Capítol 1

La seva part començava a prendre forma. S’inflava a batzegades sota la pressió de la meva mà que de tant en tant li enviava alguna unglada al capoll superior de la peça. Semblava plegar-se de cames sense defallir del tot quan em demanà que em destapés les sines. No calgué que jo li digués res perquè comencés a endrapar-me els mugrons, ferotgement. La seva llengua em castigava els mugrons que es negaven a florir…

—Clic!…

Havia aturat l’enregistrament. Vaig imaginar-me allí aferrat a aquell mugró que m’omplia la boca. En realitat, l’oïda se m’ensordí i la veu em desaparegué. Vaig tancar els ulls. Vaig obrir la boca com si en realitat l’hi tingués mentre que amb la llengua em fregava el llavi com si l’estigués fuetejant. Vaig trempar. Més tard potser seria capaç d’incorporar-me altre cop a la història que la Istar m’estava explicant.

Amor, sexe, atur o mort. Vaig pensar que era la lluita constant de milers i milers de persones.

Havia començat a escriure i les meves primeres paraules al paper em demostraven que allò podia anar bé perquè havia trobat què podia dir. Probablement havia trobat què podia fer per aspirar a un sucós pastís de diners que prou falta em feien. Jo sempre m’havia debatut entre l’amor i l’atur. No hi havia cap dia que no somniés en l’atur o en l’amor. L’atur m’acompanyava sempre, l’amor, més difícil, m’acompanyava sovint, però calia buscar-lo. Ben pensat, potser no era tan difícil. Amb noies escalfabraguetes era fàcil de topar-t’hi. Després n’hi ha unes altres que se t’obren de cames fàcilment, no és que sigui difícil de trobar-les, però la cosa es complica més, les unes tenen pressa, les altres et surten amb qualsevol excusa que et pot fer amagar el piu al moment just de la possessió. Les darreres són les fantàstiques, són les que se t’abraonen, et grapegen, les que al capdavall l’únic que busquen és el teu cos i a canvi t’ofereixen el seu, aquestes són les interessants i les més difícils de trobar. De tota manera feia temps que no fotia un clau, i els ben fets ja se m’havien perdut a la memòria. L’última amant que vaig aconseguir de dur al llit va ser espaterrant. L’únic que vam fer va ser dormir junts, res més, perquè quatre grapejades que es va deixar fotre van ser tot el suc que vaig poder-ne treure. La cosa va anar a l’estil clàssic: un bar, una petita i breu conversa, unes ullades, una beguda amb gel servida amb vas llarg. Després la invitació al meu apartament —només es tractava d’unes golfes—, la música enregistrada, una altra beguda i, com que es feia tard, al catre, un parell de carícies, la seva nuesa, el meu cos nu, unes fregadetes, la seva obertura de cames, la meva mà al seu mamellam tes com el ferro i l’altra a la xona per buscar-li el botó que la féu saltironejar. Tenia el rave aixecat com els frarets que abans ens venien des d’Andorra i la veu fatídica d’ella: «Manel, em fa fàstic la pixumera blanca de mascle». Doncs, no res, va girar-se’m d’esquena, allí al meu llit, i jo encara fregant-me al seu cul, però el pardal no piulà i ella s’adormí. L’endemà s’aixecà i m’amenaçà de denunciar-me per intent de violació. Encara tingué la barra de dutxar-se a casa i de fotre’s de la meva eina abatuda.

D’això deu fer unes cinc setmanes. Des d’aleshores vaig caure a l’apatia dels anuncis dels diaris, per buscar desesperadament una feina que no trobava. És per això que jo, Manel Delavila, m’havia posat en aquest món de la literatura, que sempre havia vist com un món especialment d’elit, de difícil accés. Però n’estava força tip, de rellegir anuncis que es repetien trenta cops la setmana sense poder-ne treure un profit gaire productiu.

Tot va començar de la manera més senzilla, de la manera que els literats es barallen i piquen de peus i discuteixen per salvar l’honor de les seves obres: un premi literari. Però a més es tractava d’un premi de literatura eròtica. Una passejada d’esmaperdut per carrers estrets en un dia de pluja va fer-me entrar en un bar dels que la música t’absorbeix exageradament l’oïda fins a l’extrem de fer-te un primer intent d’immobilitzar-te l’aptesa dels moviments. M’havia empipat la xopamenta, que, tot i ser celestial a causa de la seva procedència, m’havia deixat ben molls els cabells i les espatlles. En entrar al pub vaig demanar, esgargamellant-me, una beguda força forta i vaig seure en una tova butaca.

