6. L’ATERRATGE A LA LLUNA

Recordo el dia que en Cavor va obrir de sobte sis persianes i em va enlluernar tant que el vaig escridassar. Tot el que es veia era lluna, una esplèndida simitarra d’alba blanca, amb la vora retallada per osques de foscor; la banda del creixent era com una costa de fosca en baixamar, on es retallaven els pics i els pinacles per la resplendor del sol. Suposo que el lector ha vist dibuixos o fotografies de la lluna, de manera que no em cal descriure els trets més generals d’aquell paisatge: les serralades en forma d’anell, més vastes que qualsevol cadena de muntanyes terrestre, els cims resplendents al sol, les ombres dures i profundes, les grisenques planures desiguals, les fondalades, els turons, la successió de cràters, tot plegat passava de la resplendor més enlluernadora al misteri general de la negror. Volàvem per aquell món només a una distància escassa d’un centenar de milles part damunt les crestes i pinacles. I vàrem poder veure allò que cap ull no veurà mai des de la terra: que sota la lluminositat de la claror del sol els perfils durs de les roques, els gorgs de les planures i el sòl dels cràters esdevenien grisos i imprecisos sota una calitja que s’espessia; que la blancor de les superfícies il·luminades es trencava en bonys i clapes, tornava a sorgir i després s’enfonsava i s’esvaïa; que ací i allí hi havia estranyes tonalitats burelles i olivàcies, que augmentaven i s’escampaven.

Però vàrem tenir poc temps per contemplar aquell panorama, car aleshores havíem arribat al moment culminant i perillós de veritat del nostre viatge. A mesura que donàvem voltes a la lluna, havíem de baixar cada cop més, havíem d’alentir la marxa i esperar atentament una oportunitat, fins a trobar el moment que ens hi poguéssim deixar caure.

Per a Cavor fou un temps de molta tensió; per a mi fou un temps d’ansiosa inactivitat. Era com si sempre li fos un destorb, jo. Saltava d’una banda a l’altra de l’esfera amb una agilitat que li hauria resultat impossible a la terra. Durant aquelles últimes hores plenes d’esdeveniments, no va deixar d’obrir i tancar les finestres de cavorita, de fer càlculs, de consultar el cronòmetre a la claror de la llanterna. Durant una bona estona vàrem romandre amb totes les finestres tancades, i suràrem silenciosament en la fosca, giravoltant en l’espai.

Finalment el vaig sentir que cercava a les palpentes els ressorts de les persianes i tot d’un plegat s’obriren tres finestres alhora. Jo vaig trontollar i em vaig tapar els ulls, entelats, adolorits i encegats per la claror sobtada del sol sota els meus peus. Aleshores les persianes es tancaren de bell nou i em varen deixar el cervell engramponat en la foscor que em premia els ulls. I immediatament vaig tornar a flotar en un silenci vast i negre.

Després en Cavor va encendre la llum elèctrica i em va explicar que convenia lligar tot l’equipatge junt i embolicar-lo amb les mantes per protegir-lo del xoc que es produiria a la baixada. Ho vàrem fer amb les finestres tancades perquè així els fardells s’arranjaven ells mateixos d’una manera natural al bell mig de l’esfera. Fou una tasca curiosa: dos homes surant a lloure en aquell espai esfèric, empaquetant i estirant cordes. Imagineu-ho, si en sou capaços! Sense un damunt ni un davall, i amb cada esforç que resultava un moviment inesperat. A vegades m’encastava contra el vidre a causa d’una empenta d’en Cavor, a vegades espernegava desesperadament en el buit. Adés la llum elèctrica era damunt el meu cap, ara la tenia sota els peus. Ara els peus d’en Cavor em ballaven davant els ulls, després xocàvem de cara. Però a la fi les nostres pertinences varen quedar ben fermades en un sol embalum, tret de dues mantes amb les que ens embolicaríem, amb obertures per passar-hi el cap.

Aleshores en Cavor va obrir un instant una finestra que donava a la lluna i vàrem veure que quèiem cap a un gran cràter central, amb tot de cràters més petits agrupats en una mena de creu al seu voltant. I de bell nou en Cavor va fer anar la nostra diminuta esfera cap al sol encegador. Crec que utilitzava l’atracció del sol com a fre.

