9

L’aire fred de la nit ens va anar bé. Havia estat suant. El coll m’estrenyia i el barret m’havia anat relliscant cap endarrera.

Era una reacció, de nou, però una mena diferent de reacció. Em sentia més alt. No estava nerviós, com després de la nit que vam passar a la taverna.

Vam caminar cap al sud pel carrer Wells i no vam dir res. No calia. D’alguna manera, després del que havia passat, l’oncle Am era part de mi i jo era part d’ell.

I vaig recordar aquella frase una altra vegada, som els Hunters, i vaig pensar que ho faríem. Els polis no poden però nosaltres podem. Em vaig adonar aleshores que abans no hi havia cregut realment. Ara hi creia. Ara ho sabia.

Estava espantat, sí, però era una mena agradable de por, com quan llegeixes una bona història de fantasmes que et fa pujar un formigueig per l’espinada, però t’agrada.

Vam trencar cap a l’est per l’avinguda Chicago, i vam passar per davant de la comissaria amb les dues llums blaves al costat de la porta. Vaig mirar cap a dalt de les escales quan hi vam passar, i ja no em vaig sentir tan bé. La mare i la Gardie devien estar passant una mala estona allí dins. O potser les havien portades a l’Oficina d’Homicidis al centre?

Però la mare no ho havia fet. En Bassett anava errat.

Vam girar la cantonada al carrer Clark. L’oncle Am va preguntar:

—Una tassa de cafè, fill?

—I tant —vaig dir—. Però, trucarem en aquell número aquesta nit? Es fa tard.

—A partir d’ara ja no —va dir—. Uns quants minuts no importaran.

Vam demanar un plat de chili i un cafè per cap, al local just al nord de Superior. Ens vam col·locar en una punta de la barra; dues veus de dona molt altes discutien sobre algú anomenat Carey.

El chili era bo, però no li trobava bon gust. Continuava pensant en la mare. Vaig pensar que de totes maneres no farien servir els tubs de goma amb les dones.

—Pensa en alguna altra cosa. Ed —va dir l’oncle Am.

—És clar. En què?

—No res. A fer punyetes. —Va mirar al seu voltant i els seus ulls es van posar en la bossa que una de les dones havia deixat sobre la barra—. Pensa en bosses de mà. Hi has pensat mai?

—No —vaig dir—. Per què hauria d’haver-ho fet.

—Imagina que fossis un dissenyador d’articles de pell. Aleshores hi estaries ben interessat. Per a què serveix una bossa de mà? És un substitut de les butxaques, això és tot. Un home té butxaques, i una dona no. Per què? Perquè les butxaques —les plenes— espatllarien la figura de la dona. Farien bonys en els llocs menys adequats, o no en els adequats. Oi que sí?

—Suposo que sí —vaig dir.

—Mira, pensa en els mocadors. Les dones porten els mocadors a les butxaques de vegades, però només els molt petits, mentre que l’home en porta de grossos. I no és perquè elles tinguin menys mocs que els homes; és perquè un gran mocador faria un bony a la seva butxaca. Si portessin mocadors grossos els haurien de portar de dos en dos. Però tornem a les bosses de mà.

—I tant —vaig dir—. Tornem a les bosses de mà.

—Com més coses hi caben millor i com més petita sembla també millor. A veure, com dissenyaries una bossa de mà que fos gran i semblés petita? Una que faria dir a una dona: «Déu meu, en aquesta bossa hi caben més coses que no sembla».

—No ho sé. Com?

—Em sembla que la forma d’abordar-ho és empírica. En dissenyes moltes per a un experiment i esperes fins que sentis dir a una dona que a una hi caben més coses que no sembla. Després l’estudies per veure per què, i intentes aplicar-ho a una altra bossa. Podries fins i tot reduir-ho a una equació. Saps àlgebra, Ed?

—No profundament —li vaig dir—, i a fer punyetes les bosses de mà. Em fan pensar en carteres. Deia la veritat en Bobby Reinhart d’això que la Gardie li havia donat.

—Segur que sí, fill. Si volia dir una mentida, no en diria una tan fàcil de comprovar. Hauria dit que l’havia trobada, o una cosa així. Però no t’hi amoïnis.

—No ho puc evitar.