—Mig quilo tu, mig… —vaig sentir. Havia coincidit amb un canvi de disc i els cridaners del darrera ho van tornar a repetir incrèdulament—: «Mig quilo!» —Segur que parlaven de diners. Llavors va ser quan jo em preguntava d’on la podien treure, una quantitat tan sucosa. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig girar-me per fer-hi una ullada. Llegien un full blanc. La lletra era impresa. Tot i que des d’un començament havia vist que es tractava d’unes bases d’un premi de literatura eròtica i que ho convocava Vit Edicions, desconeguda per mi, no m’hi vaig sentir atret i fins a cert punt hi estava indiferent. No en vaig fer més cas. Vaig sortir del bar i, aprofitant que havia parat de ploure, vaig anar fins al passeig que hi ha paral·lel al port. Hi vaig passejar. Els fanals es reflectien fantasmagòricament a terra i els fars dels cotxes pentinaven el terra mullat. Vaig arribar a casa.

L’endemà, com tots els endemàs del món, a les nou i cinc era de nou al bar de la plaça, Bar Mario, a prop d’on vivia.

—Bon dia!

—I bona hora, Manel. —Una resposta d’allò més normal i corrent, però està bé—. Què hi posarem?

—Un cafetó i una Vanguardia.

—Encara no l’han duta —va dir el Mario (es diu Màrius el cambrer, però tothom li diu Mario, m’explicà un dia) mentre s’encarava amb la cafetera de la Gaggia, que era d’aquelles de mànec a pressió.

Em va deixar el cafè i per fi vaig poder seure en un tamboret al taulell. M’agradava el taulell, i així podia observar el moviment del cambrer amunt i avall.

—Avui ha arribat tard. La pluja, les màquines, l’«electra». —Semblava disculpar-se el Mario, el del quiosc (també es diu Mario encara que mai no m’ha explicat res sobre el seu nom), mentre s’anava introduint fins al fons, fins on era jo, i em deixà el diari, coneixia el meu costum.

—Gràcies Mario —vaig dir-li.

—Mario, un de botifarra avui —va dir el del quiosc mentre amb la seva coixera anava fins a una taula lliure.

—Un de botifarra per al Mario! —va cridar el cambrer. Després d’un moment se sentí com es queixava el tall de botifarra damunt la planxa.

Vaig començar a regirar el diari. Només en llegia els titulars, de vegades alguna notícia que em cridava l’atenció com ara quan parlaven dels índexs d’atur, que si baixaven o que si baixarien, o alguna crònica d’esports; tampoc no m’interessaven gaire, però sí que volia saber com anaven els fitxatges; abans donava un cop d’ull a les pàgines de cultura, sempre me les trobava abans dels esports. Aquell dia però m’hi vaig deturar: «Edicions Vit convoca per dissetena vegada el premi de literatura eròtica».

—Hòstia, no! —vaig dir prement entre els dits la tassa de cafè.

Jo me n’havia oblidat. No calia recordar-ho, però semblava com si el destí em dugués cap a aquell camí. No vaig ser capaç de rebutjar-ho. No era capaç de passar pàgina. No era capaç de fer com aquell qui no ho veu. A més hi posava un extracte de les bases i repetia allò del mig quilo, però finament: «Cinc-centes mil pessetes». Vaig pensar que es devia tractar d’un premi de prestigi, d’aquells que et donen nom i totes aquestes coses. I més avall l’adreça on podien dirigir-se els interessats per lliurar els treballs o bé recollir-ne les bases. Vaig deslliurar-me de les últimes lleganyes dels ulls i vaig prendre’n nota en un tovalló plegat en ziga-ziga.

Me n’hi vaig anar. No era gaire lluny.

Jo fins en aquell moment m’havia pensat que això de les editorials eren com les botigues, a peu pla, però en arribar-hi vaig adonar-me que aquella adreça corresponia a un portal, una portalada gran del barri antic. Sort que al carrer romania immòbil a la paret la tarja que respongué amb encert el meu darrer dubte: Principal, primera porta.

