18. A LA CLAROR DEL DIA

Més tard vàrem veure que la caverna s’engrandia en una mena de buit bromós. Immediatament després vàrem sortir a una espècie de galeria inclinada que vorejava un gran espai circular, com un immens pou cilíndric. Tot al voltant d’aquest pou hi havia la galeria inclinada, sense cap barana ni protecció, que després es tornava a endinsar en la roca, molt amunt. Em va recordar un d’aquells revolts en espiral del ferrocarril que travessa el Saint Gothard. Tot era terriblement immens, allí, i no em crec capaç de saber donar-vos la impressió de les proporcions titàniques d’aquell indret. Vàrem recórrer amb la mirada la vasta inclinació de la paret del pou i, damunt els nostres caps, molt lluny, vàrem destriar una obertura rodona clapada d’estels de llum feble; mitja boca de l’obertura estava encegada per la claror blanca del sol. En veure-ho vàrem cridar tots dos alhora.

—Endavant! —vaig dir jo, i em vaig posar a caminar.

—Però, i això? —va fer en Cavor.

Es va acostar amb molta de precaució a la vora de la galeria. Jo el vaig seguir i vaig mirar avall, però estava enlluernat per la claror de dalt i només vaig veure una tenebra sense fons, amb clapes espectrals vermelles i púrpura que hi suraven. Encara que no hi veia, hi podia sentir. D’aquella fosca en pujava una remor com la bonior colèrica que se sent si encasteu l’orella a un rusc d’abelles, una remor que provenia d’aquell buit enorme, potser quatre milles sota els nostres peus…

Vaig escoltar uns segons, després vaig agafar ben fort la meva palanca i vaig començar a caminar galeria amunt.

—Això deu ser l’obertura que vàrem veure des de dalt —digué en Cavor—. Sota la plataforma.

—I allà baix és on vàrem veure la claror.

—La claror! —va exclamar ell—. Sí, els llums d’un món que no veurem mai més.

—Tornarem —vaig dir jo.

Ara que havíem aconseguit escapar de tants perills, estava convençut del tot que recuperaríem l’esfera. Però no vaig entendre la resposta d’en Cavor.

—Què? —vaig preguntar.

—No, no res —va contestar ell, i ens apressàrem en silenci.

M’imagino que aquella lleixa inclinada devia tenir unes quatre o cinc milles de longitud, comptant-ne la curvatura. Feia un rost que hauria estat impossible d’escalar a la terra, però en les condicions lunars el pujàvem fàcilment. Durant aquella part del nostre viatge només vàrem veure dos selenites, i quan ells s’adonaren de la nostra presència varen fugir immediatament. Era evident que havien tingut notícies de la nostra violència i força, de manera que el camí cap a l’exterior ens va resultar inesperadament fàcil. La galeria espiral continuava dins un túnel molt empinat, amb el terra ple de petjades de bestiar lunar, i tan recte i curt en comparació a l’amplitud de l’arc que formava, que enlloc no era fosc del tot. Ja estava il·luminat gairebé al començament i al lluny, amunt, amb una brillantor encegadora, hi havia l’obertura a l’exterior, un coster d’inclinació alpina, dalt de tot del qual hi havia una cresta de matolls punxeguts, alts i trencats, secs, que es destacaven contra el sol.

I nosaltres, que no feia gaire temps que havíem considerat aquella mateixa vegetació com una cosa terrible i maleïda, ara la contemplàrem amb l’emoció que sent un exiliat que torna a casa, en veure la terra nadiua. Fins i tot vàrem agrair l’enrariment de l’aire que ens feia panteixar i que no ens deixava parlar amb la mateixa facilitat que fins llavors, fins al punt que calia un esforç considerable per fer-nos sentir. Com més s’engrandia el cercle de llum solar damunt nostre, més s’enfonsava la part pròxima del túnel en una fosca insondable. Vàrem veure els matolls morts de l’exterior sense cap clapa de verd, sinó d’un color fosc, secs i gruixuts; les ombres de les branques superiors es perdien de vista tot formant un dibuix dens i entreteixit damunt el roquissar. Tot al voltant de la boca del túnel hi havia un ample espai trepitjat repetidament pel bestiar lunar.

Finalment vàrem sortir a aquell espai i vàrem sentir el cop i la pressió de la llum i de l’escalfor. Vàrem creuar amb penes i treballs aquella zona i escalàrem un rost ple de matolls secs; després ens vàrem asseure, retuts, a un lloc elevat sota l’ombra d’una massa de lava cargolada. Però, fins i tot a l’ombra, les roques eren calentes.

