8

—Mireu —vaig dir quan el cambrer va haver agafat la nostra comanda i ens deixà—. La mare no pot haver-ho fet. Té una coartada.

Tots dos em van mirar, i l’oncle Ambrose va alçar una mica la cella.

Els vaig parlar d’en Bunny.

Vaig mirar la cara d’en Bassett mentre ho deia, però no podria dir-ne res. Quan vaig acabar, digué:

—Potser l’aniré a veure. Saps on viu?

—I tant —vaig dir. Li vaig donar l’adreça d’en Bunny Wilson—. Surt de treballar a dos quarts de dues de la matinada. Pot ser que vagi directament a casa o no, no ho sé.

—Molt bé —va dir—. M’esperaré fins que hagi parlat amb aquest Bunny. Potser no voldrà dir res, malgrat tot. És un amic de la família, això vol dir d’ella també. Podria haver ajustat una mica l’hora per fer-li un favor a ella.

—Per què ho hauria de fer?

En Bassett va arronsar els muscles. La mena d’arronsament que no vol dir que no ho sàpigues, sinó més aviat que no en vols parlar.

Però me’n va dir prou. Vaig dir:

—Escolti, maleït…

L’oncle Am em va posar la mà al braç. Era com una grapa.

Va dir:

—Calla, Ed. Dóna una volta a l’illa i calma’t.

La seva grapa em va estrènyer més fort i em féu mal.

—Vés. Ho dic de debò —digué.

En Bassett es va aixecar per deixar-me sortir del compartiment, i jo em vaig alçar i vaig sortir de pressa. A fer punyetes tots dos, vaig pensar.

Vaig sortir i vaig caminar per Grand.

No va ser fins que no em vaig treure un cigarret que vaig descobrir que tenia alguna cosa a la mà. Era una pilota rodona de cautxú vermell. D’un vermell brillant, una de la mitja dotzena que hi havia a la maleta.

Em vaig aturar a l’escala que pujava al tren elevat, i em vaig mirar la bola que duia a la mà. Alguna cosa estava tornant a mi. La imatge vaga d’un home fent malabarismes amb aquestes pilotes. Jo era un infant llavors. Ell reia i les brillants pilotes llampeguejaven amb la llum de l’habitació del pis de Gary i jo vaig parar de plorar per mirar el vertigen d’esferes.

No només una vegada, sinó sovint. Quants anys devia tenir? Recordo haver caminat, si més no un cop, caminant, cercant les pilotes brillants i que me’n va donar una perquè hi jugués, i que va riure quan me la vaig ficar a la boca per mastegar-la.

No podia tenir més de tres anys —no gaire més, si més no— l’última vegada que les vaig veure. Ho havia oblidat completament.

Però aquesta bola a la meva mà, la mida i el tacte i la seva brillantor, m’havien tornat els records perduts.

Però l’home, el malabarista, no podia recordar-lo en absolut.

Només el riure, i el llampec de les esferes brillants.

La vaig llançar amunt i la vaig recollir, i la sensació em va agradar. Em vaig preguntar si podria fer anar sis pilotes alhora. La vaig tornar a llançar.

Algú va riure i digué:

—Vols algunes boles?

Vaig recollir la pilota i me la vaig guardar a la butxaca, després em vaig girar.

Era en Bobby Reinhart, l’aprenent de la funerària de Heiden, el xicot que havia identificat el pare quan havia arribat a la feina dijous al matí i hi havia trobat el cos. Portava un vestit blanc estil Palm Beach que anava bé amb la seva pell bruna i amb el seu cabell engominat endarrera.

Somreia. No era un somriure agradable. No m’agradava.

Vaig dir:

—Deies alguna cosa?

Li va marxar el somriure, i se li va enlletgir la cara.

Em va encantar. Només esperava que digués alguna cosa. Me’l vaig mirar a la cara i vaig pensar en ell sortint amb la Gardie i veient el pare allà a la funerària i potser treballant en el seu cos, o mirant mentre en Heiden ho feia, i… Oh, merda, si s’hagués tractat de qualsevol altre, hauria estat diferent. Però quan un paio ja no t’agrada per començar, passa alguna cosa com aquesta i l’odies.

