1
L’ofensiva dirigida per en Màrius Gal·lè havia significat la primera ocupació militar a Occident des de les Guerres Alpines. Tal com ell pronosticava, l’audàcia va causar un gran impacte en tots els estats europeus, els quals no van condemnar l’agressió malgrat que l’ús de la força estigués prohibit com a mètode de resolució de conflictes d’ençà de la Conferència d’Aquisgrà que havia aplegat els vencedors de l’última disputa continental.
La diplomàcia confederal va saber vendre la invasió de Barbaria com un acte de legítima defensa, una represàlia per les provocacions andalusines amb el conflicte de Mossaràbia, per la desfeta de Guadalcanal i per la pèrdua d’en Bernat de Tallaferro. «Tenim dret a la seguretat», havia invocat el representant especial de la Confederació davant dels òrgans paneuropeus. Contra allò que s’havia cregut durant dècades, els veïns tampoc no van demostrar una especial inquietud per tenir un focus de violència desencarnada a tocar dels seus espais de sobirania. En els organismes de contacte planetaris, només els nàhuatls i els iroquesos, que havien organitzat comunitats polítiques sota el principi inviolable del respecte als drets fonamentals com a resposta als intents d’ocupació colonial, van emetre una lleu protesta. Mongòlia, per la seva banda, va callar.
Si havia planat el risc que qualsevol, començant pels raquítics portuguesos, s’atrevís a atacar la Confederació, la flota catalana i l’estació de combat del Pere el Gran havien tallat qualsevol especulació de debilitat. Cap agressor no restaria impune si gosava fer un pas endavant. Els mateixos portuguesos van acuitar-se a enviar un representant consular a Argel i es van decantar per reconèixer i legitimar la invasió.
«Bernat, t’ofereixo els llorers d’aquest èxit, espero que així em perdonis. Avui estic una mica més en pau amb tu», pensava en Màrius, mentre rebia els membres de la Junta Superior de Justícia i de Govern que havia estat creada per administrar el nou territori de la Confederació i que ell presidia. La majoria dels seus membres pertanyien a l’estament castrense, a més del mateix Màrius, com a lloctinent, també s’integraven a la junta tres membres de l’Estat Major: l’almirall Lambert, que cada vegada semblava més afí a defensar els interessos catalans, el cors De Vico, que s’havia traslladat amb reforços d’ocupació des d’Ajaci, i el general Millau que també havia enviat una flota de fragates i de creuers des de la Provença per vigilar el trànsit pel Mare Nostrum i, en particular, la ruta entre Marsella, Minorica i Argel.
Restaven, encara, molts problemes per resoldre. Haurien de traçar un pla per mantenir subjugada la població andalusina, per protegir Barbaria d’un contraatac procedent de territori peninsular i per esclafar el focus d’insurgència que, amb tota seguretat, es crearia quan s’estabilitzés la situació. En definitiva, es tractava de dissenyar i culminar l’annexió. Però procedirien amb calma.
En aquells moments, en Màrius feia veure que escoltava els seus consellers però gaudia de la victòria. Entronitzat a la sala d’audiències del palau califal, contemplava els refinats arabescos de pedres precioses que revestien l’estança i els arcs lobulats del pòrtic. Pensava que els grans guanys només s’assoleixen amb la usurpació, i que més difícil que la càrrega que permet eixamplar les possessions és conservar el nou patrimoni i revestir-lo de les capes culturals que completen l’expansió de manera que els residus de la comunitat precedent, o del substrat tribal, només persisteixin en alguns topònims, en la cuina, o en els girs del dialecte que adopta la llengua imperial quan és parlada sense excepció en el territori conquerit. Els catalans havien tingut alguna experiència: així ho havien executat a Mossaràbia durant més de cinc-cents anys. Potser el model, trasplantat a l’Àfrica del Nord, encara funcionaria millor.
—Excel·lència —l’interpel·là el general De Vico per informar-lo dels últims esdeveniments. Com li plaïa que s’adrecessin a ell amb aquest títol associat a una autoritat suprema. Ell que, en el fons, mai no havia estat res més que un representant, un delegat, un encarregat. Però ja havia culminat un primer gran carnatge i ja podia embolicar-se amb les togues purpúries dels honors—. El califa ha estat detingut quan fugia cap al desert.
