15. EL PONT DEL VERTIGEN

Aquella pausa hostil va durar només un instant. Suposo que tant nosaltres com els selenites vàrem fer una ràpida reflexió. La meva impressió més clara fou que no hi havia res a fer i que estàvem destinats a ser rodejats i morts. El sentiment aclaparador que la nostra presència allí era forassenyada sobresortia part damunt la foscor en forma de retret enorme. Per què m’havia embarcat en aquella expedició folla i inhumana?

En Cavor se’m va acostar i em va posar una mà al braç. La seva cara pàl·lida i aterrida era espectral en aquella llum blava.

—No hi ha res a fer —va dir—. Ens hem equivocat, no ens poden entendre. Hem d’anar on ells ens vulguin portar.

Me’l vaig mirar i després vaig mirar els nous selenites que venien a ajudar els seus companys.

—Si tingués les mans lliures… —vaig dir.

—No serviria de res —va panteixar en Cavor.

—No.

—Hem d’anar amb ells.

Es va girar i va començar a caminar cap allà on ens indicaven.

Jo el vaig seguir, procurant mantenir una expressió d’allò més humil, mentre em palpava les cadenes dels canells. La sang em bullia. No em vaig fixar en res més d’aquella caverna, tot i que va semblar que caminàvem força estona per creuar-la; o si vaig notar alguna cosa, ho vaig oblidar tan aviat com ho vaig veure. Crec que havia concentrat els meus pensaments en les cadenes que em lligaven i en els selenites, especialment en els que duien les piques i els cascos.

De primer marxaven paral·lels amb nosaltres i a una distància respectuosa, però després se’ls n’ajuntaren tres més i aleshores se’ns acostaren fins a la distància d’un braç. En veure’ls acostar-se, vaig reguitnar com un cavall colpejat. El selenita baix i gros marxava el primer de la fila de la dreta, però després se’ns va tornar a posar davant.

La imatge d’aquella agrupació se’m va clavar al cervell. Just davant meu, l’esquena d’un Cavor cap cot, amb les espatlles enfonsades, i la cara boca oberta del nostre guia girant-se constantment cap a ell, i els portadors de piques a banda i banda, vigilants, també amb la boca oberta: un quadre monocromàtic en blau. I, malgrat la situació, també recordo una altra cosa a més del nostre assumpte purament personal: una mena de cuneta que creuava el sòl de la caverna i que continuava tot al llarg d’un costat del sender rocós que nosaltres seguíem, plena de la matèria lluminosa que sobreeixia de la gran màquina. Jo hi caminava molt a la vora i puc testificar que no irradiava gens ni mica d’escalfor. Era molt brillant, però no era ni més calenta ni més freda que qualsevol altra cosa de la caverna.

Clang, clang, clang, vàrem passar just per sota les palanques retronadores d’una altra gran màquina i finalment arribàrem a un ample túnel on podíem sentir el trepig dels nostres peus descalços i que, tret del fil pampalluguadís de claror blava que ens venia de la dreta, no estava il·luminat. Les ombres projectaven caricatures immenses de les nostres siluetes i de les dels selenites damunt la paret i el sostre irregular del túnel. Adesiara, els cristalls formats als murs espurnejaven com pedres precioses, i de vegades el túnel s’eixamplava en una caverna d’estalactites o en branques que s’esvaïen en la fosca.

Va semblar que hi caminàvem molt de temps. La llum líquida gotejava suaument i les nostres petjades, amb els ecos corresponents, produïen un repic irregular. Els meus pensaments es concentraren en el problema de les cadenes. Si em pogués afluixar l’argolla així, i després girar-la així deçà…

Si intentava fer-ho molt a poc a poc, se n’adonarien que treia la mà de l’argolla afluixada? I si ho veien, què farien?

—Bedford —digué en Cavor—, això fa capdavallada. Encara anem més endins.

El comentari em va distreure de les meves preocupacions.

—Si tinguessin la intenció de matar-nos —va continuar, aturant-se per posar-se al meu costat—, ja ho haurien fet.

—Sí, és veritat —vaig admetre.

—No ens entenen —va continuar ell—, es pensen que som purament uns animals estranys, potser una nova mena de cries de bestiar salvatge. Però quan ens hagin observat més atentament començaran a entendre que tenim intel·ligència.

