23. Voldria anar a Siracusa

Igual que Alexandria, Siracusa té dos ports que es donen l’esquena. El gran i el petit. El 404 es va aturar al Porto Piccolo, davant d’un bar minúscul. L’Albert va entrar. No li va caldre presentar-se. El cambrer li va allargar un missatge que li demanava que es presentés a l’Orecchio di Dionisio, l’Orella de Dionís. El cambrer va indicar el camí a l’Albert i, així que aquest va ser fora, va despenjar el telèfon.

Després de travessar el centre de la ciutat, el 404 es va dirigir cap al parc arqueològic de Nàpols, passant per davant del teatre grec que, segons deia l’Albert, era el més vast de tot el món antic. Estava excavat directament al turó i podia acollir quinze mil espectadors asseguts en una cinquantena de grades! Quan els romans es van apoderar d’aquest lloc, el van condicionar per fer-hi espectacles aquàtics, amb nàiades. En qualsevol altra circumstància, el senyor Ruche s’hauria aturat, no pas per les nàiades, sinó per l’arquitectura. Imagina’t, una cavea superba travessada pel mig per un diazoma dominat per un fris i tot meravellosament conservat. Van continuar el camí.

Les latomies són unes pedreres immenses que envolten Siracusa. Les pedres que en sortien van servir per construir la ciutat antiga. L’Orella de Dionís es troba a la Latomia del Paradiso. El 404 es va aturar al mig d’un verger espès ple de tarongers, de llimoners i de magraners salvatges.

Un penya-segat de pedra calcària, foradat per una falla impressionant d’una vintena de metres d’altura, s’alçava davant d’ells. Indiscutiblement, la falla tenia la forma del conducte d’una orella gegantina. L’Orella de Dionís! L’Albert la va reconèixer perquè l’havia vist a totes les guies de Siracusa.

Gens tranquil, va baixar, va examinar els voltants, va fer uns quants passos sense allunyar-se del cotxe. Ningú! Va tornar a pujar al cotxe. El senyor Ruche no havia dit ni mitja paraula des que havien arribat a la ciutat. Tot i la verdor que els envoltava, feia molta calor. A l’època dels seus «viatges» singulars, l’Albert havia llegit força coses sobre l’Orella de Dionís.

—Aquest Dionís de l’Orella és Dionís el tirà de Siracusa, que va regnar cap al segle IV abans de Jesucrist. En fer-se vell es va tornar tan desconfiat que va transformar la seva habitació en una veritable fortificació. Escolti! Tenia el llit rodejat d’un fossat! El fossat era tan ample i profund que era impossible franquejar-lo sense un pont llevadís. Cada vespre, abans de ficar-se al llit, ell mateix alçava el pont. I s’adormia tranquil. Encara millor que el seu llit de baldaquí —va dir al senyor Ruche per distreure’l—. Fa menys mal a la salut que els somnífers, però és més car!

El senyor Ruche estava massa preocupat per somriure. ¿Per què les persones que els havien citat no hi eren? Fins que no veiés en Max personalment no estaria tranquil.

—Aquest Dionís —va continuar l’Albert— tenia un cortesà que no parava de marejar-lo: quina sort que tens de ser rei! Dionís va decidir fer-lo rei per un dia. El cortesà no hi cabia de felicitat. El dia va acabar amb un banquet presidit per ell, cenyit amb la diadema reial. A mig sopar, Dionís li va demanar que mirés sobre seu. El cortesà va alçar els ulls, al damunt del cap hi tenia una espasa gran i nua. Estava sospesa d’un crin de cavall. El cortesà va abandonar el tron immediatament. Es deia Damocles.

I l’Albert, realment inesgotable, va prosseguir:

—Dionís feia tancar els presoners a les coves que farcien les latomies. La que tenim al davant té una acústica excepcional. Amplifica qualsevol petit so, un murmuri arran de terra sembla el brufol d’una tempestat. La llegenda explica que quan es feia de nit i les llengües es deslligaven, Dionís parava l’orella a dalt de tot de la falla per sorprendre el que deien els presoners.

Quan l’Albert encara no havia acabat la frase es va sentir una veu, ben real. Provenia de l’Orella de Dionís. L’Albert va deixar caure la burilla. La veu li ordenava que baixés el senyor Ruche i l’instal·lés a la cadira i després que marxés. L’Albert s’hi va negar. «Hi ha una arma que l’està apuntant!».

—Deixa-ho, Albert —va dir el senyor Ruche—. ¿Què vols que em facin a l’edat que tinc?

Encara no es veia ningú i la veu continuava donant instruccions. L’Albert havia de tornar al bar del Porto Piccolo. Allà li indicarien l’hotel on s’havia d’estar fins que s’hi posessin en contacte. «Una sola paraula a qui sigui i…».

L’Albert va treure la cadira, va ajudar el senyor Ruche a seure-hi i li va deixar al costat les dues maletes, la seva i la que la Perrette havia preparat per a en Max. Després a contracor va tornar a pujar al cotxe. El senyor Ruche li va fer un petit senyal d’ànims. El 404 es va posar en marxa i l’Albert es va girar unes quantes vegades abans de desaparèixer rere el verger salvatge.

Entre les dues maletes, assegut a la cadira de rodes enmig dels magraners i els llimoners, el senyor Ruche observava l’Orella de Dionís. Un soroll darrere seu el va fer girar. Una camioneta, sortida de qui sap on, avançava. En va baixar un home. Si l’Albert hagués fet mitja volta en aquell instant, hauria reconegut l’home que venia de Tokyo, el TBVA.

La porta del darrere de la camioneta es va obrir i un pla inclinat accionat automàticament es va desplegar. El senyor Ruche es va sentir empès a l’interior de la camioneta.

Després d’una llarga pujada, la camioneta es va immobilitzar davant de l’entrada d’un castell. Immediatament després que la càmera hagués identificat el conductor, la reixa es va obrir i es va tornar a tancar sense soroll darrere la camioneta. Acompanyada de dos gossassos que li corrien silenciosament al costat, va enfilar una avinguda vorejada de teixos que serpentejava a través d’un parc immens.

A l’entrada d’un castell del segle XVIII, un home recalcat en una barana de pedra seguia amb els ulls l’arribada de la camioneta. Els gossos, que van arribar primer, s’hi van precipitar bordant. Un gest de l’home els va aturar en plena cursa i es van ajeure a la grava. El sol encara era alt.

La cadira va ser dipositada sota un gran taronger.

