2

La fira feia un soroll mecanitzat. La música dels cavallets lluitava amb els altaveus d’una plataforma on transcorria un espectacle, amb l’estrèpit d’un timbal amplificat que feia ressonar una crida de propaganda per al número de dansa. Al bingo, una veu cridava xifres per un micròfon i es podia sentir per tot el solar.

Em vaig parar al mig de tot això, encara vacil·lant, preguntant-me si podria trobar l’oncle Ambrose sense haver de demanar per ell. Només recordava vagament el seu aspecte. I tot el que sabia sobre el que feia a la fira és que era un concessionari. El pare mai no n’havia parlat pas gaire.

Vaig decidir que seria millor preguntar. Vaig buscar al meu voltant algú que no estigués enfeinat o bramant, i vaig veure que l’home de la parada de caramels estava repenjat al taulell, mirant fixament el no-res. Vaig anar cap a ell i li vaig demanar on podia trobar l’oncle Ambrose.

Va assenyalar amb el polze cap al mig del camí.

—El joc de les boles. El de l’ampolla de llet.

Vaig mirar cap allà. Vaig veure un home petit i gras amb bigoti estirant-se per sobre un taulell per allargar tres pilotes de beisbol a una gent que passava per davant. No era l’oncle Ambrose.

Però me n’hi vaig anar de totes maneres. Potser el meu oncle l’havia llogat, i ell em podria dir on era. M’hi vaig acostar més.

Déu meu, sí que era l’oncle Ambrose. Vaig reconèixer la seva cara, ara. Però abans era més alt, és clar que suposo que a un nen de vuit anys tots els adults li semblen alts. I s’havia engreixat, tot i que ara m’adonava que no era realment gras, com m’havia semblat a primera vista. Els seus ulls, tanmateix, eren els mateixos; per això el vaig reconèixer. Em recordava dels ulls. Guspirejaven quan et miraven, com si conegués alguna cosa de tu que fos un secret i això el divertís enormement.

Ara jo era més alt que ell.

En aquest moment, m’allargava les pilotes de beisbol i em deia:

—Tres tirades per deu centaus, fill. Encerta-les i guanya un…

No em podia reconèixer de cap manera; es canvia tant dels vuit anys als divuit que és impossible que algú et reconegui. De totes maneres, em sentia una mica decebut que no m’hagués reconegut.

—Tu no et recordes de mi, oncle Ambrose, sóc l’Ed. Ed Hunter. Acabo d’arribar de Chicago per dir-te que el pare fou assassinat anit.

La seva cara es va il·luminar com si estigués realment content de veure’m quan jo començava a parlar, però havia ben canviat quan vaig acabar. Se li va destensar durant un segon, i llavors se li va tornar a endurir, però d’una manera diferent. Ja no li lluïen els ulls i semblava un home completament diferent. Aleshores tenia un aspecte encara més diferent del que jo recordava.

—Assassinat, com Ed? Vols dir…

Vaig fer que sí.

—El van trobar en un carreró, mort. Assaltat. Havia estat dia de pagament i ell havia sortit a prendre unes copes, i…

Vaig pensar que no calia continuar. Era obvi el que havia passat.

Va assentir amb el cap a poc a poc, i va deixar les tres boles en una de les caixes de sota el taulell. Aleshores digué:

—Vinga, passa. Ara plego.

Ho va fer i va afegir:

—Anem, visc allà darrera.

Em va conduir a través de les dues parades en què hi havia amuntegades les falses ampolles de llet que se suposava que havies d’encertar, i va alçar la lona del darrera.

El vaig seguir fins a una tenda muntada a unes dotze iardes de la seva barraca. Va obrir la porta i hi vaig entrar el primer. Era una tenda d’uns sis per deu peus de base, amb unes parets que pujaven rectes uns tres peus i després anaven minvant fins a la punta. Al mig t’hi podies estar dret còmodament. Hi havia un llit estret i un bagul enorme en un racó i un parell de cadires plegables de lona.

