3. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESFERA

Recordo clarament quan en Cavor em va parlar de la seva idea de l’esfera. Ja abans n’havia tingut pensaments, però aquella vegada semblava que la idea se li havia aclarit de sobte. Anàvem a prendre el te a casa meva i pel camí es va posar a cantussejar. De sobte va exclamar:

—Ja ho tinc! És la solució! Una espècie de persiana enrotllable!

—La solució? —vaig preguntar.

—Per l’espai, a qualsevol lloc… la lluna!

—Què voleu dir?

—Què vull dir? Doncs… que ha de ser una esfera! Això vull dir!

Em vaig adonar que allò era fora del meu abast i el vaig deixar parlar una estona a la seva manera. Aleshores no tenia la més mínima idea del corrent dels seus pensaments. Però quan vàrem haver pres el te m’ho va explicar tot.

—La cosa va així: l’altra vegada vaig fer la substància que treu la gravitació dins un recipient molt pla, amb una tapadora que mantingués baixa la mescla. Quan es va refredar i el producte va estar acabat, immediatament es va esdevenir el terrabastall. Res del que hi havia damunt la matèria tenia pes, l’aire es va precipitar amunt a dolls, la casa també, i si la mateixa matèria no ho hagués fet, no sé què hauria passat. Però imagineu que la substància està a lloure, completament lliure per elevar-se.

—S’elevaria immediatament!

—Exacte. Sense més dificultats que el tret d’un canó.

—Però, quina utilitat pot tenir això? —vaig preguntar.

—Jo també m’elevaré amb l’esfera.

Vaig deixar la tassa de te i el vaig mirar fixament. Ell va continuar:

—Imagineu-vos una esfera prou grossa per encabir dues persones i l’equipatge. La construirem d’acer, folrada de vidre gruixut. Hi posarem una bona provisió d’aire solidificat, menjar concentrat, aparells de destil·lar aigua, i coses així. I com una capa d’esmalt a la part exterior de l’acer…

—Cavorita?

—Sí.

—Però, com s’hi entraria?

—Un problema semblant es va plantejar en relació a un pastís.

—Sí, ja ho sé. Però vós, com hi entrareu?

—Es molt senzill. Tot el que necessito és una tapadora hermètica. Naturalment, serà una mica complicat; hi ha d’haver una vàlvula per on, si cal, es puguin tirar coses a fora sense gaire pèrdua d’aire.

—Com l’enginy d’«Un viatge a la lluna» de Jules Verne? —vaig dir. Però en Cavor no era lector d’històries de ficció—. Em sembla que ho entenc —vaig dir lentament—. S’hi podria entrar i tancar per dins mentre la cavorita fos calenta, i quan es refredés, l’esfera es tornaria refractària a la gravitació i vós us envolaríeu…

—En tangent.

—… en línia recta —vaig callar en sec—. I què impediria que l’esfera viatgés en línia recta per l’espai, per sempre? —vaig preguntar—. No hi ha la seguretat d’anar enlloc, i encara que s’arribés a alguna banda, com se’n tornaria?

—Ja hi he pensat —va dir—. A això em referia quan he dit que tenia la solució. L’esfera de vidre interior pot ser hermètica i contínua, tret de la part de la tapadora, i l’esfera d’acer pot ser construïda en segments, i cada segment s’ha de poder enrotllar com una persiana. Aquests segments es poden manejar fàcilment mitjançant ressorts, que s’obriran i es controlaran per electricitat transportada per fils de platí a través del vidre. Tot això són purament qüestions de detall. Així, tret del gruix de les persianes, la cavorita de l’esfera exterior consistirà en finestres o persianes, com en vulgueu dir. Doncs, bé, quan totes les persianes o finestres estiguin tancades, res no entrarà dins l’esfera, ni llum, ni escalfor, ni gravitació, ni energia radiant, i l’esfera volarà per l’espai en línia recta. Però obriu una finestra. Imagineu-vos que obrim una de les finestres! Aleshores, immediatament qualsevol cos pesant que estigui en la direcció d’aquesta finestra ens atraurà…

Jo romania assegut, copsant la idea.

—Ho enteneu? —va dir en Cavor.