El senyor Ruche va veure un vell superb, dret i sec, que se li acostava. El casc d’argent dels cabells blancs li dominava una cara fina i dura que les arrugues imperceptibles realçaven com una trama. Aguantava fermament el pom de vori d’un bastó treballat, que era molt més un atribut de poder que no una ajuda per a un pas insegur. Anava vestit amb una distinció extraordinària, portava una camisa de fil gairebé transparent que contribuïa a donar un aire aeri als seus moviments. Les sandàlies de cuir flexible que duia no feien cap soroll sobre la grava mentre s’acostava al senyor Ruche. Malgrat l’edat, se li notava una energia i una flexibilitat que encara el feien temible.

Es va aturar a uns quants passos, va treure un parell d’ulleres fines i va mirar el senyor Ruche amb molta atenció.

—Déu meu!

El senyor Ruche no li va deixar temps per continuar. Dret a la cadira va rondinar:

—Vull veure el nano immediatament! Si li heu tocat un sol cabell!…

Amb la cara endurida per un furor terrible, amenaçava.

El propietari del castell va fer un senyal al TBVA.

—De seguida, Don Ottavio —va dir l’home respectuosament abans d’allunyar-se.

—¿No em reconeixes? —va preguntar el vell.

—No tinc l’honor de conèixer-lo, senyor. Ni les ganes.

—Jo sí que et reconec, malgrat els anys, Pierre!

El senyor Ruche, desconcertat, va mirar atentament aquell home que l’anomenava Pierre. L’home sacsejava el bastó:

—Pierre Ruche! El filòsof. Continues tenint la mateixa cara prima. Almenys tu no t’has engreixat.

Aquell accent italià… aquell vell que deia que el coneixia…

—Tavio! No, és impossible. ¿Què fas aquí? ¿Ets tu qui m’ha fet venir? ¿Per què m’has fet venir? ¿Què tens a veure amb aquesta història?

El tercer del trio del bar de la Sorbona, el cambreret! El tenia davant del nas! En Grosrouvre, en Ruche i en Tavio. El senyor Ruche es va estirar a la cadira:

—No em diguis que ets tu qui ha segrestat el nano. T’has tornat boig! Té dotze anys, és una criatura. El vull veure immediatament —va cridar el senyor Ruche.

Cruixits sobre la grava. En Max corria tant com podia. Se li va llançar als braços.

—Fill meu, fill meu; ¿no t’han fet mal? —El senyor Ruche estrenyia en Max entre els braços—. Contesta!

Plorava, feia vint anys, trenta, que no havia plorat. Igual d’emocionat, en Max, que havia sentit una llàgrima caure-li a la mà, li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Ens miren, senyor Ruche.

El senyor Ruche va afluixar l’abraçada.

—¿No t’han fet mal? —va tornar a preguntar.

—No. Al Nofutur tampoc.

—Ho veus, no som salvatges —va gosar afegir Don Ottavio.

Però al cap del senyor Ruche hi havia un batibull de mil dimonis. No entenia ben res. El rapte del Nofutur, el segrest d’en Max, aquest Tavio que sortia del fons de tot del passat. ¿Podia ser que en Tavio fos el cap de la banda de traficants d’animals que des de feia mesos s’encaparrava a voler recuperar el Nofutur? Bruscament va recordar que quan investigaven el tema d’Omar Hayyam i de Nàssir-ad-Din at-Tussí, la Perrette l’havia obligat a recordar el trio del bar de la Sorbona. Sí, la Perrette havia assenyalat l’existència d’en Tavio molt abans que aparegués el de carn i ossos! ¿Tenia relació amb el que havia passat a Manaus? Era ell… no, impossible! Va trobar la mirada d’en Tavio i va llegir la determinació que tenia als ulls.

Va ser el detonant. En Tavio devia ser el cap de la banda que es volia apoderar de les demostracions! Era la persona que en Grosrouvre li volia indicar multiplicant els indicis. El que la Perrette havia identificat! «Evident, es pensa que en Grosrouvre em va enviar els papers abans de morir-se i ha segrestat en Max per obligar-me a lliurar-los, quin malparit! Però en aquest cas, ¿per què es van endur el Nofutur?». Tot s’embolicava. El senyor Ruche estava cansat. Aquell viatge interminable l’havia esgotat. Fins i tot a l’ombra del magnífic taronger feia molta calor; estaven a menys de tres-cents quilòmetres de l’Àfrica.

El nen es trobava bé. Era l’única cosa important. I d’altra banda no n’havia de fotre res, de les demostracions, de les conjectures i de Manaus i d’en Grosrouvre i de tota aquella història. Va relaxar la tensió. Va veure en Tavio que es precipitava cap allà on era ell i li va semblar que el veia caure. En Max va fer un crit. En Tavio, deixant el bastó, va tenir el temps just de retenir el senyor Ruche abans que no caigués de la cadira. S’havia desmaiat.

Quan el senyor Ruche va obrir els ulls, no va reconèixer res. Però era tan bonic! L’única cosa que va veure: parets blaves. Tenia les mans posades sobre un teixit d’una suavitat increïble. Estava estirat sobre un llit que no era de baldaquí ni estava envoltat per un fossat amb un pont llevadís, però que tenia la forma d’un vaixell, amb la proa fina alçada davant seu, que semblava navegar cap a la finestra per la qual el senyor Ruche veia la franja blava de la mar Jònica. L’habitació era gran però sense exagerar. Hi havia un armari magnífic transformat en biblioteca; les portes reixades deixaven veure llibres preciosos. El senyor Ruche va entendre que havia patit un esvaniment. Ara es trobava bé. Molt millor que durant tot aquell dia terrible. Començava a vesprejar. Se sentien veus que parlaven fluixet. Al balcó, Don Ottavio conversava amb un home vestit de fosc. De manera que el petit Tavio s’ha convertit en aquell home inquietant, respectat i temut, un cap de banda, va pensar el senyor Ruche. Eren a Sicília… la màfia! Don Ottavio, un boss de la màfia! Amb prou feines s’ho podia creure. Don Ottavio es va girar i va mirar cap al llit. El senyor Ruche va tancar els ulls precipitadament. Per tenir una mica més de temps per rumiar.

