1

En el meu somni, jo allargava el braç a través del vidre de l’aparador d’una botiga d’empenyorament. Era la del carrer North Clark, a la part oest del carrer, mig bloc al nord de l’avinguda Grand. Allargava un braç a través del vidre per tocar un trombó platejat. Els altres objectes de l’aparador estaven desdibuixats i borrosos.

El so de la cançó em va fer girar en comptes de tocar el trombó platejat. Era la veu de la Gardie.

Anava cantant i saltant a corda per la vorera. Com acostumava a fer abans de començar l’escola superior l’any passat, abans de tornar-se boja pels nois i començar a portar els llavis pintats i pólvores per tota la cara. Encara no tenia quinze anys, era tres anys i mig més jove que jo. Anava maquillada en aquest somni, tant com sempre, però alhora saltava a corda i cantava com una criatura. «A una, a dues i a tres; a quatre, a cinc i a sis…».

Però entremig del somni m’estava despertant. És un estat ambigu, aquest, mig adormit mig despert. El soroll de l’ascensor retrunyint al costat forma part gairebé del somni, i hi ha algú que camina a fora el replà, i —quan ja no se sent l’ascensor— hi ha el tic-tac del despertador a terra al costat del llit i el petit clic addicional que fa quan l’alarma està a punt d’engegar-se.

El vaig parar i em vaig tornar a cargolar pel llit, però vaig mantenir els ulls oberts per no tornar-me a adormir. El somni es va anar esvaint. Vaig rumiar que desitjava tenir un trombó i que per això ho havia somniat. Per què havia hagut d’aparèixer la Gardie i despertar-me?

Vaig pensar que m’havia de llevar de seguida. El pare havia estat fora bevent la nit anterior i encara no havia tornat quan em vaig ficar al llit. Seria difícil despertar-lo aquest matí.

Vaig desitjar no haver d’anar a treballar. M’hauria agradat poder agafar el tren cap a Janesville per veure l’oncle Ambrose, amb la fira. No l’havia vist des de feia deu anys, des que jo en tenia vuit. Però hi vaig pensar perquè el pare l’havia esmentat ahir. Li digué a la mare que el seu germà Ambrose era amb la fira de J. C. Hobart, que actuava a Janesville aquesta setmana, que era el lloc més proper a Chicago a què arribarien i que li agradaria agafar-se un dia lliure i anar-hi.

I la mare —que no era realment la meva mare sinó la meva madrastra— posà aquella cara de busca-raons i preguntà:

—Per què vols veure aquell menyspreable fill de mala mare?

I el pare ho va deixar córrer. A la mare no li agradava l’oncle Ambrose; per això no s’havien vist durant deu anys.

Podria anar-hi, vaig pensar, però em crearia problemes si ho feia. Ho veia com el pare: no pagava la pena.

M’havia de llevar. Em vaig aixecar d’una revolada i al bany em vaig esquitxar la cara amb una mica d’aigua per acabar-me de despertar. Sempre era el primer de fer servir el bany i vestir-me, i després despertava el pare i preparava una mica d’esmorzar per a tots dos mentre ell enllestia. Treballàvem junts. El pare era linotipista i m’havia fet entrar d’aprenent al mateix taller, l’Elwood Press.

Era un dia fastigosament calorós, tot i que eren les set del matí. La cortina de la finestra penjava tan immòbil com un tauló. Gairebé era difícil respirar. Ens tornaríem a rostir, vaig pensar mentre m’acabava de vestir.

Vaig anar de puntetes per la sala cap a l’habitació on dormien els pares. La porta de l’habitació de la Gardie era oberta i vaig mirar dins sense voler-ho. Dormia panxa enlaire amb els braços penjant i la seva cara sense maquillar semblava la d’una criatura. Una criatura una mica soca.

Aquest aspecte de la cara no lligava amb la resta de la seva persona. El que vull dir és que, potser perquè la nit havia estat tan calorosa, s’havia tret la camisa del pijama i lluïa els seus bonics, rodons i ferms pits. Potser serien una mica massa grossos quan fos més gran, però ara eren preciosos i ella ho sabia i n’estava orgullosa. Es notava per la seva manera de portar jerseis ajustats perquè se li veiessin.

Està creixent de pressa de debò, vaig pensar; i espero que sigui llesta perquè si no, ens tornarà a casa prenyada un dia d’aquests, encara que no tingui ni quinze anys.

