6

Devien ser les dues quan vaig agafar l’ascensor del Wacker cap al pis dotzè, vaig trobar la porta de l’oncle Ambrose i hi vaig trucar…

Em va mirar amb atenció quan em va fer passar. Em va preguntar:

—Què passa, Ed? Què has estat fent?

—No res —vaig dir—. He estat caminant. He fet una passejada.

—No passa res? On has anat?

—Enlloc —vaig dir—. Només he passejat.

—Exercici?

—Deixa-ho córrer —vaig dir—. Deixa’m en pau.

—Molt bé, fill. No m’hi volia ficar. Seu i calma’t.

—Em pensava que sortiríem a fer alguna cosa.

—I tant que sí. Però no hi ha cap pressa. —Va agafar un paquet de cigarrets rebregat—. En vols?

—Gràcies.

Els vam encendre.

Em va mirar a través del fum. Em digué:

—Estàs una mica fart de tot, oi? No sé exactament què ho ha fet explotar, però ho puc endevinar. Una de les teves dones n’ha fet alguna, o potser totes dues. Vas haver d’asserenar la Madge per al funeral, oi?

—No necessites ulleres, ja ho veig —vaig dir.

—Fill, la Madge i la Gardie són com són. No hi pots fer res —va dir.

—No és tot culpa de la mare —vaig dir—. Suposo que no pot evitar ser com és.

—Mai no és tot culpa de ningú, fill. Ja ho aprendràs. Això serveix per a en Wally. I per a tu. No és culpa teva ser com ets.

—Com sóc?

—Ets amarg. Molt amarg. No només per això d’en Wally. Em sembla que ve de més lluny. Fill, aixeca’t i mira per aquella finestra un moment.

La seva cambra era a la part sud de l’hotel. Hi vaig anar i vaig mirar. Encara estava boirós, gris. Però es podia veure al sud l’immens, el monstruós edifici Merchandise Mart, i entre aquest i el Wacker l’horrible part oest-nord. Sobretot, lletjos i vells edificis de maons que amaguen vides igual de lletges.

—És un fàstic de vista —li vaig dir.

—Això és el que volia dir. Quan mires per una finestra, quan mires res, saps que estàs mirant? Tu mateix. Una cosa esdevé bonica o romàntica o inspiradora només si la bellesa, el romanticisme o la inspiració són a dintre teu. El que veus és dintre el teu cap.

—Parles com un poeta, no com un firaire —vaig dir.

Va fer una rialleta.

—Una vegada vaig llegir un llibre —va dir—. Mira, fill, no intentis etiquetar les coses. Els mots et perden. Dius que un home és un impressor, o un alcohòlic, o un efeminat o un conductor de camió i penses que ja li has enganxat una etiqueta. La gent és complicada; no els pots classificar amb un mot.

Encara estava dret davant de la finestra, però em vaig girar per encarar-m’hi. Es va alçar del llit i va venir cap a mi. Em va fer girar per tornar a mirar per la finestra i es va quedar dret al meu costat amb la seva mà a la meva espatlla.

Va dir:

—Mira allà baix, fill. Et mostraré una altra manera de mirar-t’ho. Una manera que et farà una mica de bé ara mateix.

Ens vam quedar allà mirant a baix per la finestra oberta cap als xafogosos carrers.

—Sí senyor, una vegada vaig llegir un llibre. Tu també l’has llegit, però potser mai no has mirat les coses tal com són, encara que ho sàpigues. Sembla que hi hagi alguna cosa allà baix, oi que sí? Material sòlid, cada porció separada de la següent per l’aire que hi ha entremig —digué.

»No és així. És només una barreja d’àtoms que dóna voltes i els àtoms estan fets de càrregues elèctriques, electrons, donant voltes també, i hi ha espai entre ells com hi ha espai entre les estrelles. És una bona barreja de gairebé no res, això és el que és. I no hi ha una línia definida d’on acaba l’aire i comença l’edifici; només t’ho penses que hi és. Els àtoms s’ajunten una mica més.