Tot i que encara no entenia les raons del rapte del Nofutur, el senyor Ruche es va convèncer que la pista dels traficants d’animals no s’aguantava. Es tractava d’en Grosrouvre i de Manaus. Va prendre una decisió. Era ben senzill. Ho pensava explicar tot a en Tav… ara ja no li podia dir pel nom. Ho pensava explicar tot a Don Ottavio, li diria exactament el que havia passat, les dues cartes, la biblioteca, tot, no li amagaria res. Però en canvi li diria que en Grosrouvre no li havia enviat les demostracions. El senyor Ruche va dubtar: ¿n’estava segur? Un pensament li va passar pel cap: i si estaven dissimulades en algun llibre de la BDS! ¿I si l’hi havia enviat per aquesta raó? Perquè s’escapés del foc, és clar. Però també perquè hi havia amagat les demostracions! Un cop més el devia haver manipulat. Que estrany que no hi haguessin pensat, ni la Perrette, ni els bessons, ni en Max. Ningú! Les fitxes! Qui sap si les demostracions estaven apuntades en alguna fitxa. Però en aquest cas, ¿tenia dret a revelar el secret a Don Ottavio i trair en Grosrouvre? S’ho mereixia! Tant li feia de quin costat s’ho mirés, cada cop ho veia tot més complicat. Com una troca de llana que a cada intent per desembolicar-la s’enreda una mica més.

Era igual, ho pensava dir tot al vell. I marxar un altre cop amb en Max, el Nofutur i l’Albert, que a l’hotel, sense notícies, devia estar patint de mala manera. Va obrir la boca per cridar Don Ottavio i de cop va recordar un principi que li havien inculcat a la Resistència: el carceller no sap res, sempre és el presoner qui l’hi explica tot. S’ha de callar i no anticipar mai!

Va callar i va prendre la decisió de no parlar a Don Ottavio ni de les cartes ni de la Biblioteca de la Selva.

L’home amb el vestit fosc del balcó era el metge de capçalera. Quan es va acostar per auscultar el senyor Ruche, aquest s’hi va negar en rodó. En Max va insistir tant que al final es va deixar fer.

Tot rutllava bé, la tensió, la respiració, el cor.

—Té una salut perfecta, el seu amic francès —va concloure el metge.

Després es va permetre:

—I té un cor d’home jove.

Es va interrompre de sobte, es va posar vermell i va mirar Don Ottavio per excusar-se.

—Sí, el meu cor té febleses, de tant en tant, gemega una mica com un gos dolent —va dir Don Ottavio—. Bé, ja estàs tranquil pel petit. Ara ja dorm.

En Max dormia en un llitet al fons de la sala.

—Demà, si vols, podem traslladar el seu llit aquí. Reposa, ja parlarem més tard.

A punta de dia el senyor Ruche es va despertar. No ho tenia per costum. Per la finestra del balcó, que havia quedat oberta, va admirar la sortida del sol sobre la mar Jònica.

Una cambrera que havia entrat discretament el va ajudar a arreglar-se. En Max dormia, en la mateixa posició que la vigília.

—Don Ottavio l’espera per esmorzar.

La noia el va conduir cap a un salonet. Don Ottavio llegia els diaris. En sentir-los arribar es va treure precipitadament les ulleres. Una coqueteria de vell. Va acollir el senyor Ruche amb consideracions, visiblement content de veure’l refet:

—Ah, ja estàs més bé! Ens havies espantat. —Es va girar cap a la finestra—: Farà calor. Però ja ho veuràs, aquí no se sent. Instal·la’t.

El senyor Ruche va sentir que baixava la resistència. Va atacar:

—¿Per què has segrestat el noi? ¿I el lloro? ¿Per què has exigit que vingués jo? ¿Què ens vols, al capdavall?

Don Ottavio el va calmar amb un gest:

—Respondré totes les preguntes. De moment deixa’m dir-te que l’Elgar es va morir fa quasi un any en l’incendi de la casa que tenia a Manaus, a l’Amazònia.

Don Ottavio observava el senyor Ruche. El senyor Ruche no va parpellejar. Després, com si remenés el passat:

—Em pensava que s’havia mort feia temps. ¿Què hi feia tan lluny? ¿Quina relació té tot això amb les meves preguntes?

—Hauré de remuntar molt de temps enrere. Si ho recordes, ens vam conèixer més o menys un any abans de la guerra. Tenia cap a disset anys, havia arribat a França amb els meus pares feia pocs anys. Som d’un poble de la muntanya, cap a l’Etna —va estirar el dit cap a les muntanyes que tenia al darrere—. Una família de pastors, el pare era paleta. Ja no trobava feina a l’illa per culpa de la crisi. Va decidir emigrar. Tenia germans que vivien a Nova York, al Bronx. Li van dir que anés amb ells, que s’encarregarien de fer-li una situació.

Don Ottavio va fer un senyal a un majordom en lliurea, de complexió atlètica, que va proposar sucs de fruita al senyor Ruche.

—La fruita és de la propietat —va puntualitzar Don Ottavio, que només va prendre un cafè.

El va assaborir a glopets abans de continuar:

—El pare s’hi va negar. ¿Saps per què? No suportava el mar! Va dir que amb un viatge fins a Amèrica es moriria. La travessia fins al continent ja va ser un calvari. A l’estret, el mar sempre és terrible; Caribdis i Escil·la, a tu no cal que et recordi la llegenda dels dos xucladors. Jo em volia quedar a casa. Però aquí, encara ara, no es discuteix la paraula del pare. Vaig seguir la família. ¿Quina edat tenia? Com el teu nano. Onze o dotze anys.

El senyor Ruche va fer que sí.

—I vam arribar a França. El pare va trobar feina a les mines, al nord. Jo vaig fer feinetes cap aquí i cap allà. Després vaig pujar a París, vaig fer substitucions als cafès i em vaig trobar al bar de la Sorbona. Allà us vaig conèixer a tots dos, l’Elgar i tu. Éreu les vedets, «l’Ésser i el No-Res», ¿te’n recordes? Quina enveja em fèieu! I aleshores ens vam fer amics. Al vespre em portàveu a les vostres gresques al Barri Llatí. Amb vosaltres vaig conèixer les primeres noies. Estudiants boniques. Ah, les parisenques! A la tarda, durant les hores de poca feina, l’Elgar es quedava sol, treballant o rumiant. Pràcticament no hi havia ningú més a la sala. Entre dos clients, jo anava a la seva taula i ell m’explicava matemàtiques. No hi entenia gran cosa, però l’escoltava. Era un veritable crack.

»Aleshores va venir la guerra. Vosaltres vau marxar de seguida. Una vegada l’Elgar em va enviar una carteta, em va dir que havia patit un accident a la cama i que no tenia notícies teves. Jo estava segur que t’havies fet matar.

