anava a parar al mateix punt: l’assassinat del Granger. Em feia l’efecte que estava relacionat amb les meves trifulgues. El fet que l’haguessin assassinat en el curt interval de temps entre la reunió amb Trask i Slade i la meva aparició era massa simptomàtic per a ser una coincidència. Però, on era la relació?, on es relacionaven? Vet aquí el problema.

Allà, a les fosques, com si fos dins una catedral a mitja tarda, envoltat per la llum que entra per les finestres de colors, sota la vànova i respirant l’olor de vànova i de cavall, no parava d’escalfar-me el cap donant-hi voltes i més voltes. Podia ser que la mateixa persona que passava informació a Tony Touhy el Dur hagués matat el Granger Agrícola? Era realment plausible la coincidència de la seva mort i la meva aparició?

I si… i si Agrícola no n’estava prou segur, que jo fos el confident? Sí, i si havia investigat una mica més a fons i havia descobert que jo, de fet, no era un traïdor? I si havia volgut esmenar l’error i dirigir els pistolers cap al veritable informador? En aquest cas, l’informador mataria el Granger en defensa pròpia, oi? És clar que sí.

Però, com ho sabia? I, sabent-ho, com podia haver anat a casa d’Agrícola i pelar-lo? Quan Trask i Slade l’havien deixat viu encara es devia pensar que el traïdor era jo. Mitja hora més tard el vaig trobar mort. En l’endemig, no havia vist ningú que entrés a la casa. Els tres criats —Clarence, Tim i Ruby— tenien una coartada comuna.

Però si… i si… si, si l’assassí fos els assassins? I si havien estat Trask i Slade? Agrícola començava a sospitar que jo no era el culpable i els havia manat que em vigilessin mentre ell investigava pel seu compte. Per això el van matar i van continuar empaitant-me per cobrir-se. Clarence, el guardaespatlles d’Agrícola, m’havia dit que el seu amo encara era viu quan Trask i Slade se’n van anar; ara bé, un o dos d’ells podia haver tornat a la casa, seguir Agrícola al pis de dalt, i clavar-li el ganivet (no havia fet servir la pistola perquè no el sentissin al pis de sota).

Sentia la vibració de la carretera com si fos en un d’aquests llits moderns que tremolen. Com més pensava en aquesta possibilitat, menys em convencia. D’una banda, explicava la manera com s’havien carregat el senyor Agrícola, però tot plegat no lligava gaire. Trask i Slade, per començar, no tenien pinta de confidents i, a més, no el pelarien tan sols perquè ja no sospitava de mi. Ells estaven a l’aguait, vigilaven com evolucionaven les coses i para de comptar.

No, no havien estat Trask ni Slade. Era algú altre, algú altre.

Vaig analitzar més teories, possibilitats i suggeriments, però no n’hi havia cap que m’acabés de fer el pes. Ho enfocava des de diferents punts de vista, com ara a través de Tony Touhy el Dur o a través del motiu de l’assassinat d’Agrícola, i tanmateix no en treia l’entrellat. De tant en tant també tornava a la manera com l’havien matat, com algú s’hi havia pogut esmunyir i matar-lo entre la sortida de Trask i Slade i la meva arribada. Aquesta era la part més incomprensible, no hi havia manera de trobar-ne el desllorigador.

Ho podria entendre si l’haguessin pelat Trask i Slade. Surten de la casa, Agrícola s’entreté un moment xerrant amb Clarence i tot seguit se’n va al pis de dalt, Trask o Slade torna a entrar-hi d’amagatotis, el segueix a dalt, el deixa sec, baixa les escales, torna a sortir de la casa i piren a tot drap. Però no ho havien fet, d’això n’estava segur, ells no ho havien fet pas.

Llavors ho vaig veure.

Em va sorprendre tant que de cop i volta em vaig alçar. Els raigs de sol que entraven al cotxe per la finestra de darrere em van enlluernar —anàvem cap a l’est, la qual cosa no m’aclaria res, excepte que desfilàvem per Long Island— i, mig aclucant els ulls ferits pel sol, vaig assenyalar Trask. Tots dos eren al seient de davant, Slade conduïa.

