4

La complicitat amb els poderosos era sempre la prioritat de Joan Murgades, encara que flirtegés amb els clandestins. Alguns creien que les opcions de què Mossaràbia disposava per emancipar-se de la Confederació passaven perquè els personatges al capdamunt de la piràmide social, que sempre havien fet el joc als ocupants, es plantegessin un canvi i donessin suport als insurrectes.

Aquesta semblava l’evolució de Joan Murgades, empresari de Tóldoth, principal accionista d’un grup de societats amb vincles en sectors com ara l’aeronàutica, la distribució d’aliments o la banca, un imperi l’origen del qual radicava en una agència de publicitat i en una modesta editorial. L’aportació tecnològica en el camp mediàtic de les empreses Murgades no tenia parangó en el planeta, un procés de creixement i d’innovació forjat a base d’esforços incalculables, d’obstinació, de convicció, d’un caràcter treballador, i també de subvencions públiques i de corrupteles amb el consentiment de les autoritats catalanes que havien mirat durant molt de temps cap a l’altra banda mentre ell es lucrava amb contractes públics pactats sense concurs o amb impostos desviats a través de filials domiciliades en territoris exempts de tributació.

No obstant això, Murgades havia experimentat un canvi d’afinitats quan els potencials nínxols de negoci en el conjunt de la Confederació havien estat adjudicats a un altre grup amb domicili en un altre estat. Potser, pensava ell, els catalans cada cop toleraven menys els seus anticossos mossàrabs. «Es tracta d’una qüestió de dignitat», havia afirmat l’empresari en subscriure algun manifest a favor de les reivindicacions autòctones.

El suport de Murgades a les demandes de més autogovern i de respecte per les diferències lingüístiques i culturals havien proporcionat un caire moderat a les aspiracions del país. Ja no eren un grapat de nihilistes i pollosos els que estaven disposats a arriscar per recuperar les antigues llibertats, sinó que es tractava d’un venerable home de negocis, algú que s’hauria avingut també a editar els escrits d’en Màrius Gal·lè si hi hagués tingut accés i els hagués llegit perquè la fermesa no implicava, considerava l’empresari, la pèrdua de cordialitat amb els catalans, i més quan els catalans i la unitat política havien proporcionat substanciosos beneficis en el passat. Llàstima, creia Murgades, que a Barcelona cada cop estiguessin més suspicaços, que no escoltessin els batecs de la Meseta, que qualsevol discrepància procedent del sud, fins i tot la dels mossàrabs moderats com ell, fos percebuda com un desafiament sobiranista contra les essències de la Confederació i, en conseqüència, que qualsevol tímida demanda de normalitat política fos replicada des de les institucions amb una pluja d’insults i d’humiliacions.

—De vegades em pregunto per què hem arribat a aquesta incomprensió —havia comentat Murgades a algun dels seus col·laboradors—, però em temo que sempre ha estat així i que no ho volíem veure.

La «dignitat», entenia Murgades, se la podia haver confitada si el negoci hagués continuat rendint, però la marginació dels centres de decisió confederal i el drenatge confiscador de recursos cap a Catalunya o cap a altres estats més complaents amb l’statu quo era massa clamorosa. El descarat trasllat d’infraestructures cap a regions considerades més fidels estava erosionant les possibilitats de creixement. Calia començar a desbrossar altres alternatives: dependre menys de Catalunya i obrir la porta al comerç amb els andalusins i amb les potències asiàtiques, que semblaven haver triat el nord d’Àfrica i el sud peninsular per desembarcar a Occident i inundar-lo amb les seves exportacions i els seus capitals.

L’olfacte de Joan Murgades havia ensumat les oportunitats del gir ideològic —quina gran farsa que els capitals no tenen ideologia!, pensava. Però també percebien el canvi de sensibilitat les autoritats de la Confederació, que marcaven de prop els més mínims gestos de rebel·lia dels mossàrabs; entenien que allò tan suculent per a Murgades equivalia, per a ells, a transitar cap al penya-segat i a col·locar la Confederació en estat de xoc.

