Capítol 7

El temps passava. La novel·la anava prenent forma però no m’omplia el pap. Continuava pensant que havia de recórrer a algú conegut, però a qui? Només podia recórrer a la Istar, la Istar de l’ascensor, i la seva amiga, la Carme. Sabia que la Carme ja s’havia ofert per ajudar-me, per això les havia deixades com a últim recurs. No m’abellia gaire la idea d’haver de demanar-los ajut. M’hauria agradat d’evitar-ho per no fer pensar a la Carme que només m’interessava per això. Ella era diferent, era una altra cosa, era una altra mena de dona, potser la dona dels meus somnis. Si aconseguia de fer-li l’amor mai no m’atreviria a esbombar-ho als quatre vents, no ho posaria a la novel·la.

Amb la Laia o la Laura, o com es digués la telefonista, havia estat una altra cosa, segur que allò no hauria durat gaire temps. A més em trobava sol, ella també se sentia sola, era una relació de soledat. Vaig estimar-la perquè m’ajudà a omplir el silenci del meu pis, aquell no-sentir mai una veu mentre sopava, també perquè m’ajudà a omplir l’estona al bar i vaig posar-ho als meus escrits.

La Carme era oberta fins on calia, amable fins on podia, no tractava de sobrepassar-se, vaig adonar-me’n de seguida, tot i que només la tractés durant unes hores; però s’interessava per mi no només fins on arriba el meu nom. És possible que em quedés impressionat per la seva bellesa i que això no em permetés de veure-hi més enllà. La creia sincera. Tampoc no em preocupava el fet d’haver-la vista amb un home. La distància en el temps m’havia fet passar aquest esclat espontani de sentir-me vençut. Potser el dia que ens coneguérem ja hi anava, i tot havia estat diferent. Per què no ho podria ser ara també? No m’abellia gens la idea d’haver de prescindir d’ella, però jo no era ningú de qui pogués enorgullir-se. És clar que si aconseguís el premi, això em deixaria com a escriptor per a tota la vida i em sentiria content de poder-l’hi dedicar, encara que, lliurement, em rebutgés. Per això, només volia tornar-la a veure si la Istar no podia oferir-me l’ajuda que jo buscava. Hauria d’intentar trobar la Istar sola, al moment d’entrar o sortir de casa, no podia arriscar-me a pujar a casa seva i que m’obrís la Carme.

Així, doncs, vaig seguir la mateixa tècnica que havia utilitzat quan volia esperar el «meu amor». És clar que si ara se m’aparegués la Istar, girant la cantonada amb un home, com passà amb la Carme, no em preocuparia gens i aniria a parlar-hi igualment; i encara que en aquell moment, que no em semblaria prudent de dir res, no en parléssim, li demanaria que no li mencionés res de la nostra trobada a la Carme, i intentaria quedar amb ella per parlar-hi un altre dia.

Vaig baixar les escales a peu, esgotat. En passar per davant del pis de la mestressa, no obrí, ni cridà; em creia que estava salvat quan la vaig veure entrar, a l’escala, des del carrer.

—No em digui res. Ara mateix vaig a veure si em donen una relació de totes les agències d’aquest banc i hi aniré jo una a una per veure si en puc treure l’entrellat d’una vegada.

—Calma, noi, calma, això ja ho vam parlar l’altre dia… I t’ho repeteixo, si necessites alguna cosa només cal que m’ho demanis.

M’estranyava que es posés tant al meu servei i no m’ho acabava de creure, allò que accediria a qualsevol demanda econòmica que jo li fes, però no tenia cap intenció de comprovar-ho.

Vaig anar al bar per prendre’m el cafè del matí. Aquell dia vaig demanar una pasta i tot. Em feia la impressió que la meva visita tindria èxit. Assegut en una taula, vaig fullejar el diari, sense presses, vaig llegir allò del crac de la borsa, per si les solucions que donaven podien alleugerir la meva pobra economia. Vaig veure també el pronòstic del temps, que presagiava pluja i mal temps que no acabava d’arribar, i la reunió entre Reagan i Gorbatxov que es veu que no s’entenen per allò de la guerra de les galàxies, mentre els EUA s’entretenen encara entre el Golf i l’estret d’Ormuz. Vaig fer fins i tot els mots encreuats, que no els vaig poder acabar, per cert. Ah!, i després un article que parlava de les pistes d’esquí del Pirineu, que amb allò de la neu artificial es veu que es podran cobrir les espatlles si l’hivern no arriba tal com cal.

