6. La segona carta d’en Grosrouvre
Un colibrí de plomes multicolors sobre un fons de selva impenetrable; el segell, immens, ocupava una bona quarta part del sobre de mala qualitat que la Perrette allargava al senyor Ruche a través de les cortines tirades. El va agafar.
—En Grosrouvre! —va exclamar des de darrere les cortines.
Va treure el cap entre dues bandes de vellut.
—Ja li havia dit, Perrette, que ens donaria notícies.
I, picant l’ullet:
—Que ens en donaria indefectiblement.
La Perrette va somriure en recordar la sortida recent sobre «indefectiblement sens falta».
Va apartar les cortines.
En mirar-la de més a prop, el senyor Ruche es va adonar que la carta portava una capçalera: Policia de Manaus. Estat d’Amazones. No era en Grosrouvre. El senyor Ruche, contrariat, va obrir el sobre parant esment, aquesta vegada, a no esquinçar el segell. La Perrette va obrir les finestres que donaven al pati.
—Merda, merda i merda!
Es va girar, sorpresa: no era habitual que el senyor Ruche digués grolleries. Amb la cara desfeta, li va allargar la carta.
En un anglès aproximat, el comissari principal de Manaus —de nom difícilment llegible però que semblava alguna cosa com ara «Grindeiros»—, el comissari Grindeiros anunciava que el Senhor Elgar Grosrouvre havia mort en l’incendi del seu domicili als afores de la ciutat. Havien trobat el cos completament carbonitzat. Un indi, empleat de la propietat d’en Grosrouvre, havia descobert entre les runes una carta i uns quants dies més tard l’havia dipositat al comissariat. Adjuntava la carta.
El sobre, enrossit per les flames, similar al de la primera carta d’en Grosrouvre, duia el nom i l’adreça del senyor Ruche. Indiscutiblement era la lletra d’en Grosrouvre.
El senyor Ruche es va falcar uns quants coixins a l’esquena, la Perrette es va asseure a la vora del llit.
—Es ben bé el seu estil! Morir-se justament quan ens acabem de tornar a trobar!
El senyor Ruche, desfet, va obrir el sobre i es va acostar les pàgines. Estava massa commogut. La Perrette li va agafar suaument els fulls de les mans i es va posar a llegir.
Manaus, setembre de 1992
Estimat πR,
Em queden poques hores per davant, el temps just de donar-te unes quantes explicacions. Te les dec. Per començar t’he d’explicar per què l’Amazònia. Et veig des d’aquí: «¿Però què hi ha anat afer allà baix?». A Europa m’hi ofegava. Ja coneixes la insaciable necessitat de respirar que tinc: «Sis litres a l’espiròmetre!». L’expressió que feies servir tu era: «Un tors com un armari». ¿On havia d’anar? Doncs al «pulmó del món», «la reserva d’oxigen més gran del planeta», naturalment! La selva de l’Amazones. Aquí, em pots ben creure, he respirat a plens pulmons. Això no obstant, des de fa uns quants anys les coses canvien; aquests malparits estan cremant la selva. Es declaren incendis pertot arreu. Fa mal al cor veure trossos sencers grans com una província desaparèixer en forma de fum. ¿Qui els podrà aturar?
En deixar París tenia molt present aquest proverbi portuguès del segle XVI: «Passat l’equador, ja no hi ha pecats». Observa un mapa. Manaus es troba més enllà de l’equador, dos o tres graus a tot estirar. Quan em vaig instal·lar en aquesta ciutat, vaig canviar alhora de país, de continent i d’hemisferi.
I era una ciutat que tenia tota una vida al darrere. Igual que jo. El temps passa, anem a l’essencial. En primer lloc, sinó no entendràs res del que ve després, t’he de dir quina ha estat la passió de la meva vida, en tot cas la dels últims quatre decennis. Després d’uns quants anys de treballar dur —em passava setmanes senceres en plena selva, sense veure ningú—, em va envair una idea i ja no em va deixar més; és la que em va permetre sobreviure enmig de perills increïbles. Vaig decidir resoldre alguna de les conjectures més famoses de les matemàtiques! Sens dubte això no et dirà res. Va ser un treball colossal.