—Déu meu, per què? No et pensaràs que la Gardie el va matar, va agafar la cartera i la hi va donar a en Bobby, oi que no? O que la Madge el va matar, va deixar la cartera per allà tirada, o la hi va donar a la Gardie?

—Sé que cap de les dues no ho va fer, però tot té molt mal aspecte. Com va aconseguir la Gardie la cartera? —vaig dir.

—Ell no se la devia emportar i prou. Molts homes deixen la cartera a casa quan surten de gresca. Es fiquen uns quants dòlars a les butxaques i deixen les carteres segures a casa. La Gardie la va trobar i se la va quedar, amb els diners que hi havia, i no va dir res a ningú. Fins i tot així va ser ximple que li donés la cartera, però si hagués estat una cosa pitjor no ho hauria fet. Hauria cremat la cartera a l’incinerador.

—Ho hauria d’haver fet de totes maneres —vaig dir—. És una maleïda soca.

—No n’estic tan segur, fill. Ella obté el que vol de la vida. La majoria de la gent ho fa. No tothom, però sí la majoria —va dir l’oncle Am.

—El pare no —vaig dir.

—No —va dir l’oncle Am—, en Wally no. —Va parlar a poc a poc, com si escollís els mots amb cura—. Però hi ha una diferència. La Gardie és egoista; no farà malbé la seva vida per aquest mateix motiu. En Wally la va espatllar. Si era es casa amb l’home equivocat, simplement el deixarà.

»En Wally era la mena d’home que és lleial, fill, fins i tot amb les causes perdudes. Era també la mena d’home que no s’hauria d’haver casat mai. Però la teva mare era una dona de debò, Ed, i ell era feliç amb ella. I ella es va morir abans que ell s’inquietés massa, si és que m’entens. I la Madge el va enganxar de rebot.

—La mare és… oh, deixem-ho córrer —vaig dir.

Em vaig adonar que l’anava a defensar per pura lleialtat. Vaig recordar-la a ella i el pare, vaig recordar coses, i l’oncle Am tenia raó. Jo era massa tou, perquè ella tenia problemes ara, i perquè ella havia estat diferent, molt diferent, des de la mort del pare. Però no m’havia d’enganyar pensant que duraria.

La mare havia estat un verí per a ell, i ho hauria estat per a qualsevol home tan decent com el pare. O com havia estat, abans de començar a beure. I fins i tot la seva afecció a la beguda havia estat tranquil·la i no gens violenta.

Vaig acabar-me el chili i vaig enretirar el plat.

—Encara no, fill. Beguem-nos un altre cafè —va dir l’oncle Am. Els va demanar. Va dir—: Estic intentant pensar com ens ho podem fer anar amb aquest número de telèfon. Potser pensaré millor si parlem d’una altra cosa. Vinga, parlem d’una altra cosa.

—Bosses de mà de senyora? —vaig suggerir.

Va riure.

—T’han avorrit, oi, fill, això és perquè no en saps res. Com més coses saps d’alguna cosa més t’interessa. Vaig conèixer un artesà d’articles de pell, una vegada; podia parlar de bosses de mà tota una nit. Com un firaire pot parlar de les fires.

—Endavant —vaig dir—. Prefereixo sentir parlar de fires que de bosses de mà. Què és un fan?

—És una abreviatura de fanfarró. És un espectacle interior, generalment dintre d’un espectacle de curiositats. Mira, tu pagues vint centaus per entrar en l’espectacle de curiositats, i un xerraire et passeja per les plataformes i llavors comença a engalipar-te perquè paguis vint centaus o més perquè vegis un espectacle especial a l’interior, al final d’una de les entrades. Per què?

—Recordo que quan érem a la fira li vas demanar a en Hoagy que agafés el teu joc de pilotes. Va dir que n’estava fart i que si en Jake podia portar el fan després de Springfield ell plegaria una temporada. De què parlava?

L’oncle Am va riure.

—Tens bona memòria, fill.

—Sí senyor —vaig dir—. Recordo una cosa que s’ha dit aquesta nit també. Wentworth tres-vuit-quatre-dos. Ja tens alguna idea?

—Estic a punt. Tornem a en Hoagy. En Hoagy porta un espectacle de sexe. L’atracció per a l’espectacle interior dintre de les curiositats és una sessió de sexe amb models vivents, només per a homes. Dues peces de vint centaus cada una i et tornen els diners si no quedes satisfet.