»I a més a més de donar voltes, vibren endavant i endarrera, també. Et penses que sents soroll, però només són aquests empipadors àtoms que s’ajunten bellugant-se més de pressa.

»Mira, hi ha un xicot caminant carrer Clark avall. Doncs bé, ell tampoc no és res. Ell és només una part del ball dels àtoms, i es barreja amb la voravia de sota i amb l’aire que l’envolta.

Es va tornar a asseure al llit. Va dir:

—Continua mirant, fill. Aprèn-t’ho bé. El que et penses que veus és una il·lusió, un auditori amb els trucs ben amagats si és que hi ha trucs.

»Una barreja contínua de gairebé res, això és el que hi ha. Espai entre molècules. Prou sòlid, substància real, si n’hi ha, per fer una porció de la grandària d’una pilota de futbol.

Va riure.

—Fill —va dir—, deixaràs que una pilota de futbol pugui més que tu?

Vaig continuar allà dret mirant un minut més. Quan em vaig girar ell reia, i jo vaig haver de somriure.

—D’acord —vaig dir—. Baixem i deixem el carrer Clark fora de combat per variar?

—L’avinguda Chicago. Un lloc vora Orleans. Anem a espantar una mica un paio que es diu Kaufman.

Vaig dir:

—Ha portat un bar en un barri difícil durant molts anys. Quina mena d’amenaça espantarà un paio com aquest?

—Cap. No amenaçarem absolutament ningú. Això és el que el terroritzarà. És el que farà que funcioni.

—No ho entenc —li vaig dir—. Potser sóc un enze, però no ho entenc.

—Som-hi —va dir.

—Què farem?

—No res. Ni una punyetera cosa. Només seure al seu local.

Encara no ho entenia, però podia esperar. Vam baixar amb l’ascensor.

Quan travessàvem el vestíbul, em va preguntar:

—T’aniria bé un vestit nou, Ed?

—I tant, però més val que no me’n compri cap. Estic perdent dies de feina.

—Jo pago. Necessites un vestit blau fosc, de ratlles fines, que et faci semblar més vell. Necessites un barret adequat. És part de la feina, fill, o sigui que no protestis. Has de semblar un pinxo.

—Molt bé —vaig dir—. Però te’l deuré. Algun dia te’l pagaré.

Vam comprar el vestit, que va costar quaranta dòlars. Això era quasi el doble del que havia pagat per l’últim que havia comprat. L’oncle Ambrose era exigent pel que fa a l’estil; en vam mirar uns quants fins que vam trobar el que volia.

Em va dir:

—No és un vestit gaire bo; no et durarà gaire. Però mentre sigui ben nou, abans de portar-lo a la tintoreria, semblarà un vestit car. Som-hi, comprarem el barret.

Vam comprar el barret, un barret cridaner d’ala ampla. Em volia comprar sabates, però li vaig dir d’anar a l’enllustrador; les que tenia eren gairebé noves i estaven bé acabades d’enllustrar. Vam comprar una camisa de raió que semblava seda, i una corbata elegant.

De tornada a l’hotel, em vaig canviar la roba vella per la nova i em vaig donar un cop d’ull al mirall de la porta del bany.

L’oncle Ambrose digué:

—Esborra aquest somriure, no siguis ruc. Sembla que tinguis setze anys.

Em vaig posar seriós.

—Com em queda el barret?

—Perfecte. D’on l’has tret?

—Mmmm? Harzfeld’s?

—Torna-ho a provar i pensa. El vas treure de Lake Geneva l’última vegada que t’hi vaig portar. Ens anaven al darrera o ens ho pensàvem. Ens vam fer fonedissos fins que en Blane ens va informar que l’enrenou ja havia passat. Recordes aquella noia que guardava els barrets al parador?

—La petitona dels cabells castanys?

Va assentir.

—Ja t’hi vas fent, oi? Sí senyor, ella et va comprar aquest barret després que el teu va sortir volant del cotxe aquella nit. Per què no hauria hagut de fer-ho? T’hi vas gastar uns tres-cents dòlars, amb ella, aquella setmana. Caram, te la volies endur a Chicago amb tu.