¿Per què aquesta idea, que tants altres han tingut abans que jo? ¿Per mesurar-me amb els titans matemàtics del passat i superar-los? No. La competició no m’ha agradat mai, segurament perquè per a mi els altres compten ben poc. ¿Per fer-me famós i obtenir el dret d’oficiar en els temples moderns de la ciència? Encara menys. ¿Em veus passant els dies en un centre d’investigació envoltat de «col·legues»? No, Pierre. Em vaig proposar aquest repte simplement per sobreviure. No pots ni imaginar-te què és la natura en aquest país. Aquesta vitalitat fa una certa por. ¿Em pots creure si et dic que he vist créixer arbres? Si hi ha algun racó de món on a la natura li horroritza el buit, segur que és aquí. Marxes d’un lloc que has desbrossat suant sang i aigua. Hi tomes uns quants dies més tard i està ple com un ou! A vessar de tots costats! ¿Què es pot oposar a una natura insaciable que s’ho empassa tot en un instant, a la qual no resisteix res de físic?
En aquesta atmosfera on la carn es descompon, on els cossos humits repugnen, on tot es podreix; en aquesta atmosfera que, per excés de vida, precipita la mort, em vaig aferrar a uns éssers sense materialitat, a idees, que ni el calor asfixiant ni la humitat inaudita podien corrompre. Vaig voler oposar el rigor del domini a l’exuberància en front contra la qual no es pot fer res. Per resistir aquest deliri de matèries putrescibles, em vaig banyar en la puresa immòbil del cristall.
¿Algú ha vist definicions matemàtiques que es podrissin? ¿O teoremes que regalimessin? ¿Raonaments florint-se? ¿Axiomes rosegats pels cucs? Vaig triar les matemàtiques no tan sols perquè eren la formació que jo tenia d’origen. Et farà riure, però en aquest moment, en que em jugava la salvació, vaig adonar-me que les matemàtiques són imputrescibles. Per escapar a la imposició d’aquesta realitat que m’ofegava, vaig haver de recórrer a una pura activitat de l’esperit.
I a dins de les matemàtiques, ¿cap a quina direcció havia de dirigir l’atenció?
No pots saber què vol dir obrir-te un camí a la selva. Avances per l’interior d’un túnel que et fabriques a cops de matxet, tallant un entrellaçat continu on no distingeixes cap forma.
A l’altre extrem, ¿quina imatge se t’ocorre? En tot cas a mi. Un desert pla on, en la llunyania, s’alça una roca. Cap miratge, una roca absolutament real que res no discuteix. I no pots arribar a la roca. No et pensis que aquesta imatge és un efecte literari; per a mi va ser un bàlsam que em va permetre evadir-me, alliberar-me de l’entorn. Davant de l’exuberància angoixant de la natura, vaig buscar la puresa més extrema i la simplicitat més radical. ¿On les podia trobaré? En algunes de les conjectures més boniques de les matemàtiques; les que durant segles han resistit als esforços dels matemàtics més grans. La cèlebre conjectura de Fermat, la d’Euler, la de Catala, i alguna altra.
Imagina’t que tota la humanitat estigués segura de l’existència d’un continent i no trobés cap manera d’accedir-hi; això és una conjectura matemàtica! Però ja ho saps. En canvi, el que no pots saber és que són una de les coses més excitants que hi ha: una asserció d’una simplicitat absoluta, que un alumne mitjà d’institut pot entendre sense esforç. Una asserció que tothom considera certa, però que ningú no ha pogut demostrar. Exactament el que em calia! Quina batalla!
Em vaig cenyir a dues conjectures. No es pot fer tot. Hi vaig dedicar tot el temps que tenia, tant de nit com de dia. Més de nit que de dia. I les vaig resoldre! No tenia elecció. Per mi era qüestió de vida o de… No, simplement una qüestió de vida. Van «caure»! La més vella i la més famosa de totes, la primera, la conjectura de Fermat I també la conjectura de Goldbach. Totes dues, capità!, que dèiem quan érem quintos.
¿En què consisteixen? L’enunciat és d’una simplicitat desarmant. Fins i tot tu, Pierre, les podries entendre.
Si aquesta notícia es divulgués, creu-me, tots els diaris del planeta en farien la portada. Però no ho sabran. He decidit no fer saber la notícia i conservar secretes les demostracions. Et demano que tu també guardis el secret. De totes maneres, si et posessis a pregonar-ho, no et creuria ningú. Es pensarien que ets boig!