Però la primera cosa que vaig veure va ser la noia adormida al llit. Era petita, prima i molt rossa. Semblava tenir uns vint o vint-i-cinc anys i fins i tot adormida la seva cara era bonica. Anava vestida però sense calçar i no semblava que portés gran cosa a sota del vestit estampat de cotó.

El meu oncle posà la seva mà a l’espatlla de la noia i la sacsejà per despertar-la. Quan va obrir els ulls li va dir:

—T’hauràs de llevar, Toots. Aquest és l’Ed, el meu nebot. Hem de parlar i haig de fer les maletes. Vés a buscar en Hoagy i digue-li que l’he de veure immediatament i que és important, d’acord?

Ja s’estava cordant les sabates, completament desperta. S’havia despertat del tot en un segon, i ni tan sols semblava adormida. Es va posar dreta i es va allisar el vestit, mirant cap a mi.

—Hola, Ed. El teu cognom és Hunter, també? —em va preguntar.

Vaig assentir.

—Vés —li digué el meu oncle—. Porta’m en Hoagy.

Li va fer una ganyota i va sortir.

—La noia és amb l’espectacle de les poses —digué el meu oncle—. Ells no treballen fins al vespre, per això era aquí fent una becaina. La setmana passada, vaig trobar un cangur al llit. Sí, no és broma, John L., el cangur de boxejador. En una fira, et pots trobar amb tota mena de coses dins el llit.

Jo m’havia assegut en una de les cadires de lona. L’oncle havia obert el bagul i en treia coses per posar-les en una maleta atrotinada que havia tret de sota el llit.

—Ets aquí, Am? —va bramar una veu greu des de fora.

—Entra, Hoagy —digué el meu oncle.

La lona que feia de porta es va alçar i va entrar un home corpulent. Feia l’efecte d’omplir tota la part de davant de la tenda mentre era allí dret, el cap gairebé li tocava la punta. Tenia una cara absolutament inexpressiva.

Va saludar.

—Escolta, Hoagy —va dir el meu oncle. Va parar de fer maletes i es va asseure—. Me n’he d’anar a Chicago. No sé quan tornaré. Et vols encarregar de la meva barraca mentre sóc fora?

—Home, i tant que sí. Estic de baixa aquí i apostaria deu contra un que a Springfield també. I en cas que en Jake tingués l’oportunitat de fer servir el fan al capdavall, millor per a ell. Quina part vols?

—Cap —digué el meu oncle—. Dóna a en Maury el de sempre, però la resta és per a tu. L’única cosa que vull és que continuïs amb el negoci fins que jo torni. Vigila’m el bagul. I si no he tornat abans que s’acabi la temporada emmagatzema’l.

—I tant, perfecte. Com puc estar en contacte amb tu?

—Llista de Correus, Chicago. Però no et caldrà. Ningú no està segur de la ruta que farem després de Springfield, però et puc seguir al «Billboard», i quan torni, hauré tornat. D’acord?

—És clar que sí. Mullem-ho.

L’home corpulent es va treure una ampolla plana d’una pinta de la butxaca del darrera i la va allargar al meu oncle. Va afegir:

—Aquest és el teu nebot Ed? La Toots estarà decebuda; volia saber si es quedaria amb nosaltres. Potser l’Ed es perdrà alguna cosa, no trobes?

—No ho podria dir —va dir l’oncle Ambrose.

L’home corpulent va riure.

—Mira, Hoagy, et faria res sortir? He de parlar amb l’Ed. El seu pare, el meu germà Wally, va morir ahir a la nit.

—Redéu —va dir en Hoagy—. Ho sento, Am.

—Gràcies. Deixa’m l’ampolla, et fa res? Mira, pots començar a treballar ara mateix, si vols. Hi ha una gentada; m’estava anant bé.

—Molt bé, Am. Escolta, em sap moltíssim greu això… oh, merda, ja saps què vull dir.

L’home corpulent va sortir.

