12

Vaig esperar fins que va parar de plorar i vaig dir que havíem de fer alguna cosa.

—Podem trucar a la policia i explicar la veritat; aquest és un camí. Un altre: podem tocar el dos d’aquí i deixar que el trobin quan sigui. El tercer és el més dur; el podem posar en un altre lloc perquè el trobin.

—No podem trucar a la policia, Ed. Descobriran que en Harry ha estat vivint aquí. Ho descobriran tot. M’acusaran de complicitat en tots els cops que hagi donat mai. Em… —La cara se li va tornar més blanca que un llençol—. Ed, em van portar amb ells en un cop, em van fer esperar en el cotxe vigilant. Déu meu, que estúpida vaig ser de no veure que m’estava collant deliberadament perquè no pogués parlar. La policia sap que en Dutch va participar en aquell cop i si…

—Et poden identificar i relacionar-te amb aquell cop? —vaig dir.

—Em… em penso que sí.

—Aleshores més val que no els truquem. Però tu te’n vas d’aquí, fet i fet, tornes a Indianapolis. No podries marxar aquesta nit?

—Sí, però em buscarien. Em poden localitzar quan trobin en Dutch aquí mort. Poden descobrir qui sóc i d’on vinc. No podria tornar a Indianapolis; hauria d’anar a un altre lloc. Em perseguirien els xantatgistes. Per a la resta de la meva vida, seria…

La vaig tallar.

—Molt bé —vaig dir—. No podem trucar a la bòfia i no podem desaparèixer i abandonar-lo. Com el podem treure d’aquí?

—Pesa moltíssim, Ed. No sé pas si podrem fer-ho, però hi ha un ascensor per al servei al final del replà, que dóna a una porta posterior del carreró. I ja ha passat la mitjanit. Però necessitaríem un cotxe un cop siguem al carreró. I pesa moltíssim, Ed. Creus que podrem?

Em vaig alçar i vaig mirar al meu voltant fins que vaig veure el telèfon. Vaig dir:

—Miraré què puc fer, Claire. Espera.

Vaig trucar al Wacker i els vaig donar el número de l’habitació de l’oncle Am.

Quan la seva veu va respondre em vaig sentir tan alleujat que els genolls em feien figa i vaig haver de seure en una cadira al costat de la taula del telèfon.

—Sóc l’Ed, oncle Am —vaig dir.

—Tu, jovenet fatxenda, què significa això de desaparèixer? He estat esperant que em telefonessis. Suposo que t’has ficat en algun embolic, oi?

—Suposo que sí. Truco des de… des del número de telèfon que teníem —vaig dir.

—Caram. Ho estàs fent molt bé, fill. O potser no?

—No ho sé. Depèn de com t’ho miris. Mira, necessitem un cotxe o un…

Em va tallar:

—Qui és nosaltres?

—La Claire i jo —li vaig dir—. Escolta, aquesta trucada passa a través de la recepció de l’hotel, oi?

—Et torno a trucar, fill?

—És una bona idea —vaig dir.

Va tornar a trucar al cap de cinc minuts. Va dir:

—Sóc en una cabina, Ed. Aboca.

—La Claire i jo ens estàvem coneixent, però va arribar companyia. Un paio que es diu Dutch. Ha begut una mica massa i no sabem ben bé què fer-ne. Volem treure’l i portar-lo a casa sense passar per la recepció. Aniria millor que no el trobessin aquí. Si algú tingués un cotxe i aparqués al carreró del darrera, el de l’entrada de servei, i ens ajudés a baixar-lo per l’ascensor del servei.

—Molt bé, fill. Aniria bé un taxi?

—El taxista es podria amoïnar per en Dutch. Ell està molt… encarcarat, si és que m’entens.

—Em penso que ja t’entenc. D’acord, fill, defensa el fort. Ara vénen reforços.

Em vaig sentir immensament millor quan vaig penjar el telèfon i vaig tornar a seure al sofà al costat de la Claire.

Em va mirar d’una manera rara. Va dir:

—Ed, li has dit oncle Am. És realment el teu oncle?

Vaig fer que sí.

