13

Vaig trucar a la porta de l’habitació de l’oncle Am i la seva veu em va cridar:

—Entra.

I ho vaig fer.

—T’he despertat, oncle Am? —li vaig preguntar.

—No, fill. Fa una mitja hora que estic despert. M’he quedat estirat pensant.

—La Claire se n’ha anat —vaig dir—. Ha deixat la ciutat, em penso.

—Què significa, em penso?

Vaig seure al cantell del llit. L’oncle Am es va doblegar el coixí sota el cap per incorporar-se, i va dir:

—Parla-me’n, Ed. No les coses personals. Aquestes salta-te-les, però explica’m tot el que aquesta noia t’hagi dit sobre en Harry Reynolds, i el que va passar amb en Dutch ahir a la nit, i el que hagi passat aquest matí. Comencem pel començament, des del moment que vas sortir d’aquí ahir a la tarda.

Li ho vaig explicar. Quan vaig haver acabat em va dir:

—Déu meu, fill, tens una memòria de por. Però no t’adones dels forats que hi ha?

—Quins forats? Vols dir que la Claire va canviar la història sobre ella mateixa, sí, d’acord, però això què té a veure amb el que investiguem?

—No ho sé, fill. Potser res. Em sento vell aquest matí, aquesta tarda o el que sigui. Em sento com si haguéssim estat seguint pistes que no porten enlloc. Caram, potser tu tens més seny que jo. No ho sé, em preocupa en Bassett.

—Ha estat per aquí?

—No, això és el que m’amoïna. Part del que em preocupa. Alguna cosa no va a l’hora i jo no sé què és.

—Què vols dir, oncle Am?

—No sé com explicar-ho. Tu ets un sonat de la música; posem-ho d’aquesta manera. Hi ha una nota estrident en algun lloc en un cor, i no la pots trobar. Toques cada nota i per ella mateixa sona bé, i aleshores escoltes el cor altra vegada i hi ha una estridència. No és un agut o una nota baixa, o un si disminuït. És un soroll.

—No pots dir aproximadament de quin instrument es tracta?

—No és el trombó, fill. No ets tu. Però, escolta, fill; ho sento als ossos, algú ens està col·locant un vel al davant. No sé què. Em penso que és en Bassett, però no sé què és.

—Aleshores més val que no ens hi amoïnem. Continuem —vaig dir.

—Continuem fent què?

Vaig obrir la boca i la vaig tornar a tancar. Em va somriure.

—Fill, comences a créixer. És hora que aprenguis una cosa —va dir.

—Què —vaig preguntar.

—Quan besis una dona, eixuga’t la pintura de llavis.

Me la vaig eixugar i li vaig somriure. Vaig dir:

—Miraré de recordar-ho, oncle Am. Què farem avui?

—Tens alguna idea?

—Em penso que no.

—Jo tampoc. Agafem-nos el dia lliure i perdem-nos pel centre. Anem a veure una pel·lícula i després a fer un bon sopar i més tard a algun espectacle. Sí, en buscarem un amb una bona banda, si és que n’hi ha alguna. Agafem-nos el dia i el vespre lliures i tindrem una altra perspectiva.

Ens ho vam passar bé aquella tarda i aquell vespre. Vam anar a llocs, i ens vam divertir, però de fet no va ser així. Hi havia un sentiment flotant com la quietud de l’aire mentre el baròmetre baixa abans d’una tempesta. Fins i tot jo ho sentia. L’oncle Am estava incòmode com un home que espera alguna cosa però no sap què. Per primera vegada des que el coneixia, estava una mica de mal humor. I tres vegades va trucar al Departament d’Homicidis per parlar amb en Bassett i no hi era.

Però no en vam parlar. Vam parlar de l’espectacle que havíem vist, i de la banda, i ell em va parlar més de la fira. No vam parlar per res del pare.

Cap a mitjanit vam decidir que el dia s’havia acabat i ho vam deixar córrer. Vaig anar a casa. Encara em sentia malament. Potser era en part per la calor. L’onada de calor tornava. Era una nit sufocant i demà tindríem un dia infernal.