—Què vols dir models vivents? —vaig preguntar.

—Això és el que fa entrar els babaus. També ho volen saber. Oh, ell en sap un niu de xerrar, però tu ho pots trobar en qualsevol llibre sobre el que un jovenet ha de saber. I sí que fa servir models vivents, un parell de noies en vestit de bany. Discuteix de quin tipus són, com una raó per a tenir-les a la plataforma.

—I els homes no volen que els tornin els diners?

—Pocs, uns quants desgraciats. Els els tornen, i què? En una bona nit, encara li quedaran cent dòlars o més per sobre de la clepsa.

—Què és la clepsa?

—Les despeses generals, fill. Posem que les teves despeses en una concessió pugen a trenta dòlars el dia; doncs, tu ets a la clepsa fins que no els hagis fet. La resta són guanys, ets per sobre de la clepsa.

Vaig beure el que em quedava del cafè. Vaig preguntar:

—Per què estaria buscant al pare un lladre de bancs?

—No ho sé, fill. Ho hem d’esbrinar. —Va sospirar i es va alçar—. Som-hi; comencem.

Vam anar carrer Clark avall cap al Wacker i vam pujar a la seva cambra.

Va separar la seva cadira de la paret abans d’asseure-s’hi. Va dir:

—Estigues darrera meu, Ed, i enganxa l’orella al receptor. L’aguantaré una mica separat de la meva orella, i tu podràs sentir tan bé com jo. Fes servir aquesta memòria que tens per a tot el que es digui.

—D’acord —vaig dir—. Com ho enfoquem?

—A fer punyetes. Improvisaré. El que jo digui depèn del que diguin ells.

—Què passa si diuen hola? —li vaig preguntar.

Va fer una rialleta.

—No hi havia pensat. Esperem i ho veurem.

Va despenjar el telèfon i quan li va donar el número a l’operadora, havia canviat la veu. Era un to més baixa, rogallosa, i amb una entonació completament diferent. Però ja l’havia sentida abans en alguna banda. Em va confondre durant un segon i després la vaig situar. Imitava la veu d’en Hoagy; havíem estat parlant d’en Hoagy i aquesta havia estat la primera veu que se li havia acudit per imitar. Era perfecta.

Vaig sentir com marcaven el número. Em vaig acostar més, repenjant-me totalment en la cadira per darrera per posar l’orella tan a prop del receptor com pogués.

Va sonar tres vegades i llavors una veu de dona digué:

—Digui.

És curiós, de vegades, tot el que pots dir, o si més no imaginar, a partir d’una veu. Només un mot, però ja saps que és jove, que és bonica, i que és llesta. En tots els sentits de la paraula «llesta». I només per la manera de dir aquell mot, ja t’agradava.

El meu oncle va dir:

—Amb qui parlo?

—Claire. Wentworth tres-vuit-quatre-dos.

—Com estàs maca? —va dir el meu oncle—. Et recordes de mi? Sóc en Sammy.

Semblava borratxo.

—Em temo que no —va dir la veu. Era considerablement freda, ara—: Quin Sammy?

—Gwan, no em recordes? —va dir l’oncle Am—. Sammy. Allà, al bar, l’altra nit. Mira, Claire. Ja sé que és tardíssim per telefonar, i tot això, però, preciosa, m’acabo de folrar en un joc fastigós. Els calés em cremen a la butxaca. Vull veure la ciutat, Chez Paree, el Medoc Club, i tot el que hi hagi. Vol venir amb mi la noia més preciosa de Chicago? Res no és prou bo per a tu. Et podria comprar fins i tot un abric de pells si t’agrada la pell de conill. Què et sembla si passo amb un taxi a buscar-te i anem a…

—No —va dir la veu. Va penjar l’aparell.

—Merda —va dir el meu oncle.

—Ha estat un bon intent —li vaig dir.

Va tornar a col·locar el receptor sobre el telèfon. Va dir:

—No serveixen de res els bons intents. Suposo que no sóc un Romeu prou encès. T’hauria d’haver deixat provar a tu.

—Jo? Déu meu, jo no sé res de dones.

—Exactament. Caram, fill, podries tenir les dones que volguessis. Dóna un cop d’ull al mirall.