O sigui que no penso divulgar el meu treball. ¿Et revolta? Ja no em queda gaire temps, però intentaré explicar-te per què he pres aquesta decisió. Per diferents que siguem, m’entendràs. Per començar has de saber que no és pas el primer cop que el secret és present en la història de les matemàtiques. Al contrari, és un vell costum dels matemàtics. Encara que certament avui dia ja no és corrent. Actualment més aviat es fa al revés, anuncien un resultat molt abans d’haver-lo demostrat completament. Jo l’he demostrat i no l’anuncio. Tu no em demanaràs que sigui «modern». Tomem a nosaltres, justament.
No pots haver oblidat que no estàvem d’acord en res; des d’aleshores he pensat que això va ser el millor ciment de l’amistat que ens unia. M’agradava Aristòtil, que va deixar darrere seu tantes obres, tu et delies per Sòcrates, del qual no s’ha trobat ni un sol escrit. A mi m’agradava
Danton, perquè havia sabut ser dèbil; a tu t’agradava Robespierre, perquè havia pogut no deixar-se corrompre. T’agradava Rimbaud i no vas sortir de París; a mi m’agradava Verlaine, i sóc jo el qui va marxar a l’altre cap de món. Però, junts, vam estimar moltes coses.
La filosofia té dos orígens, ho deies tu, Tales i Pitàgores. Mentre tu t’apassionaves amb Tales, jo m’inflamava amb Pitàgores. Tots dos havien fet un viatge a Egipte; el teu Tales va tomar de les ribes del Nil amb una història d’ombra —que t’encantava explicar-nos— i el meu Pitàgores en va tomar amb una història de nombres de la qual recordo que t’havia parlat sovint.
Pitàgores parlava amb tota mena de bèsties. Figura’t que va convèncer un ós que aterria tota una contrada de no atacar més els homes i va persuadir un bou de no menjar més faves de les que el feien posar malalt. D’animals, aquí, n’he adoptat dotzenes. No exagero si et dic que hi he mantingut llargues converses.
Sens dubte saps que Pitàgores va fundar una mena de… secta, aquesta és la paraula. Una de les lleis era la prohibició de divulgar els coneixements adquirits. Per evitar que els secrets que tenien anessin a parar sota els ulls dels forasters a la comunitat, els pitagòrics escrivien tan poc com podien i es transmetien el que sabien de boca a orella. Els escrits es queden, les paraules se’n van volant. Perquè les seves no volessin, disposaven de munts d’exercicis destinats a desenvolupar la memòria.
Però un dels membres de la secta, Hipàs de Metapont, un matemàtic força bo, diuen, va revelar a l’exterior la descoberta increïble dels irracionals en la qual havia participat. Per expiar aquesta divulgació, va morir en un naufragi poc temps després.
Quant a mi, certes persones, vells coneguts, amb qui tenia tractes, van saber que havia fet aquests descobriments relatius a les conjectures matemàtiques. No és gent particularment pacífica, per dir-ho d’una manera suau. Ni pacient. M’han ofert sumes considerables perquè els cedeixi les demostracions. M’hi he negat. Tomaran quan s’hagi fet fosc. Em pots creure, Pierre, no els donaré les demostracions! Les cremaré així que hagi acabat aquesta carta. Si em passés alguna desgràcia i perquè no es perdin per sempre, inspirant-me en els akusmata pitagòrics els he confiat oralment a un fidel company que sabrà recordar-les.
Sigui com sigui, i si continues fent com quan érem joves, cada cop que jo t’amagava alguna cosa tu t’espavilaves per descobrir-la. I a més, ja t’he parlat prou de l’assumpte.
Tales, recordes, va ser un comerciant hàbil durant la primera part de la seva vida. Només es va interessar per les matemàtiques cap al tard. La llibreria que tens, n’estic segur, deu rutllar molt bé. Sempre vas saber «vendre» bé el que t’agradava. Però potser és difícil, en una llibreria, només vendre les obres que t’agraden.
Al final has rebut els meus llibres! No t’havia dit cap mentida, són magnífics, ¿oi que sí? Ai, m’acabo d’adonar que vaig oblidar d’enviar-te l’esquema de classificació que havia fet servir per ordenar la biblioteca. Però ja no el deus necessitar, segur que ja els has endreçat a la teva manera.