La mare em va cridar des de la seva cambra.

—Ets tu, Ed?

Quan vaig contestar ella es va posar una bata i va sortir. Devia fer molt poc que s’havia ficat al llit; encara no s’havia adormit.

—Estic contenta que hagis vingut a casa per variar, Ed. Volia parlar amb tu —va dir.

—Què passa, mare.

—He anat a la companyia d’assegurances avui. Els he portat el certificat, i ells ho han posat en marxa, però el xec ha de venir de Saint Louis i m’han dit que encara trigarà uns dies. Estic a zero, Ed. Tens diners?

—Només alguns dòlars, mare. Tinc vint-i-no-sé quants dòlars en el compte corrent que vaig obrir.

—Me’ls pots deixar, Ed? Te’ls tornaré tan bon punt arribi el xec de l’assegurança.

—És clar, mare. En tot cas, te’n deixaré vint. M’agradaria quedar-me alguns dòlars per a mi. Els aniré a treure demà. Si te’n calen més, estic segur que en Bunny te’ls pot deixar.

—En Bunny ha estat aquí una estona aquest vespre, però no l’he volgut molestar amb això. Està preocupat; la seva germana que viu a Springfield ha de passar una operació un dia de la setmana que ve. Una de complicada; s’agafarà lliure la setmana que ve i anirà cap allà.

—Oh —vaig dir.

—Però si me’n pots donar vint, Ed, m’anirà bé. L’home ha dit que el xec trigaria només uns dies.

—D’acord, mare. La primera cosa que faré demà al matí serà anar al banc. Bona nit.

Em vaig ficar al llit. Em sentia estrany. Vull dir que em sentia com si hagués tornat després d’haver estat fora durant anys. No semblava la meva llar ni res d’això, però. Era només una habitació familiar. Vaig donar corda al rellotge però no vaig posar l’alarma.

A fora, en alguna banda, un rellotge va tocar la una i vaig recordar que era dimecres a la nit. Vaig pensar que just cap a aquesta hora feia una setmana algú estava matant el pare.

D’alguna manera semblava que hagués passat molt més temps. Semblava que hagués passat un any, gairebé; havien passat tantes coses des de llavors. Només havia passat una setmana. Però també vaig pensar que havia de tornar a treballar. No em podia estar sense treballar gaire temps més. Ja feia una setmana. El dilluns hauria de tornar-hi. Però tornar a la feina, vaig pensar, encara seria més estrany que tornar a dormir en aquesta habitació.

Vaig intentar no pensar en la Claire, i a la fi em vaig adormir.

Eren gairebé les onze quan em vaig despertar. Em vaig vestir i vaig anar cap a la cuina. La Gardie havia sortit. La mare feia cafè; semblava que s’acabés de llevar.

—No hi ha res a casa. Si vols anar ara al banc, podries portar ous i una mica de cansalada quan tornis, Ed?

—I tant —vaig dir.

Vaig sortir cap al banc i vaig comprar coses per l’esmorzar quan tornava. La mare ho va preparar i just acabàvem d’esmorzar quan va sonar el telèfon. Vaig respondre i era l’oncle Am.

—Ja t’has llevat, Ed?

—Acabo d’esmorzar.

—Per fi he localitzat en Bassett, o ell a mi —va dir—. Acaba de trucar fa uns minuts. Ara ve cap a aquí. Alguna cosa està a punt d’explotar, Ed. Sonava com un gat a punt de menjar-se un canari.

—Ara vinc —vaig dir—. Surto d’aquí uns minuts.

Vaig tornar a la taula i vaig agafar el meu cafè per acabar-me’l de peu dret. Li vaig dir a la mare que m’havia de trobar amb l’oncle Am de seguida.

—Me n’havia oblidat, Ed —va dir ella—. Quan en Bunny era aquí ahir a la nit va dir que et volia veure, i com que no sabia quan ni a on es podia posar en contacte amb tu, va deixar una nota. Alguna cosa que té a veure amb el seu viatge de la setmana que ve.