Havien interceptat els seus pensaments fins i tot abans que Murgades en fos conscient. Una cosa similar a la miasma que s’havia estès contra una persona modesta com la Mira Claramunt: no havia calculat que els petits gestos de vegades desencadenen reaccions brutals. També s’hi havia afegit un comportament ingenu i despreocupat si es té en compte —només que Murgades hagués llegit amb una mica de perspicàcia el relat dels seus antecedents familiars— que la seva fortuna, com succeïa amb l’origen de la majoria de fortunes de la Catalunya Nova, procedia d’una usurpació, de la violència primigènia en què sovint es funden els grans llinatges. Una convulsió que estava a punt de reproduir-se en contra seu perquè des dels centres de decisió consideraven que la seva rebel·lia, tot i les bones formes, havia creuat un límit intolerable.

Hauria d’haver sospitat fins i tot del silenci. Qualsevol senyal d’irrealitat era susceptible de transformar-se en el preludi de la destrucció.

Quan l’empresa matriu es va traslladar a la nova seu, cap a un dels edificis cupulars de l’eixample de Tóldoth, els encarregats d’instal·lar els nexes de comunicació van treballar una setmana més del previst. Murgades recordava que durant l’operació s’havia presentat aquell tècnic tan extravertit amb accent valencià que havia irromput al seu despatx en una hora intempestiva amb el pretext de col·locar alguna taula de conductors que multipliqués la transmissió de dades. L’empresari l’havia acabat convidant a un cafè, tot xalant amb els acudits de mossàrabs que el valencià explicava amb gràcia. No va copsar que el desgavell del trasllat era la traducció de la fragilitat i que les incidències amables eren torpedes a punt d’esgaiar els vincles amb les coses sòlides.

En el fons, ell encara no havia reconegut l’estat de guerra latent que anava escalfant el circuit de les relacions amb la Confederació. Com que la regla continuava essent la pau, Murgades entenia que no havia fet res dolent. Al capdavall, la prudència l’havia portat —i encara el portava— a donar suport a una causa i a la contrària. A col·locar-se a la dreta del Prínceps quan venia en visita oficial, mentre alhora finançava les iniciatives de promoció de la llengua mossàrab en contra de les prohibicions expresses de les autoritats confederals. Després, quan la patronal catalana va marginar-lo, es va dedicar a relacionar-se amb més intensitat i menys cautela amb els grups que plantejaven un nou estatus polític per a Mossaràbia. No pensava que la seva integritat perillés. Com la Mira Claramunt, també Joan Murgades havia cregut en la democràcia.

Gairebé no es va adonar de res. No va patir. El seu microlleuger salpava d’un dels barris benestants de la ciutat, amb les mansions envoltades de gespa que clapejaven el vessant indolent d’un turó allunyat del nucli antic i que contrastava amb el rost on s’amuntegaven els balcons, els sortints, les façanes clivellades i els porxos decadents de la zona de l’alcassaba.

Havia recollit l’amant que vivia en un petit pavelló proper a la casa familiar. Si alguna cosa calia envejar-li, és que Murgades havia gestionat amb un tacte exquisit els conflictes de la vida privada. El rerefons cultural —i els diners— potser havien ajudat les seves dones a acceptar amb naturalitat el règim poligàmic, una pràctica de relacions socials que la Catalunya cristiana, platònica i enemiga de la carn no s’empassaria mai. Murgades sempre pensava que els catalans eren una colla d’amargats i que les seves neurosis tenien força a veure amb la precarietat sexual que els caracteritzava. No hi havia fantasies, ni benestar, ni humor.

Almenys va gaudir d’uns instants de plenitud. Sentia la presència de la pell suau de la dona, el perfum afruitat, el contacte ardent amb el seu cos i la velocitat de la nodrissa que els conduïa a algun refugi rural on passar uns dies de calma. Va estalviar-se la por i la certesa de l’absurd. Una au de foc va acabar de sobte amb aquella allau de plaers sensorials. En l’àmbit zenital, ja enmig de les vagaroses boires de la tarda esllanguida, un immens coet va estripar tots els detalls. Una resplendor va igualar la pell, la terra i el metall.

Després ja només va restar el firmament.