—Quan vós dibuixeu les vostres figures geomètriques —vaig dir jo.

—Podria ser això.

Vàrem caminar en silenci una estona.

—Penso que aquests deuen ser selenites d’una classe inferior —va dir en Cavor.

—Maleïts idiotes! —vaig fer jo, furiós, mirant les seves cares exasperants.

—Si aguantem el que ens facin…

—No tenim altre remei que aguantar-ho —vaig dir jo.

—Potser n’hi ha d’altres que no són tan estúpids. Aquesta és la franja inferior del seu món, que deu anar baixant cada vegada més, cavernes, passadissos, túnels, cap avall fins al mar, a centenars de milles més avall.

Aquelles paraules em varen fer pensar en la milla o això de roques i de túnel que ja devíem tenir damunt el cap, i va ser com un gran pes que em queia damunt les espatlles.

—Lluny del sol i de l’aire —vaig dir—. Una mina de mitja milla de profunditat ja és irrespirable.

—Però aquesta no. Es probable…, ventilació! L’aire deu bufar des de la part fosca de la lluna cap a la il·luminada pel sol, i tot l’àcid carbònic deu sortir per allí i alimentar aquelles plantes. Al sostre d’aquest túnel, per exemple, hi ha una mica d’aire. Quin món, aquest. La prova la tenim en aquella tapadora i en aquestes màquines…

—I en les piques —vaig dir—, no oblideu les piques!

En Cavor va caminar davant meu una estona.

—Fins i tot les piques, sí… —va dir.

—Què?

—M’he enfadat molt, en aquell moment. Però…, potser calia que ens n’anéssim d’allí. Ells tenen la pell diferent de nosaltres, i probablement també els nervis. Potser no entenen la nostra reacció, de la mateixa manera que un ésser que vingués de Mart no entendria el nostre costum terrestre de tustar-nos l’esquena…

—Faran bé de no intentar tustar-me a mi —vaig exclamar.

—I pel que fa a la geometria… Ben mirat, el seu sistema també és un sistema de comunicació. Comencen amb els elements de la vida i no amb els del pensament. Aliment, coacció, dolor. Actuen damunt allò que és fonamental.

—D’això darrer no hi ha cap dubte —vaig dir.

En Cavor va continuar parlant de l’enorme i meravellós món on havíem anat a raure. Pel seu to de veu, vaig anar adonant-me lentament que, ni tan sols llavors no estava gaire desesperat davant la perspectiva d’anar encara més endins d’aquell cau inhumà. Només s’interessava en màquines i en invents, sense pensar en absolut en els milers d’idees fosques que a mi m’aclaparaven. No era que tingués la intenció d’utilitzar cap d’aquells invents, simplement els volia conèixer.

—Ben mirat —va dir—, és una ocasió única. Es la trobada de dos mons! Penseu en les coses que arribarem a veure! Penseu en les coses que hi deu haver encara davall nostre!

—Ben poca cosa, veurem, si no hi ha una mica més de claror! —vaig comentar.

—Això és només la crosta. Més avall…, pel que hem vist fins ara, més avall hi pot haver qualsevol cosa. Us heu fixat que són molt diferents, els uns dels altres? Quina història no en podrem treure de tot això!

—Alguns animals rars es deuen consolar de la mateixa manera mentre els duen al zoològic —vaig dir jo—. D’on treieu que ens mostraran totes aquestes coses?

—Quan s’adonin que som intel·ligents —va dir en Cavor—, voldran saber coses de la terra. I encara que no tinguin sentiments generosos, ens ensenyaran a canvi d’aprendre… I deuen saber tantes de coses! Coses insospitades per nosaltres!

En Cavor va continuar especulant sobre les possibilitats dels coneixements dels selenites, coneixements que ell no havia sospitat mai de poder aprendre a la terra. Continuava especulant amb aquella ferida en carn viva que la pica li havia fet a l’esquena!

He oblidat moltes de les coses que va dir, perquè m’havia cridat l’atenció el fet que el túnel per on passàvem s’eixamplava cada vegada més.

Per la sensació de l’aire, em va semblar que entràvem a un espai molt ample, però no podíem calcular-ne la grandària perquè no estava il·luminat. El petit corrent de llum es convertia en un fil tortuós i desapareixia cap enllà. Més endavant, les parets rocoses també havien desaparegut completament a cada banda. No es veia res tret del sender per on caminàvem i el xaragall remorós de fosforescència blava.