El meu oncle es va asseure mirant cap a mi. No vaig dir res i ell tampoc durant un o dos minuts. Aleshores digué:

—Què passa fill? Què t’està corsecant?

—No ho sé —vaig respondre.

—No em diguis això —digué—. Mira, Ed, no sóc tan ximple com semblo. Et puc dir una cosa. No t’has abandonat gens. No has plorat, oi que no? Estàs més rígid que un pal, i no pots agafar-t’ho d’aquesta manera; et farà molt de mal. T’amargarà.

—Ja se’m passarà.

—No. Què et corseca?

Encara tenia a la mà l’ampolla plana que Hoagy li havia deixat. No l’havia destapada. La vaig mirar fixament i vaig dir:

—Serveix-me una copa, oncle Ambrose.

Va remenar el cap a poc a poc.

—Aquesta no és la resposta. Si beus ha de ser perquè en tinguis ganes. No per fugir d’alguna cosa. Has estat fugint des que ho has sabut, oi que sí? En Wally intentava…, merda Ed, que no…

—Escolta —vaig dir—. No em vull entrompar. Només vull una copa. És una cosa que he de fer.

—Per què.

Era difícil de dir.

—No coneixia el pare. Ho he descobert aquest matí. Em pensava que jo era massa bo per a ell. Em pensava que era només un borratxo. Segur que se n’adonava. Segur que s’adonava que jo pensava que ell no era prou bo, i mai no vam aconseguir conèixer-nos, entens?

El meu oncle no va dir res però va assentir a poc a poc.

Vaig continuar:

—Encara odio l’alcohol. El seu gust, vull dir. M’agrada una mica la cervesa, però odio el gust del whisky. Però vull prendre una copa, per ell. Per compensar-lo una miqueta d’alguna manera. Ja sé que no ho sabrà mai, però ho vull, vull beure per ell, com fas tu, una manera de…, oh, Déu meu, no em puc explicar millor.

El meu oncle va dir:

—Sóc un talòs.

Va deixar l’ampolla sobre el llit i va anar cap al bagul. Va dir:

—Tinc alguns gots en alguna banda. Per al joc aquell dels vasos. És gairebé il·legal que un firaire begui amb alguna cosa que no sigui l’ampolla, però què dimonis, fill, hem de beure aquesta junts. Jo també vull beure per en Wally.

Va aparèixer amb un joc de tres tasses d’alumini. Va servir les begudes —generosament, la tercera part d’un got— en dues d’aquelles tasses i me’n va passar una.

—Per en Wally —va dir.

—Pel pare.

Vam tocar les vores de les tasses d’alumini i vam beure. Cremava com el dimoni, però vaig aconseguir no ennuegar-me.

Cap dels dos no va parlar durant un minut, i després el meu oncle va dir:

—He de veure en Maury. El propietari de la fira. Per dir-li que me’n vaig.

Va sortir de pressa.

Em vaig quedar assegut, amb l’horrible sabor del whisky pur a la boca, però no hi pensava. Pensava en el pare, i que el pare era mort i no el tornaria a veure mai més. I de sobte em vaig trobar bramant com un boig. No era el whisky, perquè a part del gust i de la cremor durant una estona no sents cap altre efecte després de la primera copa. Era alguna cosa que sortia de dintre meu. M’imagino que el meu oncle sabia el que passaria, d’aquesta manera, i que per això m’havia deixat sol. Sabia que un xicot de la meva edat no es desmuntaria davant de ningú.

Tanmateix, quan havia acabat de plorar, vaig començar a sentir els efectes de l’alcohol. Sentia el cap fluix, i em començava a sentir l’estómac regirat.

L’oncle Ambrose va tornar. Devia notar els meus ulls vermells perquè va dir:

—Et sentiràs millor ara, Ed. Ho havies de treure. Estaves tens com una mala cosa. Ara sembles humà.

Vaig aconseguir fer un somriure. I vaig dir:

—Em temo que sóc un principiant bevent i que m’estic marejant. On és el vàter?