—Aquella història boja i salvatge que m’has explicat sobre que en Harry havia matat el teu pare la setmana passada i que tu i el teu oncle el perseguiu per això, però que el teu oncle dormia, allò no anava amb els set peus de neu al bulevard Michigan i la canilla de gossos que s’escapava i…

—No, no hi anava —vaig dir—. Era la veritat. Ho he explicat abans perquè sabia que no em creuries, de la manera que ho he dit. No sabia a quin costat estaves, llavors.

Va posar la seva mà dintre la meva una altra vegada. Va dir:

—M’ho hauries d’haver dit.

—Ja ho he fet, o no? Mira, Claire, pensa una mica. Alguna vegada vas sentir en Harry, o en Dutch o en Benny esmentar el nom Hunter?

—No, Ed, no que jo recordi, si més no.

—Des de quan els coneixes?

—Fa dos anys. Ja t’ho he dit.

Me la volia creure. Volia més que res en el món creure qualsevol cosa que em digués. Però me n’havia d’assegurar.

—Vas sentir mai el nom Kaufman? —vaig preguntar—. George Kaufman.

No va dubtar gens.

—Sí, fa unes dues o tres setmanes. En Harry em va dir que un home anomenat Kaufman podia ser que truqués a aquest número i deixés un missatge. Va dir que el missatge podia ser una adreça, i jo l’havia de copiar i donar-li a ell. O que podria ser que algú que en Harry estava interessat a veure fos a la taverna propietat d’en Kaufman. Havia de localitzar en Harry ràpidament, si és que sabia on era.

—Va telefonar, en Kaufman?

—No. No mentre jo vaig ser aquí, almenys.

—Podria haver agafat el missatge una altra persona?

—En Harry podria haver-ho fet, si va ser fa més d’una setmana. Hi havia moments que ell era aquí i jo no. Ningú més hauria pogut. Ed, aquest home que en Harry volia trobar si anava a cal Kaufman, era el teu pare?

Vaig assentir. Tot lligava; concordava amb la història d’en Kaufman com un guant, i provava que tots dos, ell i la Claire, deien la veritat.

—Saps alguna cosa del germà d’en Harry, l’Steve? —vaig preguntar-li.

—Només que és a la presó. Em penso que a Indiana. Però això va ser abans que jo conegués en Harry. Ed, ara sí que vull una copa. Tu no? Et preparo un Martini? O prefereixes una altra cosa?

—Un Martini és perfecte —vaig dir.

Quan es va aixecar, es va veure la imatge al mirall de sobre la xemeneia. Va esbufegar una mica. Digué:

—Torno de seguida, Ed.

Va anar cap a la porta darrera la qual jo havia estat amagat no feia gaire; vaig sentir una altra porta que es tancava i el so de l’aigua rajant. Se sentia millor, vaig pensar. Quan una noia es comença a amoïnar pel seu aspecte vol dir que es troba millor.

Quan va tornar feia tan bona pinta com un milió de dòlars nous de trinca.

Portava un pot de vidre ple de glaçons i una ampolla de vermut a les mans quan va sonar el timbre.

—És l’oncle Am. Ja hi vaig jo —vaig dir.

Però vaig mantenir la mà sobre el revòlver dins de la butxaca de la jaqueta quan vaig obrir la porta, amb la cadena posada.

Era l’oncle Am. Portava una gorra de taxista i somreia.

—Han demanat un taxi? —va dir.

Vaig treure la cadena.

—Sí —vaig dir—. Entri. Hem d’empaquetar una mica encara.

Vaig tancar la porta darrera d’ell i ens vam mirar. Va dir:

—Sí, veig que t’ha anat bé. Eixuga’t aquesta pintura de la boca i encara estaràs més bé. On es?

Vam entrar a la sala. Va aixecar una mica les celles quan va veure la Claire. Vaig veure com els seus llavis dibuixaven una lleugera i involuntària intenció de xiular; allò que els llavis dels homes fan sovint quan veuen alguna cosa com la Claire.

Després va girar una mica el cap i va veure en Dutch. Es va estremir una mica.

—Fill, m’hauries d’haver dit que portés una grua —va dir. Va anar cap a ell i se’l va mirar—. No hi ha sang, no hi ha marques. És alguna cosa, si més no. Què li heu fet, un ensurt de mort?

—Ha estat si fa no fa al revés. Oncle Am, la Claire —vaig dir.

Ella li va allargar la mà i ell la va agafar. Va dir:

—Fins i tot en aquestes circumstàncies, és un plaer.

—Gràcies, Am. Un Martini?

