7. ALBADA A LA LLUNA

D’entrada, allò ens va semblar el més salvatge i desolat dels panorames. Ens trobàvem en un amfiteatre enorme, una vasta planura circular, el sòl d’un cràter gegant. Les parets, com penya-segats, ens encerclaven pertot arreu. Per l’oest, la claror del sol invisible els il·luminava fins a la mateixa base i mostrava unes cingleres desiguals de roca grisa i trista, ratllada aquí i allí amb bancs i congestes de neu. Aquesta serralada potser estava a una dotzena de milles, però cap atmosfera d’entremig no en disminuïa mínimament la detallada brillantor. Els penyals s’alçaven, clars i espurnejants, contra un rerefons de negror estelada que, als nostres ulls terrestres, semblava una gloriosa cortina de vellut de l’amplada de tot el firmament.

El penya-segat de la banda de l’est ens va semblar, de primer, una franja sense estels de la cúpula estelada. Allí no hi havia cap reverberació rosada, cap pal·lidesa creixent que anunciés l’arribada del dia. Només la Corona, la llum zodiacal, una boirina lluminosa en forma de con enorme que apuntava cap a l’esplendor de l’estel de l’alba, ens avisava de la proximitat imminent del sol.

Tota la claror del nostre voltant era una reflexió dels penya-segats de l’oest, que il·luminava una immensa planura ondulada, freda i grisa, una grisor que s’enfosquia cap a l’est fins a entrar en l’absoluta negror de corb de l’ombra del penya-segat. Una munió de cims grisos arrodonits, de turons espectrals, d’ondulacions de substància nevada, que s’estenien cresta rere cresta cap a l’obscuritat remota, ens donaren una primera apreciació de la distància de la paret del cràter. Aquells turons semblaven de neu. Llavors jo creia que ho eren. Però no: eren munts i masses d’aire glaçat!

Això va ser el principi. Però després, de sobte, veloçment, sorprenentment, va arribar el dia lunar.

La claror del sol ja havia tramuntat el penya-segat i tocava les masses inermes de la base; sense aturador, va avançar amb botes de set llegües cap a nosaltres. Va semblar que el penya-segat llunyà es desplaçava i tremolava, i que, al contacte de l’alba, un baf gris sorgia del sòl del cràter i s’enfilava amunt: terbolins i bafarades i esquinçalls de vapor gris, cada cop més espès, més extens i més dens, fins que tota la banda oest de la planura fumejava com un mocador mullat col·locat davant el foc, i els penya-segats de l’oest ja no foren més que un resplendor vagorós al darrere.

—Això és aire —digué en Cavor—. Ha de ser-ho per força… si no, no s’aixecaria així, només al contacte dels raigs del sol. I si és això… —Va mirar cap amunt—. Mireu!

—Què? —vaig preguntar.

—Al cel. Ja. Entre la fosca… un puntet de blau. Mireu! Els estels semblen més grans. I els més petits, i aquelles nebulositats vagaroses que vèiem en l’espai buit, ja no hi són!

Ràpidament, fermament, el dia se’ns acostava. Cim grisós rere cim grisós eren abastats per la claredat i esdevenien d’una intensitat blanca i fumosa. Al nostre oest aviat no hi va haver res més que un banc de boira ascendent, l’avançada i l’ascenció tumultuosa d’una lluminositat nebulosa. El distant penya-segat havia reculat cada vegada més, havia mostrat les puntes i havia anat canviant entre el remolí de vapor, i finalment s’havia fos i esvaït en la seva pròpia confusió.

L’avanç de la boirada s’acostava cada vegada més, amb la mateixa velocitat que l’ombra d’un núvol davant el vent del sud-oest. Prop de nosaltres es va aixecar una broma anticipatòria.

En Cavor em va engrapar un braç.

—Què? —vaig dir.

—Mireu! La sortida del sol! El sol!

Em va fer girar i va assenyalar la cresta del penya-segat de l’est, que sobresortia part damunt la broma que ens envoltava, escassament més il·luminada que la fosca del cel. Però ara el seu perfil es remarcava amb clapes estranyament rosades, llengües de flames rogenques que es recargolaven i pampalluguejaven. Em vaig imaginar que devien ser espirals de vapor que havien copsat la llum i formaven un encrespament de llengües de foc contra el cel, però en realitat veia els raigs del sol, una corona de foc al voltant del sol que sempre queda amagada als ulls terrestres pel nostre vel atmosfèric.

I llavors, el sol!

Sense vacil·lacions, inevitable, va sortir una línia resplendent, una vora prima de fulgor insuportable que va prendre forma arrodonida, va esdevenir un arc, després es va convertir en un ceptre encegador, i va enviar-nos un corrent d’escalfor com si fos una espasa.

Fou com si m’apunyalessin els ulls! Vaig fer un crit i em vaig girar, encegat, cercant a les palpentes la meva manta per davall el fardell.

