5. EL VIATGE A LA LLUNA

Després en Cavor va apagar el llum. Va dir que no ens sobrava la provisió d’energia i havíem d’estalviar-la per llegir. Durant una estona, que no sé si va ser llarga o curta, no hi va haver més que foscor buida.

Una pregunta va surar en el buit:

—Cap on enfilem? —vaig dir—. En quina direcció?

—Ens allunyem de la terra en tangent, i atès que la lluna és a punt de fer el tercer quart, ens dirigim a qualque punt de la lluna. Obriré una persiana…

Vaig sentir un clic i aleshores una finestra de l’exterior va badallar. El cel de fora era tan negre com la negror de dins l’esfera, però la forma de la finestra oberta es remarcava gràcies a una munió d’estels.

Els qui només han vist el cel estelat des de la terra no es poden imaginar el seu aspecte quan el vagorós vel mig lluminós del nostre aire ha desaparegut. Els estels que veiem des de la terra són només els escadussers supervivents que penetren la nostra atmosfera boirosa. Però aleshores vaig comprendre, finalment, el significat dels hostes de l’univers!

Segurament més endavant veuríem coses més estranyes, però aquell cel sense aire, empolsegat d’estels, em sembla que serà una de les coses que trigaré més a oblidar!

La finestrella es va tancar amb un clic i es va obrir la de devora, que es va tornar a tancar immediatament; després es va obrir una tercera, i vaig haver de tancar els ulls a causa de l’esplendor encegadora de la lluna minvant.

Abans de tornar-me a girar cap a la pàl·lida resplendor, vaig haver de mirar una estona en Cavor i els objectes il·luminats de blanc que ens voltaven per acostumar la vista a la claror.

Perquè la gravitació de la lluna pogués actuar damunt les substàncies de la nostra esfera teníem quatre finestres obertes. Vaig notar que jo ja no surava lliurement en l’espai, sinó que els meus peus descansaven damunt la paret de vidre en direcció a la lluna. Les mantes i les caixes de provisions també varen lliscar lentament vidre avall i finalment s’aturaren davant les obertures, de manera que ens taparen part de la vista. Naturalment, quan mirava cap a la lluna em semblava que mirava «cap avall». A la terra, «cap avall» significa cap a la terra, cap on cauen les coses, i «cap amunt» la direcció contrària. Ara, l’atracció de la gravitació era cap a la lluna i, per tant, teníem la terra part damunt nostre. I, naturalment, quan totes les persianes de cavorita estaven tancades, «cap avall» era cap al centre de l’esfera, i «cap amunt» era cap a les parets.

També era una curiosa experiència diferent de la terrenal, allò de la claror que et venia de sota. A la terra la llum et ve de sobre, o esbiaixada des de dalt, però aquí venia de davall els peus i havíem de mirar cap amunt per veure les nostres ombres.

De primer, estar-me dret només damunt una paret de vidre i mirar avall cap a la lluna, a través de centenars de milers de milles d’espai buit, em va provocar una mena de vertigen. Però el mareig va desaparèixer ràpidament. I aleshores, quin espectacle tan excels!

El lector ho podrà imaginar millor si s’ajeu a terra, una nit càlida d’estiu, amb les cames cap amunt, i contempla la lluna entre els peus; però, per alguna raó, probablement per l’absència d’aire que la feia molt més lluminosa, la lluna semblava molt més grossa del que es veu des de la terra. Els més mínims detalls de la seva superfície es destacaven amb tota claredat. I atès que no la vèiem a través de l’aire, la seva silueta era brillant i esmolada, sense reverberació ni halo; la polsina d’estels que omplia el cel arribava fins a les vores de la lluna i marcava clarament la rima de la seva part no il·luminada.

I mentre m’estava dret contemplant la lluna entre els meus peus, aquella sensació d’impossible que m’havia escomès adesiara des que havíem partit, va tornar amb molta més força que mai.

—Cavor —vaig dir—, em passa una cosa estranya. Totes les companyies que havíem de crear, i tot els negocis de minerals…

—Sí?

—Doncs que ara no ho sé veure.

—Bé —va dir en Cavor—. Ja ho superareu.

—Sí, suposo que prest o tard ho tornaré a veure com abans. Però és que…, tot això… Gairebé em costa de creure que mai hagi existit el món…

—Aquest exemplar del Lloyd’s News us pot ajudar —va dir ell.

Vaig mirar uns instants la revista, després la vaig alçar al nivell del ulls i va resultar que podia llegir prou fàcilment. Vaig mirar per sobre la columna de petits anuncis. «Un cavaller de possibles desitja invertir», vaig llegir. El coneixia, aquell cavaller. Després un excèntric que volia vendre una bicicleta Cutaway, «pràcticament nova, que val 15 lliures esterlines, per cinc»; i una senyora en dificultats oferia alguns coberts de peix «regal de noces», amb gran sacrifici. Sense dubte, mentre jo ho llegia, alguna ànima innocent devia estar examinant aquells coberts, i algú devia pedalejar triomfalment damunt aquella bicicleta, i algú altre devia consultar confiadament aquell cavaller benvolent de possibles. Em vaig posar a riure i vaig deixar caure la revista.

—Som visibles des de la terra? —vaig preguntar.

—Per què?

—Coneixia una persona que estava molt interessada en l’astronomia. Se m’ha acudit que seria molt curiós si… el meu amic ens veiés per casualitat amb un telescopi.

—Caldria el telescopi més poderós de la terra, i encara que ens veiessin, només seríem un puntet minúscul.