Ja estava preparant una tercera copa. L’oncle Am es va girar i em va mirar i jo vaig saber el que pensava. Vaig dir:

—Estic bé. He pres dos ditets de tinta verda, però això va ser fa setmanes. I un whisky al bar de baix, però això va ser l’any passat.

Ella va acabar de preparar els còctels i ens en va allargar un a cada un. Vaig fer un glop del meu. Era bo; em va agradar. L’oncle Am va dir:

—Què li has dit, Ed?

—Suficient —li vaig dir—. La Claire coneix la història. És al nostre costat.

—Espero que sàpigues què et fas, Ed —va dir.

—També jo ho espero.

—Bé, ja en parlarem demà. Sempre hi ha un altre dia.

—Hi ha la resta d’aquesta nit —vaig dir.

Va somriure. Digué:

—Ho dubto. Bé, som-hi. Tu creus que pots amb la meitat del nostre amic borratxo?

—Ho intentaré.

Es va girar cap a la Claire.

—El taxi és al carreró, a la porta de servei. Però és tancat; he entrat per la porta del davant. Tens la clau?

—S’obre des de dins. Hi podem posar un tros de cartró perquè el pany es mantingui obert i puguem tornar a entrar. L’ascensor deu ser al primer pis. Em penso que el puc fer pujar; ara baixaré i el portaré al quart.

—No —va dir l’oncle Am—. Els ascensors fan soroll, especialment els que se suposa que no es fan servir durant la nit. El baixarem per les escales de darrera. Tu estigues davant nostre perquè no ensopeguem amb ningú. Si veus algú, parla-hi; sentirem la teva veu i ens aturarem a esperar.

Ella va assentir.

L’oncle Am va agafar en Dutch per les espatlles i jo pels peus. Era massa pesant per intentar portar-lo entre tots dos com si fos un borratxo. L’havíem d’arrossegar i córrer el risc.

El vam portar al replà i vam baixar per les escales. No és la mena de feina que m’agradaria haver de fer sovint.

Vam tenir molta sort. La porta era tal com la Claire havia dit que seria. No hi havia ningú pel carreró. El vam ficar al taxi, doblegat al terra del darrera, i el vam cobrir amb una manta que la Claire havia portat per a això.

Em vaig asseure i em vaig eixugar la suor del front. L’oncle Am també ho va fer.

Aleshores ell es va asseure al seient del conductor i la Claire i jo al darrera. Va dir:

—Alguna preferència del lloc del seu últim descans?

—Hi ha un carreró a Franklin… No, deixa-ho córrer; és l’últim lloc on el volem posar.

La Claire digué:

—Sé on vivia, fa algunes setmanes. Un edifici d’apartaments a Division. Si el deixàvem al carreró del darrera…

—Ets una noia llesta —va dir l’oncle Am—. Si hi ha alguna connexió entre ell i el lloc on el trobin, semblarà que se l’hagin carregat allà. Desviarà la investigació lluny de les Milan.

Va engegar el cotxe.

Vam sortir del carreró per Fairbanks, vam anar en direcció nord cap a Erie i vam tallar a Erie cap al bulevard. Ens vam trobar en el trànsit dens del bulevard al nord del carrer Division.

La Claire li va donar l’adreça i deu minuts més tard ens havíem desempallegat d’en Dutch. No vam perdre el temps a allunyar-nos d’allà.

No havíem dit ni un mot. Vam continuar sense parlar fins que ens vam trobar immergits altra vegada en el trànsit del bulevard, en direcció al sud. En alguna banda un rellotge va tocar les dues.

La Claire estava molt silenciosa en un racó del seient posterior, amb el meu braç al seu voltant.

—Encara tens la pistola, fill? —va dir l’oncle Am.

—Sí, aquí la tinc.

Es va ficar en el carreró, va parar el cotxe en el mateix lloc que abans. Va dir:

—Quedeu-vos aquí, vosaltres dos. Ed, dóna’m la pistola i jo inspeccionaré el pis. Si heu tingut companyia abans, podria ser que hi hagués algú esperant. Claire, dóna’m la clau.

Vaig voler pujar amb ell però no m’ho va permetre.

Tot estava en calma, molta calma.

La Claire digué:

—Fes-me un petó, Ed.

