27

«A què esperen?», es va preguntar el Prínceps quan li van comunicar que no hi havia novetats ni a Tóldoth ni a Argel.

S’estava perdent alguna cosa, un fil que no controlava, un magma intern que esclataria per on menys s’ho pensés. «Mal viatge!», cap de les seves peces es mouria fins que els altres no actuessin, no es permetria un altre pas en fals. De sobte, va recordar un somni de la nit anterior, es retorçava en una teranyina i notava el regalim de bava d’una bèstia immensa plena d’ulls que l’anava a devorar. Va pensar que potser seria premonitori, que de la cúspide de la Confederació —l’atalaia superba a la qual tant havia costat escalar— es podia caure de cop i volta a la fossa de la putrefacció. L’audàcia dels seus darrers moviments impedia que hi hagués terme mitjà: o s’apropiava de tot el govern de la Confederació i saquejava la hisenda dels territoris que quedessin, o els voltors acabarien espicossant les seves despulles com les d’un usurpador fracassat qualsevol. Però ni davant del pitjor dels escenaris es penedia de les seves decisions. No havia iniciat aquella llarga carrera, ni havia invertit tant temps a conspirar i a desplaçar qualsevol que li hagués pogut fer ombra per limitar-se a un mandat representatiu i ornamental com havia estat definida l’actuació de la majoria dels seus antecessors. «L’excel·lència en les formes, vetllar pel respecte als preceptes de la Constitució Federal, la neutralitat, la moderació i l’arbitratge». Quina desídia! Encara que s’hagués acompanyat de tot el luxe i de tota la pompa amb motllura, garlanda i setí de gran saló. Quan, de jove, els seus mentors el censuraven per la seva manca de disciplina, en Nuno Sanç ja va entendre que la constància només s’havia d’aplicar a una cosa: a descavalcar els altres candidats a la magistratura. «Al capdavall, per viure bé durant un sexenni no cal castigar-se tant». Però un cop va arribar a Prínceps l’àuria nobiliària, la gramalla fúcsia i tota la sumptuositat del Palau de l’Aljaferia li va semblar insulsa. Posseir-ho tot es va convertir en una addicció, en una obligació, en una obsessió. I si, de retruc, tenia l’oportunitat de vexar els catalans encara millor. Durant una època l’havia amoïnat la qüestió de la manca de successors, sang de la seva sang, per què el neguit de convertir la Confederació en un règim personal si ningú de la seva semença no l’heretaria? Per pura expansió de la seva individualitat, havia reconegut en el seu fur intern, per satisfer la seva egolatria desbocada. En Nuno Sanç es considerava el resultat de la sensibilitat del seu temps, producte de la societat que l’havia engendrat i de les seves aberracions. Talment com aquell brètol curtet que s’havia arrossegat davant seu i que ara l’havien ascendit a comandament del Pere el Gran, aquell llambric de deixalleria anomenat Màrius Gal·lè, aquell poca pena instigat per la bandarra de la Consellera de Catalunya, tan estarrufat que havia semblat lleial només perquè s’havia autoenganyat sobre la lleialtat que li professava. En Màrius Gal·lè no tenia ni el valor de reconèixer que també l’odiava, que aviat se li posaria en contra. «Aquests són els pitjors», es repetia en Nuno Sanç, mentre, amb molta cura, enfonsava un peu en el canaló per on circulava l’aigua calenta.

Havia decidit que no s’amoïnaria, tant si en Gonçalves no es llançava sobre Tóldoth com si el Pere el Gran continuava fondejat sobre Minorica. Un servent el va despullar de les corretges i dels cinturons de suspensió. Lentament van lliscar la casaca i la túnica. Es van descobrir els seus anells de greix que relluïen mullats amb una pel·lícula de suor. Va anar avançant cap a les termes amb un bleix ronc. En el seu cervell s’acumulaven insults, blasfèmies, improperis diversos —«me cago en la verge que em va parir», «la puta d’oros»—, pensaments a través dels quals segregava el malestar físic i anímic que esperava atenuar amb un llarg bany. Per uns instants va tenir un record cap als enemics que havien defallit durant la cursa, totes les rates que havia esclafat, tots els traïdors potencials que havia condemnat abans que s’avancessin amb alguna impertinència —ja que en Nuno Sanç els enxampava fins i tot abans que ells mateixos s’adonessin que eren uns traïdors— i es va alegrar perquè al cap i a la fi encara era allà, envoltat de tota la panòplia de perfums, de cremes, de talcs i de sabó. L’aigua de la piscina emanava bombolles mentre els encarregats anaven decantant les sals i els pètals de roses. «M’agrada escoltar el zum-zum de totes les abelles que treballen per a mi, elles exhaureixen l’espurna de la seva energia i de la seva vida només perquè jo enfonsi els llavis en la mel». L’aroma de maduixa que s’escampava per l’estança va relaxar-lo.

Si havia d’esperar alguna calamitat, ho faria des del plaer.