Aviat serà fosc. M’he de preparar.
Una abraçada.
El teu amic Elgar.
A propòsit, ¿t’he dit què era el que m’havia «enganxat» de Pitàgores? Es va inventar la paraula amistat; ¿ho sabies? Quan li van preguntar què era un amic, va respondre: «Aquell que és un altre jo mateix, igual que el 220 i el 284». Dos nombres són «amics», o «amigables» quan cadascun és la suma de tot el que mesura l’altre. Els dos nombres amics més cèlebres del Panteó pitagòric són el 220 i el 284. Fan una bona parella. Comprova-ho, si tens temps. I nosaltres dos, ¿som «amics»? ¿Què et mesura, Pierre? ¿I a mi? Potser ha arribat l’hora de fer la suma del que ens ha mesurat.
La Perrette, amb la boca seca de tant parlar, va deixar la carta a la tauleta de nit del senyor Ruche, que havia escoltat, estirat al llit, amb els ulls clavats al vellut del baldaquí. La Perrette va sortir de l’habitació-garatge sense dir ni piu i ell no va sentir que la porta es tancava.
Ben bé en Grosrouvre, em deixa sense notícies durant mig segle i just quan em fa saber que és viu… és per dir-me immediatament que ja no ho és! Ja feia anys que m’havia resignat que no hi fos i, com si li agradés, torna a obrir la ferida que ja em pensava que estava cicatritzada per sempre!
La Perrette havia anat a obrir la llibreria. La reixa de l’entrada va grinyolar. El senyor Ruche va estar més estona que de costum per vestir-se. Es va aplicar a triar, al moble de les sabates, un parell de mocassins enxarolats, deis que es porten els dies de dol. Els va fer grillar amb tossuderia.
La còlera no va poder impedir la tristesa.
El senyor Ruche es va adonar que en Grosrouvre havia estat l’únic amic de veritat que havia tingut. Ara el perdia per segona vegada. I aquesta vegada definitivament.
Mentre es cordava les sabates plegat pel mig, es va redreçar, lívid. Si en Grosrouvre no li hagués enviat la biblioteca, hauria desaparegut a l’incendi! L’evidència d’aquest fet el va trasbalsar. Tots els llibres cremats! Aquelles obres que havien trigat dies a ordenar a la BDS, i de les quals havien pogut apreciar el valor inestimable, volatilitzades! Una pèrdua irremeiable. El senyor Ruche va somriure. En poques setmanes, la biblioteca s’havia escapat dues vegades de la destrucció. El primer cop, si el que havia dit el transportista era cert, a les ones de l’Atlàntic, el segon en una pira a l’Amazònia. S’havia escapat de l’aigua i del foc!
Un miracle! Llevat… que no hi hagués alguna relació entre la tramesa de la biblioteca i l’incendi. De l’estil: perquè la biblioteca no desaparegui a l’incendi en Grosrouvre me l’envia. Però si era així, voldria dir que… que l’incendi era previsible, o sigui que en Grosrouvre sabia, unes quantes setmanes abans, que la seva casa havia de desaparèixer en un incendi. ¿Que ho sabia o que s’ho pensava o que ho temia? En poques paraules, ¿l’incendi era previsible o estava previst? I si estava previst, vol dir que estava programat. I si estava programat, ¿qui ho havia fet? Davant les conseqüències, immenses, d’aquestes suposicions, el senyor Ruche va recular. Valia més optar per l’atzar. Un atzar miraculós que havia fet expedir la biblioteca sense cap relació amb l’incendi.
Va passar per davant de l’església, va travessar la plaça de les Abbesses i es va aturar a la terrassa de la cerveseria. Feia una tarda tranquil·la. Mares amb cotxets, l’inevitable trio de rodamons instal·lat al banc, una parella de turistes rossos extasiats davant l’estil modernista de la boca del metro. Uns quants parroquians el van saludar. Els va tornar la salutació. La cara que feia allunyava qualsevol vel·leïtat de conversa.