»El meu pare tenia una malaltia dolenta de la mina que ataca els pulmons. Es va agreujar de cop. Volia tornar a casa. No vam tenir temps de portar-lo a l’illa. Almenys no va haver de tornar a passar l’estret —va dir forçant-se a riure.

»Però jo vaig tornar. Amb la mare i els meus germans. A París hi havia alemanys pertot arreu, em feia fàstic. Aquí de seguida vaig fer la resistència. 1 van arribar els americans. I després els meus oncles del Bronx em van començar a enviar “mercaderia”. Vaig fer contraban de cigarrets. Vaig guanyar diners. Cada vegada en guanyava més.

»I em vaig convertir en Don Ottavio. Em vaig instal·lar en aquest castell d’aristòcrates. M’ho podia pagar tot i m’ho vaig pagar tot. Les propietats més boniques, els cavalls més bons, els cotxes més macos, Ferrari!, les dones més guapes… Tot es compra, ja ho saps.

Que lluny del senyor Ruche!

I Don Ottavio li va explicar en quines circumstàncies havia tornat a trobar en Grosrouvre. Fent «negocis» una mica per tot el món, havia anat fins a Manaus per trobar «corresponsals». Un vespre, en un cafè del centre de la ciutat, va topar amb en Grosrouvre.

—Ell també feia negocis. No pas de les mateixes dimensions, però s’estava fent ric. Vam treballar una mica junts. Un comerç una mica especial. Tu en diries tràfic.

I sobtadament:

—Goldbach, ¿saps què significa?

Va agafar el senyor Ruche per sorpresa. Va dubtar, es va torbar. Després es va refer:

—¿És alemany? ¿Què vol dir aquesta pregunta?

El senyor Ruche es va prometre que havia d’estar en guàrdia. No sabia si Don Ottavio li havia volgut parar una trampa.

—Sí, ¿però què vol dir? —va insistir Don Ottavio.

—¿Goldbach? Goldbach!, doncs… riu d’or.

—El riu d’or! A l’Amazònia, hi ha molts rius d’or. L’Elgar els coneixia de sobres; va ser un dels grans traficants de l’època.

Don Ottavio va explicar que havia tornat sovint a Manaus. Un mica pels bisness, que en deia ell, i molt per veure en Grosrouvre.

—S’havia tornat a posar a les matemàtiques. Em deia: «Ho necessito, ho necessito físicament». Hi ha gent que pren drogues, ell tenia les matemàtiques. No li va anar malament.

—No li va anar malament! —es va escandalitzar el senyor Ruche.

—Sí, escolta, es va morir a vuitanta-quatre anys!

—Tenim la mateixa edat —va rondinar el senyor Ruche, irritat.

—Li vaig proposar que es vingués a instal·lar aquí, al castell. Hauria estat còmode, hauria pogut traslladar totes les seves coses, especialment els llibres. El clima d’allà no és bo, hi ha una humitat terrible. S’hi va negar.

»I després va canviar. Va començar a treballar com un boig. S’asseia a taula després de sopar i no se n’apartava fins a la matinada. Deia que només treballava bé de nits.

»Ell que era tan sòlid, ¿recordes quin pit de bou? Es va començar a aprimar. Vaig pensar que tenia problemes greus i li feia preguntes. No em volia dir res. Estava obsessionat amb la feina i cada cop estava més exaltat. Aquell mutisme i els aires misteriosos que prenia em van acabar excitant la curiositat.

Don Ottavio va explicar de quina manera, una nit, després d’haver fet beure Grosrouvre abundantment, aquest li va revelar que acabava de resoldre dos problemes cèlebres que des de feia segles ningú no havia pogut resoldre. Unes conjectures. Quan em va dir que la segona era d’un tal Goldbach, em vaig posar a riure. Li vaig preguntar si l’havia triat expressament. Em va mirar amb els ulls esbatanats. Abans que jo li digués no s’havia adonat de la relació. Riu d’or! Ah, els intel·lectuals!

I en Grosrouvre havia decidit conservar en secret les demostracions.

—Oh, no va necessitar explicar-me gaire per quines raons. L’entenia molt bé —va afegir Don Ottavio.

Li va brillar la mirada:

—¿Vols saber per què l’entenia tan bé?

Don Ottavio es va posar dret, va fer un senyal al majordom perquè els deixés. Abstret en els seus pensaments, va anar cap a la paret lateral de la sala, on hi havia penjat un mirall oval d’una puresa inquietant. El senyor Ruche li va veure posar les mans a banda i banda del marc, com si el volgués posar recte. Un gest familiar de l’amo de la casa, va pensar el senyor Ruche, impacient per saber per què Don Ottavio entenia tan bé que en Grosrouvre volgués el secret, mentre que ell, tot i les explicacions que en Grosrouvre li havia donat a la carta, encara no ho podia entendre.

Va semblar que la paret es movia. Com a les pel·lícules, un plafó, invisible fins aleshores, es va obrir sense fer soroll. Una porta secreta! Donava a un espai que, des d’on era, el senyor Ruche no podia identificar. Don Ottavio es va girar. Amb un gest imperial, va convidar el senyor Ruche a entrar. La porta era estreta però la cadira va passar sense problema. Així que va ser a dins, Don Ottavio va accionar un mirall idèntic al del saló. La porta es va tornar a tancar. A dins era fosc, l’única font de llum natural era una obertura practicada al centre del sostre, que donava a un conducte de llum. Don Ottavio va moure un commutador. El lloc semblava una capella.

D’un joc de llums dissimulats a la paret van néixer nius d’il·luminació. Al senyor Ruche se li va escapar un crit. Situat al mig de la peça, feia pivotar la cadira, nerviós, per poder abastar amb una mirada contínua tot el que acabava de descobrir. Deu quadres de grans pintors penjats de les parets de pedra nua.

—Únicament quadres robats! —va anunciar Don Ottavio.

El senyor Ruche es va girar. Don Ottavio, radiant, l’observava. Recalcat al bastó semblava plantat a terra. Impassible.

—Són dels quadres més buscats per totes les policies del món! Ofereixen quantitats increïbles per recuperar-los. Vaig gastar quantitats increïbles per procurar-me’ls.