L’aire cremava i ens sentíem físicament molt incòmodes, però com a mínim no vivíem un malson. Era com si haguéssim tornat a la nostra terra, sota els estels. Tot l’esglai i el cansament de la fugida a través dels passadissos foscos i de les esquerdes havia desaparegut. El darrer combat ens havia omplert de confiança en nosaltres mateixos pel que feia a les possibilitats de vèncer els selenites. Vàrem romandre uns instants mirant amb incredulitat la negra obertura per on havíem sortit.

Allí hi havia el forat, amb una resplendor blavenca que recordaríem sempre com la cosa més semblant a la fosca absoluta; hi havíem vist coses que semblaven caricatures folles d’homes, unes criatures amb caps que semblaven cascos, davant les quals havíem fugit esporuguits, a les quals ens havíem sotmès fins que no havíem pogut més. I quan finalment les havíem atacades, s’havien desfet com cera, s’havien escampat com palla, havien fugit i havien desaparegut com criatures d’un malson.

Em vaig fregar els ulls. Dubtava si no havia somiat aquelles coses a causa dels bolets que havíem menjat. Però de sobte vaig descobrir que tenia sang a la cara i que la camisa se m’enganxava dolorosament a l’espatlla i al braç.

—Maleït sigui! —vaig exclamar, i em vaig palpar les ferides amb tota cura.

De sobte, aquella boca del túnel es va convertir com si diguéssim en un ull vigilant.

—Cavor! —vaig dir—. I ara, què faran? I nosaltres, on podem anar?

En Cavor va sacsejar el cap, amb els ulls fixos al túnel.

—Com ho podem saber, què faran?

—Tot depèn del que pensin que som nosaltres, i això és ben difícil de suposar. I també depèn de les seves reserves. Com molt bé heu dit, Cavor, només hem tocat la superfície del seu món, i a l’interior hi poden tenir tota mena d’instruments. I encara que només fossin aquests estris de disparar que hem vist, ens podrien fer força mal… Això no obstant, encara que no trobéssim l’esfera immediatament, tenim una possibilitat de salvar-nos. Podem resistir, fins i tot de nit. Podem tornar a baixar i presentar batalla.

Vaig mirar al meu voltant, escodrinyant el terreny. El paisatge havia canviat totalment a causa del creixement extraordinari dels matolls, que després s’havien assecat. El talús on sèiem era elevat i dominava una franja molt extensa del cràter, un paisatge marcit i sec de la tardor del capvespre lunar. Un darrere l’altre s’estenien els camps ondulats de color burell, trepitjats pel bestiar lunar que hi havia pasturat. Al lluny, a plena llum, encara n’hi havia un ramat, estirat mandrosament al sol. Eren unes clapes escampades, cadascuna amb la seva ombra, com ovelles a un coster. Però no hi havia cap senyal de selenites. No vaig poder saber si havien fugit quan nosaltres havíem sortit dels passadissos subterranis o si tenien per costum anar-se’n un cop havien engegat el bestiar a pasturar. En aquell moment em va semblar més lògica la primera suposició.

—Si caléssim foc a tot aquest herbam, ens seria més fàcil de trobar l’esfera —vaig dir.

Va semblar que en Cavor no m’havia sentit. Observava els estels fent-se visera amb les mans. Malgrat la intensitat de la llum solar, els estels eren prou visibles i abundosos.

—Quant de temps deu fer que hi som? —va preguntar finalment.

—On?

—A la lluna.

—Potser dos dies terrestres.

—Més aviat deu. Mireu, el sol ha passat el seu zenit i va cap a l’oest. D’aquí a quatre dies o menys serà de nit.

—Però… només hem menjat una vegada!

—Ja ho sé. Però la situació dels estels…

—És possible que el temps passi de manera diferent perquè som a un planeta més petit?

—No ho sé. Però el cas és aquest.

—Així doncs, com l’hem de comptar, el temps?

—La gana, el cansament…, tot és diferent, aquí. Tot és diferent…, tot. A mi em sembla com si només fes unes hores que hem sortit de l’esfera. Unes hores molt llargues…

—Deu dies! —vaig exclamar—. Això vol dir que tenim… —vaig mirar el sol i vaig veure que estava a mig camí entre el zenit i l’extrem oest—. Quatre dies! Cavor, no ens podem quedar aquí, badant. Per on us sembla que comencem? —Em vaig aixecar—. Cal que marquem un punt de referència que puguem reconèixer. Hem d’hissar una bandera, o un mocador, o el que sigui, i fer un reconeixement sistemàtic de la zona a partir d’aquí.