Vaig agafar l’autobús, el de sempre, me’n coneixia de memòria el recorregut, però jo intentava assaborir novament la ciutat; sempre t’ofereix aspectes nous, la gent que puja, la que baixa, aquell qui no es mou, que espera que arribi el seu, i que pensa: quina sort que han tingut aquests. La sotragada habitual quan es posa en marxa, el soroll dels frens, el xofer que s’atura al costat, que dóna copets al volant com si marqués el ritme de vés a saber quina música del seu aparell de ràdio. La gitana que pidola, el captaire que t’assegura que es prendrà davant teu el got de llet que et demana. Un adéu, un petó. La ciutat s’escalfa cada cop més, el sol que encara bat les pedres i la pluja que abans d’ahir va escombrar el carrer, la meva parada, jo que baixo, un adéu a l’autobús, un petó per a la Carme que jo li envio.

Vaig tornar a entrar en aquell bar en el qual m’havia passat tantes hores. Segur que es devien pensar que vivia en aquell barri.

—Un cafè, senyor?

—Sí, molt amable.

Vaig pagar-lo i tot. Si de cas ja en demanaria un altre més endavant.

La Istar va sortir de casa seva molt més aviat del que jo hauria desitjat, no vaig tenir temps ni d’acabar-me el cafè.

—Istar!!

No em sentí. En sortir de l’entrada mirava amunt i s’abocà a la calçada aixecant la mà. S’aturà un taxi al moment. Tot massa ràpid per a donar-me temps a mi d’apropar-m’hi. A més no podia travessar, baixaven els cotxes massa embalats per a poder assaltar l’altra vorera. No em veié. Volia fer aturar un altre taxi per fer-li seguir el de la Istar. No en passà cap de lliure en una bona estona i vaig perdre-la de vista.

Calia que esperés el seu retorn, i em va costar tot el dia d’espera. Ja era fosc, molt fosc, de nit, però jo havia d’esperar perquè sabia que ella tornaria. L’esmorteïda llum d’un fanal me la dibuixà en passar-hi per sota. Caminava lentament, la fresqueta de la nit pot ser que li esgarrifés la pell i tot, car s’apropava amb els braços plegats.

—Istar!…

Em mirà.

—Hola Manel, què fas per aquí?…

—Et venia a veure. Tens un moment per a parlar amb mi.

—Sí, puja a casa.

—No, no m’agradaria trobar-me amb la Carme.

La Istar va fer cara de sorpresa i em va dir que la Carme no hi seria fins l’endemà, que havia anat a passar un parell de dies a casa d’una amiga seva que s’havia comprat una caseta en un poble mig perdut del Pirineu.

Vaig seguir-la i pujàrem en silenci, sense encreuar-nos cap mot en tot el trajecte.

Em semblava endevinar encara com pudia aquell ascensor, a semen i fluix i suor. L’ascensor va recórrer tot el trajecte sense aturar-se. En arribar, ella va passar al davant mentre se sacsejava totes les butxaques per buscar-se la clau. Començava a desesperar-me aquell silenci, aquell saber què havia de dir, però no tenir el com. Em desesperava aquella franquesa de començar-se a treure roba i més roba, de posar-se la bata que ja coneixia. Em desesperava la seva nuesa als peus, aquella beguda barrejada amb gel que m’oferia sense preguntar-me. Em desesperava aquell seu anem per feina; semblava com si es preparés altre cop a atacar-me, disposada a acabar l’atac amb un coit dins de casa. Finalment s’assegué al meu costat.

—Has sopat?

Era tard i segur que havia d’haver sopat.

—No —vaig dir.

—Jo tampoc —va dir ella. Va oferir-me’n i vam anar a la cuina.

—Confiàvem de veure’t algun altre dia…

—Aquest matí t’he vist marxar amb taxi, però per més que jo et cridava, tu no em senties.

—Perdona, no t’he vist.

La Istar preparà un parell d’entrepans de tonyina i vam menjar-nos-els a peu dret. Jo no parava de pensar com podia explicar-li el meu problema. Segur que ella es pensava que hi havia anat per cardar-la un altre cop.

—Necessitava parlar amb tu, Istar —vaig dir—. Tinc problemes.

La Istar em mirà sorpresa. Posà ulls de no saber què passava, en realitat no sabia què passava.

—T’ha passat alguna cosa?

—Fa temps que em passa. No tinc feina —vaig dir per poder introduir d’una vegada el meu problema—. N’havia trobat una però l’he perduda. M’he quedat sense ni un duro…

—Si vols jo puc…

—No, no vull que me’n deixis, de diners. Era per si coneixies algun lloc que necessitessin algú.

—Doncs, ara jo no en sé cap, però compta que t’ho diré si en sé algun —va dir, mentre preparava una cafetera—. I els anuncis del diari?