—En una fira és una comuna. A l’altra banda del solar. Però, què diantre, és un lloc fastigós. Treu aquí mateix. O vés fora, si ho prefereixes.

Vaig anar fora, al darrera de la tenda, i vaig vomitar.

Quan vaig tornar, el meu oncle feia la maleta. Em va dir:

—Una beguda no t’hauria de marejar, fill, encara que no hi estiguis avesat. Has menjat res?

—Déu meu —vaig dir—, res des del sopar d’ahir a la nit. No hi havia ni pensat.

Va riure.

—No és estrany. Som-hi. Anem a fer un mos, primer; et trobaràs millor si menges. Agafaré la maleta i anirem directament a l’estació.

L’oncle Ambrose em va encarregar el menjar i es va esperar fins que em va veure començar; llavors em va dir que se n’anava una estoneta i em va deixar menjant.

Va tornar just quan jo acabava. Es va esmunyir en el seient de davant i em digué:

—Acabo de telefonar a l’estació. Podem agafar el tren que arriba a Chicago a les sis trenta aquest vespre. I he trucat a la Madge —Madge és el nom de la mare—, que m’ha informat. No ha passat res de nou, i l’enquesta és demà a la tarda. A la sala de la funerària de Heiden, al carrer Wells. Allí és on… on és ell ara.

—Que no… em pensava que el durien al dipòsit —vaig dir jo.

L’oncle va sacsejar el cap.

—No a Chicago, Ed. El sistema és agafar el cos —si no es tracta d’algú o alguna cosa important— i dur-lo a la funerària més pròxima. La ciutat ho paga, és clar, si no és que la família apareix i ho encarrega a unes pompes fúnebres. El funeral, vull dir.

—Què passa si no apareixen?

—Segueix el seu curs. Primer s’obre una enquesta de seguida per aconseguir testimonis mentre encara és recent. Després s’ajorna si cal.

Vaig assentir i vaig dir:

—S’ha enfadat la mare perquè jo he fugit, com si diguéssim?

—No ho crec. Però ha dit que el detectiu encarregat del cas havia volgut parlar amb tu, i que s’havia amoïnat. Ha dit que li faria saber que tornaves.

—Que el bombin —vaig dir—. No li puc dir res.

—No siguis així, fill. El volem al nostre costat.

—Al nostre costat?

Em va mirar d’una manera estranya.

—Clar que sí, Ed —va dir—, al nostre costat. Tu estàs amb mi, oi que sí?

—Vols dir que tu…

—Caram, i tant. Per això he hagut d’arranjar les coses amb en Hoagy i en Maury —ell ha comprat la fira aquesta temporada però ha conservat el nom d’en Hobart—, per poder ser fora el temps que calgui. Caram, sí, fill. Tu no pensaràs que deixarem escapar el fill de mala mare que ha mort el teu pare, oi que no?

—Podem fer alguna cosa que la policia no pugui fer? —vaig dir.

—Ells només hi poden dedicar un temps limitat, si no és que tenen pistes interessants. Nosaltres tenim tot el temps del món. Això primer. També tenim una cosa que ells no tenen. Som els Hunters.^[1]

Vaig estremir-me quan va dir això, com una descàrrega.

Som els Hunters, vaig pensar. El nom lliga. Nosaltres anem a la cacera d’un assassí pels carrerons obscurs. L’home que va matar el pare.

Potser era de bojos, però el vaig creure. Nosaltres tenim quelcom que els polis no tenen. Nosaltres som caçadors. Ara estava content de no haver enviat cap telegrama.

—Molt bé. I enxamparem el fill de puta —vaig dir.

El seus ulls van tornar a guspirejar. Però darrera d’això tenien alguna cosa, alguna cosa mortal. Malgrat aquest guspireig, ja no semblava un grassonet divertit amb un enorme bigoti negre. Semblava algú que voldries tenir a favor teu en cas que hi hagués problemes.