Una mica més tard va dir:

—Agafaré el primer tren demà, Ed. Tindria por aquí sola. Et quedaràs amb mi, i m’acompanyaràs al tren?

—Chicago és gran —vaig dir—. No pots anar en algun altre lloc de Chicago, per una temporada, si més no? Fins que tot això hagi acabat?

—No, Ed. I tu m’has de prometre que no vindràs mai a Indianapolis a buscar-me. No et donaré la meva adreça. Demà al matí ens hem de dir adéu. Per sempre.

Volia discutir-li-ho, però en el fons sabia que tenia raó. No sé com ho sabia, però ho sabia.

L’oncle Am obria la porta del taxi. Va dir:

—Acabeu d’una vegada vosaltres dos. Aquí hi ha la clau i la pistola, Ed. Escolta, no sabem en què s’ha fet servir la pistola. Guarda-la aquesta nit, però desempallega-te’n abans de tornar al Wacker. I sense les teves empremtes.

—No sóc tan enze, oncle Am —vaig dir.

—De vegades no n’estic segur, fill. Però ja se’t passarà. Quan et tornaré a veure? Cap al migdia?

—Suposo que sí.

—No vol pujar a beure alguna cosa, Am? —va dir la Claire.

Estàvem sortint, del taxi. L’oncle Am va obrir la porta del davant i es va esmunyir al seient del conductor. Aleshores va dir:

—Més val que no, fills. Aquest taxi i la gorra m’estan costant vint-i-cinc dòlars l’hora i ja fa dues hores que el tinc. Són molts diners per al meu pressupost.

Va posar l’estàrter del taxi i va treure el cap per la finestra. Va dir:

—Déu us beneeixi, fills meus. No feu res que jo no faria.

Va marxar.

Ens vam quedar allà un moment, agafats de la mà, en la nit càlida d’estiu, en la foscor del carreró.

—Quina nit més maca —va dir Claire.

—Encara ho serà més —vaig dir jo.

—Sí, encara ho serà més, Ed.

Es va inclinar una mica cap a mi. Vaig deixar-li anar la mà i la vaig rodejar amb els meus braços. La vaig besar.

Al cap d’un minut va dir:

—Sortim de la neu?

Vam entrar, lluny de la neu.

Quan em vaig despertar, la Claire ja estava vestida, i feia una maleta. Vaig mirar el rellotget elèctric de la tauleta de nit i només eren les nou.

Em va somriure i va dir:

—Bon dia, Eddie.

—Encara neva, fora? —vaig preguntar.

—No, ja ha parat. Estava a punt de despertar-te. Hi ha un tren a les deu quinze. Ens hem d’afanyar, si volem esmorzar una mica.

Va anar cap a un armari per agafar una altra maleta.

Em vaig llevar, em vaig dutxar ràpidament, i em vaig vestir. Quan vaig estar llest ella ja havia acabat de fer les maletes. Va dir:

—Ja ens prendrem els dònuts i el cafè a l’estació. Només tenim una hora.

—Demano un taxi?

—Hi ha una parada aquí davant. En aquesta hora del matí, en podem aconseguir un.

Vaig agafar les maletes i ella va agafar la bossa de mà i un petit paquet que vaig veure que estava preparat per enviar. Va veure com el mirava i em va dir:

—És un regal d’aniversari per a una amiga; l’hauria d’haver enviat fa dos dies. Recorda-m’ho pel camí.

No se me’n donava un clau a mi, dels regals d’aniversari. Vaig anar fins a la porta i llavors em vaig girar, amb l’esquena contra la porta i vaig deixar les maletes a terra.

Vaig allargar-li les mans, però no va venir. Va remenar el cap a poc a poc.

—No, Ed. Sense comiats, sisplau. Aquesta nit ha estat el nostre adéu. I tu no hauries de buscar-me; no has ni d’intentar seguir-me.

—Per què no, Claire?

—Ho sabràs molt bé, Ed, quan tinguis temps de pensar-hi. Ho sabràs perfectament. El teu oncle ho sabrà; potser ell t’ho podrà explicar, jo no puc.

—Però…

—Quants anys tens, Ed? De debò. Vint?

—Gairebé dinou.