Vaig pujar-hi.

L’escala era fosca, no més però de com solen ser, de fosques, totes les escales de les cases velles. Els esglaons es feien pesarosos per a les meves cames que formiguejaven. El meu estómac també formiguejava. Els meus ulls formiguejarien uns moments després.

«EMPENYEU». Vaig obeir sense fer-me pregar, i allí, davant la porta i aferrada a un telèfon, se m’aparegué una xicota de proporcions femenines ben posades al seu lloc, o sigui que tenia els volums ben fets i on calia. Ho sé perquè, mentre m’esperava dret que acabés d’atendre l’última trucada, em va oferir als ulls, que projectaven un angle visual d’incidència força adient, un parell de mamelles bessones que tot i sentir-se atretes per la força de la gravetat se’n reeixien triomfants. El mugró sortit, potser pel frec amb el jersei, és el que em produí aquell formigueig als ulls del qual fou difícil deslliurar-me.

—Bon dia —vaig dir—. Sóc en Manel Delavila. Escric. Bé, vull escriure. Escriuré. Hola! —En aquell moment no me’n vaig adonar, que la retòrica que deixava anar no tenia absolutament res de praxi. Ella ho veié, i va dir: «Què vols?». Quina veu!, hi cantaven els àngels, i jo dubtant entre si fer-me fonedís o enrojolar-me de galtes per la concentració de sang encesa que vaig notar que em pujava fins a dalt de tot. Vaig optar per una tercera opció més adient al moment:

—Venia a buscar la informació del premi que heu convocat.

—El de fotografia pornogràfica o el de literatura eròtica?

Per evitar l’atzucac, vaig respondre amb un mot.

—Literatura.

—Ah! Ets escriptor? —Mentrestant, la Istar regirava un calaix de la dreta i m’allargà les bases des del seu seient. Semblava que no m’havia escoltat, o potser és que jo mai no havia pronunciat tot aquell seguit de bajanades sense ordre ni concert.

—No… Sí. Més ben dit, me’n vull fer.

—Com te dius?

—… i tu? —vaig respondre ràpidament.

—No, és per a la fitxa —va dir mofeta—. Així un altre any ja te les enviarem al teu domicili —m’explicà.

Quina veu. Encara semblava que hi cantessin més àngels que abans.

—Manel Delavila —vaig dir, i ella em preguntà l’adreça. Jo cargolava les bases a les mans.

I com escriu, pensava. I quin mugró. I quina veu.

I quin mugró. Cada cop que vinclava el cos sobre la taula me’l mostrava.

—Codi postal?

I quin mugró. En aquell moment s’engegà un llumet i un sord avís de la centraleta:

—Vit Edicions, digui’m…

Vaig somriure-li silenciosament. M’allunyava cap a la porta i encara vaig ser a temps de dir:

—… i tu? —xiuxiuejant.

Tapà l’auricular del telèfon i deixà anar el seu nom:

—Istar.

Vaig fer-me fonedís escales avall. Potser havia tocat el dos massa de pressa. M’hauria agradat de sentir-la parlar una estona més. Al carrer, un cotxe que aparcava va trencar el fanal del cotxe del darrera. Des de la primera cabina telefònica que vaig trobar, vaig accedir altre cop a aquella veu. A les bases hi havia el número de telèfon. Ho repetí dos cops i tallà. Pagava la pena de perdre unes monedes en aquell forat, tot i que la veu de telèfon és força distorsionada.

Com sempre vaig tornar a caminar sense un destí final prefixat. Feina, com aquell qui diu, ja en tenia, no em pagaven però de feina ja en tenia: havia d’escriure una novel·la, ¡això no és tan fàcil. Què podia explicar jo i que fos mínimament excitant? Poca cosa. Tots els meus records eren plens de cardades normals i corrents, i dels més excitants, potser no pagava la pena de contar-los.