Quan vam baixar del tren a Chicago, l’oncle Ambrose va dir:

—Ens separarem aquí per una estona, fill. Torna a casa, fes les paus amb la Madge i espera el detectiu, si diu que pensa venir. Et telefonaré per dir-te on paro.

—I després? —vaig preguntar.

—Si no és massa tard, i encara vols sortir, ens podríem veure. Fins i tot podríem començar a pensar què farem, vull dir com començarem. Descobreix el que puguis d’aquell detectiu. I de la Madge.

—D’acord —vaig dir—. Però per què no véns ara a casa amb mi?

Va remenar el cap a poc a poc.

—Com menys ens veiem la Madge i jo, en general, millor ens anirà. Va estar bé quan li vaig telefonar des de Janesville, però més val no forçar-ho, entens?

—Mira —vaig dir—. No em vull quedar allà. Per què no puc llogar una habitació, també? Prop de la teva o fins i tot potser una per als dos. Si hem de treballar plegats.

—No, Ed. No per ara, almenys. No sé com van les coses entre tu i la Madge, però tu has de viure a casa, si més no fins al funeral. No semblaria correcte ni ho seria si les deixessis ara. Te n’adones?

—Suposo que sí. Suposo que tens raó.

—I si te’n vas, i a la Madge no li sembla bé, em culparà a mi i ens posarà, a tots dos, en la seva llista negra, i la veritat, si hem de treballar en el cas hem d’estar a bones amb tots els qui hi estan relacionats. Ja m’entens, oi?

—La mare no ho va fer, si et refereixes a això. Es barallaven de tant en tant, però no l’hauria matat.

—No volia dir això, no. Tampoc no crec que ho fes ella. Però t’has de quedar a casa uns dies. Era on vivia el teu pare. Hem de poder seguir el rastre de tot això des del centre. No només des de fora. Queda’t amb la Madge i estigues-hi bé, igual que vull que facis amb el detectiu, de manera que els puguis fer preguntes sempre que ens calgui. Necessitem totes les oportunitats que puguem aconseguir. M’has entès?

La mare estava sola quan vaig arribar a casa. La Gardie era fora; no vaig preguntar on. La mare portava un vestit negre que no havia vist mai. Tenia els ulls vermells, com si s’hagués fet un tip de plorar, i no anava gens maquillada tret d’una mica de pintura de llavis que se li havia corregut un xic en un cantó de la boca.

La seva veu no semblava la seva de res. Era plana, com mig morta, i sense gaire entonació.

D’alguna manera, érem com estranys.

—Hola Ed —em va dir.

—Hola, mare —vaig dir jo.

I vaig anar cap a la sala i em vaig asseure i ella va venir i també es va asseure. Vaig seure al costat de la ràdio jugant amb els botons sense engegar-la.

—Mare, em sap greu haver fugit de tu aquest matí. M’hauria d’haver quedat —vaig dir. Em sabia greu però alhora estava content d’haver anat a trobar l’oncle Ambrose.

—No hi fa res, Ed —va dir ella—. Em penso que entenc per què te’n volies anar. Però com ho has sabut? Vull dir que tu no hi eres quan ha arribat la policia.

—Era a les escales —vaig dir—. Ho he sentit. No volia entrar. Has trucat a l’Elwood Press i els ho has dit?

Va assentir.

—Hem trucat des de la funerària. Em pensava que havies anat sol a treballar i trucava per dir-t’ho. L’encarregat s’ha portat molt bé. Ha dit que podies agafar-te els dies lliures que volguessis. Que tornessis quan et semblés oportú. Hi tornaràs, oi que sí, Ed?

—Suposo que sí —vaig dir.

—És una bona feina. I en Wally deia que aprenies la mar de bé. Hauries d’aguantar.

—Suposo que sí que ho he de fer.

—Has menjat, Ed? Et preparo alguna cosa?

Estava realment canviada. Abans li importava un rave si jo havia menjat o no.

—He menjat a Janesville —vaig dir—. L’oncle Ambrose ha anat a un hotel. Ha dit que ens telefonaria per dir-nos on para.