El general Millau, potser dominat per la sang calenta de la joventut, va recomanar executar el califa tan aviat com fos possible. En Màrius era d’un altre parer:
—No oblideu que hem vingut per establir el dret, la lògica i la transparència de la ciència jurídica secular davant de l’arbitrarietat de la llei alcorànica.
Van acordar, doncs, que muntarien una farsa de judici per demostrar la implicació del califa i la del seu govern en l’escaramussa de Guadalcanal. «El dret a la seguretat», altra vegada. «Cal estendre un perímetre de protecció al voltant de la Confederació i els territoris controlats per dèspotes inhumans com el califa han de ser ocupats per l’ordre i la civilització». L’argument es trobava prou elaborat i es va repetir diverses vegades durant la reunió. En comptes d’enviar-lo a la forca, li injectarien una dosi letal. Entre els andalusins, el califa també tenia enemics, personatges que sota el seu règim es trobaven marginats o havien topat amb el sostre de la seva carrera i no podien prosperar. Calia trobar-los i reclutar-los, segur que s’avindrien a col·laborar per un grapat de llepolies que els conferissin preeminència social. La societat andalusina ja era prou desigual i prou mancada d’estructura. Només amb uns quants judes ben col·locats ja n’hi hauria prou perquè la majoria s’enorgullís de la seva nova condició de catalans. Semblaria com si haguessin estat catalans tota la vida.
Però tot això ja arribaria…
De moment, en Màrius en tenia prou amb garfir els braços del tron, delint-se perquè es trobava a punt d’assaborir el fruit màxim del triomf: la felicitació del Prínceps, el perfil de l’holograma del qual començava a dibuixar-se en el port de comunicació. Els consellers de la junta provisional es van retirar perquè en Màrius desitjava mantenir una conversa sense testimonis. Els va fer sortir i, amb aquesta senzilla disposició, que l’improvisat seguici es va apressar a complir, ell es va sentir encara més còmode en el seu nou paper de cabdill. Es va sorprendre de la facilitat amb la qual hom s’adaptava a la condició de líder, de font suprema de poder sense estar subjecte al mandat d’altres, de legibus solutus: ni tan sols sotmès a les pròpies ordres, lliure per rebolcar-se en les contradiccions, encara que això signifiqués la salvació o l’holocaust per a milers de persones.
Acabava de guanyar una batalla decisiva, i això li proporcionava la més antiga i la més llustrosa de les legitimitats. Ara havia de postrar-se davant del Prínceps i rendir-li vassallatge? Qualsevol diria! El va travessar una lleugera sensació de fàstic davant la perspectiva d’haver de fingir que reverenciava el cap suprem de la Confederació i que complia les seves directrius. El malestar es va atenuar des dels primers moments de la conversa, perquè el Prínceps es va adreçar a en Màrius en un pla d’igualtat, canviant el tractament informal que normalment li dispensava (que abans agradava a en Màrius com a senyal de confiança però que ara, en aquelles circumstàncies, hagués trobat repulsiu) per una flexió respectuosa.
En Nuno Sanç sabia que la seva situació començava a ser delicada. Després de no haver aconseguit que el Pere el Gran canviés el rumb cap a Barcelona, almenys esperava que l’aventura africana fracassés. «Massa detalls deixats a l’atzar», va pensar el Prínceps abans d’adreçar, sense gaire esma, la paraula al nou heroi del moment:
—Li dono les gràcies, Màrius Gal·lè, pel seu coratge. A vós i a tots els homes de l’armada i del cinquè exèrcit de la Confederació que han assolit una gran victòria. Una gesta que passarà als annals dels nostres pobles. Els enemics que volien assaltar-nos, a Europa i fora d’Europa, es rendeixen als nostres peus.
—Ja veieu que els miracles es poden realitzar si ens mantenim units —respongué en Màrius amb un bri de sarcasme, el sentit del qual semblava que no havia estat copsat pel seu interlocutor.