—Jo en tinc vint-i-nou, Ed. Que no veus que…

—Sí, ja veig que t’estàs morint de vella. Les artèries se t’esclerotitzen. Els…

—Ed, no veus el que vull dir. Vint-i-nou no vol dir vella, no, però tampoc jove per a una dona. I, Ed, ahir a la nit et vaig dir una mentida quan et parlava de la feina i l’habitació i tot allò. Quan una dona està avesada a les coses bones i als diners, no pot tornar enrera, Ed. No, si no és més fort que jo. Jo no tornaré enrera, Ed.

—Vols dir que et tornaràs a buscar un altre paio com en Harry?

—No, com en Harry no. Això ja ho he après. Un paio amb diners, però no guanyats d’aquesta manera. He après això a Chicago. Sobretot ahir a la nit quan en Dutch… Estic contenta que fossis aquí, Eddie.

—Potser t’entenc una mica. Però, per què nosaltres no podem…

—Quant guanyes, Eddie, com a impressor? Que no ho veus?

—D’acord.

Vaig recollir les maletes i vam sortir. Vam agafar un taxi a la parada de davant de l’hotel, i ens vam dirigir a Dearbon Station.

Al taxi, la Claire va seure molt rígida, però em vaig adonar que tenia llàgrimes als ulls.

No sé si això em va fer sentir millor o pitjor. Millor, suposo, pel que fa a la nit anterior, i pitjor pel que fa a ella. Estava molt confós, per dins, una cosa com quan la mare m’havia embogit comportant-se d’una manera tan agradable amb mi, quan vaig tornar a casa després d’haver anat a buscar l’oncle Am a la fira.

Vaig pensar: per què no poden ser coherents les dones? Per què no poden ser bones o dolentes, i decidir-se per una de les dues coses? Vaig pensar que segurament la majoria de nosaltres som així, una barreja de bé i de mal, però les dones són pitjor i canvien d’una cosa a l’altra més de pressa. Arriben a ser desmesuradament bones amb tu, o a ser molt desagradables.

—D’aquí a cinc anys, amb prou feines em recordaràs, Ed —va dir la Claire.

—Et recordaré —vaig dir.

Vam travessar Van Buren, per sota el tren, i ens vam trobar al centre, només a dos blocs de l’estació.

—Torna’m a besar, Ed, si encara en tens ganes, després del que t’he dit —va dir.

Encara en tenia ganes i ho vaig fer. Encara la rodejava amb els meus braços quan el taxi va parar. El paquetet que ella aguantava va caure a terra quan ella es va moure i jo el vaig recollir i l’hi vaig allargar. Vaig veure l’adreça i el nom.

—Si em toca un milió de dòlars a la loteria em posaré en contacte amb tu a través de la teva amiga a Miami —vaig dir.

—No ho intentis, Ed, ni per mi ni per cap loteria. Conserva la teva feina i continua sent el que ets. I no entris a l’estació amb mi. Ara ve un mosso per agafar les maletes.

—Però has dit…

—És gairebé l’hora del tren, Ed. Sisplau, queda’t al taxi. Sé el que cal fer. Adéu.

El mosso recollia les maletes i se les emportava.

—Adéu —vaig dir.

El taxista em va preguntar:

—Tornem a les Milan Towers?

I jo vaig dir que sí mirant com la Claire s’allunyava. No es va girar a mirar-me. Es va parar a l’oficina de correus a fora de l’estació i va enviar el paquet, i no es va girar per res quan va travessar la porta de la Dearbon Station.

El meu taxi s’allunyava pel revolt però jo encara mirava fora. Així és com vaig veure sortir del taxi l’homenet morè que havia estat en el taxi just darrera del meu, que va entrar caminant ràpidament a l’estació.

Alguna cosa em va amoïnar; em sonava però no recordava on l’havia vist abans.

Estàvem travessant el carrer, en direcció nord pel carrer Dearbon. Li vaig dir al conductor:

—No vull anar altra vegada a les Milan. Vull anar al Wacker, al carrer Clark.

Va assentir i va continuar conduint.

Ens vam aturar en un semàfor a la cantonada següent, i de sobte vaig recordar on havia vist l’home que sortia del taxi darrera meu. Havia estat ahir a la nit al bar de les Milan Towers. I era italià, i jo vaig pensar que semblava un torpede, m’havia preguntat si podia ser en Benny Rosso.

—Pari —vaig dir al conductor—. Deixi’m baixar aquí, de pressa.

Va acabar de travessar el carrer i es va parar darrera una fila de cotxes. Va dir:

—El que vostè vulgui, senyor. Però decideixi’s.