Es va sentir demanar un aiguardent amb aigua. No va saber per què. Quan el cambrer va deixar el gotet bombat, ho va saber. Era la beguda que preferien. En Grosrouvre i ell la reservaven per a les grans ocasions. Avui, per al senyor Ruche, era la beguda del dol. Va beure a glopets petits. Li van cremar la gola. L’envaïa un grapat de preguntes. Unes concernien les circumstàncies de la mort de l’amic, les altres tenien relació amb els fragments de matemàtiques que citava la carta.
Estava convençut que no els havia mencionat per casualitat. Hauria de mirar-s’ho més atentament. I submergir-se en Pitàgores com ho havia fet amb Tales. Però el repte era diferent.
La plaça vivia la tarda amablement. Poca gent, pocs cotxes, un sol suau. Un ambient propici als records.
Era cert que en Grosrouvre i en Ruche no estaven d’acord en res. Semblava que haguessin decidit partir el món en dos trossos. Aquest per a tu, aquest per a mi. El senyor Ruche va recordar l’obsessió que tenien a exagerar la diferència. Si ens agrada el mateix, és com si ens repetíssim, deia en Grosrouvre. No, no era ell, era jo qui ho deia. Ell deia, parlant de mi: Ell és ell; jo sóc jo. I nosaltres no som els altres! Sempre amb fórmules. Francament, això no ens va acostar als altres condeixebles. Se’ns en fotia.
La potència física d’en Grosrouvre sempre havia impressionat el senyor Ruche. Va ser a l’exèrcit, poques setmanes abans de la declaració de guerra, el 39; tot just s’acabaven d’incorporar. Feien les proves. Quan li va tocar a l’Elgar bufar a l’aparell, l’agulla es va començar a enfilar i enfilar i enfilar. Tothom es va acostar. Quan es va aturar, havia passat de llarg del 6. L’auxiliar havia fet un xiulet admiratiu: «Sis litres a l’espiròmetre!». I bruscament s’havia posat a bramar: «Grosrouvre, una volta al bosc i amb tot l’equipament! Immediatament!». Vint quilòmetres. L’Elgar va tornar a nit fosca, fresc com una rosa, sense ni una gota de suor. L’auxiliar s’hi va 1 costar, burleta; el volia enviar a fer una segona volta, ja havia obert la boca. Als ulls de l’Elgar hi havia alguna cosa terrible. L’auxiliar es va aturar en sec. Tota l’habitació havia sentit la respiració d’en Grosrouvre, una forja. Ens havíem espantat per l’auxiliar.
«Un tors com un armari, era la meva expressió, efectivament», va pensar el senyor Ruche. «Quan en Grosrouvre anava a ballar, era estrany que no hi hagués cap noia que abandonés el front al seu pit. Ell, un cap més amunt que els cabells de la noia, impassible com la proa d’un vaixell, s’obria pas entre els balladors que s’agitaven a la minúscula pista de ball. I a la merda amb tots aquests records!».
El senyar Ruche va demanar al cambrer que li portés paper i llapis i es va posar a treballar. Inclinat sobre el full, aplicadament escrivia. Per l’expressió es podia veure que no era fàcil.
Enrabiat, ratllava i tornava a començar. Al cap d’una estona, amb l’ajut de ratlles, supressions i correccions, havia arribat a això:
Divisors de 220: 1, 2, 4, 5, 10, 11, 20, 22, 44, 55, 110.
Divisors de 284: 1, 2, 4, 71, 142.
¿Suma dels divisors de 220? Va començar a sumar, es va equivocar, va ratllar, hi va tornar. El resultat va acabar sortint: 284! El senyor Ruche va esbossar un somriure, havia fet la meitat del camí! ¿Suma dels divisors de 284? Va sumar sense fer cap error i va apuntar 220! Un somriure ampli li va il·luminar la cara. «Vet aquí, ho he comprovat… realment són dos amics!».
Arribava la Perrette.
Es va asseure a la taula del senyor Ruche, es va fixar en el got bombat dels alcohols forts. Va demanar una quina amb maduixa, encara que no en fos l’hora.
—No hem parlat mai gaire, tots dos, senyor Ruche.
El senyor Ruche la va mirar llargament. Pràcticament no havia canviat des del dia que havia arribat als Mil i un Fulls. Amb els cabells arrissats més curts i més negres que mai, semblava que s’hagués entapissat el crani amb moqueta de carbó. Una noia amb el cos elàstic. ¿Qui hauria dit que tenia quaranta anys?