M’havia assegut en un banc de la plaça, davant del Bar Mario. Mirava la gent com passava. Els uns atrafegats, els altres tranquil·lament, els de més enllà badocant cap a on un altre els assenyalava amb el dit. Vaig veure que em van fotografiar a mi i tot, segur que després aquesta fotografia artística l’enganxarien a l’àlbum amb un peu que diria: «Julio ’87 — Hombre sentado en un banco junto al Bar Mario». Tots van entrar al bar. Tenien l’autocar a prop. Eren de Madrid. El del quiosc em va saludar i jo vaig tancar els ulls. El sol em molestava però no podia anar enlloc que no hi hagués alguna cosa que em molestés. Era incòmode però. Em vaig aixecar i vaig caminar una estona per la plaça donant puntades de peu a tots els papers que enganxava de terra.

—Què, noi, tampoc no has tingut sort avui? —digué el Mario del quiosc.

—Anava pensant.

—Per això encara no ens fan pagar, oi? —somrigué.

Ell sempre feia i desfeia paquets que rebia i retornava a la distribuïdora. Jo donava una ullada a l’estoc de revistes que tenia exposades.

—Vull escriure.

El Mario va fer com si no ho hagués sentit, o potser sí que m’havia sentit, però se li féu estrany. Jo vaig repetir:

—Vull escriure novel·les.

—Home, jo no ho he fet mai això. Però deu ser difícil, no?

—Crec que sí —vaig afirmar—. Novel·les eròtiques.

—Collons! —i em mirà.

—D’això —vaig prosseguir sense deixar-li dir res més abans—, també n’hi posaré a la novel·la.

Vam riure estrepitosament.

—Mira aquí tinc el «pentaxause», el «matxo», el «climes», el «contactus», pornografia bona, tu!

—Home, però això no és el mateix —vaig provar de corregir.

—I què —va fer un gest que semblava com si el fes per xuclar-se la bava de la boca—. Però hi posen cada tia més bona… Jo me les miro totes.

—Te les quedes?

—Després les venc.

Vaig dur-me la mà a la butxaca. Vaig remenar-hi un parell de bitllets que hi tenia. «I si me’n comprava alguna?» —vaig pensar.

—Mario, dóna-me’n un parell o tres d’aquestes revistes.

Em va polir quasi tots els calés que duia a sobre. Però podia obtenir-ne un bon benefici. Vaig cargolar-les i vaig tornar a casa. Em feia no sé què de mirar-me-les al carrer. Les vaig mirar. Després d’haver-les fullejades totes vaig adonar-me del meu fracàs: allò no feia trempar ni el més verge dels profans en aquests afers. Hi havia vist de tot, això sí, però eren fotografies que ben bé podrien ser part d’un llibre d’anatomia més que de cap altra cosa. Vaig arraconar-les.

La Istar m’havia agradat, tenia un no sé què que m’atreia.

Vaig engrapar-me la pixa i hi vaig fer quatre sacsejades, normals, de passada només. M’hi fixava. Pensava en la Istar, però res. Normal com altres vegades. Només va sorgir la lleterada que sol produir-se en aquests casos i prou. Vaig estirar-me al llit i m’hi vaig quedar adormit. Hores. Em va despertar un cop de porta que s’esbatanà al pis de sota. Era tard. Vaig redreçar-me una mica i, com si fos una pel·lícula que per molt que dormis la pel·lícula continua el seu fil, va tornar-me la mateixa història, la mateixa obsessió. Volia veure la Istar. Buscaria sexe amb la Istar. Buscaria el sexe de la Istar. Buscaria fer l’amor amb la Istar, posar-me al seu damunt. Bellugar-m’hi. Despullar-la i rebregar-m’hi. Era més tard encara. Vaig aixecar-me d’un salt i em vaig rentar les mans i la cara. Vaig sortir com un coet i em vaig plantificar a la porta de l’editorial. Ella no podia trigar gaire. Al principal encara s’hi veia llum i poc després, com si sabés que jo era allí i no volgués fer-me esperar, va aparèixer.

—Hola Istar.

Va quedar sorpresa. No m’esperava.

—Hola… Com m’has dit que et deies.

«Meravellós» —vaig pensar. La veu, aquella veu. Tornava a sentir aquella veu. Em va engegar el cor a cent.

—Ah, sí! Manel. No ho recordava. I què fas per aquí? —va dir.

—Passava… —vaig respondre—. Passava i t’he vist baixar.

—Ah! —Va encendre un cigarret. Me n’oferí. Jo no fumava.

—T’he vist baixar i m’ha passat pel cap que si anàvem cap a la mateixa direcció…, que potser no et sabria greu que anéssim plegats. És tan avorrit anar sol.