Em vaig treure un parell de dòlars de la cartera i els hi vaig donar. No vaig esperar el canvi. Vaig sortir del taxi, corrent cap a l’estació. Hi arribaria més de pressa caminant que amb el taxi, que hauria de donar la volta i esperar-se als semàfors a cada cantonada.

Però era un bloc espantosament llarg des de Harrison a Polk. Gairebé m’atropella un cotxe travessant davant de l’estació, però vaig continuar corrent fins que vaig ser dintre les portes.

Vaig parar de córrer llavors, i vaig caminar de pressa per l’estació, mirant al meu voltant. Mai no m’havia adonat com era d’enorme aquell lloc. No vaig veure la Claire ni l’home que podia haver estat seguint-la.

Vaig fer dues voltes ràpides a l’estació i no els vaig veure, cap dels dos: vaig córrer cap a la finestra d’informació. Vaig preguntar:

—A quina andana hi ha el tren d’Indianapolis, si és que no ha sortit?

—Encara no ha arribat. No surt fins a les dotze quinze.

—El de les deu quinze —vaig dir—. Ja ha sortit?

—No hi ha cap tren a les deu quinze cap a Indianapolis, senyor.

Vaig mirar el rellotge, ja eren les deu i catorze. Vaig preguntar:

—Quins trens hi ha a les deu quinze?

—Dos; el de Saint Louis a la via sis, i el número dinou a la via u a Ft. Wayne, Columbus, Charleston…

Em vaig girar.

Era desesperat; dos trens llargs que sortien al cap d’un minut. Segurament no arribaria ni a un d’ells, per descomptat que no a tots dos. No portava prou diners ni per a comprar un bitllet fins a Ft. Wayne.

Vaig aixecar la vista i vaig veure el porter tancant la reixa que posava Via Cinc.

Una última oportunitat desesperada, vaig pensar. El mosso; si trobava el mosso que li havia portat les maletes… Vaig mirar al voltant i vaig veure dotzenes de mossos a la vista, a diferents parts de l’estació. No s’assemblaven entre ells, però em vaig adonar que ni tan sols havia mirat el mosso que havia agafat les seves maletes. Havia estat mirant la Claire.

Un passava pel meu costat, i el vaig engrapar pel braç. Vaig preguntar:

—Ha portat dues maletes i una bossa per a una senyoreta, sola, d’un taxi fa molt poc?

Es va tirar la gorra enrera i es va rascar el cap. Va dir:

—Bé, podria ser. Quin tren?

—Això és el que vull saber. Ha estat fa pocs minuts.

—He portat una senyora al de Saint Louis fa uns minuts, em penso. No recordo ben bé si portava dues maletes i una bossa. Em sembla que hi havia un estoig de violí.

—D’acord, deixi-ho córrer —i li vaig donar deu centaus. No valia la pena intentar parlar amb cada un dels mossos. Quan trobés el que buscava, ja no se’n recordaria.

Vaig pensar que potser no havia agafat cap tren, pel que jo en sabia. No m’havia deixat entrar a l’estació amb ella. M’havia mentit pel que fa al lloc on es dirigia, potser també mentia pel que fa a tota la resta. Potser havia sortit per l’altra porta de l’estació o una cosa d’aquestes.

Em vaig asseure en un banc i em vaig obligar a emprenyar-me en lloc d’amoïnar-me. Podia haver anat ben lluny d’osques de pensar que el paio que havia sortit del taxi era el mateix home que havia vist a les Milan. No sabia si havien seguit el nostre taxi. I si era el mateix home, no era més que una boja sospita que hagués estat seguint el nostre taxi i que fos en Rosso. Qualsevol italià de Chicago podria ser un pinxo anomenat Rosso.

Però no em podia emprenyar amb la Claire.

És clar que m’havia enredat. Però ja m’havia dit que ho faria. I m’havia dit per què.

Després de l’última nit, vaig pensar, mai no em podria emprenyar de debò amb la Claire. I quan sigui casat i establert i tingui criatures i néts, vaig pensar, sempre em quedarà una miqueta d’amor que conservaré per al seu record.

Vaig sortir abans que no comencés a fer el ridícul començant a bramar o una cosa d’aquestes. Vaig caminar per South Clark i vaig agafar un autobús cap al nord.