4. DINS L’ESFERA

—Entreu —va dir en Cavor.

Jo estava eixancat a l’escotilla d’entrada i mirava cap a l’interior fosc de l’esfera. En Cavor i jo estàvem sols. Era el vespre, el sol ja s’havia post i la quietud del crepuscle ho embolcallava tot.

Vaig passar l’altra cama a dins i em vaig deixar lliscar al fons de l’esfera per la llisa superfície del vidre. Després em vaig girar per agafar els pots de menjar i altres endergues que en Cavor em donava. Hi feia calor, a dins. El termòmetre marcava vuit graus Fahrenheit, i com que perdríem poca o gens d’aquesta escalfor amb la radiació, calçàvem sabates i roba prima de cotó. Tot i això, però, portàvem un fardell de roba de llana i unes quantes mantes gruixudes per si un cas. Sota la direcció d’en Cavor, vaig anar col·locant a terra els paquets, els cilindres d’oxigen i tota la resta, i ben prest ho vàrem tenir tot a dins. En Cavor va fer una volta pel porxo sense teulat per comprovar que no ens deixàvem res, i després es va enfilar darrere meu. Vaig veure que duia una cosa a la mà.

—Què porteu? —vaig preguntar.

—No heu agafat res per llegir?

—Oh, Déu meu, no!

—M’havia oblidat de dir-vos-ho. No n’estic del tot segur… el viatge pot durar un cert temps, potser setmanes…

—Però…

—Surarem dins l’esfera sense res a fer en absolut.

—Si ho hagués sabut… —vaig fer.

En Cavor va guaitar a fora per l’escotilla.

—Mireu, allí hi ha alguna cosa!

—Tenim temps?

—Encara trigarem una hora.

Vaig guaitar a fora. Era un exemplar antic de Tit-Bits que un dels manobres devia haver portat. A un racó vaig veure un Lloyd’s News esqueixat. Vaig tornar a escalar l’esfera amb aquelles troballes.

—Què porteu, vós? —vaig preguntar a en Cavor.

Li vaig agafar el llibre i vaig llegir Obres de William Shakespeare. En Cavor va envermellir una mica.

—Es que la meva educació ha estat només científica —va dir en to de disculpa.

—No heu llegit mai Shakespeare?

—Mai.

—Era un home prou savi… a la seva manera irregular.

—Això és el que m’han dit —va fer ell.

El vaig ajudar a ajustar la coberta de vidre de l’escotilla i després ell va pitjar un botó per tancar la persiana corresponent de la banda exterior. La petita clapa oblonga de claror es va apagar. Quedàrem completament a les fosques.

Cap dels dos no vàrem parlar durant una estona. Per bé que la caixa no havia de ser refractària al so, tot era molt silenciós.

Aleshores em vaig adonar que no hi havia res on aferrar-nos per quan es produís el sotrac de la partida, i també que no em trobaria còmode sense cadira.

—Per què no hem portat cadires? —vaig preguntar.

—Ja hi he pensat —va dir en Cavor—, però no en necessitarem.

—Per què no?

—Jo ho veureu —va contestar amb un to de qui no té ganes de parlar.

Vaig callar. De sobte se m’havia fet del tot evident que era de bojos estar dins aquella esfera. Em vaig preguntar si ja era massa tard per tornar enrere. Sabia que el món de l’exterior de l’esfera em seria poc hospitalari —durant setmanes havia viscut a càrrec d’en Cavor—, però, malgrat tot, seria tan fred com el zero infinit, tan poc hospitalari com la buidor de l’espai? Si no hagués estat perquè no vaig voler semblar covard, crec que hauria obligat en Cavor a deixar-me sortir. Però vaig continuar dubtant, i cada vegada tenia més por i estava més enfadat, i així el temps va passar.

Aleshores es va produir un petit sotrac, un soroll com una ampolla de xampany destapada a una altra cambra i un xiulet feble. Durant un instant vaig sentir una tensió immensa, una impressió fugaç que m’estiraven els peus cap avall amb una força d’innombrables tones.