—Encara penso que hauria hagut de fer-ho. Per què no ho vaig fer? —vaig dir.

—Jo et vaig dir que no, te n’adones? I jo sóc el cap. Fica-t’ho al cap i no ho oblidis. Fill, t’haurien enganxat fa dos anys si jo no hagués mirat per tu. Jo et previnc d’allargar més el braç que la màniga. I tant, jo… maleït siguis, esborra aquest somriure dels teus morros!

—D’acord, mestre. Per què m’havien d’enganxar?

—Primer, pel treball del Burton Bank. Sempre ets massa ràpid amb el gallet. Quan aquell caixer va anar a prémer el timbre, li podies haver disparat al braç en lloc de matar-lo; eres només a uns pams de distància.

—El fill de puta no hauria d’haver-ho provat —vaig dir.

—I la vegada que et vaig manar que t’encarreguessis d’en Swann quan es va escapar del nostre control. Què vas fer? Disparar-li? No, t’hi havies de divertir.

—Ell es va divertir. M’ho va demanar.

Em va mirar i va sacsejar el cap. Li va canviar la veu. Va dir:

—No està malament, Ed. Però estàs massa relaxat. Et vull rígid, a punt de saltar. Tens una pistola sota l’aixella i està carregada. El seu pes no et deixarà que ho oblidis. Mantingués l’arma en el teu cap, en tot moment.

—Molt bé —vaig dir.

—I els ulls. Has mirat mai als ulls d’algú que hagués fumat un parell de porros? I els que feia després de fumar-ne un tercer?

Vaig fer que sí a poc a poc.

Va dir:

—Llavors ja saps el que vull dir. És el rei de l’univers, i està més calent que una tanga. Però és com una molla enroscada, fermada amb un fil molt prim. Pot seure ben dret amb una calma de mil dimonis, i així i tot aterrir-te de tocar-lo amb una perxa de deu peus.

—Em sembla que ja ho tinc —vaig dir.

—Mantingues els ulls així. Quan miris un paio, no el miris malament com si el volguessis matar. Això és comèdia. Només mira-te’l com si veiessis a través d’ell, com si t’importés molt poc si li havies de disparar o no. Mira-te’l com si fos un pal de telègrafs.

—Què hi ha del to de veu? —vaig preguntar.

—A fer punyetes el to de veu. Tingues la boca tancada. Ni em parlis a mi, si no és que et pregunto jo. Parlaré jo i no gaire.

Va mirar el rellotge i es va aixecar del llit. Va dir:

—Són les cinc, final del matí per a aquest barri. Anem.

—Ens hi estarem tot el vespre?

—Potser més.

Vaig dir:

—Vull fer servir el teu telèfon, doncs. És una cosa privada. Vols baixar i esperar-me a l’entrada?

—I tant, fill —va dir i va sortir.

Vaig trucar a casa. Si hagués contestat la mare hauria penjat. No volia parlar amb la mare fins que no sabés què li havia dit la Gardie.

Però era la veu de la Gardie.

—Sóc l’Ed, Gardie. Hi ha la mare o pots parlar? —vaig dir.

—Ha anat a comprar. Oh, Eddie… vaig fer moltes bestieses?

Tot aniria bé.

—Una mica, però no hi pensis. Et vas entrompar, res més. Però mai més, ho entens? Intenta-ho una altra vegada i et clavaré una llisada.

Va riure una mica. O podria haver estat una rialla.

—Sap la mare que t’has begut aquell whisky? —vaig preguntar.

—No, Eddie. M’he despertat abans. Em trobava fatal, encara no em trobo gaire bé. Però he aconseguit de dissimular. La mare s’ha despertat trobant-se fatal també, o sigui que no se n’ha adonat, del meu estat. Li he dit que tenia mal de cap.

—On ha anat a parar aquella brillant idea de donar-li una lliçó?

—Me n’he oblidat, Eddie. Completament. Em sentia tan miserable que l’únic que he pensat és a mantenir-me lluny de la mare. No hauria pogut suportar que m’esbronqués, o que plorés, o qualsevol cosa que fes.