I, col·locant-se al costat de cadascun, en va dir els títols:

—Vista de Delft, de Jongkind. Carta d’amor, de Vermeer. La fugida d’Egipte, de Rembrandt. El Duc de Wellington, de Goya. Aquest díptic és de l’escola de Giotto. Retrat del seu pare, de Rodin. L’estaca o l’embarcador, de Braque, i aquests dos Picassos, Guitarra i fruitera, El nen i la nina.

»I aquest és el meu preferit, per força, és l’últim de casa. El flautista, de Vermeer. Me l’acaben de portar de Tokyo.

Es va posar les ulleres i va semblar que l’estudiava.

Un veritable museu! Qui es podria imaginar que darrere aquella paret s’amagaven tantes meravelles!

—El Vermeer no ha estat fàcil d’obtenir. El millor és fer l’encàrrec. T’agrada molt un quadre, l’encarregues als especialistes. Triguen el temps que calgui però te l’acaben portant. Ets l’amo de la col·lecció! Te la fas quadre per quadre.

—Si ets tan ric, ¿per què no els has comprat, senzillament? —va exclamar el senyor Ruche, exasperat.

Don Ottavio va acollir la pregunta amb una riallada insuportable. Es va acostar a la Carta d’amor, mirant-la tendrament:

—¿Comprar-los? ¿Com si fossin un Ferrari o un rentaplats? —Va fer una ganyota de menyspreu—. Això és un comentari de botiguer! En primer lloc, la majoria d’aquests quadres no estaven en venda. Són part del patrimoni universal, segons en diuen. Però la raó no és aquesta. —Es va interrompre i va endreçar les ulleres—. ¿No portes ulleres, tu?

—Mai —va respondre amb orgull el senyor Ruche.

—¿Per què no els vaig comprar? Sí, en el fons hauria estat més senzill —va dir burlant-se obertament del senyor Ruche—. Posseir la peça única que ningú més no posseeix i que tothom enveja certament és una satisfacció, però una satisfacció fàcil. Un plaer de burgès, una excitació de l’hora del pati: tenir el sac de boles de vidre que l’altre no té. A mi em calia un plaer d’una altra mena, un plaer de doble tall, en podria dir. Volia, i encara vull, ser l’únic que posseeix la peça única i l’únic que sé que la posseeixo. Es justament el que vaig sentir la primera vegada que vaig comprar un quadre d’un gran pintor que acabava de ser robat al Rijksmuseum.

»Segur que t’has preguntat per què hi ha quadres cèlebres, aparentment invendibles, perquè immediatament cridarien l’atenció, que de totes maneres es roben dels museus. ¿Què en poden fer els lladres? ¿Vendre’ls? ¿A qui? Als col·leccionistes. ¿Que què en faran? Ja t’ho diré: els penjaran de la paret d’una sala secreta, com aquesta, i els admiraran clandestinament i en solitari!

»¿Què té en comú aquesta alegria, em podries dir, tu que ets filòsof, amb la d’un ricàs que compra, a la vista i davant de tothom, una tela en una venda pública i que se’n va amb el quadre, com una mestressa de casa amb la bugada sota el braç? I que se’l penja ben a la vista al seu pis o al seu castell, per tal que els convidats el vinguin a admirar com en un museu privat per a gent de la jet. I que el segueixen com un gosset i li diuen a cau d’orella els fragments de comentaris que s’han après de memòria d’un llibre d’art i que abaixa els ulls com una verge siciliana quan un visitant es gira i li dirigeix una mirada d’admiració molt més sincera que la que un instant abans ha dirigit a la tela del pintor, que ja ha oblidat. Bah!

»La possessió íntima que dic jo és com… fer l’amor en secret amb la dona més bonica del poble que l’endemà trobaràs al carrer major, entre la gentada, a la sortida de missa, i que saludaràs respectuosament com una forastera.

Sorprès per aquesta sortida, el senyor Ruche va trigar un moment a recuperar la presència d’esperit. Només va trobar això per dir:

—Ens allunyem del tema! Jo t’havia fet unes preguntes i tu encara no m’has contestat. ¿Què hi pintem en tot això, t’ho torno a preguntar?

—No ens allunyem.

I Don Ottavio es va posar a explicar de quina manera, en saber l’existència de les demostracions i la voluntat d’en Grosrouvre de mantenir-les secretes, immediatament les va voler posseir per les mateixes raons que li havien fet apoderar-se dels quadres que tenien penjats al davant.

El senyor Ruche va explotar:

—¿Perquè et penses que es pot posseir una demostració matemàtica com es posseeix un Rembrandt? —L’exclamació contenia tanta sorpresa com condescendència—. Aquestes pintures que tens en secret, ¿quina seguretat tens que són els originals i que no t’han encolomat un pastitxo?

Don Ottavio es va posar tens. I amb un to glacial va fer:

—El qui m’ho hagués fet ja no seria aquí per vanar-se’n.

—La qüestió no és aquesta. El flautista, aquell d’allà al marc, bé l’has hagut de fer analitzar per estar segur que era de Vermeer. Per molt coneixedor que siguis, no ho has pogut fer tot sol; has hagut de recórrer a algun pèrit que, després d’analitzar-lo, t’ha pogut garantir que no era cap «fals». Aquest pèrit que t’ha garantit l’autenticitat de la pintura no te n’ha pas desposseït pel simple fet d’haver-lo examinat i d’haver-lo reconegut com a original.

Cada cop més intrigat per l’argument del senyor Ruche, Don Ottavio l’escoltava atentament:

—Tot això és cert.

El senyor Ruche havia capgirat la relació de forces. Ara era Don Ottavio qui li preguntava:

—¿Però on vols arribar?

—Simplement aquí. Si algun dia obtens les demostracions de l’Elgar, ¿qui et garantirà que són correctes i que no s’acaben amb un deliri farcit d’errors?

—No pot ser que diguis això. Les demostracions de l’Elgar, un deliri farcit d’errors!

—Retiro «deliri». Tant li fa. Centenars de matemàtics abans que ell, m’has dit, i dels més grans, ho van provar i hi van deixar les banyes. Segur que n’hi va haver molts que es pensaven que havien demostrat aquestes conjectures i que es van equivocar. ¿Per què l’Elgar no? Només un matemàtic, i a més un matemàtic molt bo, et podria garantir que són correctes. Llevat que… llevat que… així que les hagi vist, les posseirà tant com tu. Més que tu, en realitat. Perquè ell les entendrà. I les podrà publicar quan vulgui. La persona que ha pogut reconèixer l’exactitud d’una demostració la sap!

Don Ottavio bullia:

—A Sicília hi ha una expressió que aquí s’aplica més sovint que en altres llocs: les tombes no parlen.