—Què caram t’agafa —va dir.

I va començar a ficar la mà dins de la butxaca interior de la seva jaqueta Palm Beach.

Potser buscava un cigarret. No ho sabia. Difícilment podia estar buscant una pistola, allà fora, encara que no hi hagués ningú en més de mig bloc. Però no em vaig esperar a descobrir-ho. Potser només estava esperant una excusa.

El vaig engrapar per l’espatlla, i el vaig fer girar; li tenia agafat el canell dret per darrera, torçant-l’hi. Va fer un soroll que era mig renec, mig gemec, i alguna cosa va picar el terra amb un so metàl·lic.

Li vaig deixar anar el canell i el vaig agafar pel coll de la jaqueta. Li vaig donar una estrebada perquè no s’inclinés cap avall, i quan les nostres ombres van canviar de posició, vaig veure que el que havia caigut a la vorera era un puny de ferro.

Va fer una embestida bèstia per escapar i em vaig quedar amb la roba del coll a la mà. Se li va estripar tota l’esquena i la part dreta del que en quedava li va relliscar de l’espatlla; una llibreta de notes i una cartera li van caure de la butxaca interior.

Ara, estava d’esquena contra l’edifici i semblava indecís. Tenia ganes d’apallissar-me, se li veia, però sense aquell puny de ferro sabia que no podia fer-ho. I la jaqueta estripada li bloquejava el camí.

Es va quedar allà, panteixant, preparat per si anava per ell, sense atrevir-se a recollir les coses que havien caigut de la seva jaqueta, però no volent marxar sense elles.

Els vaig clavar una guitza que les va enviar al mig del carrer i després vaig fer un pas enrera. Vaig dir:

—Molt bé, recull les teves coses i fot el camp. Parla i et partiré les dents.

Els seus ulls ho deien tot però la boca no gosava. Va venir cap a mi a recollir les coses, i aleshores me les vaig mirar i vaig dir:

—Espera un moment.

I em vaig ajupir a recollir la cartera abans que ell ho fes.

Era la cartera del pare.

Era de pell gravada, força bonica i gairebé nova. Però tenia una rascada en diagonal a sobre la pell polida. Aquesta rascada la hi havia fet una punta esmolada d’una eina de linotípia feta amb un metall dur. La cartera era al prestatge del pare a la linotípia i uns estris li havien relliscat de sobre una galerada. Jo hi era.

Vaig sentir un cotxe que girava la cantonada, i en Bobby va mirar darrera meu i començà a córrer. Vaig córrer darrera d’ell, ficant-me la cartera a la butxaca. Una veu va bramar:

—Ei! —però el cotxe va continuar.

El vaig enxampar quan intentava fer drecera per un aparcament buit, i s’estava defensant com un boig quan va arribar el cotxe de la policia, i un d’ells ens va agafar a cada un de nosaltres. Un em va agafar la jaqueta per darrera, em va separar d’en Bobby Reinhart, i em va aturar amb la mà plana sobre la meva cara.

—Prou, xavals —va dir—. Tots dos cap a comissaria.

Em volia debatre, però vaig pensar que no era gaire bona idea.

Vaig agafar aire quan ens duien cap al cotxe patrulla fins que em vaig asserenar prou per a parlar, i llavors vaig començar a parlar a tota velocitat.

—Això no és només una baralla —vaig dir—. Això és part d’un cas d’assassinat. En Bassett d’Homicidis és en una taverna a dos blocs a l’est des d’aquí. Porteu-nos-hi; en Bassett hi voldrà parlar.

El poli que em tenia agafat estava palpant les meves butxaques per fora. Va dir:

—Ja ho explicaràs a comissaria.

L’altre va dir:

—Hi ha un paio a Homicidis que es diu Bassett. De quin cas es tracta, fill?

—El meu pare —vaig dir—. Wallace Hunter. Mort en un carreró a Franklin la setmana passada.