—Cap a on vas?

—Cap enlloc. M’és igual.

—Jo vaig amunt. Véns?

Jo vaig assentir.

—El quefe és gelós. —No vaig entendre-ho—. No li agrada que vagi amb homes…

—Sou?… —se m’havia desmuntat el somni—. Sou casats?

—No, i ara! —digué ràpidament.

No entenia doncs el perquè. Era absurd. Però ella amb veu temorosa va provar de prosseguir imperativament:

—Anem-nos-en d’aquí.

Vam anar carrer amunt. Ella joguinejava amb el cigarret entre els dits. Els tenia menuts com les mans, però eren nervioses les seves mans. Com m’hauria agradat de sentir-les entre les meves, o millor encara sentir-les com recorrien pertot el meu cos, fins a l’últim racó d’entre tots del meu ésser. Ho desitjava. Havíem anat carrer amunt. La vorera no era prou ampla per a permetre’ns d’anar l’un al costat de l’altre. Ella caminava lleugerament al meu davant i duia una bossa penjada a l’espatlla dreta dominant el seu moviment oscil·lant amb el braç en tota la seva llargària. Jo li mirava el cul i les cames. A l’altra mà mantenia bellugadís el cigarret. Vam seure en una terrassa d’un bar de la Rambla. Vam demanar un parell de begudes tan vulgars com dues Coca-coles. Ens les dugueren amb vas llarg: gel I tall de llima. El meu tall, que el vaig caçar, semblava haver servit abans en algun beguda vermellosa tipus bitter. Vaig deixar-lo damunt la taula. Ella es mirà el seu, inclinant el got.

—És avorrida la meva feina —va dir.

—Estic a l’atur —vaig dir.

Vam parlar d’ella i de mi. Vam parlar una llarga estona de tots dos. Somriguérem i plorà.

—Engega’l a dida, aquell malparit.

El meu consell semblà no afectar-la, es tragué de la bossa un mocadoret rosa perfectament doblegat i es netejà, encertadament, el rímmel que se li havia desprès de l’ull galta avall.

—No és tan fàcil. Tinc amigues que han hagut de passar pel mateix.

M’havia explicat el que havia hagut de fer per mantenir el lloc de treball. «Jo no ho hauria acceptat de cap de les maneres» —vaig pensar. No ho vaig dir en veu alta. Hauria estat un reprotxe, i qui era jo per a tirar-li una cosa d’aquesta mena per la cara.

—Avui t’he vist els pits —ella em mirà i em somrigué. Després d’un silenci que esperava que fos tallat per alguna resposta ofensiva (i per què ho havia d’haver dit), va dir:

—I, t’han agradat?

Vaig retornar-li el somriure i li digui (el perquè no el vaig pensar):

—Els tens bonics, ets bonica.

S’alegrà i no em digué res. Vaig pensar que aviat cauria al meu llit, però mai no calia córrer més del compte. La cosa semblava que rutllava. Algun cony dels que he sucat m’ha costat més d’una setmana de feina.

—Vols venir a casa? Visc aquí a la vora.

—S’ha fet tard —em va respondre.

En realitat tenia raó, s’havia fet fosc i ens aixecàrem dels seients.

—Visc sola i ja saps que en una casa sempre hi ha coses a fer.

La seva veu denotava comprensió. Havia decidit d’acompanyar-la una estona anant cap a casa seva. No semblà una excusa esquiva.

—Jo no ho he fet mai —vaig dir—. Vull dir que no he tingut mai relacions amb ningú —vaig mentir amb veu innocent.

—No m’ho crec, que no hagis follat mai.

—Doncs és veritat. Imagina’t com vaig pel món, i a més ara que m’ha passat pel cap de fer erotisme.

—Vés de putes… —va dir.

—No, no és això tampoc.

—Et comprenc. A l’editorial ens han enviat propaganda, no sé de quin ministeri, informant-nos sobre això de la SIDA. Es deuen pensar que allò és un bordell només perquè publiquem literatura eròtica.

—T’ho pots creure. —Tornava a plovisquejar com la nit passada.

—Em sembla que ens mullarem —va dir la Istar.

—Tu podries ajudar-me a escriure, vull dir que podria fer la teva història per a la meva novel·la, què et sembla?