—Sí, i tant que ho entenc.

—De fet, serem capaços de navegar per l’espai i virar cap on vulguem. Ser atrets per això i per allò…

—Oh, sí, això és prou evident. Només que…

—Sí?

—Que no veig gaire què en trauríem, amb això! Realment, només es tracta de saltar fora del món i tornar a baixar.

—I tant que en trauríem! Per exemple, es podria anar a la lluna.

—I en ser-hi, què s’hi trobaria?

—Veuríem… Oh, penseu en tots els coneixements nous…

—Hi ha aire, a la lluna?

—Podria ser.

—Es una idea atractiva —vaig dir—, però em fa l’efecte que també és massa ambiciosa. La lluna! Em sembla que seria millor començar amb coses més petites, primer…

—No, no cal ni parlar-ne perquè hi ha la dificultat de l’aire.

—Per què no apliquem la idea de les persianes amb molles… persianes de cavorita dins caixes fortes d’acer, per aixecar pesos?

—No funcionaria —va insistir ell—. Ben mirat, anar a l’espai exterior no és gaire pitjor, tot plegat, que una expedició polar. I els homes hi van, a les expedicions polars.

—Els homes de negocis no. A més, els de les expedicions polars cobren per fer-les. I si hi ha alguna cosa que no rutlla hi ha grups de socors. Però això… és com disparar-nos a nosaltres mateixos fora del món per no res.

—Diguem que es tracta de fer prospeccions.

—En podeu dir com vulgueu… També se’n podria escriure un llibre, potser.

—Estic segur que hi ha d’haver minerals —digué en Cavor.

—Quins?

—Oh, sofre, minerals, potser or, possiblement elements nous.

—Però costen molt de transportar, els minerals —vaig dir—. Realment, no sou un home gens pràctic. La lluna és a un quart de milió de milles lluny.

—Em sembla que no costaria gaire de carretejar qualsevol pes si s’empaqueta dins una caixa de cavorita.

En això no hi havia pensat.

—Lliurat a ports pagats damunt el cap del comprador, oi?

—I tampoc no és que ens haguem de limitar a la lluna.

—Voleu dir…?

—Hi ha Mart, també… atmosfera clara, nous horitzons, extraordinària sensació de lleugeresa. Seria agradable d’anar-hi.

—Hi ha aire a Mart?

—Oh, sí!

—Sembla com si hi penséssiu instal·lar un sanatori. Per cert, com és d’enfora, Mart?

—Actualment, a dos-cents milions de milles —va dir en Cavor satisfet—. I es passa prop del sol.

La meva imaginació s’excitava tota sola.

—Ben mirat —vaig dir—, podria ser interessant. Un viatge…

De sobte se’m va acudir una possibilitat extraordinària. Em vaig imaginar, com una visió, tot el sistema solar recorregut per naus de cavorita i esferes de luxe. «Drets d’explotació» m’arribaven surant al pensament… drets d’explotació planetaris. Vaig recordar el vell monopoli espanyol de l’or americà. No es tractava d’aquest o d’aquell planeta… Eren tots els planetes. Vaig contemplar la cara rossenca d’en Cavor i de sobte la meva imaginació es va posar a ballar i a saltar. Em vaig aixecar i vaig començar a caminar amunt i avall. Tenia la llengua desfermada.

—Ara ho començo a veure! —vaig dir—. Ho començo a veure! —La transició dels dubtes a l’entusiasme va semblar instantània—. Això és grandiós! —vaig cridar—. És imperial! No havia somiat mai una cosa així!

I ara que havia desaparegut la fredor de la meva oposició, l’entusiasme exaltat d’en Cavor es va desfermar. Ell també es va posar dret i es va passejar amunt i avall. També ell gesticulava i cridava. Ens comportàrem com genis. De fet, ho érem, de genis.

—Tot ho solucionarem! —digué en Cavor en resposta a algunes dificultats marginals que se m’havien acudit—. Ben aviat ho solucionarem tot. Anit mateix començarem a dibuixar els motlles.

—Començarem ara mateix —vaig contestar.

Vàrem anar corrents cap al laboratori a començar immediatament la feina.