—És veritat —va reconèixer.
Després, al cap d’un moment:
—¿Em podria dir Pierre?
—Oh, no! —va exclamar.
La vivesa de la resposta la va fer posar vermella:
—Em sembla que si li digués pel nom, o el tractés de tu, ens allunyaríem. Aquesta distància ens ha acostat. Em penso que no li agrada gaire la familiaritat.
—No m’ho havien dit mai. Deu ser veritat.
—Des de fa una temporada passen moltes coses al carrer Ravignan! Em sembla que arribem a un tombant de la nostra… —no podia trobar la paraula—… de la nostra convivència. No, vull dir de la nostra vida en comú. Haurem d’anar amb compte.
El senyor Ruche escoltava. Encara no l’havia sentit parlar mai així.
—Aquesta història és ben complicada —va continuar—. No se’n sortirà tot sol. Ja ho sé, no demana res a ningú. Com sempre. En Grosrouvre, que a part de tot m’hauria agradat conèixer, és amic seu. ¿Sap en qui em fa pensar? En l’oncle d’Amèrica! El que se’n va anar de jove, va voltar tota la vida, no se’n tenen notícies des de fa lustres i un bon dia cau del cel: un notari anuncia que t’ha llegat una fortuna. Però en aquest cas ha anat al revés. Ha rebut la fortuna abans del testament. Aquesta biblioteca!… —Els ulls li brillaven—. És més que una fortuna, no té preu. I la carta d’aquest matí, ¿què és sinó un testament? Un testament escrit en calent…
El senyor Ruche va alçar bruscament el cap. La Perrette feia ulls maliciosos. Va arronsar les espatlles lleument. «¿Què més dir?».
Tenia ganes de donar-li les gràcies.
—Un testament enverinat, s’ha d’admetre —va jutjar la Perrette—. Els joves sabran espavilar-s’hi molt bé, ja ho veurà. Són terriblement sagaços i jo tampoc no sóc dolenta.
Van decidir convocar una assemblea general havent sopat, al menjador-sala d’estar. Va posar la mà sobre la del senyor Ruche.
En realitat, la Perrette no sabia res del senyor Ruche. Eren tan secrets l’un com l’altre. Des de feia uns quants dies, les portes s’obrien per a tots dos. Una miqueta.
Tot d’una va preguntar:
—¿Per què li té tant d’apreci, a aquest Grosrouvre?
—¿Per què?
En un instant se li va transformar la cara. Va semblar transportat, lluny, molt lluny… en el temps:
—Els alemanys van atacar, ens van agafar per sorpresa. A molts ens van fer presoners. En Grosrouvre es va poder escapar. Jo no.
»Un dia el vaig veure arribar al camp, anava terriblement coix. S’havia trencat la cama en un assalt. Després va venir l’hivern. Feia un fred que pelava. Vaig enxampar una pneumònia. No hi havia medicaments, la meva pell no valia ni cinc cèntims. En Grosrouvre va dir que no n’hi havia pas prou. No sé com s’ho va fer però va arreplegar un pot de mostassa; me’n feia cataplasmes, els posava als seus calçotets de cotó. Cremava. Jo tremolava. Es va treure la pellissa i me la va posar a sobre. Em va vetllar durant dies i nits. Jo delirava. Quan sortia del deliri, el veia assegut en un tamboret al meu costat, no duia res a sobre, em deia: “La filosofia és immortal, o sigui que no facis el burro, compten amb tu”. I esgrana-va els noms dels filòsofs que m’agradaven.
»Quan vaig ser convalescent, prim com un filferro, em va dir: “Mira, no sempre podrem trobar mostassa, de manera que si ens passa alguna cosa més, la dinyarem aquí. Ara ja puc caminar, et proposo que toquem el dos”.
»Vam trobar la manera d’escapar-nos. Ens vam haver de separar per força, per no fer-nos notar. Jo vaig anar cap a un prat, ell es va endinsar en un bosc. Es l’última vegada que ens vam veure.
En Max s’havia col·locat ben bé al davant de la mare per llegir-li més bé els llavis. Fart de barretes de mel, el Nofutur dormisquejava sobre la perxa. Jonathan-i-Léa ocupaven el sofà. La cadira del senyor Ruche estava a l’ombra, una mica apartada. Després de passar tantes hores fora, les sabates enxarolades havien perdut el llustre.