Segurament havia deixat la seva porta completament oberta expressament perquè jo mirés i la veiés d’aquesta manera. De fet, no era realment la meva germana; ni tan sols la meva germanastra. Era filla de la mare. Jo tenia vuit anys i la Gardie era una mocosa de quatre quan el pare es va tornar a casar. La meva mare de veritat era morta.

No, la Gardie no perdria una ocasió de fer-me la guitza. Res no li agradaria més que temptar-me per fer-me perdre el cap i així poder armar un bon escàndol.

Vaig continuar endavant, passant la seva porta oberta i pensant malparida, malparida. No podia pensar o fer res més.

Em vaig parar a la cuina el temps necessari per a encendre el foc i començar a bullir aigua per al cafè, i després vaig tustar suaument a la porta del dormitori dels pares i vaig esperar a veure si sentia el pare moure’s.

No ho va fer i això volia dir que jo havia d’entrar i despertar-lo. Odiava entrar en el seu dormitori, no sé per què. Però vaig tornar a trucar i no va passar res, així és que no em quedà altre remei que obrir la porta.

El pare no hi era.

La mare era al llit sola, adormida, i anava completament vestida, tret de les sabates. Duia el seu millor vestit, el blau violat. Ara estava fet un rebrec; devia estar ben torrada per haver-se adormit amb aquest vestit posat. Era el millor que tenia. El seu cabell estava fet un garbuix també, i com que no s’havia tret el maquillatge estava tot empastifat i hi havia pintura de llavis al coixí. La cambra feia pudor a licor. N’hi havia una ampolla a l’armari, gairebé buida i sense el tap.

Vaig mirar al voltant per assegurar-me que el pare no era allà; i no hi era. Les sabates de la mare eren al racó oposat al llit, força lluny, com si ella les hi hagués llançat des del llit.

El pare no havia tornat a casa.

Vaig tancar la porta encara més silenciosament que quan l’havia oberta. Em vaig estar allà dret un minut rumiant el que havia de fer, i aleshores —com diuen que un nàufrag mira d’agafar-se a una palla— vaig començar a cercar-lo. Potser havia tornat a casa borratxo, em deia a mi mateix, i s’havia adormit en alguna banda, en una cadira o a terra.

Vaig mirar per tot el pis. Sota els llits, als armaris, pertot arreu. M’adonava que era una ximpleria, però continuava mirant, m’havia d’assegurar que no era en cap racó; i no hi era.

L’aigua per al cafè ja bullia, llançant fora el vapor. Vaig apagar el foc, i llavors em vaig haver de parar i pensar. Havia fugit d’estudi amb aquella recerca, per no haver de pensar.

Vaig pensar que podia haver-se quedat amb algú, potser amb un dels impressors. Podia haver passat la nit a casa d’algú perquè estava massa borratxo per a tornar a casa. M’adonava que m’estava enganyant; el pare sabia com aguantar l’alcohol. Mai no havia estat tan borratxo. Però em vaig continuar dient que potser era això el que havia passat. Potser en Bunny Wilson? Anit era la nit lliure d’en Bunny; treballava en el torn de nit. El pare sortia sovint a beure amb en Bunny. Un parell de vegades, en Bunny havia passat la nit a casa; l’havia trobat dormint al sofà al matí.

Havia de telefonar a casa d’en Bunny? Vaig anar cap al telèfon però em vaig aturar. Un cop comencés a telefonar hauria de continuar endavant. Hauria de telefonar als hospitals i a la policia i continuar fins al final.

I si feia servir el telèfon aquí, la mare i la Gardie es podien despertar i llavors…, no sé per què això era tan important, però ho era.

O potser és que simplement volia sortir d’allà. De puntetes, vaig sortir i vaig baixar un tram d’escala, i després vaig baixar corrents la resta, vaig travessar el carrer i em vaig aturar. Tenia por de telefonar. I ja eren gairebé les vuit, és a dir que havia de fer alguna cosa de pressa o fer tard a la feina. Després em vaig adonar que això no tenia cap importància; avui no aniria a treballar de totes maneres. No tenia ni idea del que faria. Em vaig repenjar contra un pal de telèfon i em vaig sentir buit i marejat com si jo no fos allà, si més no en part.

Volia acabar amb allò. Volia saber i enllestir-ho, però no volia anar a la policia a preguntar. O es trucava primer als hospitals?

El problema era que em feia por telefonar a algú. Volia saber i alhora no ho volia.