—En van matar un per allà —va dir. Es va mirar el policia que em tenia agafat i va arronsar les espatlles. Va dir—: Ho podem mirar. Dos blocs. Si és un cas d’homicidi.

Ens van ficar al cotxe, i no ens van perdre de vista ni un segon. Ens van tornar a agafar pel coll quan vam entrar a la taverna. Fèiem una bona processó.

En Bassett i l’oncle Ambrose encara eren al compartiment. Van alçar la vista però cap dels dos demostrà sorpresa.

El policia que coneixia en Bassett em va empènyer amb força. Va dir:

—Hem trobat aquests nois barallant-se. Aquest ha dit que hi estaríeu interessat. És cert?

—Potser. Pots deixar-lo estar, de totes maneres. Què passa, Ed? —va dir en Bassett.

Em vaig treure la cartera de la butxaca i la vaig tirar sobre la taula del compartiment. Vaig dir:

—És la cartera del pare. Aquest fill de puta la tenia.

En Bassett va recollir la cartera i la va obrir. Hi havia alguns bitllets. Un de cinc i alguns d’un. Va mirar la targeta d’identificació sota el cel·luloide i després va mirar en Bobby.

—D’on l’has treta, Reinhart? —la seva veu era lleugera i calmada.

—La Gardie Hunter. Ella me l’ha donada.

Vaig sentir que l’oncle Ambrose deixava anar l’aire que s’havia estat aguantant. No va mirar cap a mi. Va mantenir els ulls en la cartera que en Bassett tenia a la mà.

En Bassett va preguntar:

—Quan va ser això?

—Ahir a la nit. Sí que era la del seu pare. Ella m’ho va dir.

En Bassett va tornar a tancar la cartera i la va posar amb compte a la seva butxaca. Es va treure un cigarret i el va encendre.

Després va fer un gest als dos homes del cotxe patrulla. Va dir:

—Moltes gràcies, nois. Mireu, em sembla que prefereixo quedar-me amb en Bobby fins que comprovi la història. El podeu tenir i registrar-lo d’una manera informal?

—Molt bé.

—Qui hi ha al despatx avui?

—En Norwald.

En Bassett assentí.

—El conec. Digueu-li que segurament li telefonaré molt aviat per dir-li que deixi anar en Reinhart. —Es va tornar a treure la cartera i va allargar a en Bobby els bitllets i la identificació. Va dir—. Em penso que no necessitem res d’això, fill. Només la cartera com a evidència, uns dies.

En Boby va mirar cap a mi quan ells se l’enduien.

—Quan vulguis. On vulguis —vaig dir.

Se’l van emportar.

En Bassett es va posar dret. Li va dir, a l’oncle Ambrose:

—Bé, ha estat un bon intent.

—Sap que no vol dir res. Tot això de la cartera —va dir l’oncle Ambrose.

En Bassett va arronsar les espatlles.

Es va girar cap a mi.

—Fill, em temo que no podràs dormir a casa aquesta nit. Et pots estar amb el teu oncle, oi que sí?

—Per què? —vaig preguntar.

—Haurem de fer algunes coses que ja hauríem d’haver fet. Escorcollar el pis. Buscar la pòlissa d’assegurança, o qualsevol cosa que puguem trobar.

L’oncle Ambrose hi va estar d’acord.

—Es pot quedar amb mi.

En Bassett va marxar. L’oncle Ambrose es va asseure i no va dir res.

—Em penso que he perdut completament el seny. Ho he engegat tot a fer punyetes —vaig dir.

Es girà i em va mirar. Va dir:

—No sé què sembles. Vés a rentar-te i a compondre’t una mica. Em penso que et sortirà un bon morat, també.

—Hauries de veure l’altre noi —vaig dir.

Això el va fer riure, i jo em vaig adonar que tot aniria bé pel que feia a ell. Vaig anar al lavabo a rentar-me.

—Com et sents? —em va preguntar.

—Així de baix —vaig dir.

—Vull dir físicament. Pots estar llevat tota la nit?

—Si em puc aixecar, em podré estar llevat.