—Home, si hi poses una mica d’imaginació… M’ho pensaré.

Ella pujà en un taxi i jo vaig continuar fins a casa suportant un cop més la celestial xopamenta que era més emprenyadora que cap altra cosa. Hi havia posat totes les esperances.

L’endemà s’aixecà el dia assolellat com sempre. Desconfiat, no vaig moure’m de casa en tot el dia. Anava de la cadira al sofà, del sofà al llit, del llit a la dutxa. Vaig fullejar altre cop les revistes i m’imaginava la Istar allí fotografiada de cul enlaire, amb els pits penjant suportant una penetració anal del seu quefe, ella s’estremia de dolor o potser de plaer. Ell bramant com una fera, ella clavant-se les dent al dit per suportar la batalla. «Porc» —vaig pensar. «Aguanta, porc» —havia dit ella. Vaig dutxar-me novament per treure’m la xafogor de sobre i em vaig sacsar el batall. Quan em sentia venir el punt culminant de la munyida, va arraulir-se’m relaxat. Algú havia trucat a la porta. Era tard. Potser les set —vaig pensar—, i els plats del dinar encara eren a taula. Vaig posar-me una tovallola de cintura a turmells i vaig obrir la porta.

—Istar! —vaig exclamar.

Vaig treure la cadena i ella entrà.

—Em dutxava —vaig explicar-li.

—Em sap greu —digué.

—Passa —vaig dir absurdament, ja era a dins—. Però com?…

—Recordes la fitxa? —em recordà la Istar; d’allí havia tret la meva adreça. Vam passar fins al sofà i ens hi asseguérem.

—M’ho he pensat —allargant-me una cassette—. T’ho he enregistrat.

—És meravellós, oi? No sé com t’ho puc agrair.

—Guanyant el premi —va dir-me.

—Això deu ser força difícil, però!

—Si ho fas amb cura, no.

—Puc posar-la?

—Tu mateix…

—Vols beure res? —Poca cosa tenia de beure.

—Coca-cola? —em demanà.

—Tab.

—Tab —afirmà.

—Ens el partim? Només me’n queda un —vaig dir mentre engegava la cinta.

«La seva part començava a prendre forma. S’inflava a batzegades sota la pressió de la meva mà que de tant en tant li enviava alguna unglada al capoll superior de la peça. Semblava plegar-se de cames sense defallir del tot quan em demanà que em destapés les sines. No calgué que jo li digués res perquè comencés a endrapar-me els mugrons, ferotgement. La seva llengua em castigava els mugrons que es negaven a florir…».

—Això no és el començament —va dir. Vam tirar-la fins al començament i començà de nou. Era la seva veu. Aquella veu d’àngel que em convertia en un calfred. La cinta digué:

«Tot va començar quan feia gairebé tres mesos que treballava a l’editorial, a punt d’acomplir el període de prova, ja saps que els contractes de treball acostumen a tenir un temps de prova dins el qual les empreses poden rescindir-te’l sense més problemes que al·legar incompetència. Fou llavors quan un dia l’Enric, es diu Enric el meu quefe, em cridà al seu despatx amb el pretext de parlar del meu treball; és normal que jo hi acudís sense fer-me pregar. Ell m’esperava assegut al sofà.

»—Seu, Istar —va dir imperatiu.

»Començà a parlar-me de si era conscient de la meva responsabilitat en el lloc de treball ara que jo ja el coneixia, i m’oferí algun glop de no sé quin licor que reservava només per a visites de compromís. Després vingueren les preguntes aquelles, tan molestes, que podríem qualificar de personals. I quan jo pensava que ja havíem acabat i em decidia a sortir d’aquell cau, ell s’aixecà al meu darrera i començà a acariciar-me els cabells.

»—T’agrada?

»Vaig intentar defugir-lo amb una empenta i un xiscle que m’emmudí amb la mà. Li vaig clavar mossegada, però ell com si res encara continuà amb veu delicada.

»—Ets bonica Istar —em va dir—. Suposo que mai no deus haver pensat que només et vaig escollir a tu pel resultat de les proves —m’insinuà—. T’apujaré el sou, pensa-t’ho i quan vulguis en parlem.

»—Porc! —li vaig dir i vaig tancar la porta, mentre ell m’enviava un petó mirant-me el darrera.