A l’altra banda del carrer, un cotxe alentia la marxa. Hi havia dos homes, i el que no conduïa es decantava per mirar els números del carrer. Va parar just al davant de casa, i els dos homes van sortir, un per cada costat. Eren policies, ho portaven escrit per tot, encara que no portessin uniformes.

Ja hi som, vaig pensar.

Ara sabré què passa.

Vaig travessar i els vaig seguir a l’interior de l’edifici. No intentava encalçar-los; no volia parlar amb ells. Només volia sentir-los quan comencessin a parlar.

Els vaig seguir per les escales, mig tram d’escala enrera. Al tercer pis, un d’ells es va esperar mentre l’altre mirava els números de les portes.

—Deu ser el pis següent —va dir.

El que era a les escales es girà i em mirà. Vaig haver de continuar pujant. Va dir:

—Ei fill, en quin pis és el número quinze?

—El pròxim —vaig dir—. El quart pis.

Van continuar pujant, i ara em trobava només uns quants esglaons darrera d’ells. D’aquesta manera vam pujar del tercer pis al quart. El que anava just davant meu tenia un cul molt gros i els pantalons li lluïen en aquest punt. Se li arrapaven cada vegada que pujava un esglaó. És curiós, això és l’únic que recordo del seu aspecte, de cap dels dos, deixant de banda que eren homes corpulents i que eren policies. No els vaig veure les cares. Me’ls vaig mirar, però no els vaig veure.

Es van parar al davant del quinze i van trucar. Vaig continuar passant davant d’ells i escales amunt cap al cinquè, l’últim pis. Vaig continuar pujant fins a arribar al final i vaig caminar una mica, després em vaig ajupir i em vaig treure les sabates per tornar a baixar part de les escales, mantenint-me fora de la seva vista contra la paret. Els podia sentir i ells no em podien veure.

Ho sentia tot; sentia com s’arrossegaven les sabatilles de la mare quan venia a obrir; sentia com la porta grinyolava lleugerament en obrir-se; i en el segon de silenci que va seguir, vaig sentir el tic-tac del rellotge de la cuina a través de la porta oberta. Vaig sentir les suaus passes dels peus descalços de la Gardie sortint de la seva habitació cap al revolt de la sala al costat del bany des d’on, sense ser vista, podia sentir qui hi havia a la porta.

—Wallace Hunter —digué un dels policies. La seva veu retrunyia com un tren allunyant-se—. Viu aquí en Wallace Hunter?

Podia sentir com la mare començava a respirar més de pressa; m’imagino que va ser una resposta suficient, i m’imagino també que la seva expressió responia la pregunta següent.

—Vostè és la senyora Hunter? —I va continuar—. Em temo que porto males notícies. Ell és…

—Un accident? Està ferit? O…

—És mort, senyora Hunter. Era mort quan el vam trobar. De fet, pensem que és el seu marit. Voldríem que vingués a identificar-lo, tan aviat com li sigui possible. No hi ha pressa. Podem passar i esperar que se sobreposi i…

—Com? —La veu de la mare no era histèrica. Era plana, sense vida—. Com?

—Bé, nosaltres…

Es va sentir la veu de l’altre policia. La veu que m’havia preguntat en quin pis es trobava el número quinze.

—Un atracament, senyora Hunter —digué—. Assaltat i abandonat en un carreró. Cap a les dues de la matinada, però li havien pres la cartera, per això fins a aquest matí no hem sabut qui… Agafa-la, Hank!

En Hank no devia haver estat prou ràpid. Es va sentir un cop sord. Llavors vaig sentir la veu excitada de la Gardie i els policies entrant al pis. No sé per què però vaig anar cap a la porta, amb les sabates encara a la mà.

Me la van rebotre als nassos.

Vaig tornar a les escales i m’hi vaig asseure. Em vaig posar les sabates, i després simplement vaig continuar assegut. Al cap d’una estona, algú va començar a baixar les escales des del pis de dalt. Era el senyor Fink, el tapisser, que vivia just al pis de sobre. Em vaig arrambar a la paret per deixar-li més lloc per passar.

Al final del replà es va aturar, i amb una mà a la barana em va fitar. No me’l vaig mirar; li mirava la mà. Era una mà grassa, amb les ungles brutes.

—Passa alguna cosa, Ed? —digué.

—No —vaig respondre.

Va treure la mà de la barana i la hi va tornar a posar.