—Hem estat perdent el temps amb insignificances. Ens hem divertit, hem investigat. Hem estat com criatures en el bosc. Potser que comencem a tirar a terra alguns arbres —va dir.

—Fantàstic —vaig dir—. Què pensa fer en Bassett, arrestar la mare?

—Se l’emportarà per fer-li algunes preguntes. A la Gardie també, ara que ha sortit tot això de la cartera. Li he parlat abans; ens pensava deixar alguns dies més per treballar en Kaufman.

—Les deixarà estar després d’interrogar-les?

—No ho sé, fill. No ho sé. Si troba la pòlissa, potser no. Tenim dos pals a les rodes aquesta nit, aquest rebut de l’assegurança i la cartera. Totes dues apunten en la direcció equivocada, però intenta dir-li-ho a en Bassett.

Tenia la bola vermella de cautxú a la mà altra vegada; hi jugava. Ell es va estirar per agafar-me-la i va començar a masegar-la. Cada vegada, la deixava gairebé plana. Tenia unes mans tremendament fortes.

—Voldria que no haguéssim trobat aquestes coses. Em… Oh, merda, no ho puc explicar. Només voldria que en Wally no les hagués guardat —va dir.

—Em penso que ja entenc què vols dir —vaig dir.

—Ell devia viure en un bon embolic, Ed. No l’havia vist des de feia deu anys. Déu meu, les coses que li poden passar a un home en deu anys.

—Escolta, oncle Am —vaig dir—, hi ha alguna possibilitat que s’ho hagi fet ell mateix? Ferir-se ell mateix amb… a veure, amb una de les ampolles? O —sembla ximple si no és que ell acostumava com tu has dit a fer jocs malabars— haver-la tirat alta i esperar-se a baix que li caigués? Ja sé que sembla una bogeria, però…

—No, fill, però hi ha una cosa que tu no saps; en Wally no es podria haver matat ell mateix. Tenia una… bé, no exactament una fòbia però en podríem dir un bloqueig psíquic. No es podia haver matat ell mateix. No era por de la mort, podria haver volgut morir. Recordo una vegada en què ho volia.

—No sé com en pots estar segur. Potser no ho volia amb prou intensitat, aleshores —vaig dir.

—Va ser durant el nostre viatge a través de Mèxic, al sud de Chihuahua. El va mossegar una Cugul·la. Estàvem sols, en un camí solitari en una terra salvatge, no gaire més que un senderol. No teníem material de primers auxilis, i no hauríem pogut fer res si l’haguéssim tingut. No hi havia cap antídot per a la serp Cugul·la. Et mors al cap de tres hores, i és una de les pitjors i més doloroses morts que hi ha. És un infern sense adulterar.

»La cama se li va començar a inflar i a fer-li un mal de mil dimonis de seguida. Ell tenia l’única pistola, i ens vam dir adéu, i va intentar disparar-se. Simplement no va poder, els reflexos no li funcionaven. Em va suplicar que ho fes jo. No ho sé; potser ho hauria fet si s’hagués posat pitjor, però vam sentir algú que venia. Era un mestís, sobre un ase vell.

»Ens va dir que la serp no era una Cugul·la, l’havíem matada i era allà al camí. Era una espècie local que era gairebé exacta a una Cugul·la. I sí que era verinosa, però res a veure amb la real. Vam lligar en Wally a l’ase i el vam portar tres milles fins al metge del poble més pròxim, i el vam salvar, o el metge el va salvar.

—Però… —vaig dir.

—Ens hi vam haver de quedar un mes. El metge era un paio fantàstic. Jo vaig treballar amb ell per pagar la nostra estada mentre en Wally es millorava, però als vespres llegia els seus llibres, sobretot de psicologia i de psiquiatria. En tenia un munt, en espanyol i en anglès.