El senyor Ruche va saltar, horroritzat:

—¿Què vols dir?

—Feia broma. Només era perquè sabessis que sempre hi ha solucions per a tots els problemes.

El senyor Ruche va tornar a pensar en els tres problemes de l’antiguitat. Estava trasbalsat. No es tractava d’un exercici escolar, d’un intercanvi d’arguments ni d’una batalla oratòria, sinó d’una cosa molt més greu. Potser hi havia vides humanes en joc. Havia de recuperar l’avantatge a qualsevol preu. Havia de convèncer Don Ottavio que la caça a les demostracions estava destinada al fracàs en tots els casos.

—Feies broma —va tornar a atacar el senyor Ruche—. Més val així. Tot el que has posseït fins ara, era… com ho podria dir, sí, tenia un suport material, les propietats, els cotxes, els cavalls, les pintures, fins i tot les dones, tenien un cos.

—Home, sort d’això! Continues essent igual d’estrany.

—Però amb les matemàtiques has empassegat amb una pedra. Es la força de les idees. No tenen suport! Un amic parlava de la increïble lleugeresa de les idees. Aquestes demostracions, no les podràs posseir mai. Deixa-ho córrer, Tavio.

—Parles com un enterramorts. ¿Has vingut per enfonsar-me la moral o què?

—Potser has oblidat que no he vingut de grat. Sí, et trobes davant d’una veritable paradoxa. Tens una pedra a la mà i no saps si és vidre o diamant. Per saber-ho has de convocar un mag. Així que el mag vegi el que tens a la mà, si és una pedra, et dirà: «Es una pedra». Si és un diamant, als teus ulls el diamant es transforma en pedra!

—Se t’ha escapat un detall, senyor filòsof: estic convençut que les demostracions de l’Elgar són correctes. Amb això en tinc prou. O sigui que no hauré de fer assassinar cap bon matemàtic per estar segur de res de res, pots sospirar tranquil. —Després va canviar de to—: Parlem i parlem, però encara no les tinc aquestes refotudes demostracions!

S’havia quedat dret, recalcat al bastó, tota l’estona que havia durat la conversa. Semblava cansat. El dia començava.

Tallant brutalment la conversa, es va dirigir cap al mirall, va aplicar les mans al marc, el plafó es va arraconar, la porta secreta es va obrir. En Ruche va sortir de la sala. Don Ottavio va apagar els llums, també va sortir i va accionar el mecanisme. La paret es va tancar com la tapadora d’un sarcòfag sobre els seus tresors immensos.

La taula de l’esmorzar havia estat desparada. Les cortines de la finestra estaven tirades. Don Ottavio va proposar al senyor Ruche d’anar a fer una volta pel parc abans que fes massa calor. El senyor Ruche estava sota el xoc del que acabava de descobrir.

—¿I no tens por que avisi la policia?

—No. Abans que la bòfia arribés i aconseguís entrar a la capella, les teles haurien desaparegut. I saps què fem aquí amb… vosaltres en dieu «xerraires».

I va afegir:

—Sobretot si és un amic.

Entre els arbres encara feia fresca. El senyor Ruche va alçar el cap, el fullatge era tan dens que el sol no aconseguia travessar-lo. Don Ottavio li va seguir la mirada i aleshores, de cop i volta:

—Em vaig dir: no pot ser que l’Elgar no hagi deixat cap rastre de les demostracions. No m’ho podia imaginar. Havia treballat com ningú durant anys i deixava que els resultats es perdessin! Aleshores em vaig preguntar quins podrien ser aquests rastres; més exactament, de quina mena podien ser. ¿Text escrit, disquet, cinta magnètica, vídeo, microfilm? Fins i tot vaig pensar que potser els havia gravat a la pedra! I em vaig preguntar on devia haver pogut amagar aquests rastres.

»Per la mateixa raó que deies tu, veus, anem a parar allà mateix, em vaig dir que qualsevol suport material comportava en ell mateix el risc de ser descobert i per tant de lliurar el secret al qui el trobés.

Es va aturar.

—Mira’l, no sembla que li falti gana.

Per l’avinguda, el senyor Ruche va veure una glorieta coberta de verdor. En Max estava assegut davant de l’esmorzar.

—Es viu, aquest noi, un veritable rebel. I la teva dona, ¿com es diu?

—No tinc dona.

—¿Ets vidu?

—No em vaig casar.

—Jo tampoc. Que curiós. Cap dels tres no es va casar. Ni l’Elgar, ni tu, ni jo. Això, aquí a Sicília, no es fa; s’ha de deixar descendència, pel nom. Però jo, què vols que et digui, se me’n fot. ¿Aleshores qui és, si no és el teu nét?

—És com si ho fos.

—¿I per a les orelles? ¿Heu fet alguna cosa?

—La seva mare ho va provar, però era massa tard. Quan el va adoptar ja era sord.

—M’han parlat de bessons. ¿També són adoptats? ¿On són ara?

—¿És un interrogatori o què? Només parlaré en presència d’un advocat!

El senyor Ruche va somriure. Era la primera frase que el No-futur havia pronunciat quan en Max l’havia dut dels encants.

Va deixar Don Ottavio i va anar fins a la glorieta. En Max no l’havia sentit venir. No es va girar fins a l’últim moment.

El senyor Ruche es va afanyar a preguntar-li si ja havia parlat a algú de la BDS i de les cartes d’en Grosrouvre. En Max no n’havia dit res. El senyor Ruche li va demanar que no en parlés.

—L’hi prometo. Ja he parlat massa. Per culpa meva vostè és aquí. Ell només sabia un nom, Liard. Es pensava que vostè també es deia Liard, com la Perrette. Quan vaig arribar i vaig veure Don Ottavio, estava tan furiós que li vaig dir: «Quan el senyor Ruche sàpiga que m’ha segrestat, ja veurà què li passarà!». Així que va sentir el seu nom va saltar i em va preguntar: «¿Quina edat té aquest senyor Ruche?». «La mateixa que vostè», li vaig dir. Aleshores es va aturar com si l’haguessin estabornit. I va dir: «¿Pierre Ruche?». Vaig dir: «Sí, Pierre!». Va rumiar i va dir: «Doncs bé, el farem venir, aquest senyor Pierre Ruche!». Aleshores vaig entendre que havia fet un disbarat.

—En absolut, Max. Al contrari. Ja ho veuràs, tot sortirà bé.