Davant meu anaven les figures d’en Cavor i del selenita que ens guiava; per la banda del xaragall, les seves cames i el cap estaven il·luminades de blau brillant, però per l’altra banda, ara que no hi havia reflexes com en el túnel, es perdien en la fosca.

Vaig notar que ens acostàvem a una mena de declivi perquè el rierol blau s’enfonsava de sobte i es perdia de vista.

Immediatament després va semblar que arribàvem al límit. El corrent brillant feia un meandre vacil·lant i després es precipitava a una fondària tan gran que el soroll de la caiguda no ens arribava. De molt avall en venia una resplendor blavenca, una mena de boira blava… De molt, molt avall. I la fosca deixada per la desaparició del rierol va esdevenir molt més buida i negra. Només es veia una forma com una planxa que sortia de la vora del penya-segat i s’allargava cap enllà, fins a desaparèixer del tot. De l’abisme en pujava un aire calent.

En Cavor i jo ens acostàrem a la vora tot el que vàrem gosar i guaitàrem a l’abisme tenyit de blau. Aleshores el guia em va estirar pel braç.

Després em va amollar i va anar cap a la planxa; hi va pujar i va mirar enrere. Quan va veure que el miràvem, es va girar i va començar a caminar damunt la planxa. Hi caminava amb la mateixa seguretat que quan anava damunt terra ferma. Per un moment vàrem poder distingir perfectament la seva figura, que després es va convertir en una reverberació blava i finalment es va esvair en la fosca. Vaig notar una forma vaga que es destacava més fosca entre la negror.

Hi va haver una pausa.

—Em sembla que… —va dir en Cavor.

Un altre selenita va fer unes passes damunt la planxa, es va girar i ens va mirar tranquil·lament. Els altres esperaven, disposats a seguir-nos. La figura expectant del nostre guia va reaparèixer: tornava per veure per què no l’havíem seguit.

—Què hi ha a l’altra banda? —vaig preguntar.

—No veig res.

—No podem passar per aquí per cap preu —vaig dir.

—Jo no hi podria fer ni una passa —va dir en Cavor—, ni si tingués les mans lliures.

Ens vàrem mirar consternats.

—No deuen saber què és el vertigen! —va dir en Cavor.

—Es completament impossible que puguem caminar damunt aquesta planxa —vaig dir.

—Doncs no sembla que ells opinin el mateix que nosaltres. Els he observat i em pregunto si s’adonen que, per a nosaltres, aquí no hi ha més que fosca. Com els ho podríem fer entendre?

—No sé com, però cal que ho entenguin!

Crec que parlàvem amb la vaga esperança que els selenites ens poguessin entendre. Jo veia prou clarament que el que ens calia era explicar-los-ho, però en veure les seves cares em vaig adonar que no hi havia explicació possible. Fins aquí era evident que les nostres semblances no servirien de pont per a les nostres diferències.

Bé, fos com fos, jo no estava disposat a caminar damunt aquella planxa. Vaig esmunyir ràpidament la mà de l’argolla que havia anat afluixant i després em vaig començar a fregar els canells. Jo era el qui estava més a prop del pont, i dos selenites m’agafaren i m’estiraren suaument cap a la planxa.

Jo vaig sacsejar el cap amb decisió.

—Que no, que no —vaig dir—. No serveix de res, no m’enteneu.

Un altre selenita es va afegir a la coacció i em varen obligar a fer una passa endavant.

—Tinc una idea —va dir en Cavor.

Però jo ja les coneixia de sobres, les idees d’en Cavor.

—Ei, alerta —vaig cridar als selenites—. Estigueu quiets! Per a vosaltres és molt fàcil…

Em vaig girar en rodó i vaig començar a flastomar: un dels selenites m’havia punxat els darreres amb la pica.

Em vaig alliberar dels petits tentacles que em lligaven els canells i em vaig girar cap al picador.

—Maleït idiota! T’ho he dit! De què dimonis et penses que estic fet, per punxar-me d’aquesta manera? Si goses tornar-me a tocar…!

Per tota resposta, em va tornar a punxar.

Vaig sentir la veu alarmada i suplicant d’en Cavor. Em sembla que encara estava disposat a arribar a una entesa amb aquelles criatures.

