2. Max l’eòlic

El lloro encara no s’havia mogut de la cornisa. Un pilonet de plomes! Encara tenia el cap girat enrere, totalment amagat entre les plomes dorsals. ¿S’abandonava a un son reparador, o estava sumit en un coma irreversible? En Max va arrossegar l’escala plegable fins a la llar de foc, s’hi va enfilar i es va asseure a l’últim escaló. Va allargar la mà cap a l’ocell. Quan l’anava a tocar, va aturar el gest. Es va dir que no tenia dret d’aprofitar-se de l’estat en què es trobava per acariciar-lo; li havia de deixar la possibilitat de negar-s’hi.

«¿Per què no has dit ni una paraula des que som aquí? Sé que parles, al magatzem t’he sentit. Pràcticament ets mut i jo pràcticament sóc sord. Ens entendrem bé. Però t’has de despertar. Triga tant com vulguis, és clar, però en tot cas desperta’t».

En Max es va interrompre, es va girar i va comprovar que no havia entrat ningú mentre parlava. Va tornar al lloro:

«Si no et miro, no et sento. Tu no saps què és ser sord. No ho sap ningú, a part dels sords, és clar. Només et sents a tu mateix i et sents tota l’estona. De vegades voldria, com ho diria, allunyar-me una mica de mi mateix. Al contrari dels bessons. ¿Els has vist, els bessons? Són dos, però sembla que siguin una sola persona, Jonathan-i-Léa, en una sola paraula! Jo sóc en Max l’Eòlic. ¿Et sembla que parlo massa? Sort que no sóc sord de naixement, sinó a més a més seria mut! Val més sentir i parlar que no pas ser sord i mut, ¿hi estàs d’acord? T’hem de trobar un nom. A tu t’és igual, no és problema teu. El teu problema és curar-te del cop de puny que has rebut al cap. Ja he vist quan te’l clavaven. Quins pocavergonyes! Ah, si els tornem a trobar. N’has mossegat un. Ben fet! Potser val més que no els trobem mai més. Et busquen, ¿eh? Però París és gran! ¿Per què he dit “sord i mut”, abans? Perquè si no sents res, no pots parlar. És divertit, ¿eh?, en fi, més aviat no ho és gens, només parles perquè sents. No tan sols les paraules, sinó també els sons. Tots els sons, l’aigua de la font del pati, el xerric de la cadira del senyor Ruche. Puc fer-te’ls. Escolta!».

Amb una veueta fina va imitar l’aigua de la font del pati i el xerric de la cadira del senyor Ruche.

«Ho veus, només repetim. Tots som lloros!».

Es va posar a riure i l’escala va trontollar. Es va aguantar a la cornisa i va esperar que l’escala s’estabilitzés.

«Només hi ha dues coses que no repetim, xisclar i plorar. No cal haver-les sentit per fer-les. I riure, potser; però no n’estic segur».

L’aigua va envestir el vidre amb una violència que va fer tremolar el mercant fins a la quilla. El capità Bastos, esgotat, ja feia hores que duia el timó. Havia sortit de Belém feia tres dies; per Déu que l’havia fet vegades, aquest trajecte entre les costes del Brasil i les d’Europa. Feia trenta anys que navegava i no s’havia trobat mai havent d’aguantar una tempesta com aquella! Coneixia molt bé l’oceà, però la violència dels elements i la brusquedat amb la qual el vent s’havia desencadenat l’havien sorprès. Malgratl fred, suava. I semblava que el radar no funcionava correctament. Feia una estona havia vist un punt de llum a la pantalla, però de sobte havia desaparegut. Es va obrir la porta, el segon va entrar projectat i es va haver d’agafar a una maneta per no esclafar-se contra els mànecs. També se’l veia cruixit:

—He anat a veure la bodega; la càrrega encara aguanta; però no gaire més, tres o quatre embats més com aquest i les cordes cediran! Anem massa carregats, capità. —Es va escurar la gola—. Si continua així, no quedarà més remei que desllastar una part de la càrrega.

En Bastos es va girar i va cridar:

—És boig, Da Silva! Desllastar-me la càrrega! M’han confiat una mercaderia i vol que la llenci als peixos! Des que governo un vaixell, em sent, no ha faltat mai ni una sola caixa, ni un sol contenidor a l’arribada. El meu pare i el meu avi, que feien la mateixa línia, van fer igual. Més val que vagi a veure què passa a la sala de màquines.