—D’acord —vaig dir—. Doncs oblida la idea per sempre. Totes dues idees, si és que m’entens. Recordes el que has fet mentre estaves trompa?

—No exactament, Eddie. Què he fet?

—No em prenguis el pèl —vaig dir—. Ho saps perfectament.

Inequívocament, aquest cop va ser una rialleta.

Vaig abandonar. Li vaig dir:

—Escolta, digues a la mare que no tornaré fins tard, segurament, que no s’amoïni. Seré amb l’oncle Am. Podria ser que em quedés amb ell a passar la nit. Fins aviat.

Vaig penjar abans que em fes més preguntes.

Baixant amb l’ascensor, vaig provar de tornar-me a concentrar en la meva missió. L’oncle Ambrose havia tingut raó de comprar el vestit i el barret. Semblava que tingués vint-i-dos o vint-i-tres anys en el mirall de l’ascensor, i semblava que hagués corregut món.

Em vaig tensar, vaig endurir els ulls.

El meu oncle va assentir aprovadorament mentre jo travessava el vestíbul cap a ell.

—Ja ho tens, fill. Que em pengin si no em sento una mica recelós de tu jo també —va dir.

Vam caminar cap al nord per l’avinguda Chicago i vam girar en direcció est. Vam passar la comissaria de policia. Vaig mantenir els ulls fixos al davant.

Quan travessàvem en diagonal de Chicago a Orleans, de dret cap a l’anunci de cervesa Topaz, el meu oncle digué:

—Tot el que vull que facis és això, Ed. Mira en Kaufman. Segueix el meu exemple.

—És clar —vaig dir.

Vam entrar a la taverna. En Kaufman omplia dues cerveses per a dos homes a la barra. Hi havia un home i una dona asseguts en un compartiment a un costat; semblaven casats. Els dos homes de la barra semblaven una mica beguts, d’una manera adormida, com si haguessin estat bevent cervesa tota la tarda. Anaven plegats però no parlaven.

L’oncle Ambrose va anar directe a una taula del fons, i va seure de cara al bar. Vaig empènyer una cadira cap a un costat de la taula per seure de la mateixa manera.

Vaig mirar en Kaufman.

No era, vaig pensar, especialment agradable de mirar. Era baix i pesant, amb uns braços llargs que semblaven potents. Semblava tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys. Portava una camisa blanca neta amb les mànigues arremangades fins als colzes, i els seus braços eren peluts com els d’un mico. Duia el cabell pentinat endarrera i llustrós, però necessitava afaitar-se. Encara portava les ulleres de vidres gruixuts.

Va marcar vint centaus a la registradora per les dues cerveses que havia servit i llavors es va acostar a la nostra taula.

Vaig mantenir els ulls fixos en ell, estudiant-lo, sospesant-lo.

Semblava dur, com un paio capaç de moure’s perfectament quan hi ha problemes. Però de fet, molts cambrers d’aquesta part de la ciutat tenen aquesta pinta; o si no, no serien cambrers aquí.

—Què posarem, senyors —va dir.

Els seus ulls es van creuar amb els meus, i els vaig deixar allà clavats. Recordava les ordres. No vaig moure ni un múscul, ni tan sols un múscul de la meva cara. Però pensava: «Fill de puta, et mataria ara mateix».

L’oncle Ambrose deia:

—Soda. Dos gots de soda.

Els seus ulls van deixar els meus i van mirar el meu oncle. Semblava dubtós, sense saber si agafar-s’ho com una broma i riure, o no.

L’oncle Ambrose no reia. Digué:

—Dos gots de soda.

Va posar un bitllet sobre la taula.

En Kaufman va aconseguir fer veure que arronsava les espatlles sense fer-ho realment. Va agafar el bitllet i va anar darrera el taulell. Va tornar amb els dos gots i el canvi.

—Alguna cosa més? —va voler saber.

L’oncle Ambrose el va mirar inexpressivament. Va dir:

—Quan vulguem alguna cosa més, li ho farem saber.

En Kaufman se’n tornà al bar.

Vam restar allà asseguts sense fer res i sense parlar. En un moment donat, l’oncle Ambrose va fer un glop de la seva soda.