D’esquena a la llar de foc, la Perrette, ben dreta, amb una capa sobre la brusa blanca, llegia la carta. Llegia lentament, marcant pauses silencioses, de manera que tothom pogués pesar les paraules d’en Grosrouvre.
Quan va llegir l’última frase: «Potser ha arribat l’hora de fer la suma del que ens ha mesurat», tots es van posar a parlar alhora. L’incendi i Pitàgores, les conjectures i les activitats misterioses d’en Grosrouvre, la desaparició de les demostracions… La Perrette va allargar la carta al senyor Ruche, que 1-a va agafar maquinalment. Al mig del xivarri, es va sentir la declaració d’en Max.
—Aquests individus són males persones.
En boca seva era realment una condemna. Es va girar cap al senyor Ruche:
—Si el seu amic no els volia vendre les… les…
—… demostracions —el va ajudar la Perrette.
—Hi tenia dret. Eren seves, les havia fet ell. No el podia obligar ningú. Són responsables de l’accident.
—¿Per què dius accident? —va preguntar en Jonathan.
—Perquè n’és un —va escandir el senyor Ruche—. Hi he pensat molt des d’aquest matí. Em sembla que en part en sóc responsable.
—¿Però què diu ara? —es va esverar la Perrette—. ¿Des d’aquí, responsable d’un accident a deu mil quilòmetres?
—La distància no és el problema, Perrette. ¿Què pot haver passat? Amb la decisió presa de fer desaparèixer els papers on havia consignat les demostracions, es va posar a escriure la carta. Vuit pàgines! No va veure passar el temps. Quan la va acabar, ja era quasi de nit. Només li quedaven pocs minuts; els altres estaven a punt d’arribar i apoderar-se de les demostracions. Es va precipitar i va començar a ruixar els papers amb benzina. Amb la pressa, va fer una maniobra falsa, el foc es va escampar per la casa. No va poder fugir; no és… no era pas cap jovenet. Us ho imagineu, tota la seva obra, quaranta anys de feina, les llibretes, els blocs, les notes, tot cremant sota els seus ulls! Devia ser terrible. O bé… no ho sé, sí, potser es va trobar malament i va abocar la benzina, que es va estendre i…
El senyor Ruche vivia les diferents escenes, presa d’una emoció intensa.
—Doncs bé —va intervenir en Jonathan suaument—, a mi em sembla que no va anar tal com diu. Vostè no és responsable de res de res.
El senyor Ruche va sacsejar tristament el cap.
—El seu amic ho havia organitzat tot —va continuar en Jonathan—. La carta que li va enviar és el testament. Havia previst com es moriria i ho va escenificar.
—Vols dir que… —va exclamar el senyor Ruche.
—Que es va suïcidar. Sí, és el que penso —va afirmar en Jonathan.
—No és l’estil d’en Grosrouvre —va protestar el senyor Ruche.
—Escolti, senyor Ruche, en Grosrouvre havia decidit rebutjar l’oferta. Havia destruït tot el que aquells individus volien obtenir. Els coneixia molt bé, sabia de què eren capaços. Imagini-se’ls, arribant a casa d’en Grosrouvre, que els anuncia: «He cremat el que veniu a buscar i no ho tindreu mai!». A parer seu, ¿quina reacció tindrien? Boigs de ràbia, se li llançarien a sobre i començarien a atonyinar-lo per fer-lo parlar, perquè es pensarien que tenia còpies amagades en algun lloc. En Grosrouvre sap exactament què passarà. De manera que pren les disposicions que vol. L’escriu, després crema els papers, i a continuació cala foc a la casa i es dóna mort. ¿Com? En aquests països hi deu haver pilons de maneres; ¿el curaré no ve justament d’allà?
—¿Però per què no va fugir, més aviat, en comptes de matar-se? —va preguntar la Perrette.
—Perquè els coneixia. Sabia que anés on anés el tornarien a trobar. És una banda ben organitzada.
—I tot això és una pel·lícula —va mofar-se’n la Léa, que fins aleshores no havia dit res—. Tant si es tracta d’una colla de criminals com si no, ¿tan important és saber què va passar?