Vaig riure però em vaig girar cap el mirall de sobre el tocador.

—Ja tinc un ull de vellut. Maleït Bobby Reinhart.

L’oncle Am em va somriure al mirall. Va dir:

—En tu sembla romàntic. Conserva’l; no li posis un bistec. Bé, ara intentaré una cosa que no funcionarà.

Va marcar un número i va preguntar per la central de telèfons de Wentworth. Li va demanar per l’abonat del tres-vuit-quatre-dos. Va esperar un minut i després va penjar amb un: «Molt bé, gràcies», que sonava desanimat.

—No és a la llista —em va dir—. Ja m’ho pensava.

—Així, doncs, què farem?

Va sospirar.

—Treballarem des d’un altre angle. Esbrinem què se sap d’aquest Harry Reynolds. En Bassett en deu saber alguna cosa, o podrà fer indagacions. L’única cosa és que jo esperava que aquest número de telèfon ens donaria un avantatge sobre en Bassett. Bé, demà podem intentar un parell de ximpleries més. Podem ser en un programa de ràdio que dóna un premi de cent dòlars a qui respongui en un telèfon escollit a l’atzar si ens diu quina és la capital d’Illinois i la seva adreça. O podem ser…

—Escolta —vaig dir—, jo puc aconseguir l’abonat d’aquest número de telèfon.

—Tu? Com, fill? Aquests noms que no són a la llista són difícils d’aconseguir.

—La cunyada d’en Bunny Wilson, la dona del seu germà, treballa per a la companyia de telèfons, a l’oficina que porta aquests números. En va trobar un per a en Jake, l’encarregat de la planta, una vegada. Mentre no fiquem la seva cunyada en un embolic, ens el pot aconseguir.

—Fill, això és fantàstic. Quan el podem aconseguir?

—Si puc localitzar en Bunny aquesta nit —li vaig dir—, el podem tenir demà al migdia, em penso. Pot anar a veure la seva cunyada abans que ella vagi a treballar; després ella li pot telefonar quan surt a dinar. No pot telefonar des de la feina, per parlar d’això.

—En Bunny té telèfon?

—La seva mestressa en té, però només el pot fer servir de dia. M’hi puc arribar. Viu al carrer Halsted.

—Haurà arribat de la feina, ara?

—Hi hauria de ser. Si no hi és l’esperaré.

—D’acord, fill. Ens separarem una estona, doncs. Agafa deu dòlars. Digues a en Bunny que els doni a la seva cunyada perquè es compri un barret nou o el que sigui. Vaig a veure si pesco en Bassett i esbrino què n’ha tret, de l’interrogatori. Serà més fàcil quan li digui que hem fet xerrar en Kaufman. O potser, a hores d’ara, ja s’ha convençut que anava errat.

—On ens trobarem?

—Torna aquí. Li diré al recepcionista que et doni la meva clau si no hi sóc. Vés; jo miraré de trobar en Bassett per telèfon abans de sortir a perseguir-lo.

Vaig baixar per Grand, i vaig tenir la sort que passés un autobús nocturn, de manera que vaig arribar uns minuts abans a Halsted i vaig anar en direcció sud cap al lloc on tenia l’habitació en Bunny.

El llum era tancat, cosa que volia dir que no hi era o que dormia, però hi vaig pujar de totes maneres. Això era prou important per despertar-lo.

Havia sortit; vaig trucar fins a estar-ne segur.

Em vaig asseure a les escales a esperar, i llavors vaig recordar que no tenia gaire cura a tancar la porta, i que segurament devia ser oberta. Vaig entrar-hi i vaig trobar una revista per a llegir.

Quan van ser les quatre vaig fer cafè en la seva petita cuina. El vaig fer molt fort.

Va arribar, entrebancant-se per les escales, just quan el cafè va estar a punt. No estava massa borratxo, només a la frontera. Però li vaig fer empassar dues tasses de cafè abans de dir-li el que volia. No li vaig explicar tot, però prou perquè sabés per què necessitàvem el nom de l’abonat en aquell número.

—I tant, Ed, i tant. I a fer punyetes els deu dòlars. Ella em deu alguns favors —va dir.

Els hi vaig entaforar a la butxaca i li vaig dir que els hi donés de totes maneres.