—On és?

—En penso que la vaig posar al trinxant, a la sala.

La vaig agafar i la vaig llegir mentre baixava les escales. En Bunny havia escrit: «Suposo que la Madge t’haurà dit per què me’n vaig a Springfield aquest cap de setmana. Em vas dir que un tipus que es deia Anderz que li va vendre l’assegurança a Gary s’havia traslladat a Springfield, i que volies veure’l. Vols que el vegi mentre sigui allà i li faci algunes preguntes? Si ho vols, fes-m’ho saber abans de diumenge, i digue’m quines preguntes vols que li faci».

Em vaig entaforar la nota a la butxaca. Li ho preguntaria a l’oncle Am, però em diria que no creia que l’agent d’assegurances li pogués dir res. De totes maneres, podria valer la pena intentar-ho si en Bunny hi havia d’anar.

Quan vaig arribar, en Bassett estava de cara a mi. Estava assegut al llit. Els seus ulls semblaven més cansats i entelats que mai. Semblava que hagués dormit amb la roba posada. Duia una ampolla de petaca a la butxaca, embolicada en paper marró, arrugat al voltant del suro.

El meu oncle em va somriure. Semblava de bon humor.

Va dir:

—Hola, noi, tanca la porta. En Frank està a punt d’explotar de tantes notícies, però li he dit que s’esperés fins que tu fossis aquí.

Feia calor en aquella habitació d’hotel mal ventilada. Vaig llançar el barret sobre el llit, em vaig afluixar el coll de la camisa i em vaig asseure a l’escriptori.

—Tenim el tipus que han estat buscant —va dir en Bassett—. Tenim en Harry Reynolds. Tenim en Benny Rosso, en Dutch Reagan és mort. Només que…

—Només que —el va tallar el meu oncle—, cap d’ells no va matar en Wally Hunter.

En Bassett havia obert la boca per continuar. La va tornar a tancar i es va mirar l’oncle Am. L’oncle Am li va somriure. Va dir:

—Obvi, estimat Bassett. Quina altra cosa brillant i alegre podia haver estat a punt de dir amb aquest to de veu, amb aquesta mirada, i amb els seus horribles morros? Ens ha fet treure-li les castanyes del foc.

—Ximpleries —va dir en Bassett—. Ni tan sols van arribar prop d’en Harry Reynolds. No l’han vist mai. Oi que no?

—Té raó. Mai —va dir l’oncle Am remenant el cap.

—Li tenia més confiança, Am —va dir en Bassett—. El prenia per un paio llest. Quan va descobrir que en Harry havia estat interessat en el seu germà i va començar a buscar en Harry, li vaig donar llibertat d’acció. Vaig pensar que potser ens conduiria cap a ell.

—Però no ho vam fer.

—No, no ho van fer. Em van decebre, Am. No van arribar mai a la primera base. Nosaltres el vam trobar. Miri, Am, de seguida que em van parlar d’aquest gàngster, vaig saber que estaven fora de tota sospita. Potser va ser un truc una mica lleig no dir-li-ho, però se’ls buscava pel cop al banc de Waupaca, a Wisconsin. Havien estat identificats per testimonis a Waupaca. S’havia ofert una recompensa per ells. I el cop de Waupaca va ser el dia en què el seu germà va ser assassinat.

L’oncle Am va dir:

—Molt amable per part seva, Frank. Va agafar els meus cent dòlars i també deu tenir la recompensa. O no la té?

—No, maleït sia. No sóc jo qui els va enxampar. Si és que això el fa més feliç, Am, a mi també m’han passat al davant. Ningú tindrà la recompensa per en Dutch; ja és a l’altre barri. A en Benny el van enganxar fora de l’Estat, i qui va agafar en Reynolds? Els policies de ronda!

—Hi ha perdut molt, espero?

—Vint bitllets en cada un. No tenen els diners del cop de Waupaca encara. Quaranta dels grossos. Hi ha una recompensa del deu per cent si els tornes. Quatre bitllets. —Es va mullar els llavis—. Però què caram, me’ls trobaré en un dipòsit de seguretat en una cambra cuirassada qualsevol dia en una comprovació de rutina. No hi ha cap pista que jo pugui seguir.