Els dos homes de la barra van sortir i un altre grup, aquest cop de tres, va entrar. No els vam fer cap cas. Miràvem en Kaufman; no vull dir que no apartéssim la vista d’ell ni un segon, però bàsicament vam seure allà mirant-lo.

Es notava, al cap d’una estona, que això el començava a confondre, i que no li feia la més mínima gràcia.

Van entrar dos homes més, i la parella asseguda al compartiment va sortir.

A les set va entrar un altre cambrer. Un home alt i prim que somreia molt mostrant moltes dents d’or cada vegada. Quan es va ficar darrera el bar, en Kaufman va venir cap a la nostra taula.

—Dues sodes més —va dir el meu oncle.

En Kaufman se’l va mirar un moment, després va agafar les monedes que el meu oncle havia posat sobre la taula i anà cap a darrera la barra a tornar a omplir els nostres gots. Va tornar i els va deixar sense dir ni piu. Llavors es va treure el davantal, el va penjar en un ganxo i va sortir per la porta posterior de la taverna.

—Tu creus que ha anat a buscar la bòfia?

El meu oncle va sacsejar el cap.

—No està tan amoïnat encara. Ha sortit a menjar. Trobes que és una bona idea?

—Genial —vaig dir. Acabava de recordar que aquest era un altre dia en què pràcticament no havia menjat res. Ara que hi pensava, m’hauria menjat una vaca.

Vam esperar uns minuts més i després vam sortir per la porta de davant. Vam caminar pel carrer Clark i vam menjar al bar mexicà que hi ha en un bloc al sud de Chicago. Fan el millor chili de tota la ciutat.

Vam menjar amb calma. Quan preníem el cafè, vaig preguntar:

—Hi tornarem aquesta nit?

—I tant. Hi tornarem cap a les nou i ens hi estarem fins a les dotze. Estarà nerviós aleshores.

—I llavors què?

—El posarem més nerviós.

—Escolta —vaig dir—, què passa si truca a la bòfia? Sí, no hi ha res il·legal a seure unes hores davant d’una soda, però si algú truca als polis, ens voldran fer preguntes.

—Els polis estan avisats. En Bassett ha parlat amb el lloctinent que agafaria la trucada a la comissaria de Chicago. Ell advertirà qualsevol poli que enviï en resposta a la trucada, si és que n’envia cap.

—Oh —vaig dir.

Començava a veure la utilitat dels cent dòlars. Aquest era el primer profit, si no és que comptem que en Bassett havia dit que investigaria els edificis que tenien portes posteriors donant al carreró. Potser ho hauria fet de totes maneres, però arranjar una cosa com aquesta queda definitivament en la línia dels serveis extres.

Després de menjar vam anar a un local petit i tranquil del carrer Clark tocant a Ontario i vam prendre una cervesa per cap i vam parlar molt.

Vam parlar sobretot del pare.

—Era un xicot divertit, Ed —em va dir l’oncle Ambrose—. Era dos anys més jove que jo, saps? Era salvatge com una bestiola. Bé, jo tampoc m’adormia. Encara no ho faig; per això sóc firaire. T’agrada viatjar, Ed?

—Em penso que m’agradaria —vaig dir—. Mai no he tingut l’ocasió de provar-ho.

—Fins ara? Caram, encara ets un cadell. Però pel que fa a en Wally, se’n va anar de casa quan tenia setze anys. Va ser l’any en què el nostre pare va tenir un atac i va morir de sobte; la nostra mare havia mort tres anys abans.

»Sabia que en Wally escriuria més tard o més d’hora, així és que em vaig quedar per St. Paul fins que vaig rebre’n una carta, dirigida a mi i al pare. Era a Petaluma, a Califòrnia. Dirigia un petit diari; l’havia obtingut en un joc de pòquer.

—Mai no me’n va parlar —vaig dir.

El meu oncle va fer una rialleta.