—Tu no hi vas anar, amb ell —vaig dir a Trask.

Va girar el cap i em va clavar una mirada de mala llet.

—Ajeu-te, nebot.

—Digues-me —vaig insistir—. Quan Slade va anar a veure el senyor Agrícola, tu no vas acompanyar-lo perquè encara vigilaves el pis d’Artie Dexter o el de la seva mare.

—I què? —va fer Trask—. Ajeu-te i tapa’t.

—Qui va anar-hi amb tu? Amb qui vas anar a veure el Granger Agrícola? —li vaig preguntar a Slade.

Aquesta era la resposta, sense cap mena de dubte, la resposta definitiva. Així i tot, encara no me l’havien de donar, no pas tan fàcilment. Slade va mantenir la boca closa i Trask, garfint una pistola enorme amb la seva mà ossuda, em va picar suaument a la clepsa amb el canó.

—T’he dit que l’ajeguis a terra!

El vaig creure i em vaig tornar a cobrir amb la vànova.

Ja tenia el desllorigador… tancat amb pany i clau a la closca de Slade. No hi havien anat plegats, a veure el Granger Agrícola, sinó que algú altre va acompanyar Slade. Aquest altre havia vist, o sentit, o dit alguna cosa que el posava en perill i, en anar-se’n, va dir a Slade: «M’he deixat les cigarretes a dalt», o «Haig de demanar una altra cosa al Granger», o «Espera». Alguna cosa per l’estil. Mentre Slade l’espera, l’altra persona torna a la casa, segueix Agrícola, li clava el ganivet, surt i toca el dos amb Slade.

Slade hauria arribat a sospitar d’ell si jo no l’hagués espifiada en entrar en escena al cap de poc i desviar les sospites cap a mi.

Me n’hauria d’haver adonat feia molt de temps, però estava massa avesat a considerar Trask i Slade com un parell d’arracades inseparables. Per exemple, la nit passada s’havien separat, un per vigilar el pis d’Artie i l’altre per protegir Mahoney. Si hagués tingut en compte, abans, que Trask i Slade podien ser a llocs diferents, separats, i que podien sobreviure de tant en tant sols, potser ara ja estaria més a prop de la solució.

Malgrat tot, m’hi anava acostant. Ja sabia com s’havien carregat el senyor Agrícola i podia imaginar-me per què. Ara ja només havia de saber qui.

I abans que el cotxe s’aturés, me’n vaig adonar.

Havia de ser ell, sí, havia de ser ell. No hi havia ningú més al món que ho pogués saber, que pogués ser als llocs quan calia i que, a més, pogués manejar tot l’embolic amb aquesta combinació de terror i enginy, desesperació i astúcia.

El cotxe ja havia sortit de la carretera i anava a pas de tortuga per un terreny que cruixia sota els pneumàtics. Em feia l’efecte que era sorra. Cada vegada anàvem més a poc a poc, pujant i baixant sobre el terreny desigual. A l’últim, el gran cotxe negre es va aturar.

Les portes del davant es van obrir i es van tancar. Vaig sentir sorolls de passos per la sorra. La porta que hi havia als meus peus es va obrir.

—Au, va, nebot —era la veu de Trask.

Vaig enretirar la vànova i em vaig asseure.

—Ja ho tinc. Ara ja ho sé.

—Anem a passejar una mica, nebot —va suggerir Trask. No m’escoltava.

—Però ja ho tinc. Ara tot lliga. N’he tret l’entrellat.

Trask em va tornar a ensenyar aquella pistola esgarrifosa.

—Surt del cotxe, nebot!

El vaig mirar. Vaig mirar darrere seu i no hi vaig veure sinó Slade.

Havia trobat el desllorigador i a aquells dos curts de gambals tant se’ls en donava. Ho sabia tot i, és clar, els ho diria tant sí com no.

—Nebot —va dir Trask—, vine amb nosaltres a estirar les cames.