»Allí és on vaig començar a aprendre tot el que sé d’aquestes coses, i n’he llegit molt des de llavors, a part de la pràctica que obtens de treballar. Però, fill, mig vam psicoanalitzar en Wally i ell ho va descobrir. Hi ha gent que no es pot matar ella mateixa, és una impossibilitat psíquica i mental, no hi fa res el què. No és gaire corrent, però tampoc és tan estranya. És una psicosi d’antisuïcidi. I no és una cosa que desaparegui o canviï quan et fas gran.

—Això és exacte, no em prens el pèl? —vaig preguntar.

—No en aquest assumpte, fill.

Va aixafar una mica més la bola de cautxú.

—Fill, quan entrem, repenja’t a la porta. No diguis res de res —va dir.

—Quan entrem a on?

—A l’habitació d’en Kaufman. No és casat; viu en una casa d’habitacions de lloguer al carrer LaSalle, una mica al nord d’Oak. Va a casa caminant. Hi he estat i en conec la distribució. Ja hem fet prou el ximple amb ell. Avui acabarem amb ell, abans que es refredin les coses.

—Molt bé —vaig dir—. Quan comencem?

—Tanca força d’hora dilluns a la nit. En qualsevol moment després de la una, hi anirà. Ens n’hem d’anar de seguida; són les dotze tocades.

Ens vam prendre una altra copa i vam sortir. Vam passar pel Wacker i hi vam deixar la maleta del pare. Aleshores vam anar per Clark en direcció nord cap a Oak, i després LaSalle.

El meu oncle es va ficar en una entrada en el cantó oest de LaSalle, just a la cantonada nord, i ens vam quedar allà esperant. Vam esperar gairebé una hora i va passar ben poca gent.

Llavors ens va passar en Kaufman per davant. No va mirar el nostre portal.

Vam esperar fins que va haver passat, i després vam sortir i vam pujar darrera d’ell, un a cada banda.

Es va parar tan en sec com si hagués ensopegat amb una paret, però cada un de nosaltres el va agafar d’un braç i el vam fer caminar de nou. Vaig donar un cop d’ull a la seva cara i no vaig tornar a mirar. No era un espectacle agradable. Era la cara d’un home que pensa que és mort, i que no li agrada. Era com el color de la vorera sota els nostres peus.

—Escolteu nois, jo… —va dir.

—Parlarem a la teva cambra —va dir el meu oncle.

Vam arribar al seu portal.

L’oncle Ambrose va deixar anar el braç d’en Kaufman i va entrar primer. Va caminar confiadament pel vestíbul com si sabés on anava. Vaig recordar que havia dit que ja hi havia estat abans.

Vaig entrar el tercer, després d’en Kaufman. A mig camí del vestíbul, es va rerassagar una mica. Li vaig tocar la part més estreta de l’esquena suaument amb la punta del meu índex i va fer un bot. Gairebé va ensopegar amb l’oncle Ambrose, pujant les escales.

En el tercer pis, el meu oncle es va treure una clau de la butxaca i va obrir la porta de la cambra. Hi va entrar i va obrir el llum.

El vam seguir i jo vaig tancar la porta i m’hi vaig repenjar.

La meva part en aquest afer s’havia acabat, si no comptem el fet de repenjar-me contra la porta.

En Kaufman digué:

—Escolti, maleït sia, jo…

—Calma’t —li va dir el meu oncle—. Seu.

Va donar al taverner una petita empenta que el va fer seure al cantell del llit.

El meu oncle no li va fer més cas. Es va dirigir cap a l’armari al costat del llit. Es va estirar per abaixar la persiana de la finestra fins a l’ampit.

Després va agafar el despertador de l’armari. Feia un soroll fort; les agulles marcaven les nou i dos minuts. Es va mirar el seu propi rellotge de polsera i va ajustar l’hora a tres quarts de dues. Després va donar corda a les dues claus i va ajustar l’alarma per a les dues, va pujar la petita clau del dispositiu.

—Un rellotge preciós —va dir—. Espero que no molesti els teus veïns si es dispara a les dues. Hem d’agafar un tren.

Va obrir el calaix esquerre de dalt del tocador i hi va mirar. La seva mà va sortir sostenint un petit revòlver trenta-dos niquelat.