—No li va durar gaire. Ja se n’havia anat quan el meu telegrama va sortir en resposta a la seva carta. Li deia que hi anava, però quan hi vaig arribar la policia el buscava. Oh, res de seriós; només una punyetera denúncia per difamació. Era massa honest per portar un diari. Havia publicat la veritat plana i sense vernissos sobre un dels principals dirigents de Petaluma. Segurament només perquè li va donar la gana de fer-ho, això és el que em va dir després i me’l vaig creure.

Em va somriure.

—Era una excusa fantàstica per mi per continuar en camí, buscar-lo. Sabia que hauria sortit de Califòrnia, perquè la difamació no era prou important perquè l’extradissin, però havia de sortir de l’Estat. Li vaig trobar la pista a Phoenix, i vaig estar just al seu darrera a diversos llocs abans que el trobés en un local de joc a l’altre costat de la frontera d’El Paso, a Juàrez. Juàrez era un indret salvatge i descontrolat en aquells moments, fill. Ho hauries d’haver vist.

—M’imagino que hi devia perdre tot el que havia fet amb el diari.

—Què? Oh, això ja ho havia perdut molt abans. Treballava al local de joc. Amb el blackjack. Estava fart de Juàrez quan jo vaig arribar, així és que ho va deixar. Estava aprenent mexicà i volia que l’acompanyés a Veracruz.

»Fill, allò sí que va ser un viatge. Veracruz és ben bé a mil dues-centes o mil tres-centes milles de Juàrez i vam trigar quatre mesos a arribar-hi. Vam deixar Juàrez amb un capital de, em penso, vuitanta-cinc dòlars entre tots dos. Però això eren uns quatre-cents dòlars mexicans, i encara que no eren gaires a la frontera, et convertien en un home ric quan t’endinsaves unes cent milles a l’interior, si parlaves la llengua i no et ficaves en els locals en què et volen xuclar.

»Vam ser rics durant la meitat d’aquests quatre mesos, efímera riquesa. Aleshores a Monterrey vam ensopegar amb uns paios que eren més llestos que nosaltres. Hauríem d’haver tornat a la frontera llavors, per Laredo, però havíem decidit arribar a Veracruz i vam continuar. Hi vam arribar caminant, amb vestits mexicans, el que en quedava, i no havíem tingut un peso durant tres setmanes. Gairebé havíem oblidat com punyeta es parlava l’anglès; xerrotejàvem en espanyol entre nosaltres per practicar.

»Vam aconseguir feines a Veracruz i ens vam refer. Allí és on el teu pare es va fer linotipista, Ed. Un diari en espanyol portat per un alemany que tenia una dona sueca i que havia nascut a Burma. Necessitava un home que parlés l’anglès fluidament i també l’espanyol; ell no sabia gaire anglès, de manera que li va ensenyar, a en Wally, a fer anar la seva linotip i la màquina de superfície plana amb què imprimia el diari.

—Que em pengin! —vaig dir.

—Què passa ara?

Vaig riure una mica. Vaig dir:

—Vaig escollir llatí a l’escola. El pare va suggerir que escollís espanyol, quan vaig començar a estudiar una llengua, em va dir que m’hi podria ajudar. Em vaig pensar que se’n recordava una mica de quan el va estudiar a l’escola. Mai no vaig pensar que el podia parlar.

L’oncle Ambrose em va mirar molt seriosament, com si estigués rumiant, i no va dir res durant una estona.

Li vaig demanar al cap i a la fi:

—On vau anar després de Veracruz?

—Jo vaig anar a Panamà; ell es va quedar a Veracruz una mica més. Hi havia una cosa a Veracruz que li agradava.

—S’hi va estar gaire temps?

—No —va dir el meu oncle secament. Va donar un cop d’ull al rellotge—. Som-hi, noi, més val que tornem a can Kaufman.

Vaig mirar el rellotge també. Vaig dir:

—Tenim temps. Has dit que tornaríem a les nou. Si hi havia alguna cosa a Veracruz que li agradava, i hi tenia feina, perquè no s’hi va quedar?

L’oncle Ambrose em va mirar un moment i llavors els ulls li van guspirejar. Va dir:

—Suposo que a en Wally no li faria res que ho sabessis ara.

—Molt bé, aboca-ho.