—Per què estàs aquí assegut, doncs? Has perdut la feina o alguna cosa així?

—No —vaig dir—. No passa res.

—I què més! No estaries aquí assegut. El teu pare s’ha emborratxat i t’ha fet fora o…

—Deixi’m en pau —vaig dir—. Deixi-ho córrer. Deixi’m en pau.

—D’acord, si t’has d’empipar per això. Només intentava ser amable. Podries ser un bon xicot, Ed. Hauries de deixar aquest dropo borratxo que tens per pare…

Em vaig aixecar i vaig baixar les escales cap a ell. Em penso que volia matar-lo; no ho sé. Em va veure la cara i la seva expressió canvià. Mai no havia vist un paio esfereir-se tan ràpidament. Es girà i baixà a tota velocitat. Em vaig esperar fins que el vaig sentir a l’altre replà.

Aleshores em vaig asseure una altra vegada i vaig posar el cap entre les mans.

Al cap d’una estona vaig sentir com s’obria la porta del pis. No em vaig moure ni vaig mirar a través de la barana, però sabia per les veus i les passes que se n’anaven tots quatre.

Quan tots els sorolls s’havien allunyat, vaig obrir amb la meva clau. Vaig tornar a posar aigua al foc. Aquesta vegada vaig posar cafè a la cafetera i ho vaig preparar tot. Llavors vaig mirar distretament per la finestra cap al pati de ciment.

Vaig pensar en el pare desitjant haver-lo conegut millor. Sí, ens aveníem, ens aveníem molt, però m’adonava, ara que ja era massa tard, que poc que el coneixia.

Però em sentia com si estigués mirant-me’l des de lluny, el poc que coneixia d’ell, i em semblava que m’havia errat en moltes coses.

La seva afecció a la beguda, sobretot. M’adonava ara que no tenia importància. No sabia per què ho feia, però hi devia haver un motiu. Potser començava a veure’n la raó, allí mirant per la finestra. A més era un bevedor tranquil i un home tranquil, l’havia vist enfadat molt poques vegades, i sempre havia estat sobri.

Vaig pensar, tu seus en una impremta tot el dia i compons prospectes per a A & P i revistes sobre com asfaltar la superfície dels camins i taules per a l’informe de finances de la junta d’una església, i després tornes a casa per trobar una dona que és una meuca, que s’ha passat tota la tarda bevent i té ganes de discutir, i una fillastra que és una aprenenta de meuca.

I un fill que es pensa que és una mica millor que tu perquè ell és un jove espavilat i presumptuós que es va graduar amb matrícula a l’escola i es pensa que és més savi que tu, i millor.

I tu ets massa honest per a fugir d’un femer com aquest, i aleshores què fas? Surts a prendre unes cerveses, sense intenció d’emborratxar-te, però no ho pots evitar. O potser sí que ho volies, tant li fa.

Vaig recordar que hi havia un retrat del pare al seu dormitori i vaig entrar a mirar-lo. L’havien fet feia deu anys, quan es van casar.

Em vaig quedar contemplant-lo. No el reconeixia. Em semblava un estrany. I ara ell era mort i mai no el podria arribar a conèixer.

Quan eren dos quarts d’onze, i com que la mare i la Gardie encara no havien tornat, vaig sortir. El pis s’havia convertit en un forn en aquella hora, i els carrers, amb el sol que els queia de ple, també semblaven una fregidora. Feia una calor abrusadora.

Vaig caminar cap a l’oest per l’avinguda Grand, per sota el tren elevat.

Vaig passar un drugstore i se’m va acudir que hauria d’entrar i telefonar a l’Elwood Press per dir-los que no hi aniria avui. I que el pare tampoc hi aniria. I després vaig pensar que a la merda; hauria d’haver telefonat a les vuit, a hores d’ara ja devien saber que no hi aniríem.

No sabia què els explicaria quan hi tornés. Però sobretot no tenia ganes de parlar amb ningú, encara. No era completament real, com ho seria quan hagués de començar a dir a la gent: «El pare és mort».

Era el mateix pel que fa a la policia i a parlar i pensar sobre el funeral que s’hauria de celebrar. Esperaria que tornessin la mare i la Gardie, però estava content que encara no ho haguessin fet. No tenia ganes de veure-les, tampoc.

Vaig deixar una nota per a la mare dient-li que me n’anava a Janesville a dir-ho a l’oncle Ambrose.

Ara que el pare era mort, ella no podia dir res contra dir-ho al seu únic germà.