Vaig contemplar la lluna en silenci una estona.

—És un món —vaig dir—. Ho sembla infinitament més que vist des de la terra. Potser fins i tot hi ha vida…

—Vida! —va exclamar en Cavor—. No! Traieu-vos-ho del cap, això! Penseu que sou una mena d’explorador de l’Àrtic que exploreu els indrets desolats de l’espai. Mireu-la! —Va fer un gest amb la mà cap a la blancor resplendent d’allà baix—. Es morta. Morta! Immensos volcans extingits, ermassos de lava, deserts de neu o d’àcid carbònic glaçat, o aire gelat, i pertot arreu enderrocalls, simals, gorgs i esquerdes. No hi passa res. L’home ha vigilat sistemàticament aquest planeta amb telescopis des de fa més de dos-cents anys. Quins canvis us sembla que hi ha descobert?

—Cap.

—S’han observat dos esllavissaments indiscutibles, una esquerda dubtosa i un lleuger canvi de color periòdic. Això és tot.

—Ni tan sols sabia que s’hagués descobert això.

—Oh, sí, però d’habitants…

—Per cert —vaig preguntar llavors—, quina és la cosa més petita que pot distingir el telescopi més potent enfocat a la lluna?

—S’hi podria veure una església mitjana. Ben segur, s’hi podria veure un poble; o un edifici, qualsevulla cosa feta per la mà de l’home. És possible que hi hagi insectes, algun animal de l’estil de les formigues, per exemple, que s’amaguessin als caus, o algunes criatures diferents sense cap semblança a les de la terra. Això és el més probable, si és que hi ha cap possibilitat de trobar-hi vida d’alguna espècie. Penseu en la diferència de condicions amb la terra! La vida s’hauria d’adaptar a un dies de la durada de catorze dies terrestres, un sol sense núvols de catorze dies seguits, i després una nit de la mateixa durada, cada cop més freda sota aquests estels freds i esmolats. Una nit que assoliria el fred més intens, el fred últim, el zero absolut de 273 graus centígrads sota zero. Així doncs, la vida a la lluna hauria d’hivernar durant aquest fred i despertar-se cada nou dia.

Va baixar la veu i va continuar:

—Podem imaginar una vida semblant a la dels cucs, alimentada d’aire sòlid així com un cuc de terra s’empassa terra, o monstres de pell molt gruixuda…

—Per cert —vaig dir—, per què no hem portat cap arma?

En Cavor no va contestar la meva pregunta.

—L’important és arribar-hi. Quan hi serem ja ho veurem.

Aleshores vaig recordar una cosa.

—Naturalment, siguin quines siguin les condicions, si més no hi haurà els meus minerals —vaig dir.

Llavors en Cavor em va dir que volia alterar una mica el nostre curs; deixaria que la terra ens estirés una mica un moment. Durant trenta segons, obriria una persiana que donava a la terra. Em va advertir que em rodaria el cap i em va recomanar que estintolés els braços contra el vidre per amortir la caiguda del meu cos. Vaig fer el que m’indicava i vaig prémer els peus contra els embalums de les caixes del menjar i els cilindres d’aire per evitar que em caiguessin damunt. Aleshores la finestra es va obrir amb un clic. Vaig caure esburbadament de cara i, per un moment, entre els meus dits estesos, vaig veure la mare terra: un planeta en un cel cap avall.

Encara érem molt a prop de la terra —en Cavor em va dir que la distància devia ser aproximadament d’unes vuit-centes milles—, i l’immens disc terraqüi omplia tot l’univers. Però ja es podia veure clarament que el món era un globus. La terra que teníem a sota estava poc il·luminada i era vaga, però cap a l’oest, les immenses franges verdes de l’Atlàntic brillaven com plata fosa sota el dia en declivi. Em va semblar reconèixer la silueta emboirada de les costes de França i d’Espanya, i el sud d’Anglaterra. Aleshores, amb un clic, la persiana es va tancar i jo em vaig trobar en un estat de gran confusió, relliscant lentament per la paret llisa de vidre.

Quan finalment les sensacions s’encalmaren, em va semblar d’una evidència inqüestionable que la lluna era «cap avall», sota els meus peus, i que la terra era a l’alçada de l’horitzó; la terra que, des dels orígens dels temps, havia estat «a sota» per a mi i els meus semblants.

Ens calia tant poc d’esforç, la pràctica anul·lació del nostre pes ens facilitava tant tot el que havíem de fer, que no vàrem sentir la necessitat de menjar res fins sis hores després de la partida (segons el cronòmetre d’en Cavor). Jo em vaig sorprendre que ja hagués passat tant de temps. I em vaig sentir tip amb molt poca cosa. En Cavor va examinar l’aparell d’absorció d’àcid carbònic i aigua i va comunicar-me que tot funcionava perfectament i que havíem consumit molt poc d’oxigen. La conversa es va anar esmortint, i com que no teníem res a fer, ens vàrem deixar emportar pel curiós ensopiment que sentíem. Vàrem estirar les mantes de manera que tapessin el màxim de llum possible, ens vàrem desitjar bona nit i ens vàrem adormir gairebé immediatament.

Així és que, dormint, i xerrant o llegint de tant en tant, i menjant adesiara, per bé que sense cap impuls de gana, sinó la major part del temps en una mena d’estat que no era ni de vigília ni de son, vàrem continuar caient ràpidament cap a la lluna durant un temps que no era ni dia ni nit, un temps silenciós i tou.