El segon va dubtar, volia dir alguna cosa.

—És una ordre!

En Bastos sabia que tenia una de les millors tripulacions de tot l’Atlàntic sud. Havia triat els mariners d’un en un, homes durs, amb experiència. Sabia el que valia el seu segon, ja feia anys que hi viatjava. Havia pogut comprovar-ne el valor un munt de vegades. «Sóc el capità, i les decisions les prenc jo. Tot el que hem embarcat arribarà a bon port». ¿Què duien de càrrega? En Bastos va intentar recordar-ho. No se’n sortia, va fer un esforç intentant visualitzar el moment del carregament. Troncs d’arbre, com de costum, mobles, dotzenes de contenidors. I també caixes de llibres procedents de Manaus.

Tot d’una el mercant va vacil·lar; a través del fragor hi va haver una mena de silenci, es va aturar el soroll de les màquines. Després, al cap d’una estona que va semblar una eternitat, es va tornar a sentir. Però es va sentir més fluix. Semblava que el mercant encara tenia més treballs. En Bastos va sentir que el cor se li encongia, ho havia entès, un dels motors acabava d’abandonar. Només quedava una solució. Fotre la càrrega en mar. En Bastos encara trobava aquesta idea repulsiva. La càrrega és sagrada. ¿I els homes? Dos cops de mar, un rere l’altre, van rebotre el mercant. Ara o mai. En Bastos, lívid, va prendre la decisió. No seré el capità Achab, ni aquest vaixell el Pequod.

Vençut, va decidir donar l’ordre que la tripulació esperava. Llençar la càrrega a l’aigua. I pregar Déu perquè amb això n’hi hagués prou. Un soroll terrible, el mercant es va alçar, encara va pujar més amunt, com si l’aspiressin cap al cel. Quan després d’una ascensió interminable, va arribar a la carena de l’onada, entre la boira, a en Bastos li va semblar veure un vaixell enorme que se’ls tirava a sobre.

Una muntanya d’espaguetis dominava la taula del menjador-sala d’estar. La Léa els remenava a fons amb les forquilles per barrejar bé la salsa. Tota la casa, impacient, en seguia els gestos. Just aleshores es va alçar una veu ronca: «Només parlaré en presència d’un advocat».^[1]

Era el lloro!

Com que no havia vist res, en Max no havia sentit res. Simplement va suposar que la sorpresa que llegia a totes les cares procedia d’un soroll que ell era l’únic que no havia sentit. Es va girar. Com un vell rellotge de paret que bruscament tornés a funcionar, el lloro s’espolsava. Enfilat a la cornisa, ben dret sobre les potes; les plomes li lluïen, la punta de les rèmiges brillava amb un roig encès. Al front blau i llampeguejant, una ratlla fosca i prima indicava la ferida cicatritzada. La Léa es va fixar que al voltant de la cicatriu hi havia unes quantes plomes que havien canviat de color; ara li feien un floc descolorit.

La Perrette va ser la primera de reaccionar:

—M’havíeu dit que no parlava!

—Doncs ara parla! —va declarar en Jonathan—. Però és per dir que no parlarà.

—No. Que parlarà, però únicament en presència del seu advocat —va precisar el senyor Ruche.

—¿Per què ho ha dit, això? —es va preguntar la Léa—. Es increïble.

—Ho ha dit perquè ho ha sentit! Repeteix —va etzibar en Jonathan.

—Aleshores, pertany a un advocat —va decidir la Léa.

—No. A un malfactor —va rectificar en Max—. És una frase de malfactor.

—Potser és el que cridava als dos individus que el volien pelar als encants, ¿no et sembla, Max? —va suposar en Jonathan.

—No el volien pelar, li volien posar un morrió —va corregir en Max.

Una riallada els va fer girar. La Perrette es divertia:

—Pobres criatures, llegiu massa novel·les policíaques. No ha dit el meu advocat, sinó un alvocat. O sigui que no és dels de toga negra, sinó dels de pell verda, ben verda i llisa. Està mort de gana aquest lloro, això és el que passa.

En aquesta hora l’única botiga oberta era la d’en Habibi, a la cantonada del carrer dels Màrtirs. En Habibi no tenia alvocats. En Max va haver d’anar fins a les botigues africanes de la Goutte-d’Or. Va tornar amb un quilo d’alvocats del Senegal. El lloro els va devorar.

