29

Era l’hora punta. Quan el metro va arribar a l’estació del carrer 4 Oest, vaig haver d’obrir-me pas a través de la gernació per poder sortir a l’andana. Segurament era el moment més perillós de l’última setmana.

Malgrat tot, vaig aconseguir sortir del vagó, i les portes es van tancar darrere meu. El metro va arrossegar a tota velocitat el seu garbuix de budells pels foscos túnels. Després de pujar per més i més escales, vaig arribar a la superfície. Em vaig encaminar cap a l’oest, mentre el capvespre queia sobre el Village.

No sabia on vivia ni l’adreça dels seus pares, al Bronx. Aquest era el lloc on l’havia coneguda, per això hi anava. Havia arribat al carrer Perry, i vaig veure que les finestres eren il·luminades. Què volia dir, això? Seria Chloe o Artie, que havia tornat després de la seva misteriosa desaparició? Volia saber què havia fet Artie tot aquell temps, i alhora desitjava desesperadament que la persona que era a dalt fos Chloe.

Aquell dia no solament havia estat pensant en l’assassinat del senyor Agrícola, sinó també en Chloe. M’havia fet il·lusions, i ara volia veure si les podia realitzar.

La nit passada m’havia explicat la seva vida, tot allò del casament i de la nena petita. No m’ho hauria explicat si només fóssim un parell de coneguts. No, volia dir que s’interessava per mi i jo volia saber fins on la portaria aquest interès.

També m’havia dit que anava darrere seu perquè havia sentit com em regirava, inquiet, fins a trenc d’alba. Jo no m’havia adonat que si havia sentit com em regirava tota la nit era perquè ella també estava desperta. Què volia dir, això?

Imagineu-vos-ho.

Em vaig afanyar a entrar a la casa que tenia els llums del segon pis encesos. Aquesta vegada la porta de baix també era oberta, i vaig pujar les escales a tot drap. Vaig trucar a la porta. Esperava que fos Chloe i no Artie qui m’obrís.

Al final la porta es va obrir.

Chloe.

S’havia canviat. Portava unes faldilles negres que s’eixamplaven en els malucs i, a sota, una mena d’enagos molt bufats que encara li inflaven més les faldilles. Duia una brusa blanca escotada que no anava gens malament als seus pits, i mitges, i talons alts, i una moderada quantitat de maquillatge, i era fabulosament bonica.

De cop i volta em vaig sentir rònec. Encara portava els mateixos pantalons que duia quan va començar tot el merder. I també les mateixes sabates, la roba interior manllevada, la camisa blanca manllevada que m’anava petita i l’impermeable manllevat.

Em mirava mentre estava dreta al rebedor, somrient.

—Que busques un lloc on amagar-te, mister?

Vaig fer que no amb el cap.

—Ja s’ha acabat. Hem guanyat.

—Què? De debò?

Vaig haver d’entrar a la casa, beure una mica de cafè i explicar-li tot el que havia passat, amb tots els ets i uts. Ella, de tant en tant, em demanava que li aclarís algun punt i, quan vaig acabar, em va preguntar:

—I ara has vingut a buscar la teva roba i tornar la d’Artie, oi?

Vaig fer que no amb el cap un altre cop.

—No. He vingut a buscar-te.

—A mi?

Feia veure que no m’entenia.

M’hi vaig acostar i, abraçant-la, la vaig besar. Ens vam fondre durant una estona i, en separar-nos, ens vam posar a riure.

—Ja m’has aconseguit —va dir.

—I tant. —La vaig besar una altra vegada—. On dormirem avui, aquí o a casa meva, a Canarsie?

—Nosaltres? Què vols dir, nosaltres?

—Ja saps el que vull dir.

Es va separar dues passes de mi i em va mirar.

—No voldràs tornar a obrir aquell bar?

—Suposo que no. L’organització s’ha enfonsat i ja no hi tindré més contactes. M’imagino que hauré de madurar i trobar una feina ben pagada que m’ofereixi un bon pla de jubilació.

—Això és el que tu dius, però, de debò vols començar a comportar-te com un adult?

—Sí.

—Si és així, suposo que la pregunta que m’has fet abans me la repetiràs després d’una manera més formal, oi?

—Suposo que sí. Vols sopar en un restaurant?

—D’acord, però…

El timbre va trucar.

Ens vam mirar l’un a l’altre.

—Creus que és Artie? —em va preguntar en veu baixa.

—No ho sé.

—I si ho és?

—Per què ho dius, per nosaltres?

Va assentir amb el cap.

—Ja hi enraonaré jo —vaig dir—. No pateixis, el conec prou bé. Al capdavall mai no va fer plans a llarg termini amb tu ni amb ningú.

—Ja ho sé.

Vaig obrir la porta, però no era Artie, sinó un missatger. Em va donar un sobre i va tocar el dos. Després de tancar la porta, vaig obrir el sobre. Chloe es va acostar i em va posar les mans a la cintura i la galta a l’espatlla. Vam llegir el telegrama plegats.

Venia de Huntsville, Alabama, i anava adreçat tant a Chloe com a mi. Deia:

—Oh! —va fer Chloe—. Això no pot ser el final!

Tenia raó.