En Jonathan, ignorant la intervenció de la Léa, es va redreçar i va sacsejar els cabells llargs:
—Justament perquè sabia que calaria foc a la casa, li va enviar la biblioteca. No l’hauria pogut cremar mai; era impossible. Les demostracions, podia cremar-les, perquè les havia creat ell, però els llibres… Perquè, per ser sincer, em semblava ben estrany que algú que posseeix una biblioteca com aquesta se’n separés sense cap raó i l’enviés a milers de quilòmetres. Es notava la urgència.
La Léa es va posar dreta i, sense dir res a ningú, va pujar cap al llit.
—Fora que l’hi hagués enviat per posar-la fora de l’abast d’aquests individus, que l’haurien pogut utilitzar per fer-li xantatge: ens vens les demostracions o sinó et cremem els llibres un per un —va suggerir en Max.
—Efectivament —va pensar el senyor Ruche—, la tramesa de la biblioteca no demostra res.
—Davant la mort d’un home, hi ha quatre eventualitats. Mort natural, accident, suïcidi i assassinat. Evidentment no és cap mort natural. Heu considerat l’accident i el suïcidi. Però heu oblidat l’assassinat —va declarar la Perrette en un to decidit.
Se la van mirar, estupefactes. Ningú no havia pensat en l’assassinat. Es va fer un silenci. L’assumpte es tornava greu. El senyor Ruche es va redreçar.
—No tenien cap interès a matar-lo —va exclamar en Jonathan—. Al contrari. Un cop els papers cremats, només els quedava en Grosrouvre. Mort ja no els servia de res.
El senyor Ruche escoltava; la manera crua en què parlaven de la mort d’en Grosrouvre li feia mal.
—Exacte. Per això, si es tracta d’un assassinat, és un assassinat accidental. Però un assassinat tanmateix. El van intentar fer parlar, tal com ha descrit en Jonathan; en Grosrouvre s’hi va negar, el van amenaçar. No es va deixar fer i la bala va sortir. Llevat que fos el cor que li hagués fallat.
Efectivament, les coses podien haver anat tal com les descrivia la Perrette. Això no obstant en Jonathan va tornar a atacar:
—Però en aquest cas, ¿quin sentit tindria l’incendi de la casa?
—Maquillar l’assassinat accidental en accident i prou. I també per esborrar tots els rastres del crim —va concloure la Perrette.
¿Accident, suïcidi o assassinat?
Ja era tard. El Nofutur dormia sobre la perxa. La resta de la casa estava silenciosa; cadascú valorava per a ell mateix la versemblança de les diferents eventualitats. El senyor Ruche creia en l’accident; en Jonathan s’inclinava pel suïcidi; la Perrette, per l’assassinat; i era evident que la Léa se’n fotia. En Max volia no tenir cap opinió sobre l’assumpte; tenia una certesa: accident, assassinat o suïcidi, aquells individus eren responsables de la mort de l’amic del senyor Ruche. Per això era important saber qui eren i per què les demostracions d’en Grosrouvre els interessaven tant.
¿De què diantre els podia servir posseir unes demostracions inèdites de matemàtiques?
Hi havia més preguntes.
Aquests individus responsables de la mort d’en Grosrouvre hi tenien tractes. ¿De quins assumptes es tractava? El senyor Ruche va recordar que, a la primera carta, en Grosrouvre li havia dit que havia guanyat molts diners i que s’havia procurat algun llibre per vies que no eren gota íntegres. ¿Eren traficants? ¿Drogues, diamants, armes? En Jonathan potser tenia raó de parlar d’una màfia.
¿Com es podien resoldre totes aquestes preguntes des del carrer Ravignan? ¿Es a dir, des d’un altre país, un altre continent, un altre hemisferi?
¿Qui era aquell fidel company a qui en Grosrouvre havia confiat les demostracions? En tot cas van concloure que devia ser algú amb una memòria de mil dimonis!
Asseguda al llit, a les golfes, la Léa estava enrabiada. Es passen tota la nit intentant saber com es va morir a Manaus aquest vell, i se’ls en fot de saber com vam néixer nosaltres aquí! I en Jonathan que s’hi deixa embolicar. Per què és més important saber com es va morir aquest home en un forat perdut de l’Amazònia, que saber com vam néixer nosaltres en un forat al mig de París!