13
Encara no havien tornat del viatge de noces i s’ignorava si el matrimoni d’en Bernat i de la Yu Xin seria pròsper o ruïnós, però de manera imprevista, i després de molts anys de bonança, l’economia de la Confederació va entrar en crisi.
Havia estat un llarg període de pensar que la matèria no comptava. La possessió, encara que fos a costa d’emprèstits, semblava natural, més enllà de l’esforç dels homes i de viure per damunt de les possibilitats productives reals va abocar al malbaratament. De sobte, s’afegia una càrrega més que alterava les inèrcies en la vida quotidiana, un neguit dedicat a resoldre les necessitats immediates que reforçava la consciència de la finitud. S’acabava l’abundància, però també s’acabaven els projectes i s’acabava el temps. D’ençà de la fi de les Guerres Alpines i de la capitulació dels allmands, les successives generacions de catalans només havien conegut creixement, diversió, sàtira i música lleugera. Ja no només eren els renecs dels contrabandistes frisons o dels recalcitrants mossàrabs als confins de les repúbliques, es tractava del neguit al centre de Barcelona de no pagar els deutes, de reduir el consum d’aliments a concentrats d’hidrats de carboni nutritius i barats, de cases desnonades i mobles subhastats, de pares de família que s’amuntegaven als menjadors col·lectius de les basíliques, de sous impagats i de lliures devaluades, de mercaderies podrides, de tràfic d’òrgans, de visionaris, demagogs i fetillers, es tractava d’una panòplia de deixalles que el vent s’enduia davant dels magatzems abandonats.
Des de la quietud de Vil·la Avítia, en Màrius seguia esparverat pel bombardeig de males notícies que s’agombolaven en el seu portal d’informació. Assajava explicacions per determinar les causes de la sobtada davallada. En les anotacions del seu diari d’aquells dies es podia llegir el següent:
Algunes confraries financeres s’han topat amb el que s’anomena «manca de liquiditat», una sèrie de préstecs han estat concedits sense garanties i no poden ser retornats, cosa que paralitza la concessió de nous crèdits. Alguns deutors sense gaire patrimoni s’havien limitat a demanar préstecs per invertir en valors de mercat en els sectors immobiliaris i energètics. El sentit comú assenyalava que la revalorització de les participacions no s’estendria fins a l’infinit, els operadors eren conscients de la imminència d’un correctiu. Parlar amb desdeny de la bombolla especulativa s’havia transformat en un tòpic en les converses de sobretaula i, amb tot, quan el descens s’ha manifestat amb tota la seva rotunditat i els preus d’adquisició dels títols a la taula de canvi de Barcelona s’han reduït dràsticament la consternació ha estat generalitzada. Després s’han declarat en fallida les confraries del sector de la combustió i de la banca i rere seu han caigut els mercaders dels circuits integrals, del plàstic, de l’alumini, dels compostos químics, de l’acer, amb una primera remesa de treballadors expulsats del règim de contractació als quals s’afegirien els de les indústries del transport. Algunes rutes comercials s’han interromput per manca de rendibilitat, la xarxes de distribució d’aliments, naturals o transgènics, també s’han ressentit i els preus han escalat a cotes prohibitives.
No puc evitar de deixar-me seduir per una aguda sensació de misantropia quan comprovo la facilitat amb la qual la gent es desespera quan es manifesta el dany d’un risc assumit i que coneixen amb escreix. Per què es queixen si ja sabien a què s’exposaven?
El descontentament social es multiplica: protestes, manifestacions, esclats de violència de baixa intensitat, el proletariat pateix un descens mortificant en les seves condicions de vida i d’exhibir les seves aspiracions a convertir-se en petits propietaris amb l’aval de les taules de canvi han passat a deambular en la intempèrie. Sense dedicació a la prosperitat, a l’eficiència, a la competitivitat, la gent s’ocupa de la destrucció. Els carrerons de les grans urbs s’omplen de pidolaires, de traficants i d’agitadors que cada cop es troben més immunes a l’autoritat, illots en els ravals a punt d’esgaiar la trama social, focus d’insubmissió al marge del poder públic. No sols és que «els temps canvien», com diu la cantarella que prolifera en els mitjans de comunicació, sinó que, en qüestió de setmanes, la pobresa i les revoltes han canviat el ritme del pas del temps.
«Si es tracta de començar una guerra», va acabar d’escriure en Màrius, «em penso que anem en la bona direcció».