—Escolteu, Bedford —va cridar—. Em sembla que hi ha una manera millor!

Però el dolor de la segona punxada havia deixat en llibertat alguna reserva d’energia amagada en el meu interior. Immediatament vaig fer saltar la tanca de l’argolla del canell i, amb la tanca, s’esfumaren totes les consideracions que ens havien fet mantenir submisos en mans d’aquelles criatures. Si més no en aquell moment, jo estava enfollit de por i de ràbia, i no vaig pensar en les conseqüències. Vaig colpejar directament la cara d’aquella cosa que duia la pica, amb la cadena enrotllada al puny…

I vàrem tenir una altra d’aquelles sorpreses brutals que el món lunar ens oferia a pleret.

Va semblar que el meu puny mallat travessava el selenita. Va quedar esclafat com…, com un pastís molt tou ple de líquid. Es va trencar! Es va enfonsar i va esquitxar. Va ser com si hagués trepitjat un cuc de terra. El cos escanyolit va saltar enrere unes dotze iardes i va caure amb un impacte tou. Jo estava astorat, no podia creure que cap criatura vivent pogués ser tan fluixa. Per un instant, gairebé em vaig pensar que estava somiant.

Però tot d’una vaig comprendre que era la pura realitat. Des del moment que jo m’havia girat fins al moment que el selenita havia caigut mort a terra, ni en Cavor ni els altres selenites no havien fet res. Tots havien retrocedit amb actitud expectant. Aquella pausa va semblar que durava com a mínim un segon després de la caiguda del selenita. Cadascú devia intentar comprendre la situació. Em sembla que em recordo a mi mateix, amb el braç encara estirat, intentant entendre-ho també. El meu pensament cridava: «I ara què?! I ara què passarà?!».

I de sobte tothom es va posar en moviment.

Vaig comprendre que calia alliberar-nos de les cadenes i que, abans de poder-ho fer, ens havíem d’alliberar dels selenites. Em vaig encarar al grup dels tres armats. En aquell moment un em llançava una pica, que em va passar xiulant damunt el cap i suposo que va caure a l’abisme, darrere meu.

Jo havia saltat cap a ell amb tota la meva força, mentre la llança em volava per sobre. Ell va arrencar a córrer en el moment que jo saltava, però jo el vaig atrapar; ell va caure a terra, jo vaig caure dret damunt ell, vaig relliscar damunt el seu cos esclafat i també vaig caure. Em va semblar que s’estremia sota el meus peus.

Em vaig incorporar i, assegut a terra, vaig veure les esquenes blaves dels selenites que s’allunyaven cap a la fosca. Amb un gran esforç vaig aconseguir de doblegar una baula i vaig desfer la cadena que em destorbava els turmells. Em vaig posar dret amb la cadena a les mans. Una altra pica, llançada com si fos una javelina, em va passar xiulant, i jo vaig pegar una fua vers la fosca d’on provenia. Després vaig tornar cap a en Cavor, que encara s’estava dret a la claror del rierol, prop del penya-segat, convulsivament atrafegat amb els seus canells, alhora que mormolava no sé quins disbarats sobre la seva idea.

—Anem! —li vaig cridar.

—Les mans! —va fer ell.

Aleshores, adonant-se que jo no gosava anar més cap a ell per por que els meus passos mal calculats no em portessin penya-segat avall, va venir ell arrossegant els peus amb les mans estirades cap endavant.

Vaig començar immediatament a desfer-li les cadenes.

—On són ara? —va preguntar, panteixant.

—Han fugit. Però tornaran. Ens tiren coses! Per on hem de prendre?

—Seguim la llum. Anem cap al túnel, oi?

—Sí —vaig dir.

Vaig desencadenar les mans d’en Cavor i després em vaig agenollar per desfer-li els lligams dels turmells. Alguna cosa, no sé què, va caure amb molta de força dins el riuet lívid i ens va esquitxar. Al lluny, a la dreta, va començar un gran batibull de xiulets i esgarips.

Li vaig llevar la cadena dels peus d’una estrebada i la hi vaig posar a les mans.

—Pegueu amb això —vaig dir.