El cop que havia rebut al cap va tenir conseqüències; la ferida havia cicatritzat de pressa, però semblava que l’ocell no recordava res. Això en feia un espècimen únic: era l’únic lloro que repetia el que no havia sentit mai. Van decidir anomenar-lo Nofutur.

Les plomes multicolors dretes sobre el cap en feien el primer lloro punk de la llarga història dels ocells xerraires.

Van instal·lar una perxa dotada amb una menjadora automàtica, abeuradors i una banyera petita al menjador, a dalt de l’escala. Van procurar que quedés a recer dels corrents d’aire. Sota la menjadora hi havia una gran safata encarregada de recollir la brutícia. En un tres i no res en Max va ensenyar al Nofutur que a partir d’ara es deia Nofutur.

«¿Et negaries a recollir algú que ho necessita?». La pregunta que en Max li havia fet l’altre vespre havia trasbalsat la Perrette. Ja estava decidit, els ho havia de dir; havia arribat l’hora de revelar-los com era que tots cinc es trobaven junts a la casa del carrer Ravignan. Aquell mateix vespre els en va parlar.

Tot havia començat feia disset anys. Amb una caiguda. La Perrette estava a punt de fer vint anys; estudiava dret i s’havia de casar amb un jove jutge d’instrucció. S’havien conegut durant les vacances d’hivern, en una estació dels Pirineus, s’havien tornat a veure a la primavera, a la Costa Blava, i havien previst el casament a París, per quan comencessin les vacances d’estiu.

Anava cap a la Gran Botiga de Blanc per a l’última emprova del vestit de núvia. Distreta amb les mil cosetes que encara li quedaven per fer, no va veure el forat al mig de la vorera. Amb un menyspreu total per les normes de seguretat, els escura-clavegueres havien retirat una tapa sense disposar la barrera de protecció habitual al voltant de l’obertura.

La Perrette s’havia sentit xuclada, havia xisclat. Ningú no la va veure desaparèixer pel forat de la claveguera. N’havia tornat a sortir hores més tard. ¿Quantes hores? Xopa, bruta, baldada. Quan havia arribat a la Botiga de Blanc, les persianes ja eren avall i les portes tancades. Havia tornat directament a casa, havia desconnectat el telèfon i s’havia rentat. La nit havia estat travessada de somnis i malsons. L’endemà, havia trencat el prometatge.

Nou mesos més tard van néixer Jonathan-i-Léa, els dos bessons.

Els seus pares, a qui no havia donat cap explicació, no li van perdonar la cerimònia anul·lada, les despeses realitzades i la mirada burleta dels amics. No els havia vist més. Tampoc no havia vist més el jove jutge d’instrucció amb qui havia estat a punt de casar-se.

Havia trobat feina de dependenta als Mil i un Fulls. Quan els bessons van néixer, el senyor Ruche li va proposar que vingués a viure al carrer Ravignan. No havia vacil·lat. Ell li havia ensenyat l’ofici. Després va decidir tenir un tercer fill. Un cop més, no va donar cap explicació. Malgrat la llei d’adopcions, que pretén que una dona ha de tenir un marit per ser la segona mare d’una criatura que no és seva, el petit Max, amb sis mesos escassos, s’havia unit a Jonathan-i-Léa a la casa del carrer Ravignan.

La Perrette va parar de parlar. El silenci era total. Tenia al voltant les persones que estimava. En Max, en Jonathan, la Léa, el senyor Ruche. El seu món. L’havien escoltat amb la màxima atenció. Disset anys de vida explicats de cop, en pocs minuts. En aquella estoneta tots havien sabut alguna cosa essencial dels seus orígens. Llevat del senyor Ruche, per al qual aquesta qüestió estava resolta des de feia temps.

Per a la Perrette, va ser un alliberament. No havia parlat mai de la caiguda. Tampoc no havia parlat mai de l’adopció d’en Max, i el senyor Ruche, que hauria estat l’únic que podia fer-ho, no va preguntar mai res sobre aquest tema. La Perrette havia parlat amb una veu monòtona, sense mirar ningú. Va alçar el cap, es va passar la mà pels rínxols i els va mirar.

Va dir a en Max:

—No ets meu. I vaig escollir tenir-te.

Va dir als bessons:

—Vosaltres sou meus. I vaig escollir guardar-vos.

I després, a tots tres fills:

—Us tinc a vosaltres. Vosaltres em teniu a mi!

Va agafar un cigarret i el va encendre. El senyor Ruche va allargar la mà:

—¿Me’n vol donar un, Perrette?