—No li pots parlar abans que vagi a treballar aquest matí? —li vaig preguntar.

—Sí, fàcilment. Viu molt lluny i es lleva a dos quarts de sis. M’esperaré despert fins que li pugui telefonar. Després em posaré el despertador a les onze per estar despert quan em torni a telefonar. Tu em pots trucar quan vulguis després del migdia, estaré per aquí fins que ho facis.

—Això és perfecte, Bunny. Gràcies.

—Deixa-ho córrer. Te’n vas a casa, ara?

—Me’n torno al Wacker.

—Caminaré una mica amb tu. —Va mirar el rellotge—. Tornaré a temps, serà l’hora de telefonar des del drugstore de la cantonada.

Vam caminar per l’avinguda Grand, per sobre el pont.

—Estàs diferent, últimament, Ed. Què ha canviat en tu? Ets diferent —va dir.

—No ho sé —vaig dir—, potser és el vestit nou.

—No. Deus haver crescut. Sigui el que sigui, m’agrada. Em sembla que arribaràs lluny, Ed, si ho vols. No esdevinguis esclau de la rutina com jo.

—Tu no estàs encallat —vaig dir—, em pensava que posaries el teu propi taller.

—No ho sé, Ed. El material costa una bogeria. He estalviat una mica, sí, però quan penso el que necessito, caram, si tingués prou seny per a mantenir-me sobri podria estalviar més, però no el tinc. Tinc quaranta anys, i potser he estalviat la meitat per al que vull fer. Al pas que vaig, seré vell abans de poder començar.

Va riure una mica, amargament.

—De vegades tinc ganes de trobar una d’aquestes taules de joc importants de què se sent parlar, que no tenen límit, i apostar la meva petita fortuna en un blackjack en què t’ho jugues tot a perdre o a guanyar. Aleshores, o en tindria prou o no tindria res. I res no fóra gaire pitjor que una meitat insuficient. Potser millor.

—Millor, com?

—Aleshores, podria deixar d’amoïnar-m’hi. Aleshores, cada vegada que em gastés un quart de dòlar en un trago de whisky o deu centaus en una cervesa no em sentiria malament. No em preocupa anar a l’infern, Ed, però se’m fa pesat el valor del bitllet.

Vam caminar en silenci una estona i llavors va dir:

—És tot culpa meva, Ed. En realitat, no m’amarga. Un home pot obtenir allò que vol, o gairebé, si ho vol amb prou intensitat, si està disposat a abandonar altres coses per obtenir-ho. Caram, amb els meus ingressos, i vivint sol, podria estalviar trenta dòlars la setmana, fàcilment. Podria haver tingut prou calés ja fa anys. Però volia fruir de la vida, també. Doncs bé, ho he fet, així és que, de què em queixo?

Havíem arribat gairebé al tren elevat i ell digué:

—Bé, em sembla que me’n torno.

Vam parar de caminar. Vaig dir:

—Vine al pis una tarda d’aquestes, Bunny, o el teu pròxim vespre lliure. La mare…, la mare no té gaires amics. Estarà contenta de veure’t.

—Sí que ho faré, Ed. Gràcies. Escolta, què et semblaria prendre alguna cosa amb mi? A l’altra banda del carrer.

Vaig pensar un minut, i després vaig dir:

—És clar, Bunny.

No volia beure res, realment, però sentia que, per alguna obscura raó, ell volia realment beure amb mi. Hi havia alguna cosa en la seva manera de dir-ho.

En vam prendre una, només una, i després ens vam dir adéu davant de la taverna. Vaig travessar per sota el tren elevat i vaig caminar cap al carrer Clark.

Em vaig trobar pensant en la mare i la Gardie, si serien a casa o no, per això em vaig quedar allà mirant fins que vaig veure la mare passar per davant de la finestra. Encara anava vestida, per això vaig saber que no feia gaire que havien arribat. Vaig veure la Gardie, també. La mare anava i venia pels fogons, i vaig suposar que acabaven d’arribar a casa i es preparaven alguna cosa per menjar abans de ficar-se al llit.

No volia pujar. En Bassett li devia haver dit, a la mare, que m’estaria amb l’oncle Am i ella no s’amoïnaria per mi. Estaria preocupada, potser, si sabia que encara estava voltant.