—Tapeu-vos amb una manta —em va cridar.

Me’n va tirar una i, per un moment, jo no vaig entendre per què ho feia. Després vaig alçar la manta de sota els meus peus i m’hi vaig embolicar, cap i ulls també. Sobtadament en Cavor va tornar a tancar totes les persianes, en va obrir i tancar una de cop, després les va començar a obrir totes i les deixava enrotllades. Es va produir un sotrac, i després començàrem a rodolar; rebotàrem contra les parets de vidre i contra el gran fardell de l’equipatge, ens vàrem agafar amb força l’un amb l’altre, i a fora una substància blanca xocava contra l’esfera com si rodoléssim per un pendent nevat…

Una giratomba, un cop, un bot, un cop, un bot, una giratomba…

Un patac sord i jo em vaig trobar mig colgat sota el fardell de les nostres possessions. Hi va haver una estona de quietud. Després vaig sentir en Cavor que esbufegava i remugava, i l’espetec d’una persiana que lliscava pel bastidor. Amb un gran esforç vaig retirar de damunt meu el nostre equipatge embolicat amb mantes i en vaig emergir. Les finestres obertes eren només uns espais negres quallats d’estels.

Encara érem vius, però, ajaguts en la fosca de l’ombra del mur del gran cràter on havíem caigut.

Vàrem recuperar l’alè i, en incorporar-nos, ens adonàrem dels nostres membres colpejats. Crec que cap dels dos no esperàvem un aterratge tan poc amable. Em vaig posar dolorosament dempeus.

—I ara —vaig dir—, a contemplar el paisatge de la lluna! Oh, Cavor… és terriblement fosc, això!

El vidre era tot entelat i, tot parlant, el vaig fregar amb la manta.

—Encara manca una mitja hora perquè es faci de dia —va dir en Cavor—. Ens convé esperar.

Era impossible veure-hi. Pel que podíem destriar, tant era si haguéssim estat dins una esfera d’acer en comptes d’una de vidre. En fregar el vidre amb la manta només l’havia empastifat, i tan aviat com deixava de fregar, la humitat s’hi tornava a condensar mesclada amb una quantitat creixent de pèls de la manta. Mai no hagués utilitzat la manta! En esforçar-me per desentelar el vidre, vaig llenegar damunt la superfície humida i em vaig fer mal a la galta amb un dels cilindres d’oxigen que sobresortien del fardell.

Aquella situació era exasperant. Era absurd; heu-nos aquí, acabats d’arribar a la lluna, voltats de qui sap les meravelles, i l’únic que en podíem veure era la paret grisa i molla de la bombolla que ens havia fet de vehicle.

—Maleït sigui! —vaig exclamar—, per aquest preu hauríem pogut aterrar a casa!

Em vaig agotzonar prop del fardell i vaig tremolar. Em vaig embolicar més fort amb la manta.

De sobte, la humitat del vidre es va convertir en gebre.

—Podeu abastar l’escalfador elèctric? —va preguntar en Cavor—. Sí, el botó negre. Si no, ens gelarem.

No m’ho vaig fer dir dues vegades.

—I ara —vaig dir—, què hem de fer?

—Esperar.

—Esperar?

—Clar. Haurem d’esperar que s’escalfi l’aire i aleshores el vidre es desentelarà. Fins llavors no podem fer res. Aquí encara és nit, hem d’esperar que arribi el dia. Mentrestant, no teniu gana?

Vaig trigar una mica a contestar i vaig continuar agotzonat, tremolant. Després, a contracor, vaig separar la vista del trencaclosques del vidre entelat i vaig mirar en Cavor.

—Sí —vaig dir—. Tinc gana. I em sento enormement decebut. Em pensava que… Que sé jo que em pensava que trobaria! Però segur que no això.

Vaig recórrer a la meva filosofia, em vaig col·locar bé la manta em vaig asseure damunt el fardell per fer el meu primer àpat a la lluna. Em sembla que no el vaig acabar… ho he oblidat.

A la fi, de primer a clapes, després ràpidament en zones més grans, el vidre es va anar desentelant i va desaparèixer el vel d’humitat que ens amagava el món lunar.

Vàrem guaitar cap a fora per veure el paisatge de la lluna.