Va durar un instant infinitesimal, però em va impulsar a l’acció.

—Cavor —vaig dir en la fosca—, tinc els nervis desfets… No crec que… —Vaig callar i ell no va contestar—. Maleït sigui! —vaig cridar—. Sóc un boig! Qui em manava ficar-me en aquesta aventura? Cavor, no vinc. És massa arriscat. Me’n vaig.

—No podeu —va dir ell.

—Que no puc? Ara ho veurem, si no puc!

Va estar uns segons a contestar-me.

—Ja és massa tard per barallar-nos, Bedford —digué—. Aquest sotrac ha estat la partida. Ara ja volem com una bala cap a l’abisme espaial.

—Jo… —vaig començar.

Però aleshores el que pogués passar ja no tenia cap mena d’importància. Durant una estona vaig romandre com entabanat. No podia parlar. Era com si mai abans no hagués sentit parlar de la idea de deixar el món. Llavors vaig percebre tot un seguit de canvis en les meves sensacions corporals. Eren unes sensacions de lleugeresa, d’intangibilitat. I, per afegitó, una curiosa sensació dins el cap, gairebé un efecte apoplèctic, i un martelleig de la sang a les orelles. Cap d’aquestes sensacions no va disminuir amb el pas del temps, però finalment m’hi vaig avesar tant que ja no em molestaven.

Vaig sentir un clic i va néixer la claror d’una llanterna. Vaig veure la cara d’en Cavor, tan blanca com jo sentia que devia estar la meva. Ens vàrem mirar en silenci. La foscor transparent del vidre de darrere ell el feia semblar com si surés en el buit.

—Bé, ja hi estem embarcats —vaig dir finalment.

—Sí, hi estem embarcats —va dir ell. I en percebre un gest meu, digué—: No us mogueu, relaxeu els músculs… com si fóssiu al llit. Som en un petit univers que només és nostre. Mireu tot això!

Va assenyalar les caixes i els fardells que jo havia col·locats damunt les mantes del fons de l’esfera, sense lligar. Vaig quedar bocabadat en veure que suraven a un peu de distància de la paret esfèrica. Aleshores, per l’ombra em vaig adonar que en Cavor tampoc no estava repenjat al vidre. Vaig tocar darrere meu amb la mà i vaig constatar que jo també estava suspès en l’espai, separat del vidre.

No vaig cridar. No vaig fer cap gest. Però vaig tenir por. Era com si alguna cosa, no sabia què, m’aguantés i m’alcés. El senzill contacte de la meva mà amb el vidre em va fer moure tot jo ràpidament. Vaig comprendre què passava, però això no em va treure la por de damunt. Estàvem aïllats de la gravitació exterior, només es produïa l’atracció d’objectes en el si de la nostra esfera. Per tant, tot allò que no estigués enganxat al vidre anava —lentament a causa de la lleugeresa de les nostres masses— cap al centre de gravetat del nostre petit món, que semblava situat cap al centre de l’esfera, però més decantat cap a mi que no pas cap a en Cavor, justament a causa del meu pes superior al seu.

—Ens hem de girar i surar donant-nos l’esquena —digué en Cavor—, amb totes les coses entre nosaltres.

Surar tan a lloure en l’espai era una sensació inconcebible, i al començament ben estranya i terrorífica; però quan va passar la por, no va resultar del tot desagradable i sí molt descansada; de fet, la sensació terrenal més semblant que conec és l’experiència de jeure damunt un matalàs de plomes ben gruixut. Però, quina sensació d’independència més absoluta, quina llibertat! No havia calculat coses com aquella. Havia esperat un sotrac violent en partir, una sensació vertiginosa de velocitat. I en canvi em sentia com si m’hagués alliberat del cos. No era com l’inici d’un viatge, era com l’inici d’un somni.