Vaig travessar el carreró i vaig sortir al carrer Clark. Es començava a fer de dia.

Al Wacker, vaig preguntar al recepcionista si havien deixat una clau per a mi. Va dir que no, això volia dir que l’oncle Am havia tornat.

En Bassett era allà amb ell. Havien bellugat la taula de manera que cada un d’ells podia seure en una banda i jugaven a cartes. Hi havia una ampolla sobre la taula entre ells dos. En Bassett tenia els ulls envidriats.

L’oncle Am va preguntar:

—Et trobes millor amb l’estómac ple, fill?

Vaig veure que m’avisava; que havia dit a en Bassett que havia anat a menjar, així vaig saber que el número de telèfon encara era un secret.

—M’he cruspit tres esmorzars, estic servit per a tot el dia —vaig dir.

—Juguem al rummy —va dir l’oncle Am—. Un centau el punt, de manera que silenci.

Vaig seure a la punta del llit i els vaig mirar jugar. L’oncle Am guanyava; tenia un avantatge de trenta punts i dos jocs. Vaig mirar el paper en què estaven apuntant i vaig veure que era el tercer joc; l’oncle Am havia guanyat els dos primers.

Però en Bassett guanyà aquella mà. Va fer un llarg trago de l’ampolla i se’m va encarar mentre l’oncle Am barrejava les cartes. Feia uns ulls buits de mussol. Va dir:

—Ed, aquesta germana teva, algú li hauria de…

—Agafi la seva beguda, Frank —va dir el meu oncle—. Acabem amb aquest joc. Ja li explicaré tot a l’Ed més tard.

En Bassett recollí les seves cartes. Una li va caure i jo la hi vaig collir. Finalment es va aclarir i va fer un altre trago de l’ampolla. Era de quart, i ja era gairebé buida.

En Bassett va tornar a guanyar aquella mà. Però a la següent l’oncle Am li va prendre un avantatge que el va col·locar per sobre dels cent.

En Bassett digué:

—Ja n’hi ha prou. Deixem-ho córrer. Redéu, estic cansat.

Va buscar la cartera.

L’oncle Am va dir:

—Deixi-ho córrer. Són deu dòlars pels tres jocs; afegeixi-ho al compte de les despeses. Miri, Frank, vull anar a menjar alguna cosa. Per què no descansa una mica? L’Ed se’n pot anar a casa. Quan torni, si s’ha adormit, el despertaré.

Els ulls d’en Bassett eren completament vidriosos ara, i mig tancats. De cop el whisky l’estava castigant, i estava molt borratxo. Va seure al cantell del llit, gronxant-se.

El meu oncle va tornar a posar la taula al seu lloc. Va mirar en Bassett i va somriure, i llavors li va donar una empententa a l’espatlla esquerra. En Bassett va caure endarrera i de costat i el seu cap va aterrar al coixí.

L’oncle Am li va agafar els peus i els hi va posar sobre el llit, també. Va descordar-li les sabates i les hi va treure. Li va treure les ulleres de muntura de banya i el barret i els va posar sobre el tocador. Li va desfer la corbata i li va obrir el botó del coll de la camisa.

En Bassett va obrir els ulls en aquell moment. Va dir:

—És un fill de puta.

—Sí, home —va dir el meu oncle, tranquil·litzadorament—. I tant, Frank.

Vam tancar el llum i vam sortir.

Baixant amb l’ascensor, li vaig explicar allò d’en Bunny i el número de telèfon i que tindríem el nom de l’abonat en qualsevol moment després del migdia.

Va assentir. I va dir:

—En Bassett sap que li amaguem alguna cosa. És un tipus llest… No dubtis que és capaç d’anar a veure en Kaufman i pressionar-lo ell mateix.

—Tu el vas deixar ben aterrit. Li costaria una mica tornar-lo a desmuntar. Em penso que ens té més por a nosaltres en aquest moment que no en tenia d’en Harry Reynolds —vaig dir. Vaig pensar un moment i vaig preguntar—: Escolta, què hauríem fet si aquella alarma hagués sonat abans que ell parlés?

L’oncle Am va arronsar les espatlles.

—El ridícul, suposo. Què et semblaria un esmorzar, un de debò?

—Em menjaria una vaca —vaig dir.