Va dir:

—No li fa res que li manllevem això un moment, George? —Va mirar cap a mi—. Una cosa perillosa, les armes, fill. Mai no n’he tinguda una i mai no la tindré. Et fiquen en problemes més de pressa que res.

—Sí —vaig dir.

Va obrir el cilindre, el va buidar i la va tancar amb un clec. Va dir:

—Fill, passa’m aquell coixí.

Vaig agafar el coixí de sobre el llit i l’hi vaig llançar.

Va aguantar la pistola amb la mà dreta i la va embolicar amb el coixí amb l’esquerra.

Es va recolzar d’esquena contra el tocador.

Se sentia el tic-tac del rellotge.

En Kaufman suava. Tenia unes gotes enormes al front. Va dir:

—No ho podeu fer això, vosaltres.

—El què? —li va preguntar el meu oncle. Em va mirar i va somriure. Va dir—: Fill, tens idea de què parla?

—Potser es pensa que l’estem amenaçant —vaig dir.

El meu oncle es mostrà sorprès.

—Per què, no faríem una cosa així. Ens agrada en George.

El rellotge continuava fent tic-tac.

En Kaufman es va treure un mocador de la butxaca i es va eixugar el front. Va dir:

—D’acord, desconnecti aquesta maleïda alarma. Què volen saber?

Vaig veure com part de la tensió abandonava l’oncle Am; no m’havia adonat que la tenia fins que el va abandonar. Va dir:

—Tu saps el que volem saber, company. Només cal que ho diguis a la teva manera.

—El nom Harry Reynolds li diu alguna cosa?

L’oncle Am digué:

—Tu continua parlant. Ja me’n dirà.

—En Harry Reynolds és un gàngster. És dinamita. Fa tres setmanes va venir al meu local, va seure al fons amb un parell de paios, i aleshores aquell Wally Hunter va entrar a beure alguna cosa. Hi havia dos homes amb en Hunter també.

—Quina mena d’homes?

—Homes corrents. Impressors. Un de gras i un de menut. Un no el coneixia, però en Hunter li deia Jay. L’altre ja hi havia estat abans amb en Hunter; es diu Bunny.

El meu oncle em va donar un cop d’ull i jo vaig fer que sí. Sabia qui era en Jay.

En Kaufman digué:

—Només van prendre una beguda i van marxar, i un dels pinxos d’en Reynolds es va aixecar i va sortir darrera d’ells, com si anés a seguir-los. Aleshores, aquell Reynolds va venir al bar i em va preguntar el nom del paio que era enmig dels tres. Li vaig dir que es deia Wally Hunter.

—Va reconèixer el nom? —va preguntar el meu oncle.

—Sí, segur que sí. No n’estava segur fins que no li vaig dir el nom i llavors n’estava, del tot. Em va preguntar on vivia en Hunter, i jo vaig dir que no ho sabia, que era la veritat. Ell venia de tant en tant, potser un cop per setmana, però no sabia on vivia.

»Ho va deixar estar així, va prendre algunes copes més i va marxar.

»L’endemà va tornar. Va dir que volia entrar en contacte amb en Hunter sobre alguna cosa i que la pròxima vegada que vingués havia d’esbrinar on vivia. I em va donar també un número de telèfon, i va dir que tan bon punt entrés en Hunter havia de telefonar a aquell número, però que no havia de dir res de tot això a en Hunter.

—Quin era el número de telèfon?

En Kaufman digué:

—Wentworth tres-vuit-quatre-dos. Havia de deixar un missatge si ell no hi era. El mateix si descobria l’adreça d’en Hunter; havia de telefonar a aquell número i deixar el missatge.

—Has dit que això va passar l’endemà?

En Kaufman assentí. Va dir:

—Em vaig imaginar que havia fet seguir en Hunter per un dels nois, però que l’havia perdut. Per això en Reynolds va tornar per aconseguir-ho a través meu. Em va fer saber el que passaria si jo no…, si descobria que en Hunter havia tornat i jo no li ho havia comunicat.

L’oncle Am va preguntar:

—Va tornar en Hunter entre aquella nit i la nit que el van assassinar?