—Això està bé —va dir l’oncle Am—. Què li sembla si em tornava els meus cent dòlars? Començo a estar escurat. —Va obrir la cartera i va mirar dins—. Només em queden cent dòlars de quatre-cents que en tenia quan vaig venir aquí.

—Ximpleries —va dir en Bassett—. M’he portat bé amb vosaltres dos; us vaig pagar pels vostres diners. Li he dit tot el que pensava fer.

—Li aposto el que vulgui que me’ls torna —va dir l’oncle Am.

—Aposta?

—Vint dòlars —va dir l’oncle Am. Es va tornar a treure la cartera i en va treure un bitllet de vint. Me’l va allargar. Va dir—: El noi guardarà els premis. Vint perquè em tornarà els cent dòlars voluntàriament, per la seva pròpia voluntat, avui.

En Bassett se’l va mirar i després em va mirar a mi. Els ulls mig tancats el feien semblar un gàngster. Va dir:

—Mai no hauria d’apostar-li a un home en el seu propi joc. Però…

Es va treure un bitllet de vint i me’l va allargar.

L’oncle Am va somriure. Va dir:

—Ara què li semblaria fer un trago d’aquella ampolla?

En Bassett se la va treure de la butxaca i la va obrir. L’oncle Am en va fer un glop llarg i després jo hi vaig fer un glopet per ser sociable. En Bassett en va fer un bon trago i va deixar l’ampolla a terra al costat del llit. L’oncle Am es va repenjar contra la paret, a prop d’on jo seia a l’escriptori. Va dir:

—Com va ser que van agafar aquell gàngster?

—Quina diferència hi ha? —va preguntar en Bassett—. Ja li he dit que cap d’ells no…

—D’acord, però tinc curiositat. Expliqui’ns-ho.

En Bassett es va arronsar.

—En Dutch, el vam trobar mort a la matinada, a trenc d’alba, en un carreró darrera de Division. Van trobar en Reynolds profundament adormit a l’edifici darrera el qual hi havia en Dutch. En Dutch era just sota la seva finestra.

Em vaig tirar endavant, i l’oncle Am em va agafar el braç i em va empènyer enrera. Em va continuar agafant pel braç.

—Com s’ho van imaginar? —va preguntar a en Bassett.

—En Reynolds no ho va fer, això és seguríssim. Probablement en Benny. En Reynolds no hauria deixat mai el cos sota la seva pròpia finestra. Però tota la banda s’estava traint l’un a l’altre. La dona d’en Reynolds (vam descobrir que vivia a les Milan Towers) els va trair tots plegats.

—Qui era? —va preguntar l’oncle Am.

—Una noia que es feia dir Claire Raymond a Chicago. Pensem que el seu veritable nom és Elsie Coleman. Era d’Indianapolis. D’acord amb els informes era una preciositat.

L’oncle Am em va prémer el braç més fort. La seva aferrada deia: «Tranquil, fill». Fort, va preguntar com si res:

—Era?

—També és morta —va dir en Basset—. En Benny la va matar ahir a la nit i el van enganxar fent-ho. En un tren, a Geòrgia. Hem rebut una trucada de llarga distància des d’allà aquest matí. En Benny ho va cantar tot quan el van agafar amb un ganivet sobre la noia.

—I quin era el tema de la cançó?

—La va seguir des de Chicago —va dir en Bassett—. Tant ell com en Dutch pensaven que ella tenia el botí i que ella i en Harry els volien trair. Mentrestant, ells dos ja es devien haver traït mútuament. En Benny devia matar en Dutch, perquè va deixar el cos d’en Dutch en un lloc que apuntaria cap a en Harry Reynolds com a culpable. Només que això no ho admet, o encara no ho ha fet.

—No es desviï, Frank —va dir l’oncle Am—. Per què havia de matar aquesta Elsie-Claire Coleman-Redmond?