—No em va dir que el coneixia, aquest caragirat. Estava penjat als núvols. Al cap d’un moment em va preguntar: «¿Aquest senyor Ruche teu t’ha parlat d’un senyor Grosrouvre?». Aleshores jo vaig dir: «¿Gros què? Quin nom més ridícul». 1 Don Ottavio va marxar.

—Bravo, Max! —El senyor Ruche li va fregar el cap—. Sobretot ni una paraula de les cartes de Manaus ni de la biblioteca! A part si et forcen.

—Seré tan mut com sord.

—No! —El senyor Ruche havia cridat. Immediatament va abaixar el to i va murmurar per pronunciar bé aquestes paraules—: Si et forcen, parla de seguida, em sents, Max. De seguida!

El crit del senyor Ruche havia cridat l’atenció de Don Ottavio. Va anar cap a la glorieta.

—Ja n’hi ha prou de secrets! ¿Sabeu que aquí hi ha micros pertot arreu?

El senyor Ruche va sentir que el cor li bategava amb força.

—I a més, el destorbes per esmorzar. A la seva edat s’ha de menjar bé al matí, com els anglesos. «Brikfast».

—¿Què, Pierre Ruche, continuem la passejada?

Es van allunyar.

—T’estava dient que qualsevol suport material al qual l’Elgar hagués confiat les demostracions comportava el risc de ser descobert i per tant de lliurar el secret a la persona que hi posés la mà a sobre. Llevat que, per no córrer aquest risc, l’Elgar les hagués confiat oralment a algú.

Quan va pronunciar «oralment», en Ruche va sentir una esgarrifança. Però Don Ottavio, pendent de l’explicació, no se’n va adonar. Va continuar, tornant a viure cada etapa del camí que l’havia dut a la solució:

—Però la persona a qui les hagués confiat les podia fer públiques immediatament. Es justament el que deies tu del pèrit. ¿Doncs què?… No podia ser ni un suport material ni un home! Una cinta magnètica que no sigui un objecte! Una memòria que no tingui suport material!

El senyor Ruche el seguia frase a frase. ¿On volia anar a parar? Don Ottavio, orgullós del raonament, va repetir:

—¿Una memòria que no tingui suport material? Un lloro!

Exultava.

—Vols dir que… Déu meu senyor, seria el lloro el…

—¿El què?

Havia estat a punt de dir «el fidel company».

—Sí, Pierre Ruche. El lloro. Exactament aquest!

Impossible! El senyor Ruche no podia creure el que sentia. Don Ottavio no feia pas cara de broma. En una fracció de segon, el senyor Ruche va pensar en els nois, en la Perrette. Durant mesos tots cinc havien tingut la solució sota els ulls! Vet aquí almenys un dels tres problemes del carrer Ravignan resolt. ¿Però realment estava resolt? ¿El Nofutur era realment el fidel company que deia en Grosrouvre?

D’animals, aquí, n’he adoptat dotzenes. No exagero si et dic que hi he mantingut llargues converses. Llargues converses! En Grosrouvre ho havia escrit a la carta! «M’ho havia dit tot. I jo no vaig sentir res! Aenigmata et sumbul… Sóc jo el sord, en canvi en Max de seguida s’havia fixat en la frase».

El senyor Ruche va examinar Don Ottavio de reüll. La gravetat de la seva expressió advocava a favor de creure el que acabava de dir. Don Ottavio va sorprendre la mirada i el va examinar:

—¿Què tens? Sembles torbat.

—¿Semblo torbat? Que potser no hauria de semblar torbat! M’expliques en el to més seriós del món que el nostre amic Elgar va confiar els seus secrets més preciosos, que no eren una cosa de no-res, unes demostracions matemàtiques, unes demostracions que els matemàtics de tot el món s’esgarraparien, que els va confiar a un lloro! ¿I no hauria de semblar torbat? Potser t’hauria de dir el mateix que a les pel·lícules: «Elemental, estimat Don Ottavson!». Tu has tingut molt de temps per fer-te a la idea. Jo l’acabo de descobrir ara mateix.

El senyor Ruche agitava nerviosament les mans, agafades a les rodes de la cadira:

—Ara entenc l’aferrissament que tenies per recuperar el lloro.

En dir això, el senyor Ruche va haver d’admetre que era una raó suplementària per creure el que afirmava Don Ottavio. Hi havia d’haver una raó seriosa perquè un home com ell desplegués tants esforços per recuperar un lloro.

—Com més vell em faig, menys pacient sóc, i no permeto que se’m negui gaire temps allò que he decidit d’obtenir.

En Ruche va fer un bot; Don Ottavio acabava de dir la mateixa frase que en Grosrouvre havia fet servir per descriure’l.

La incredulitat va tornar a guanyar:

—Però ¿què et fa creure una cosa tan inversemblant?

Se’l veia tan sorprès, que Don Ottavio es va posar a riure:

—¿Inversemblant? Ho dius perquè no vas veure el teu amic Elgar amb la seva Mamaguèna!

—¿Amb què?

—La Mamaguèna! Era el nom que tenia abans que vosaltres no el bategéssiu… Nofutur, ¿és això?

—¿És una femella?

—I tant, no prou satisfet de confiar les demostracions a un lloro, l’Elgar les va confiar a un lloro femella!

—El progrés no es pot aturar —va deixar anar el senyor Ruche.

I Don Ottavio va descriure al senyor Ruche les relacions que en Grosrouvre havia establert amb el lloro.

—La tenia amb ell des que havia arribat a Manaus; aleshores amb prou feines tenia alguna setmana. Ja no es van separar mai més. Mig segle! Haurien pogut celebrar les noces d’argent. Anés on anés, sempre se l’enduia; durant les rondes cap a dins de la selva i pel riu quan buscava or i diamants. I després, quan va fer tràfic. Li parlava durant hores senceres com si fos una vella amiga. Els hauries hagut de veure! És una amazones de front blau, un dels millors parladors. Quan treballava a la biblioteca fins a la matinada, ella s’estava allà al costat sense dir res. Em sembla que era el que en Grosrouvre s’estimava més —va concloure Don Ottavio—. Amb les demostracions, és clar. I la biblioteca.

—I nosaltres que ens pensàvem que l’havien raptat uns traficants d’animals —se li va escapar al senyor Ruche.

—Don Ottavio, traficant d’animals! Faré riure els meus amics, quan els ho expliqui. Amb aquests invents m’enfonses la reputació. Tranquil, no estàveu gaire lluny, efectivament hi va haver traficants d’animals que s’hi van interessar seriosament.