Tota la nit vaig semblar una criatura en Terra de Meravelles. L’alba ens va trobar tots dos treballant. Vàrem seguir amb la llum elèctrica encesa sense fer cas de la claror del sol. Encara recordo exactament aquells dibuixos. Jo feia les ombres i tintava els esbossos d’en Cavor, uns esbossos fets cuita-corrents i amb taques, però meravellosament exactes. A partir del treball d’aquella nit, vàrem fer les comandes de les persianes d’acer i dels marcs que necessitàvem, i l’esfera de vidre va quedar dissenyada al cap d’una setmana. Vàrem deixar estar completament les nostres converses d’horabaixa i la nostra rutina quotidiana. Vàrem treballar, i dormíem i menjàvem quan ja no podíem treballar més a causa de la gana i del cansament. El nostre entusiasme es va contagiar fins i tot als tres ajudants, tot i que ells no tenien idea de per què era l’esfera. Durant aquells dies, en Gibbs va deixar de caminar per córrer, i anava onsevulla, encara que només fos d’una banda a l’altra de la cambra, a la carrera.

I l’esfera prenia forma. Va passar desembre i gener —aquest mes vaig passar un dia sencer amb una escombra, obrint un camí a la neu des de casa meva al laboratori—, i febrer i març. A finals de març, l’acabament de l’obra ja era a la vista. Pel gener havia arribat un carro de cavalls, amb una caixa immensa. Ja teníem l’esfera de vidre llesta i situada sota la grua que havíem construït per alçar-la i ficar-la dins la closca d’acer. Tots els bastiments i les persianes de la closca d’acer —que de fet no era una closca esfèrica sinó polièdrica, amb una persiana enrotllable a cada cara— havien arribat pel febrer, i la meitat inferior ja estava engalzada. Pel març ja teníem la cavorita a mig fer, la pasta metàl·lica ja havia passat per dues de les fases del seu procés i ja n’havíem aplicat la meitat als bastiments i a les persianes. Era sorprenent com, en portar a terme el projecte, ens cenyíem a les línies de la primera inspiració d’en Cavor. Quan vàrem haver acabat l’engalzament total de l’esfera, en Cavor va proposar de treure el teulat atrotinat del laboratori provisional on havíem treballat i de construir-hi una fornal. Així, la darrera fase de la fabricació de cavorita, quan la pasta és escalfada al roig en un corrent d’heli, es produiria quan la substància ja estigués adherida a l’esfera.

Llavors vàrem haver de discutir i decidir les provisions que ens havíem d’endur: aliments comprimits, essències concentrades, cilindres d’acer amb reserves d’oxigen, un aparell per treure l’àcid carbònic i les deixalles de l’aire i per recuperar l’oxigen mitjançant peròxid de sodi, condensadors d’aigua, i coses per l’estil. Recordo perfectament el caramull que totes aquestes coses absolutament pràctiques —llaunes, rotlles, capses— anaven formant a un racó.

Foren uns dies molt laboriosos, amb poques oportunitats d’aturar-se a pensar. Però un dia, quan ja ens acostàvem al final, es va apoderar de mi un estrany estat d’ànim. Havia estat tot el matí enrajolant el forn i em vaig asseure, retut, prop del caramull de l’equipatge. Tot plegat em semblava boirós i increïble.

—Escolteu, Cavor —vaig dir—. Ben mirat, per què ho fem, tot això?

Ell va somriure.

—La qüestió ara és partir.

—La lluna —vaig reflexionar—. Però, què n’espereu? Jo em pensava que era un món mort, la lluna.

Ell es va encongir d’espatlles.

—Què espereu trobar-hi?

—Ja ho veurem.

—Ja ho veurem? —vaig dir, i em vaig quedar mirant al buit.

—Esteu cansat —va observar ell—. Us aniria bé una passejada, aquest vespre.

—No —vaig dir obstinat—. Acabaré l’enrajolat del forn.

El vaig acabar, i també em vaig assegurar una nit d’insomni.