Feia anys que ja no fumava. Li va donar el cigarret. Mentre li allargava la cerilla i ell s’inclinava cap a la flama, li va deixar anar:

—I vostè, senyor Ruche, ens ha donat una casa.

Va esclafar el cigarret, es va aixecar una mica tibada, volia semblar digna, es va posar dreta, amb la cara cansada. Un somriure inesperat la va il·luminar. «Bona nit». Lleugera com una ploma, va sortir de la sala.

En ficar-se al llit, no va saber per què pensava en la peixateria de la cantonada del carrer Lepic. Cada cop que passava davant de la parada, silenciosament donava les gràcies a l’amo. En aquell temps, quan buscava feina, no l’havia volgut contractar. ¿Què hauria estat de nosaltres si en comptes de llibres hagués venut sardines, verats i cargols? I es va adormir.

En aquell mateix moment, al menjador-sala d’estar, en Max en pijama estava recolzat a la perxa del Nofutur. Els ulls del lloro brillaven en la penombra. Escoltava en Max atentament. «No sé d’on véns», li deia en Max. «És igual, perquè jo tampoc no sé d’on vinc. Ja has sentit què deia la mama; ha dit: “Vaig escollir guardar-te”». El va acariciar. L’ocell va plegar el coll i es va deixar fer. «Jo també he escollit guardar-te. Ni parlar-ne, d’un visat temporal!». I amb un somriure segur: «Ja ho havia decidit mentre et portava dels encants».

En aquell mateix moment, al pis de sobre, sota les lluernes. Un cel sense estrelles, la volta vermellosa dels núvols reflectia els llums de la ciutat. En Jonathan es va decidir a fer la pregunta que li cremava la llengua:

—Què ha volgut dir exactament quan ha engegat: «Nou mesos després…».

La Léa el va tallar:

—Van néixer els bessons. ¿T’he de fer un dibuix? Ha dit que vam néixer a les clavegueres.

—No. Que ens hi va concebre —va cridar en Jonathan.

La Léa va endevinar que el seu germà feia una cara hostil.

—¿Hauries preferit néixer en un llit ben tou perfumat amb aigua de violetes i la mare estirada sobre un llençol de seda, amb una coixinera de floretes? ¿I tenir de pare un jutge polidet? —va cloquejar—. Ets un clàssic, pobre noi! —va concloure en un to fastiguejat.

—El que hauria preferit és que ens digués: «No us revelaré les circumstàncies en les quals vau néixer», més que no pas explicar-nos aquesta història inversemblant. Hauria preferit que ens digués la veritat —va engegar en Jonathan, furiós.

—Ja ens ha dit la veritat!

En aquell mateix moment, a la planta baixa, rere les cortines del llit de baldaquí. El senyor Ruche remugava: «Tot ve alhora! En Grosrouvre i els seus llibres, la Perrette i les seves revelacions, i fins i tot el lloro. ¿Com han decidit posar-li? Nofutur. Es a mi que m’haurien de dir Nofutur; a l’edat que tinc… Són estranys, aquests nanos, amb les paraules angleses. ¿Per què la Perrette no me n’havia dit mai res, per què ha esperat divuit anys? Bé, tampoc no hauria canviat res. Res de res, en el fons. Però les criatures… Hi hauré de parlar. Sobretot amb els bessons; no se senten bé, es nota. Amb en Max és diferent: és sòlid. ¿Però com ho he de fer? No sé parlar amb la mainada. A més, ja no són criatures. Són adolescents, encara pitjor! Si els parlo directament, es bloquejaran. Uns tossuts, orgullosos, susceptibles. He de trobar una idea».

Es va adormir abans d’haver trobat la idea.

Amb el transcurs dels anys, el taller s’havia convertit en un veritable caravanserrall. El senyor Ruche havia decidit buidar-lo completament. Abans que els Drapaires d’Emmaús vinguessin a endur-s’ho tot, en Max es va reservar les peces més bones i se’n va anar a vendre-les als encants, vigilant de no passar per davant del magatzem d’estocs colonials.

Quan el fuster del carrer dels Trois-Frères va haver acabat d’instal·lar les prestatgeries per a la —futura— biblioteca d’en Grosrouvre al primer taller, el senyor Ruche el va fer anar a l’habitació-garatge. Amb una satisfacció evident, li va donar les directrius precises per arreglar el segon taller. El senyor Ruche acabava de trobar la idea que buscava des de feia dies.

Tales!