No era tant que volgués veure l’oncle Ambrose; l’anada a Janesville era sobretot una excusa per a fugir, suposo.

Al carrer Orleans vaig tallar cap a Kinzie i l’altra banda del pont, i Canal avall cap a l’estació C & NW del carrer Madison. El pròxim tren de St. Paul que passava per Janesville sortia a les onze vint. Vaig comprar el bitllet, em vaig asseure a l’estació i vaig esperar.

Vaig comprar les primeres edicions de la tarda d’un parell de diaris i els vaig donar un cop d’ull. No deien res del pare, ni tan sols unes línies en una pàgina interior.

A Chicago, passen coses d’aquestes dotzenes de vegades, vaig rumiar. No malgasten tinta si no és un gàngster, un peix gros o algú important. Un borratxo fou assaltat en un carreró, i el paio que el va cascar devia ser un ximple i va pegar massa fort.

No pagava la pena malgastar-hi tinta. Cap angle mafiós. Cap afer amorós.

Al dipòsit de cadàvers hi arriben a centenars. No tot són assassinats, és clar. Vagabunds que s’adormen en un banc a Bughouse Square i no es desperten més. Paios que lloguen llits per deu centaus o habitacions compartides en pensions tronades i al matí quan algú el sacseja per despertar-lo se’l troben rígid, i el recepcionista ràpidament li escorcolla les butxaques buscant un parell de monedes o quatre monedes o potser un dòlar, i llavors telefona perquè el vinguin a buscar i així desempallegar-se’n. Això és Chicago.

I hi ha el desgraciat que troben apunyalat en un passatge del carrer South Halstead i la noia que havia pres opi en una cambra d’hotel barat. I l’impressor que havia begut massa i va ser seguit fora de la taverna perquè li havien vist els calés a la cartera i ahir havia estat dia de pagament.

Si posaven aquesta mena de coses al diari, la gent tindria una mala impressió de Chicago, però aquesta no era la raó per la qual no les hi posaven. Les rebutjaven perquè n’hi havia massa. Si no es tractava d’algú important o algú que moria d’una manera espectacular o hi havia sexe pel mig.

Com la noia que probablement es va prendre opi en alguna banda anit —o potser era iodina o una sobredosi de morfina o, si estava prou desesperada, fins i tot verí per a les rates—, ella hauria pogut tenir un dia de glòria a la premsa. Hauria pogut saltar per una finestra ben alta cap a un carrer atapeït, i esperar en un sortint fins que hagués reunit força públic, i que els policies haguessin intentat fer-la tornar a entrar, i fins que els diaris haguessin tingut temps de portar-hi el fotògraf. Aleshores hauria pogut saltar i aterrar a la vorera en un bassal de sang però amb les faldilles alçades fins a la cintura, una bona imatge per als fotògrafs.

Vaig deixar els diaris sobre el banc i vaig sortir per la porta de davant i em vaig quedar allà dret mirant com passava la gent pel carrer Madison.

No és culpa dels diaris, vaig pensar. Els diaris només donen a la gent el que vol. És tota aquesta maleïda ciutat; l’odio.

Vaig mirar com passava la gent i la vaig odiar. Quan semblaven confiats o de bon humor, encara els odiava més. No se’ls en dóna un clau, pensava, què els passa als altres, i per això en aquesta ciutat un home no pot tornar a casa amb unes copes de més sense que se’l carreguin per uns fastigosos dòlars.

Potser no és ni tan sols la ciutat. Potser la majoria de la gent és d’aquesta manera, pertot arreu. Potser aquesta ciutat és pitjor només perquè és més gran.

M’estava mirant el rellotge d’una joieria a l’altra banda del carrer, i quan van ser les onze i set minuts vaig tornar cap a l’estació. Vaig pujar al tren de St. Paul i vaig agafar un seient.

Feia una calor sufocant, al tren. El vagó es va omplir ràpidament i una dona grassa es va asseure al meu costat i em va aixafar contra la finestra. Hi havia gent dreta als corredors. No seria un viatge agradable. És curiós que, per molt avall que et sentis mentalment, la falta de confort físic et pugui fer sentir pitjor.

Em vaig preguntar, per què estic fent això? Hauria de sortir, anar a casa i encarar-me amb la situació. Estic fugint. Puc enviar un telegrama a l’oncle Ambrose.

Vaig començar a alçar-me, però el tren es posà en moviment.