»Segur que a l’Enric li agradaven les dones que el fessin patir, vull dir que li plantessin cara, perquè no semblà que s’hagués molestat per la meva actitud més aviat violenta. És clar que qui havia agredit algú havia estat ell, i no sense motiu, mig ploriquejant i amb l’odi a borbolls, vaig perdre’m giravoltant pels carrers sense saber on volia anar ni on arribaria. El meu primer impuls va ser el de decidir no tornar-hi mai més, per això l’endemà no hi vaig anar. Així, i punt, sense cap més explicació. Em vaig passar el dia regirant els diaris i buscant algun anunci que em pogués convenir, però el que vaig trobar i res, fou el mateix.

»L’Enric és un home d’uns trenta-cinc anys, casat i amb fills, no sé quants, però per converses de telèfon (a vegades el punxava) i per les cartes confidencials que rebia d’alguns advocats, feia temps que havia deduït que tenia intencions de demanar la separació amb la seva dona, una foca cul-de-missa.

»S¡volia mantenir el meu lloc de treball calia que el mantingués victoriosa, i si així ell ho volia, així ho tindria. Ben segur que passar per un tràngol com aquell al qual jo el duria no s’hi hauria trobat mai, a més no hi hauria cap advocat a qui pogués presentar el cas.

»Arribada l’hora normal d’entrada a l’oficina, jo encara era a casa, just acabava de llevar-me, quan sonà el telèfon:

»—Hola Enric, no calia que et molestessis telefonant-me, ja vindré i par-la-rem… Sí. No, sí que em trobo bé, però la veritat és que vull prendre’m el dia lliure, el necessito per a anar a comprar unes quantes coses que em calen. No, tranquil, gens molesta per allò d’ahir, ja saps que sóc molt emotiva però res més… Sí, ho comprenc…, el temps i la feina.

»Sé que l’Enric s’havia quedat atònit amb les meves paraules decidides que no es quedaren tallades en cap moment.

»Havia dormit poc pensant en si continuar endavant o bé deixar-ho córrer, però havia estudiat fins a l’últim detall de la meva actuació. Feia un dia clar i serè, d’aquells que t’abelleix de contemplar el món, i te’l fan veure meravellós quan tot allò que et rodeja és una merda.

»Només vaig deixar reposar la bossa a la meva cadira i, sense fer cap truc d’avís a la porta de l’Enric, vaig endinsar-m’hi, em vaig sentir xopa d’angoixa i allò no és que m’ho prengués com una vocació, però sense vacil·lar ni un moment vaig arribar a frec de taula. Ell, al seu darrera, s’aixecà i vingué fins al meu costat.

»—Hola Enric, aquí em tens, tota teva.

»En entrar ja havia tancat la porta per dins. L’Enric no sabia ni què havia de fer ni què havia de dir.

»—Parlem-ne —va ser tot el que se li ocorregué.

»—No creus que més que parlar-ne seria millor fer-ho.

»Fou quan ell intentà de refugiar-se de nou a la seva butaca, on estava acostumat a dibuixar aquell fals somriure amb el seu rictus, i jo el vaig agafar pel braç fins a deixar-lo plantat davant meu. Mentre amb una mà li acariciava el bescoll amb l’altra m’anava descordant, lentament, la brusa deixant entreveure els pits, l’un o l’altre. Ell, immobilitzat, no gosava bellugar-se, ben segur que esperant la resolució d’aquell imprevist.

»—És que mai ningú no ha actuat així davant teu, Enric? Em deceps.

»Però jo prosseguia el joc. Vaig abaixar les mans, just fins al botó dels pantalons, i d’una estrebada li vaig descórrer la cremallera. Els pantalons descendiren just el que calgué per deixar al descobert aquells ridículs calçotets de color blanc, que amb repunts dibuixaven una bragueta.

»—T’ho he posat fàcil, eh?

»—Però Istar, per l’amor de Déu, no és prudent de fer-ho aquí —mormolà entre dents.