—Heu dirigit el Pere el Gran de manera admirable, ho heu previst tot i ara recolliu els fruits del treball. Enhorabona!
—Gràcies, Excel·lència. Si m’ho permet, voldria suggerir-li que després d’aquest triomf caldria replantejar l’assumpció dels plens poders per a la seva majestat. L’amenaça s’ha esvaït i la Confederació ha de poder funcionar amb normalitat.
—Jo també pensava en això —respongué el Prínceps inclinant lleugerament el cap—. Ja sabeu que aquest deure se m’ennuegava.
«Hipòcrita», va pensar en Màrius, «no té ni la decència de dissimular que menteix».
—Cal que el centre de decisió es continuï mantenint en el Consell Federal i que no s’alterin les competències dels estats membres —va suggerir el nou lloctinent de Barbaria.
—El cert és que la incorporació d’Argel al territori de la Confederació també esdevé una situació excepcional a la qual cal fer front amb mesures excepcionals —va puntualitzar en Nuno Sanç mentre en Màrius apreciava en la imatge transmesa pel port les butllofes amples i aplatades que solcaven les galtes del Prínceps—. Es tracta d’un gran salt endavant, sí, i, no obstant això, d’un acte expansiu respecte del qual s’obren moltes incerteses. Vostè mateix sap que fa segles que no ens enfrontem a un repte així. Per començar, no serà fàcil controlar i subordinar un gruix de població tan nombrós i culturalment tan allunyat. Bé, ja en parlarem quan torni a Saragusta. Li estem preparant una rebuda apoteòsica com la que no es veia des dels temps dels emperadors romans. Espero que aviat ens complagui amb el seu retorn i la seva sàvia presència.
En Màrius va respondre sense amagar un to enèrgic i manifestament hostil:
—Precisament perquè sóc conscient dels perills que pot suposar la resistència autòctona he decidit, amb la vènia del Consell Federal, restar un temps aquí com a lloctinent de sa Excel·lència i amb la voluntat de pacificar tots els sectors. Suposo que no hi haurà cap problema a ratificar la decisió del Consell.
El Prínceps va restar uns segons mig embadalit.
—Bé, sí, potser caldria rematar la festa… —va dir amb vaguetat.
El punyal s’esmolava. Si en Màrius posseïa una plataforma privilegiada com un territori ocupat i militaritzat —ell que ja s’estava convertint en una mena de mite per a la tropa i per als oficials— a quin inepte se li podia acudir presentar-se a Saragusta per rebre l’homenatge del Prínceps, un Prínceps que, d’altra banda i malgrat el caràcter declinant de la seva estrella, encara estava ponderant apropiar-se de tot el poder executiu? El proper cop que en Màrius entrés als palaus de Saragusta, com el de l’Aljaferia, seria envoltat de guàrdies d’assalt per deposar aquell cretí i convertir-se en la nova autoritat suprema. Tampoc no seria gaire difícil governar millor que en Nuno Sanç. Almenys, va dir-se (tal vegada per justificar les accions que estava a punt d’emprendre), ell procuraria complir la màxima aristotèlica de satisfer els interessos de la comunitat. La gent trobaria una gran diferència entre en Màrius Gal·lè i el seu predecessor, entre un home sensat i un maníac.
Una ganyota lleugerament displicent enlletgí més el rostre d’en Nuno Sanç.
—Vingui a la celebració ni que siguin uns dies —va dir—. No ens aigualeixi el goig de veure’l. Després ja s’ocuparà de Barbaria.
Aquell pretext de protocol no valia un enfrontament per al qual en Màrius no estava preparat. Ben mirat, va pensar, traslladar-s’hi potser li permetria convertir la desfilada en una sublevació.
—Només li demano unes setmanes, tot just quinze dies —va proposar—. Haig d’assegurar-me que mantenim el control de la regió.
—L’esperem amb delit. Organitzarem banquets populars, ofrenes ostentoses a l’arc de la fortuna, i declararem tres dies de jocs —conclogué el Prínceps—. Serà magnífic, inoblidable. No ens decebi, senyor lloctinent de Barbaria.