Van trucar a la porta. El TBVA va entrar, va dir alguna cosa a l’orella de Don Ottavio.

—Perdona’m. Torno de seguida.

La interrupció arribava al moment oportú. Al senyor Ruche li costava refer-se després del que li acabava de revelar Don Ottavio. El seu primer pensament va ser per a la Léa, estaria satisfeta: el primer lloro matemàtic era una femella! Mamaguèna venjava Hipàtia.

Don Ottavio va tornar, el senyor Ruche l’esperava:

—Ara estàs satisfet, doncs, Don Ottavio! —Va insistir en el nom—. Ja el tens, el lloro! El tens al gabial. ¿Què més necessites? No veig què ens pots voler. Queda’t les demostracions, amaga-te-les a la caixa forta i deixa’ns en pau! Deixa estar el nano i deixa’ns tornar a casa.

—Et quedaràs aquí tant de temps com vulgui! —va dir Don Ottavio en un to glacial.

—A mi no em parlis així! —va cridar el senyor Ruche—. No sóc un dels teus criats.

Sorprès per la violència del senyor Ruche, Don Ottavio va estrènyer les dents. Els ulls li van brillar amb un esclat terrible. Es va calmar de cop. No podria atrapar mai els vuit anys de menys que els separaven des que eren joves. Per tota l’eternitat, en Ruche seria el gran i ell, Tavio, malgrat tot el poder que tenia, no hi podia fer res. El podia obligar, retenir-lo per força, però no parlar-li en aquell to. Ho va entendre. Amb veu més suau li va confiar:

—El lloro no ha parlat.

—¿El Nofutur no ha parlat?

—Ni mitja paraula!

—És el lloro més xerraire que conec! És veritat que té un cert caràcter —va dir el senyor Ruche sense poder amagar un sentiment d’orgull—. ¿No vol parlar?

—No POT! —Don Ottavio havia cridat—. És amnèsic, em sents, AMNÈSIC!

¿Es pot morir de riure? El senyor Ruche va estar a punt de caure de la cadira. Va trobar que, sota aquella pinta tan ferotge, Don Ottavio al capdavall era força divertit. Sobretot quan va afegir:

—I ara em trobo com un cretí, jo, Don Ottavio! Com un lamentable atracador de no res davant d’un cofre ple de dòlars i que s’adona que no té ni clau, ni codi, ni instruments per trencar-lo. A l’hora que és, les demostracions encara son dins del crani d’aquest maleït lloro. I si he fet venir el teu nano és perquè és l’únic que em pot ajudar a treure-les d’allà.

De sobte els ulls li van brillar:

—¿Sabies que a la natura els lloros no imiten ni els sorolls que senten ni el cant dels altres ocells? ¿I que els que viuen en captivitat amb més lloros no aconsegueixen parlar? Com si amb la companyia dels seus congèneres en tinguessin prou per no avorrir-se.

Es va aturar, semblava que rumiés:

—¿Per què només parlen quan viuen en captivitat i en contacte amb humans?

—Segurament perquè els confiïn demostracions matemàtiques —va respondre el senyor Ruche com si fos evident.

Un volador com aquell era excepcional. De tan grans i tan alts només se’n podien trobar en els parcs d’aclimatació, i encara!

En Max era a baix, a fora. El Nofutur, a dalt, a dins. En Max parlava. El Nofutur no responia. Feia el bot! Retirat en un aïllament esplèndid, no acceptava la condició de presoner. A la seva edat, trobar-se darrere els barrots! Volador és una paraula tramposa, enganyaburros. Que en aquest s’hi pogués fer entrar una girafa o un hipopòtam, de tan gran que era, i el fet que no hi hagués cap merda a terra no canviava les coses! Per a un lloro, no hi ha presons de quatre estrelles.

Sempre havia estat un ocell solitari i ara resulta que es trobava empresonat en una cel·la col·lectiva, barrejat amb altres volàtils que xiulaven, feliços amb el destí que havien trobat. «Però qui m’ha ficat amb ocells com aquests!». La manera com semblava que acceptaven la seva condició el fastiguejava. «Tenia raó de revoltar-se! I en Max aquí baix predicant-me paciència i demanant-me que interrompi la vaga de fam. Es fàcil, ell és lliure. Mira, ara ve el senyor Ruche!».

El senyor Ruche va arribar panteixant fins on era en Max i li va explicar tot el que ara sabia. En Max tenia la vista clavada als llavis del senyor Ruche amb molta atenció, no es volia deixar perdre cap paraula.

Quan el senyor Ruche va haver acabat, en Max es va girar cap al gabial i va cridar el lloro. El Nofutur, que no havia volgut sentir res des que l’havien empresonat allà, va baixar de les seves altures i va voleiar fins a en Max. El noi va passar la mà entre els barrots i li va acariciar suaument la cicatriu del front. El Nofutur es deixava fer.

Una mena de jardiner, que des de feia uns quants minuts observava l’escena, es va acostar amb unes tisores de podar a la mà. El senyor Ruche es va preguntar com podia arribar a agafar cap flor per la tija amb unes manasses com aquelles.

En Max es va posar a bramar:

—Chiuso, chiuso!

El jardiner-carceller es va allunyar.

Tot d’una el Nofutur es va posar a vociferar i a batre les ales amb ferocitat. En Max no entenia res, feia un instant estava abatut.

El Nofutur s’havia aferrat als barrots, amb el bec amenaçador dirigit cap a l’exterior. A pocs metres del gabial, passava el TBVB. Mirava cap al Nofutur amb tant d’odi com de por. La vena que li embolicava elidit petit brillava blanca sota el sol abrusador.

El senyor Ruche va pensar que, tot i la vaga de fam que el Nofutur havia iniciat des que havia sortit de París, encara no tenia les ales a la tomba.

El Nofutur es va calmar. Estava esgotat. En Max va parlar en veu baixa al senyor Ruche:

—No ha menjat res des de París. Si no fem res, es morirà, n’estic segur. Vol que li digui, senyor Ruche, se me’n fot de tota aquesta història. L’únic que m’importa és el Nofutur. En sóc responsable. De manera que l’aviso, penso… col·laborar. Si el Nofutur pot donar les demostracions en aquest sonat de Don Ottavio, que els hi doni! Faré tot el que pugui.

El senyor Ruche va preferir no parlar de la Mamaguèna. Cada cosa al seu temps.