En Cavor estava dret al meu costat.

—Sí, no ens queda més remei que cercar l’esfera com sigui. La podem trobar, realment la podem trobar. I si no la trobéssim…

—L’hem de continuar cercant.

En Cavor va mirar a dreta i a esquerra, va alçar els ulls cap al cel, després va mirar el túnel, i em va sobresaltar amb un gest sobtat d’impaciència.

—Oh, que n’hem estat d’estúpids! Haver arribat a aquesta situació! I pensar com hauria pogut anar tot, i les coses que hauríem pogut fer!

—Encara podem fer alguna cosa —vaig dir jo.

—Però no allò que hauríem pogut fer. Sota els nostres peus hi ha tot un món. Penseu com deu ser, aquest món! Hem vist aquella màquina, la tapadora i el corrent de llum, i això només eren coses dels límits d’aquest món; les criatures que hem vist i amb les quals hem lluitat no eren més que pagesos ignorants, habitants de les parts remotes d’aquest món, treballadors taujans semblants a animals. Però més avall…, caverna sota caverna, túnels endins, estructures, camins… El món interior es deu obrir, es deu fer més gran i més ample i més poblat a mesura que s’endinsa. N’estic ben segur. Avall, fins arribar a la mar central que banya el bessó de la lluna. Imagineu-vos les aigües fosques sota la llum artificial…, si és que els ulls dels qui hi habiten necessiten llum! Imagineu-vos els rierols laterals que vessen dins els canals que alimenten aquesta mar! Imagineu-vos les marees, els corrents i les onades del flux i el reflux! Potser fins i tot hi ha vaixells, en aquesta mar; potser al centre de la lluna hi ha grans ciutats, i camins atapeïts de gent, i una saviesa i un ordre superiors als dels homes. I nosaltres ens podem morir aquí dalt, damunt aquest món, sense haver arribat a veure els amos de tot això, els qui regeixen aquest món! Ens podem gelar aquí dalt, i morir; l’aire es gelarà i es desgelarà damunt nostre, i aleshores…, aleshores els selenites ens trobaran, trobaran els nostres cossos erts i silenciosos, i trobaran l’esfera que nosaltres no som capaços de trobar, i finalment comprendran, massa tard però, tota la saviesa i tot l’esforç que han calgut per portar-nos aquí i que han tingut una fi inútil!

Durant tot el seu parlament, la veu sonava com sentida a través del fil telefònic, feble i llunyana.

—Però, i la fosca? —vaig preguntar.

—La podríem vèncer d’alguna manera.

—Com?

—No ho sé. Com ho puc saber? Podríem fer-nos una torxa, o una llanterna… Ells, ells ho comprendrien.

Va romandre un instant amb les mans caigudes i la cara contreta, mirant el desert que el desafiava. Després, amb un gest de renúncia, es va girar cap a mi amb propostes concretes per a la recerca sistemàtica de l’esfera.

—Podem tornar, algun dia —vaig dir.

Ell va mirar al seu voltant i va dir:

—Primer de tot cal que tornem a la terra.

—I després podem tornar a la lluna amb llanternes, i cordes per escalar, i tot d’altres coses que ens puguin ser necessàries.

—Sí —va dir ell.

—Amb aquest or, podrem organitzar la tornada amb la seguretat de l’èxit.

Va mirar les palanques d’or que jo portava i no va dir res. Després va estar una estona amb les mans creuades a l’esquena, contemplant l’extensió del cràter. Finalment va sospirar i va dir:

—He estat jo qui ha descobert el camí per venir a la lluna, però trobar un camí no sempre vol dir fer-se’n l’amo. Si me’n torno el secret a la terra, què passarà? No veig la manera de guardar el secret durant un any, ni tan sols durant uns mesos. Prest o tard es descobrirà tot, potser hi haurà altres homes que descobreixin el mateix que jo. I aleshores… Els governs i els poders de la terra s’esforçaran per tenir-lo, lluitaran els uns contra els altres, i contra els habitants de la lluna. El meu secret només servirà per augmentar la maquinària de guerra i per multiplicar-ne les ocasions d’usar-la. Si descobreixo el meu secret, en ben poc temps aquest planeta serà ple de morts humans fins a les galeries més profundes. Hi ha moltes de coses dubtoses, però aquesta és indiscutible. I no és que la lluna pugui ser de cap utilitat per a l’home. De fet, de què els serviria? Els homes han convertit el nostre propi planeta en camp de batalla i en escenari de bestieses infinites. Petit com és el seu món, i curta com és la vida, l’home té allà baix moltes més coses a fer de les que pot. La ciència s’ha afanyat massa a forjar armes perquè les usin els folls. I ja és hora que s’aturi. Deixem, doncs, que l’home trobi el camí de la lluna per ell mateix…, d’aquí a mil anys.

—Hi ha sistemes de guardar un secret —vaig dir jo.

Em va mirar i va somriure.

—Sigui com sigui —va dir—, per què ens hi amoïnem? Hi ha ben poques possibilitats de trobar l’esfera, i aquí sota la cosa està que bufa. El costum humà de no perdre mai l’esperança fins a la mort ens fa pensar en el retorn, però en realitat les desgràcies només han començat. Hem estat violents amb aquesta gent, els hem donat una mostra de com som, i les nostres possibilitats d’alliberar-nos són, si fa no fa, les mateixes que les d’un tigre a lloure a Hyde Park, i que a més ha matat un home. Les notícies de la nostra existència deuen córrer de galeria en galeria cap al centre d’aquest món. Després d’haver vist el nostre capteniment, cap selenita amb seny no ens deixaria arribar a l’esfera i tornar a la terra.

—Asseguts aquí és segur que no millorarem les nostres possibilitats —vaig dir.

—Crec que serà millor que ens separem —va dir en Cavor—. Lligarem un mocador a aquestes branques altes i agafarem aquest punt com a centre a partir del qual començarem a escorcollar el cràter. Vós anireu cap a l’oest, en semicercles. Primer caminareu amb la vostra ombra a la dreta fins que l’ombra estigui en angle recte amb el mocador, i després amb l’ombra a l’esquerra. Jo faré el mateix cap a l’est. Mirarem dins cada esquerda, examinarem cada caramull de roques; farem tot el que sigui possible per trobar l’esfera. Si veiem selenites, ens amagarem tan bé com puguem. Si tenim set beurem neu, si tenim gana mirarem de matar un d’aquests animals, i ens menjarem la carn crua… I així cadascú farà el seu propi camí.

—I si un dels dos trobem l’esfera?

—El que la trobi tornarà al lloc del mocador i des d’aquí farà senyals a l’altre.

—I si cap dels dos…? —vaig insinuar.

En Cavor va mirar el sol i va contestar:

—Continuarem buscant fins que la nit i el fred ens ho impedeixin.

—I si els selenites ja l’han trobada i l’han amagada?

En Cavor es va encongir d’espatlles.

—O si a un moment determinat ens comencen a encalçar? —vaig insistir.

Ell no va contestar.

—Serà millor que us emporteu una d’aquestes barres —vaig dir.

Ell va fer que no amb el cap i va mirar fixament el cràter desert. Però encara no va partir. Es va girar cap a mi i em va mirar tímidament. Va dubtar i finalment va dir:

—Au revoir.

Vaig sentir una punxada d’emoció. Vaig ser conscient de com ens havíem retret coses mútuament; de com, jo particularment, li n’havia retretes. «Maleït sigui —vaig pensar—, ho hauríem pogut fer molt millor, tots dos!».

Vaig estar a punt de demanar-li una encaixada de mans —en aquell moment em sentia entendrit—, però ell va ajuntar els peus i amb un salt es va separar de mi en direcció al nord. Va semblar que planava com ho hauria fet una fulla morta. Va baixar lentament i va tornar a saltar.

El vaig observar uns instants, em vaig encarar a contracor cap a l’oest, vaig reunir forces i, amb la sensació de qui s’ha de llançar dins un toll d’aigua gelada, vaig triar un indret per saltar i em vaig impulsar cap endavant per explorar la meva meitat del solitari món lunar.

Vaig caure amb poca traça entre unes roques, em vaig posar dret, vaig mirar al meu voltant, vaig escalar el sortint d’una roca i vaig tornar a saltar…

Quan vaig mirar per veure en Cavor ja no el vaig poder destriar, però el mocador era orgullosament visible, blanc sota els raigs del sol.

Vaig decidir no perdre de vista aquell mocador, passés el que passés.