I amb aquella incandescència va venir el so, el primer so que ens arribava des que havíem deixat la terra; era com un grinyol, com un cruixit, el refrec tempestuós del vestit aeri del dia naixent en arrossegar-se. I amb l’arribada del so i de la llum, l’esfera va començar a gronxar-se; i nosaltres, cecs i atordits, trontollàrem indefensos l’un contra l’altre. L’esfera va tornar a bellugar-se, i el grinyol va augmentar de to. Jo havia hagut de tancar els ulls per força i m’afanyava esburbadament per tapar-me el cap amb la manta, de manera que el segon sotrac de l’esfera em va fer caure a terra sense remei. Vaig caure damunt el fardell i vaig obrir els ulls un instant, que em va bastar per tenir un llambrec de l’aire a l’altre banda del vidre. Volava, bullia de fet, com neu on hi han ficat una barra de ferro roent. Allò que havia estat aire sòlid, de sobte, al contacte del sol, s’havia convertit en una pasta, un fang, una liqüefacció llotosa que xiulava i borbollejava com gas.

Aleshores es va produir una giratomba encara més violenta de l’esfera i en Cavor i jo ens engrapàrem mútuament. A continuació vàrem tornar a rodolar, i continuàrem rodolant fins que vaig quedar de quatre potes. L’albada lunar havia fet presa de nosaltres. Era com si ens volgués demostrar el que la lluna era capaç de fer-nos, a nosaltres, pobres desgraciats.

Vaig donar una altra llambregada a l’exterior: bavarades de vapor, llot semi-líquid que sorgia, relliscava, queia, tornava a relliscar. Vàrem quedar completament a les fosques. Vaig caure amb els genolls d’en Cavor encastats al meu pit. Després va semblar que s’allunyava de mi volant i, per un moment, jo em vaig quedar sense alè, amb la mirada fixa cap amunt. Un roc esllavissat d’aquella matèria fosa havia xocat contra nosaltres, colgant-nos, i ara s’empetitia, bullint. Vaig veure les bombolles que ballaven damunt el vidre. Vaig sentir en Cavor que gemegava feblement.

Aleshores una gran allau d’aire fos ens va atrapar. Amb un petarrelleig eixordador vàrem començar a rodolar per un pendent, cada vegada més ràpidament, saltant damunt esquerdes i rebotant per les protuberàncies del terreny, cada vegada més veloçment, cap a l’oest, cap al blanc tumult ardent del dia lunar.

Agafant-nos com podíem, vàrem rodolar i giravoltar sense aturador, amb el fardell que ens saltava a sobre, que ens colpejava per totes bandes. Xocàvem l’un contra l’altre, ens engrapàvem, ens separàvem violentament; vàrem xocar de cap, i tot l’univers va esclatar en fletxes ardents i estels brillants! A la terra ens hauríem rebentat l’un contra l’altre una dotzena de vegades, però per sort per a nosaltres, a la lluna el nostre pes era només una sisena part de la seva terrenitat, cosa que ens va evitar una desgràcia. Recordo que vaig experimentar una sensació de mareig absolut, com si el meu cervell se m’hagués capgirat dins el crani, i després…

* * *

Vaig sentir que tenia alguna cosa damunt la cara, uns tentacles prims em molestaven a les orelles. Aleshores vaig descobrir que la brillantor del paisatge que ens envoltava estava amorosit per unes ulleres blaves. En Cavor es va inclinar damunt meu i vaig veure que la seva cara, cap avall, també tenia els ulls protegits per unes ulleres tenyides.

Panteixava i tenia una ferida sagnant al llavi.

—Va millor, això? —va preguntar, i es va eixugar la sang amb el dors de la mà.

Em va semblar que tot es balancejava, però era el meu atabalament. Vaig constatar que en Cavor havia tancat algunes persianes de l’exterior de l’esfera per evitar-me la claror directa del sol. Em vaig adonar que totes les coses de dins l’esfera estaven molt il·luminades.

—Déu meu! —vaig quequejar—. Què és això?

Vaig alçar el coll per veure-hi millor. Vaig notar que a fora hi havia una resplendor enlluernadora, un canvi total de la foscor lúgubre de les nostres primeres impressions.

—He estat molt de temps inconscient? —vaig preguntar.

—No ho sé. El cronòmetre s’ha trencat. Una bona estona… Ai, noi!… per un moment he tingut por que…

Vaig estar una estona reflexionant. Vaig veure que a la cara d’en Cavor encara hi havia una expressió emocionada. No vaig dir res de moment. Em vaig passar inquisitivament la mà pels cops i vaig observar-li la cara a ell per veure si estava ferit. El que jo tenia més malament era el dors de la mà dreta, amb la pell aixecada fins a la carn viva. També m’havia colpejat el front i havia sagnat per la ferida. En Cavor em va donar un flasconet amb un remei —n’he oblidat el nom— que havia portat. Al cap d’una estona em vaig sentir una mica més bé. Vaig començar a estirar braços i cames amb tota cura. Aviat vaig poder parlar.

—Per poc no ens en sortim, oi? —vaig dir, com si no hi hagués hagut cap interval des de la darrera conversa.

—No, ben cert que no!

En Cavor va romandre capficat, amb les mans damunt els genolls. Va mirar a través de les ulleres i després em va mirar a mi.

—Déu meu, i tant que no! —va repetir.

—Què ha passat? —vaig preguntar després d’una pausa—. Hem saltat als tròpics?

—Ha estat tal i com esperava. L’aire s’ha evaporat… si és que és aire. Sigui com sigui, s’ha evaporat i ja es veu la superfície de la lluna. Ens trobem damunt un banc de roca viva. Es veu el sòl a bocins. Un terreny ben estrany, a fe!

Li va semblar que no calia donar més explicacions. Em va ajudar a incorporar-me i ho vaig poder veure amb els meus propis ulls.