—Ell pensava que fugia amb la pasta. Potser tenia raó; no ho sé. Sigui com sigui, la va seguir. Ella tenia un compartiment al tren. En algun moment de la nit ell va entrar per buscar el botí. Ella es va despertar i va cridar i ell la va degollar. Però va resultar que hi havia un parell d’oficials al vagó. El van subjectar abans que pogués sortir del compartiment. Però la pasta no hi era.

—Passi’m l’ampolla, Frank —va dir l’oncle Am—. Faré un altre traguet d’aquest whisky destil·lat.

En Bassett el va recollir i l’hi va allargar. Va dir:

—Whisky destil·lat, dimoni. Això és whisky del bo. L’oncle Am en va beure i l’hi va passar. Va dir:

—I ara què, Frank? Què farà ara?

En Bassett va arronsar els muscles.

—No ho sé. Arxivar el cas. Començar a treballar en una altra cosa. No se li ha acudit mai, Am, que potser es tractà només d’un robatori simple, al cap i la fi? I que mai no enxamparem el paio que ho va fer?

—No, Frank, això no se m’ha acudit mai —va dir l’oncle Am.

En Bassett va fer un altre trago de l’ampolla. Ara ja era mig buida. Va dir:

—Aleshores és que és boig, Am. Miri, si va ser alguna altra cosa, aleshores ho va fer la Madge. Parlant d’això, la companyia d’assegurances retindrà el xec fins que jo els doni llum verda. Però potser l’única raó que tinc és que encara no he vist en Wilson. Potser l’aniré a veure ara i acabarem d’una vegada.

Es va alçar i va anar cap a la pica. Va dir:

—Estic brut com un porquet. Més val que em renti una mica abans de sortir una altra vegada.

Va obrir l’aixeta. Vaig dir a l’oncle Am:

—En Bunny va deixar una nota. Se’n va a Springfield diumenge. Diu que… aquí. —Vaig trobar la nota i la hi vaig mostrar. Vaig dir—: Li diem que el vagi a veure?

L’oncle Am va remenar el cap a poc a poc.

Va mirar en Bassett i va fer una inspiració profunda i va deixar anar l’aire a poc a poc. En Bassett s’eixugava les mans amb la tovallola. Va ficar les ulleres en un estoig a la seva butxaca i es va fregar els ulls. Va dir:

—Bé.

—Sobre allò dels cent dòlars —va dir l’oncle Am—. Li agradaria posar les mans a sobre d’aquells quaranta bitllets del cop de Waupaca? Pagaria cent dòlars per saber-ho, encara que hagués de sortir de la ciutat per aconseguir-los?

—En pagaria cent per obtenir-ne quatre dels grossos, i tant que sí. Però em pren el pèl. Com punyeta ho podria saber?

—Pagui els cent dòlars —va dir l’oncle Am.

—Que és boig? Com pot saber-ho?

—Jo no ho sé —va dir l’oncle Am—. Però conec un noi que sí. Li ho garanteixo.

En Bassett el va fitar un moment, després es va treure a poc a poc la cartera de la butxaca. En va treure cinc de vint i els va donar a l’oncle Am.

—Si tot això és per despistar-me, Am.

L’oncle Am va dir:

—Digue-l’hi, fill.

Els ulls d’en Bassett es van dirigir cap a mi. Vaig dir:

—Van facturar els diners des de Chicago pocs minuts després de les onze d’ahir. La Claire els va enviar. Estava adreçat a Elsie Cole, Llista de Correus, Miami.

Els llavis d’en Bassett es van moure però no va dir res que jo pogués sentir.

—Em penso que has guanyat l’aposta, oncle Am —vaig dir. Li vaig passar els dos bitllets de vint que tenia, i ell se’ls va ficar a la cartera amb els que li havia donat en Bassett.

L’oncle Am va dir:

—No s’ho agafi malament, Frank. Li farem un altre favor. Vindrem a veure en Bunny Wilson amb vostè. Encara no el conec.

En Bassett es va anar refent a poc a poc.