—No, no va tornar durant dues setmanes. Fins la nit que el van assassinar. I aquella nit tot va anar com vaig explicar a l’enquesta tret que jo vaig trucar al número. Punyeta, ho havia de fer. En Reynolds m’hauria matat si no ho hagués fet.

—Vas parlar personalment amb en Reynolds?

—No, no va contestar ningú al telèfon quan vaig marcar, vaig trucar dues vegades, una un parell de minuts després que entrés en Hunter, i una altra vegada deu minuts més tard. Ningú no va contestar. En vaig estar maleïdament content, no volia veure-m’hi barrejat més que el necessari per impedir que en Reynolds em fes la pell nova. Quin és el vostre paper en tot això?

L’oncle Am digué:

—No t’amoïnis pel nostre paper. No et ficarem en problemes amb en Reynolds. Què li vas dir a en Reynolds quan el vas veure?

—No el vaig tornar a veure. No va venir més. Caram, per què havia de tornar? Va trobar en Hunter d’alguna altra manera. Ell, o algun dels seus pinxos, devien seguir en Hunter aquella nit, esperant a fora mentre ell era aquí. El devien…

L’alarma es va disparar i tots tres vam fer un bot. L’oncle Am la va abastar i la va parar. Va llançar el coixí altre cop sobre el llit i va posar el petit trenta-dos a dalt de tot de l’armari.

—On viu en Harry Reynolds? —va preguntar.

—No ho sé. Tot el que en sé és aquell número de telèfon. Wentworth tres-vuit-quatre-dos.

—En què treballa?

—Només grans coses. Bancs, calés de pagaments, coses d’aquestes. El seu germà és a la garjola, cadena perpètua, una feina en un banc.

El meu oncle va remenar el cap tristament. Va dir:

—George, no t’hauries d’embolicar amb gent d’aquesta mena. Qui eren els dos pinxos que anaven amb en Reynolds l’última nit que va estar al teu local, la nit que va entrar en Wally Hunter?

—Un es diu Dutch. Un paio corpulent. L’altre era un italià que semblava un torpede, no sé com es diu. En Dutch va ser el que va seguir en Hunter i el va perdre, suposo que el va perdre, si no, en Reynolds no hauria tornat l’endemà.

El meu oncle va dir:

—És tot el que ens pots dir, George? Ara que ja has anat tan lluny, com més siguem més riurem, oi que m’entens?

—Sí que l’entenc. Si sabés alguna cosa més, li ho diria, segur. Espero que el trobin, ara. Té un telèfon. Però no li digui on l’ha aconseguit —va dir en Kaufman.

—No ho farem George. No li ho direm a ningú. Ara ens n’anirem i et deixarem dormir.

Va anar cap a la porta, i va girar el pom per obrir-la. Es va girar cap en Kaufman un moment.

—Escolta, George, faig veure que vaig d’acord amb els polis en tot això; potser els hauré de dir alguna cosa. Ells poden trobar en Reynolds més fàcilment que nosaltres si el número de telèfon és una enganyifa. Però no els diguis aquest número. Si en Bassett et ve a veure, digue-li tot tret del número de telèfon. Només havies d’esbrinar l’adreça d’en Hunter, i en Reynolds havia de tornar a buscar-la. Només que no ho va fer.

Vam sortir i vam baixar les escales, cap a fora en l’aire net de la nit.

Vaig pensar que ara teníem un nom. Sabem a qui estem buscant. Hem aconseguit un número i un nom. I aquesta vegada sí que anàvem darrera alguna cosa grossa; gàngsters, no aprenents com en Kaufman. I ho faríem tot sols; l’oncle Am no li donaria el número a en Bassett.

Sota el llum del fanal del carrer Oak, l’oncle Am em va mirar. Em va preguntar:

—Espantat, fill?

Tenia la gola seca. Vaig fer que sí.

—Jo també. Absolutament espantat. Li ho passem a Bassett o ens divertim una mica? —va dir.

—Provem la diversió —vaig dir.