Vam anar al Thompson’s, a Clark cantonada Chicago, i mentre ens portaven el nostre pernil i els ous, em va explicar el que havia sabut d’en Bassett.

La Gardie havia admès haver-li donat la cartera al noi Reinhart. El que havia explicat era més o menys el que havia suggerit l’oncle Am. El pare tenia una altra cartera, una de vella. Jo ho sabia. El que jo no sabia i la Gardie sí era que, recentment, sempre que sortia a beure unes copes, deixava la seva cartera nova i part dels diners a casa. L’havia amagada darrera d’una fila de llibres al prestatge, i havia posat només una part dels diners a la cartera vella.

—Suposo que això venia de l’època en què el van atracar. Va perdre la seva targeta de la seguretat social i del sindicat i tota la resta a més d’una bona cartera. Suposo que va pensar que si el tornaven a atracar, o li furgaven les butxaques, no perdria res més que els diners. És molt fàcil, m’imagino, que t’atraquin al carrer Clark —vaig dir.

—Sí —va dir l’oncle Am—. Així doncs, la Gardie el va veure amagar la cartera un cop, i ho sabia. Per això va mirar, i allí era, a la llibreria, amb vint dòlars a dins. Ella va pensar que no faria mal a ningú si se’ls quedava.

—El que troba alguna cosa i se la queda, sí. No m’importa gaire això, és la mena de cosa que m’imagino que ella faria, però, per què va haver de donar la cartera a un altre, i fer-me quedar com un imbècil, a mi? Oh, d’acord, deixem-ho córrer. Va ser una pura casualitat que veiés la cartera que portava en Reinhart. La va creure en Bassett?

—Després de mirar a la llibreria. Hi havia pols darrera els llibres, i marques a la pols al lloc on hi havia hagut la cartera, tal com ella deia.

—I pel que fa a la mare?

—Em sembla que està prou convençut que ella no ho va fer, fill. Fins i tot abans que jo el veiés i li parlés de tot això d’en Reynolds. A més a més han escorcollat el pis a fons. No hi han trobat cap pòlissa d’assegurances ni res d’interès.

—Què en sabia en Bassett d’en Reynolds, si és que en sabia alguna cosa?

—N’havia sentit a parlar. El tipus existeix, i tot el que ens n’ha dit en Kaufman concorda amb el que en sap en Bassett. En Bassett creu que hi ha una ordre de recerca per a cada un dels tres, Harry Reynolds, Dutch i el torpede italià. En Bassett ho esbrinarà i revisarà els historials. Ell creu que tots tres estan buscats per l’atracament d’un banc a Wisconsin. Un de recent. En fi, ell està més interessat en aquest angle del cas, ara, que no pas a interpel·lar la Madge.

—L’has emborratxat expressament, en Bassett, aquesta nit?

—Un home és com un cavall, Ed. El pots conduir cap al whisky però no el pots obligar a beure. Tu no m’has vist endossar-li whisky, oi que no?

—No —vaig admetre—. Tampoc t’he vist apartant-lo d’ell.

—Tens una ment desagradablement sospitosa —va dir—. Però és igual, tenim un matí lliure. Dormirà fins al migdia, i nosaltres li anirem al davant amb la companyia d’assegurances.

—Per què et preocupes d’això, ara que tenim la pista d’en Reynolds?

—Fill, nosaltres no sabem per què en Reynolds estava interessat en el teu pare. Tinc la intuïció que si descobrim el motiu amagat pel qual en Wally va fer aquesta assegurança tan cara —i va mantenir en secret que la tingués— trobarem la solució. M’agradaria, també, tenir alguna idea de què va tot això abans que ens enfrontem a en Reynolds. A més a més, no podem fer res fins que no obtinguem el nom de l’abonat en aquell número, així és que l’única cosa que hi podem perdre és hores de son.

—A fer punyetes la son —vaig dir.

—D’acord. Ets jove; sobreviuràs. Jo hauria de tenir més seny, però suposo que no en tinc. Prenem una mica més de cafè?

Vaig mirar el rellotge del Thompson’s. Vaig dir:

—Tenim una hora abans que obrin les oficines del centre. Vaig a buscar el cafè, i després em pots explicar més coses del que tu i el pare fèieu quan éreu plegats.

L’hora va passar volant.