»La seva part començava a prendre forma. S’inflava a batzegades sota la pressió de la meva mà que de tant en tant li enviava alguna unglada al capoll superior de la peça. Semblava plegar-se de cames sense defallir del tot quan em demanà que em destapés les sines. No calgué que jo li digués res perquè comencés a endrapar-me els mugrons, ferotgement. La seva llengua em castigava els mugrons que es negaven a florir, els xuclava amb tota la força de la boca, fixant-se’ls amb la llengua i serrant-los amb les dents. M’agradava. Em feia mullar el cau, que només me’l sentia subjectat per unes calces que em cobrien el parrús i per la seva mà que com aquell qui no ho volia començava a obrir-se camí per la gruta. M’estirava la cinta de les bragues per la part de darrera, fent-me clavar la tira per tota la verticalitat del plec que separa les natges. M’ho feia fort el cabró, fins que la trencà i continuà estirant remarcant-me el tall de la canal que escopinava saba a borbollons; se n’endugué un bon raig en passar-hi la minúscula peça de cotó. Va aturar-se just a la llodriguera del ses, i, sense pensar-s’ho dos cops i aprofitant la humitat que hi havia fet arribar, va començar a taladrar-me’l amb un dit, i després amb dos, mentre canviava cruelment el càstig a l’altra mamella. Em feia mal, aquell, però vaig veure com se li virolava el piu, més trempat que un rave. Amb els seus dits m’obria el forat tant com podia. Em premia, però no tan fort com jo li remenava els ous o li agafava el membre que, ben sortit, em servia per a moure l’Enric com a mi em convingués. El vaig ajudar a encabir-hi el rebrec de roba eixancarrant-me de cames i engolint-lo amb petits i lents moviments musculars.

»—No puc més. Istar, Istar…

»—Aguanta, porc! —vaig dir.

»Sentia la confitura com em regalimava cames avall. Les meves cuixes s’estovaven amb tot aquell bassal. Vaig agafar-lo pels cabells i, després de sentir com clavava l’últim mos a la cirera del pastís, vaig fer-lo posar de genollons com si pregués que li deixés beure d’aquella deu inesgotable. Vaig empresonar-li la cara al triangle. Assedegat, mamava convulsivament el broll de plaer que sortia mentre em demanava que obrís més el pont de les cames per posar-me’n un tercer, de dit, en aquell forat del cul que esbufegava de tan obert que me’l mantenia. L’Enric s’incorporà sobtadament i, sense demanar-m’ho, va descobrir la meva virginitat que ell barrinava curosament amb el vit (que havia donat nom a l’editorial) entre garbuixos d’esperma que havia engegat cos endins. Caiguérem inconscients a terra. Ens passàrem una bona estona amb els ulls clucs. Vaig relliscar fins al seu sangonós i ara ridícul ciri per netejar-lo amb la llengua, quan enfurismat tornà a prendre erecció com si res i m’envià una altra glopada de llet a la boca. La vaig engolir satisfeta. Ens vestírem.

»—Istar, porta’m la relació de visites previstes per a avui.

»EI seu despatx pudia a feres, i jo, desbragada, vaig dipositar la meva escaldada natgera al seient del telèfon. El vaig mullar».

La cinta callà. Ella digué:

—Ja està…

—M’has fet posar calent, Istar.

—Manel, ho lamento, no era la meva intenció…

Però la bacona se m’hi abraonà, com a la de l’Enric. Jo ja ho volia, però no tan de pressa. M’havia fet caure la tovallola i se m’abraonà fins que xuclant va convertir aquella verga escalfada en una degotant aixeta pansida que ella xarrupava per no perdre ni tan sols la darrera gotellada després de l’escorreguda. La lleterada li sobreeixí pel costat dret del llavi. Se l’eixugà amb la llengua.

Dreta al meu davant, em va mostrar el seu parrús, clenxinat a dues bandes per la xona que es badava més del compte quan se’l tibava amb els dits per mostrar-me’l. Es va començar a grapejar ella sola i només acceptà la meva col·laboració quan vaig proposar-li de posar-hi els dits. Se’ls engolí.

La Istar va desaparèixer com per art d’encantament. Em va deixar despullat al sofà i tancà la porta. Aquella experiència no havia estat gens desagradosa. «Hòstia, com es deuen fotre de calents els membres d’un jurat d’aquesta mena» —vaig pensar—. «I si després començaven a practicar-ho entre ells?».

Vaig recollir el Tab i els plats i els gots que havien quedat escampats per allí. M’ajaguí al llit i vaig tancar el llum.