—Hauria pogut venir aquí.

No vaig saber què respondre-hi. Vaig tornar a jugar amb els botons de la ràdio, sense mirar-la. Semblava tan miserable que no tenia ganes de mirar-la.

Al cap d’una estona, va dir:

—Escolta, Ed.

—Sí, mare.

—Ja sé que no t’agrado gaire. Ni la Gardie. Sé que voldràs campar per les teves, ara. Ja tens divuit anys, i nosaltres no som família directa teva, i no et culpo. Però et quedaràs uns dies, oi que sí?

»D’aquí uns dies ja ho solucionarem. La Gardie i jo trobarem un lloc més petit, i jo trobaré una feina. Vull que ella acabi l’escola, com tu. Però el lloguer està pagat fins al primer de setembre, i aleshores hem de notificar que marxem i pagar un altre mes, i com que aquest pis és massa gran per a nosaltres dues soles i, bé, ja saps què vull dir. Si et poguessis quedar fins llavors…

—D’acord.

—Serà una ajuda. Ens podem entendre fins llavors, oi, Ed?

—És clar que sí.

—De seguida després del funeral, buscaré una feina. Tornaré a fer de cambrera. Podem vendre els mobles abans de marxar. Estan acabats de pagar. No valen gaire, però potser en podrem treure prou per a pagar el funeral.

—Pots vendre’ls, però no t’amoïnis pel funeral. L’assegurança del sindicat ho hauria de cobrir.

Em va mirar desconcertada i li ho vaig explicar. El pare havia estat fora de l’ofici durant un parell d’anys, feia poc, i no n’havia estat membre el temps suficient per a cobrar el màxim, però hi havia d’haver uns cinc-cents procedents de l’internacional i el local junts. No sabia la xifra exacta, però havia de ser si fa no fa això.

—N’estàs segur, Ed? Que hi ha algun tipus de subsidi, vull dir?

—Seguríssim —vaig dir—. L’ITU és un bon sindicat. Hi pots comptar. Potser també amb alguna cosa de l’Elwood.

—Aleshores me’n vaig cap a Heiden’s ara mateix.

—Per què, mare?

—Vull que en Wally tingui un bon funeral, Ed. El millor que li puguem pagar. Em sembla que li ho devem, i potser en podem pagar una part amb els mobles. Li vaig dir que em pensava que només ens podíem permetre gastar uns dos-cents dòlars. Li vaig a dir que ho dobli.

—El pare no hauria volgut que gastessis tant. Has de tenir alguna cosa per a començar. Per instal·lar-vos, tu i la Gardie. I hi haurà les despeses del lloguer després del funeral, i bé, penso que no hauries de fer-ho.

Va continuar dreta:

—Me n’hi vaig. Un funeral esquifit…

—És demà passat. Ho pots canviar demà, quan sapiguem quant és el subsidi. Espera fins demà, mare.

Va dubtar i després digué:

—Molt bé, d’acord. Demà al matí encara hi sóc a temps. Vaig a fer cafè, Ed. En prendrem una tassa; encara que no tinguis gana et pots prendre un cafè.

—Perfecte —vaig dir—. Gràcies. T’ajudo?

—Tu queda’t assegut —es va mirar el rellotge—. L’home d’homicidis que vol parlar amb tu (es diu Bassett) vindrà a les vuit.

Es va girar al marc de la porta. I va dir:

—I gràcies, Ed, per decidir quedar-te i tot això. Pensava que potser…

Les llàgrimes li corrien cara avall.

Vaig estar a punt de posar-me a plorar jo també. Em vaig sentir com un imbècil allà assegut sense res a dir. Però no podia pensar en res a dir. Vaig fer:

—Oh, mare!

M’hauria agradat poder rodejar-la amb els meus braços i mirar de confortar-la, però no es pot fer una cosa així tot d’una quan mai no ho havies fet. Mai durant deu anys.

Ella va fer cap a la cuina i vaig sentir el soroll de l’interruptor. Em sentia absolutament regirat per dins.