—N’estic fart, dels anuncis dels diaris. Pocs n’hi ha que et puguin solucionar el problema.

—Però, no ets escriptor? La Carme m’ho digué.

—Sí, però d’això no crec que ningú en pugui viure. A més acabo de començar, jo. Estic preparant una cosa per a un premi. I és difícil.

—Et comprenc. A mi em passà el mateix quan vaig acabar la carrera. Aquell estiu vaig poder treballar de recepcionista en un càmping, però arribà l’octubre i fins que no vaig poder començar a fer substitucions les vaig passar magres. Sopava a casa d’amics i dinava com podia. La Carme, que havia conegut a l’institut, m’ajudà molt.

—I aquest pis? Com t’ho vas muntar per aconseguir-lo?

—Vivim juntes, saps —va fer un silenci—. Sí, ja sé que aquell dia t’havia dit que vivia sola, però visc amb la Carme. És d’ella el pis.

Semblava que la Istar no podia ajudar-me en gran cosa.

—Jo puc deixar-te algun diner —em repetí—. Ja sé el que és no voler-ho acceptar. Però…

—T’ho agraeixo, però ja dec una mesada del pis, estic escurat i no puc permetre-ho.

—La Carme potser et pot ajudar més. Ella coneix gent d’empreses.

El rellotge de la cuina marcava mitjanit.

—Me n’hauré d’anar.

—No, no te’n vagis, t’ho prego. No tens cap excusa que pugui fer que no et retingui. Demà ve la Carme i en parlarem. Podries quedar-te a viure aquí un o dos mesos i acabes la novel·la tranquil·lament. És clar que caldrà esperar l’opinió de la Carme. T’ajudarem.

—No ho sé, pensa que això és difícil d’acceptar, Istar. Jo t’ho agraeixo, però…

—A mi m’ho feren. Tu no ho faries per mi?

—Sí —vaig dir.

—Només un parell de mesos, pren-t’ho així. Vas i pagues el lloguer que deus i t’instal·les aquí. Ja veuràs com la Carme accedirà.

De moment, semblava que havia trobat una solució immediata als meus problemes de subsistència, però en unes circumstàncies que no les hauria volgudes per res del món. Tot i que estava decidit que la Istar m’ajudés, se’m feia difícil d’acceptar-ho en aquella situació.

La Istar em digué que em posés còmode, que ella se n’anava a dormir perquè l’endemà havia de preparar una festa d’aniversari per a la Carme i que tenia feina tot el dia per a fer el berenar. Que hi havien d’anar uns vint-i-cinc amics i que això no es feia en cinc minuts. Jo vaig dir-li que m’ajauria allí al sofà mateix. La Istar em va dir que el llit ja el coneixia, que era ample i que ja hi havia dormit un cop. Vaig seguir-la. Semblava que estava disposada a fer-me l’amor i la veritat és que a mi també m’abellia de penetrar-la. Vaig ficar-me al llit amb calçotets i ella només duia una excitant combinació transparent que m’excità al moment. Ella també es ficà al llit. Va demanar-me que em girés d’esquena i em va agafar amb els seus braços. Em passava les mans pel pit.

—Veuràs com tot s’arreglarà —digué.

Va abaixar la mà per tot el meu cos fins al batall.

—Òndia!, com vas…

—És que estàs molt bona —vaig dir.

—Estic cansada —va dir mentre em passava la mà per dins de l’eslip—. Et molesta que dormim així?

—No. M’agrada —vaig respondre, i em vaig convèncer que de moment no sucaria. Després de poc vaig sentir com la seva mà queia adormida i que inconscientment es girava cap al seu costat. Vaig fer el mateix moviment i vaig ser jo qui li agafava els pits cenyint-me contra la seva esquena. Ella s’hi posava bé i el meu pal li empenyia el darrera que ella bellugà. Jo també vaig adormir-me.

Vaig veure claror a la persiana. Em despertà el pes de la Istar, asseguda al meu ventre i de genolls al llit, nua, excitada, amb una mà que per darrera l’esquena m’agafava la verga i aconseguia de fer-me-la endurir, cada cop més, entre els seus dits que començaren doblegant la duresa de l’apèndix. Notava com s’obria el pas de la vagina entre les humitats que li delataven el desig.

—Istar…

—Follem… No has deixat de trempar en tota la nit —va dir.

Necessitava sentir-me córrer altre cop l’esperma per aquell conducte que havia aconseguit de penetrar-la amb la seva última empenta.