I sense esperar resposta, vaig començar a caminar a grans gambades pel camí per on havíem vingut. Tenia l’horrible sensació que una d’aquelles coses podia sorgir de la fosca darrere meu. Vaig sentir l’impacte dels seus tentacles que em perseguien.

Corríem a tota carrera. Però heu de tenir en compte que aquella correguda era completament diferent d’una correguda a la terra. A la terra, es bota i gairebé immediatament tornes a ser a terra, però com que la lluna exerceix una atracció menor, et mantens en l’aire durant uns quants segons abans de tornar a baixar. Malgrat la nostra pressa, aquest fet produïa l’efecte d’unes pauses molt llargues, durant les quals podies comptar fins a set o vuit. Una passa i amunt!

Tota mena de preguntes s’acaramullaven a la meva ment: On són els selenites? Què faran? Aconseguirem d’arribar al túnel? És molt enrere en Cavor? És possible que l’atrapin i no el deixin seguir? I després del cop del descens, la passa llarga i amunt!

Vaig veure un selenita que corria davant meu. Les seves cames es movien exactament igual que un home a la terra. Es girava per mirar per damunt l’espatlla, el vaig sentir xisclar quan es va decantar del meu camí cap a la fosca. Em sembla que era el nostre guia, però no n’estic segur.

Després d’una altra llarga gambada es varen fer novament visibles les parets de roca, a banda i banda, i amb dues passes més ja vaig ser dins el túnel. Vaig adaptar les meves passes al sostre més baix. Vaig córrer fins a un revolt, on em vaig aturar i em vaig girar, i plas, plas, plas, va comparèixer en Cavor, que a cada passa queia dins el rierol de llum i feia esquitxos pertot. Així que s’acostava el veia més gran, i en arribar al meu costat va travelar. Ens vàrem aguantar l’un amb l’altre. Si més no, per ara ens havíem espolsat els nostres perseguidors i estàvem sols.

Ens faltava l’alè. Vàrem parlar a batzegades, amb paraules entretallades.

—Ho heu malbaratat tot! —va cridar en Cavor.

—Bestieses —vaig cridar jo—. Això o la mort!

—I ara, què farem?

—Amagar-nos.

—Com?

—És prou fosc, tot això.

—Però on?

—A una d’aquestes grutes laterals.

—I aleshores?

—Pensarem.

—Molt bé… Som-hi.

Vàrem continuar endavant i arribàrem a una fosca caverna radial. En Cavor anava davant. Va vacil·lar i va triar una boca negra que semblava oferir un bon amagatall. Va avançar una mica i es va girar.

—Es molt fosc, això —va dir.

—Les vostres cames i els vostres peus ens faran claror. Aneu xop d’aquella matèria lluminosa.

—Però…

Es va fer audible un soroll tumultuós, especialment un retruny metàl·lic que avançava pel túnel. Aquell terrabastall suggeria amb tot l’horror una persecució. Vàrem pegar fua cap a dins la caverna lateral i, mentre corríem, la irradiació de les cames d’en Cavor ens il·luminava el camí.

—És una sort —vaig panteixar— que ens hagin tret les botes, perquè si no sentirien les nostres petjades.

Corríem intentant fer-ho a passes tan curtes com podíem per evitar topar amb el sostre de la caverna. Al cap d’uns moments va semblar que guanyàvem terreny als nostres perseguidors perquè l’estrèpit ens arribava somort, es va anar esmortint i finalment va desaparèixer.

Em vaig aturar i vaig mirar enrere. Vaig sentir les passes d’en Cavor que s’acostaven. Després també ell es va aturar.

—Bedford —va xiuxiuejar—, davant nostre hi ha una espècie de claror.

De primer no vaig veure res. Després vaig destriar el seu cap i les espatlles feblement destacades contra una fosca més feble que la resta. També vaig veure que aquell afebliment de la fosca no era blau, sinó d’un gris pàl·lid, com d’un blanc molt esmorteït, molt vague; el color de la llum del dia.

En Cavor va notar aquella diferència tan aviat com jo i em sembla que també ell es va omplir de la mateixa esperança que jo.

—Bedford —va xiuxiuejar amb veu tremolosa—. Aquesta llum… És possible…

No va gosar dir-ho. Hi va haver una pausa. De sobte, pel soroll dels seus peus, em vaig adonar que caminava cap a aquella pal·lidesa. El vaig seguir amb el cor en un puny.