—Va tenir un duel i va guanyar. El que li agradava de Veracruz era la dona de l’alemany que portava el diari. L’alemany el va desafiar a un duel, amb Mausers, i no se’n va poder escapar. Va guanyar el duel amb netedat; va ferir l’alemany a l’espatlla i el va portar a l’hospital. Però en Wally va haver de sortir d’allà a corre-cuita. Amagat amb la càrrega d’un vaixell mercant. El van descobrir quatre dies més tard i es va haver de pagar el passatge netejant la coberta quan estava tan marejat que no s’aguantava dret. En Wally mai no va suportar el mar. Jo em vaig assabentar més tard del que havia passat. Però no podia deixar el vaixell fins que no atraqués per primera vegada. Va ser a Lisboa.

—Em prens el pèl —vaig dir.

—No. És un fet, Ed. Va ser a Espanya una temporada. Va tenir la sonada idea d’aprendre a fer de torero, però no ho va aconseguir; s’ha de començar a entrenar de molt jove i tenir una mica de suport fins i tot així. A més a més, la part de picador li desagradava.

—Què és un picador —vaig preguntar.

—L’home de la pica, amb el cavall. Els cavalls sempre reben alguna cornada. Els omplen de serradures i els cusen perquè puguin tornar a entrar. No viurien gaire de totes maneres quan els han ferit profundament, per tant… Caram, deixem-ho córrer; sempre he odiat aquesta part dels toros. L’última que vaig veure però, a Juàrez fa uns anys, protegien els cavalls i això ja està una mica millor. Una matança neta del brau amb l’espasa; està bé. És millor que el que fan en els corrals de bestiar aquí, posem per cas. Acostumen a…

—Tornem al pare —vaig suggerir—. Era a Espanya.

—Sí. Bé, en va tornar. Al final ens vam posar en contacte a través d’un amic que era a St. Paul, que és on tots dos escrivíem. Jo era amb una agència de detectius llavors —Wheeler’s, a Los Angeles— i en Wally feia vodevil. Sempre havia estat molt bo fent jocs malabars —oh, no un número estrella, com fan els malabaristes, però era bo amb els pals. Prou bo per a un número de fira. Ho va fer mai últimament?

—No —vaig dir—. No, mai.

—Has de practicar-la, una cosa com aquesta, o la perds. Però sempre va ser bo en qualsevol cosa amb les seves mans. Sempre era el millor en la linotip. Encara ho era?

—La mitjana normal —vaig dir. Vaig recordar una cosa—. Potser era perquè va tenir artritis a les mans i als braços durant una temporada, fa força anys. No va poder treballar durant uns mesos, i potser això ja el va desmillorar per sempre. Això va ser mentre encara érem a Gary, just abans de marxar de Gary per anar a Chicago.

L’oncle Ambrose va dir:

—Mai no m’ho va dir.

—Us vau veure alguna vegada, a part de les visites vull dir?

—Oh, i tant. Jo tenia problemes amb la meva companyia ja, de manera que ho vaig deixar i en Wally i jo vam viatjar junts amb un espectacle. Feia jocs malabars i tot això, amb la cara pintada de negre.

—Tu saps fer malabarismes?

—Jo, no. En Wally era el que sabia fer anar les mans. Jo sabia fer anar la boca. Jo feia el discurs, i el número de ventrilòquia.

Em devia quedar força esmaperdut.

Em va somriure:

—Ventrilòquia, per vosaltres ximplets. Vinga, fill, de debò que ens n’hem d’anar. Si vols la història de la meva vida i la d’en Wally, la tindràs la pròxima vegada quan ens haguem tret una mica de feina de sobre. Gairebé són les nou ja.

Vaig caminar cap al local de Kaufman en una espècie de mareig.

Mai no havia sabut que el pare hagués estat res més que un linotipista. No hi podia pensar com en un xicot salvatge, vagabundejant per Mèxic, tenint un duel, volent ser torero a Espanya, fent jocs malabars en un espectacle, i formant part d’un grup de vodevil.

Tot això, vaig pensar, i va morir en un carreró, borratxo.