—Em punxa… Així…

Ella es movia sense parar, i les seves paraules, que es repetien sense defallir, encara em fotien més calent i m’engreixaven més el piu. Aixecava els braços i s’esclafava els pits fins que començà a bufar com una hiena quan es deixà caure al meu damunt just en aquell moment que jo li traspassava el líquid, que no tardà a retornar-me’l i em mullà els pèls del baix ventre. S’aixecà mostrant-me el pubis afaitat.

—I això? —vaig dir assenyalant-li el sexe.

—T’agrada?

—M’agrades… —Vaig sentir com la pixa demanava una nova descàrrega i no vaig deixar-la aixecar. La vaig estirar pel braç i caigué de nou al llit. No es féu pregar, però jo vaig agafar-li les mans per poder xuclar-li els pits.

—No, ara no —va dir.

No en vaig fer cas i vaig continuar engolint-me tot el tros de pit que em cabia a la boca. Ella acabà delint-se’n i vaig deixar-li les mans per resseguir-li els baixos. Havia obert i doblegat les cames. S’oferia al plaer altre cop. Havia tancat els ulls i es deixava fer. Vaig treballar-la pertot arreu. Pels peus, per les cames, per coll, galtes i cony. Era net i feia bo de repassar-hi la llengua. Vaig veure-li el botó i el vaig fuetejar fortament. Ella se sacsava ràpidament. Va aturar-me i em féu seure a la vora del llit i, ella de genolls a terra, va fer-se seu el caramel, mentre em passava les mans per l’esquena. Pujà novament al llit i s’agenollà i, amb la cara enganxada als genolls, va oferir-me els seus dos forats. Vaig posar-m’hi. Tots dos s’obrien i els vaig mullar. Vaig passar-hi la barrina i em demanà que la hi posés en un. Jo hi joguinejava, ara amb un, ara amb l’altre, però sense acabar de decidir-m’hi. Vaig prémer-li l’eina pel cul, lentament; ella hi col·laborava costosament. Jo la treia i tenia temps encara de veure com l’obria. Gemia. Vaig tornar-la-hi a posar penetrant-hi una mica més que abans. Em premia i em posava calent. Ella empenyia el cul enrera perquè acabés d’entrar-la-hi. Vaig enretirar-la novament i vaig acabar atacant-li el cony que la meva pixa omplí en un moment. S’estremí. Jo la sacsava fort. Posseint-la ferotgement. Ella amb una mà va buscar-se el forat del cul i s’hi posà un parell de dits. Se’ls hi encabí del tot fins al final i ens movíem meravellosament compassats. Ens vam escórrer al mateix moment i ella es continuà tocant el punt de plaer una bona estona mentre ens abraçàvem i besàvem i ella esbufegava dins la meva boca.

—És tard —vaig dir.

Vaig encabir les cames als pantalons mentre que la Istar, no menys ràpida que jo, es tirà el vestit pel cap que li atrapà la sentor com si es tractés d’un embalatge.

—No m’has dit res del teu cony afaitat.

—És una sorpresa per a la Carme. M’ho han fet en una «sessió de sexualitat avançada». M’ho va recomanar una amiga que ho coneixia.

—Conec la cerimònia…

—Tu també hi has estat?

—No, però me l’ha explicada una coneguda d’una editorial.

—D’una editorial —va exclamar—. No es deu dir Istar, oi?

—Sí, es diu Istar, també…

—Així, doncs, coneixes la Istar —va dir la Istar.

—Que us vau posar d’acord per a això del nom, o què?

Vam enfollir en rialles.

—Doncs avui vindrà a la festa. Hem preparat una sorpresa per a la Carme. Ho entens? —digué—. Per això jo he anat a conèixer la cerimònia.

—No penseu fer-li a la Carme?

—Sí…

—I l’Enric, vindrà, també?

—Qui? El germà de la Carme?

—Com que el germà de la Carme? El quefe de la Istar.

—Sí. El germà de la Carme. Per això la meva amiga treballa a l’editorial.

Vaig pensar-m’ho una mica i finalment ho vaig dir:

—És un porc, aquest Enric.

—Sí que ho és. La Istar sempre ho diu, però en el fons li agrada.

—Tu ho creus, que li agrada?

—Sí. És una escalfabraguetes, aquesta Istar —va dir ella—. No crec que vingui l’Enric. Suposo que la Istar no el durà.

Vam estar atrafegats tot el dia. Jo l’ajudava en tot allò que podia. Vam anar a comprar un pastís de nata i brioixos, pernil, sobrassada, begudes i xampany del francès. La Istar va donar-me diners i vaig anar a pagar el lloguer. Vaig anar-hi molt de pressa. En tornar vaig comprar serpentines de colors.