No crec haver passat mai una nit tan dolenta com aquella. Havia tingut males temporades abans del col·lapse dels meus negocis, però la nit pitjor era un dolç ensopiment comparada a aquella vetlla dolorosa i infinita. De sobte, estava terriblement emporuguit davant l’aventura que estàvem a punt d’emprendre.

No recordo que, abans d’aquella nit, hagués dedicat ni un pensament als riscs que correríem. Ara, en canvi, se’m presentaven com els batallons d’espectres que una vegada assetjaren Praga i acamparen al seu voltant. M’aclaparava l’estranyesa i la manca de seny d’allò que érem a punt de fer. Em sentia com aquell que es desperta d’un somni plaent i es troba voltat d’horrors. Jeia amb els ulls esbatanats, i l’esfera semblava esdevenir cada vegada més vaga i sense sentit, i en Cavor més irreal, més fantàstic, i tota l’empresa en conjunt més folla.

Em vaig aixecar i vaig començar a vagarejar. Em vaig asseure a la finestra i vaig contemplar la immensitat de l’espai. Entre els estels hi havia el buit, la fosca insondable! Vaig intentar recordar els meus coneixements fragmentaris sobre astronomia, que havia adquirit en lectures irregulars, però eren massa vagues per proporcionar-me una idea de les coses que ens podíem trobar. Finalment vaig tornar al llit i vaig aconseguir dormir a batzegades. Foren més aviat moments de malson, durant els quals queia sense parar als abismes del cel.

A l’hora de l’esmorzar, vaig sorprendre en Cavor. Li vaig dir secament:

—No em ficaré amb vós dins l’esfera.

I vaig aguantar totes les seves protestes amb una persistència sorruda.

—Es massa forassenyat, tot això —vaig dir—, i no vindré. Es una follia.

Tampoc no el vaig acompanyar al laboratori. Vaig romandre una estona a casa, consumint-me, i finalment vaig agafar el bastó i el capell i vaig sortir sense un destí decidit. Va resultar que feia un matí gloriós: un airet càlid, un cel blau encès, les primeres verdors primaverals i una munió d’ocells refilaires. Vaig menjar carn i vaig beure cervesa a una petita taverna prop d’Elham, i vaig deixar bocabadat el taverner amb una observació sobre el temps:

—Un home que deixa el món quan al món hi ha dies com aquest, és un boig! —vaig dir.

—Això mateix vaig dir quan m’ho varen contar —digué el taverner.

Així em vaig assabentar que, com a mínim per a un pobre home, aquest món havia resultat excessiu i s’havia tallat el coll. Vaig continuar el meu passeig amb un canvi de pensaments.

Al capvespre vaig fer una agradable sesta a un indret assolellat, i vaig continuar el meu camí refrescat.

Vaig arribar a un hostal d’aspecte confortable, prop de Canterbury. Les parets eren plenes de plantes enfiladisses lluents, i l’hostalera era una dona vella, molt neta i molt agradosa. Portava els diners justos per pagar l’allotjament i vaig decidir passar-hi la nit. La dona era xerraire de mena i, entre altres detalls, em vaig assabentar que no havia estat mai a Londres.

—No he arribat més lluny de Canterbury —em digué—. No sóc de mena vaivera, jo.

—Us agradaria fer un viatge a la lluna? —vaig preguntar.

—No he entès mai com hi ha gent que viatja en globus —va dir, i era evident que un viatge a la lluna li semblava una excursió prou corrent—. No hi pujaria per res del món.

Em va fer gràcia. Després de sopar em vaig asseure a un banc de devora la porta i vaig xerrar amb dos treballadors sobre la fabricació de maons, de cotxes, i sobre els partits de criquet de l’any passat. Al cel, una feble lluna nova, blava i vagarosa com uns Alps llunyans, es va pondre per l’oest, darrere el sol.

L’endemà vaig tornar a veure en Cavor.

—Vindré amb vós —vaig dir—. Ahir estava una mica atabalat, però ja ha passat.

Aquella fou l’única vegada que vaig tenir dubtes seriosos sobre la nostra empresa. Simplement nervis! A partir d’aleshores vaig treballar amb una mica més de cura, i cada dia anava a fer un tomb d’una hora. Fins que, tret del foc a la fornal, els nostres preparatius arribaren a la fi.