Capítol 3

Istar i Istar. El pervers joc entre les Istars m’havia fet una mala passada: M’havia enamorat de la Carme —almenys així ho vaig creure.

A ella no li ho vaig dir.

Aquella nit havíem dormit junts però havia estat només per una pura necessitat fisiològica. Elles se sentiren contentes que jo accedís al seu imperativisme, i si no hagués estat per això no hauria arribat a la Carme. No me la podia treure del cap. Si almenys sabés on treballa! És clar que tampoc no podria anar a trobar-la; segur que la Istar, la professora, em podria guipar, i a mi el que m’interessava era fotre un clau amb la Carme, i la Istar podria interferir. Res més, ja que poca cosa podia oferir-li de bo. És així com d’amagat vaig decidir d’anar novament amb l’autobús fins a la parada on havia baixat aquell dia. Vaig entrar a un bar proper a l’entrada d’aquella casa. Des d’aquella òptica podia veure les plantes com es despenjaven llagrimosament per la fatxada —tal com jo havia predit des de l’interior de l’ascensor. Pensava que també podria veure-la en el moment que entrés o sortís pel portal.

Les hores es feien llargues i feixugues. Feia dies que estava assegut en aquella taula vora la finestra del bar. Demanava cafè, cafè i cafè, i a vegades demanava un cigaló.

«Cinquanta». «Setanta-cinc». I jo pagava al cambrer al moment per si havia de sortir corrents i de pressa. Em començava a sentir fluix, debilitat, el cap em rodava, de fet no era estrany, feia dies que no menjava com Déu mana, l’últim àpat ben fet que havia fet va ser el dia que em vaig quedar a sopar a casa de la Istar. M’havia caigut la pressió arterial per terra, i jo que no era entès en aquestes coses m’ho notava. Sempre he sentit dir que l’alcohol te la feia pujar, i vaig demanar una copa de Magno. Em vingué la flaire del vi blanc, de marca, que havíem begut amb el sopar, es tractava d’un vi blanc d’agulla del fi que amb les petxines de pelegrí va quedar d’allò més bé. Igualment en aquest bar llegia cada dia el diari, no podia perdre el temps i m’empassava gairebé tots els anuncis d’ofertes i demandes de llocs de treball. I hòstia si n’hi arriba a haver de quadres i quadres de lletra menuda. N’hi havia molts que eren enganyifes, et remetien a una adreça que no era altra cosa que una acadèmia d’aquelles on havies d’afluixar els diners i després tenies dret a assistir a un curset, més o menys intensiu, de comptabilitat, que permetia poder-te presentar a unes oposicions d’algun ens de l’administració. No res. Entre anunci i anunci, però, guaitava la porta, no fos cas que s’escapés el meu objectiu. Va passar pel carrer una nena, ¡al darrera una mare que estirava dos nens bessons. Vaig tornar la vista al diari, als anuncis. De sobte un em cridà l’atenció. No era un anunci qualsevol i vaig començar a llegir-lo sense perdre de vista la porta, guaitava de tant en tant:

Després venia allò de: «Interessats presenteu-vos demà dimarts, al carrer no sé què, no sé quin número. Senyor Rubí». Era una oportunitat. Necessitava diners. No era el primer que perseguia d’aquell tipus d’anunci telegràfic de premsa, però aquell m’oferia no sé quina mena de confiança. L’endemà, a les deu, per no fer-ho gaire d’hora i no ser el primer, vaig fer cap al carrer no sé què, al segon d’aquell número. Una oficina, per cert, ben dotada d’elements decoratius i posada al dia en aparells informàtics. Impressionant.

—Bon dia —em va dir la noia que em rebé a la porta.

Ella sabia tan bé com jo a què hi havia anat jo allí, però esperà la meva explicació amb cara d’incògnita.

—Hola, bon dia. —«Era atent, això», vaig pensar—. Ahir vaig veure un anunci que van publicar vostès al diari. —Havia après la importància del tracte respectuós, fins i tot amb la recepcionista—. I venia per veure el senyor Rubí.

—Passi. El seu nom, si us plau, per a poder-lo avisar quan sigui el seu torn. —En prengué nota—. Haurà d’esperar-se una estona perquè hi ha d’altres visites també. —I m’acompanyà a una sala, on de moment vaig haver de quedar-me dret ja que era plena de gom a gom—. Perdoni, però no és habitual de tenir tantes persones que ens visitin i no hem pogut preparar més seients.

—No es preocupi, molt amable.

Al meu darrera, n’entrà un altre, i vaig comprovar, ja com a part activa del grup de joves que esperaven al qual pertanyia, com regiràvem, tots a l’una, el nou personatge que entrava en escena. Altre cop es féu present el silenci que ja existia, i només es produïen petits giraments de coll i de mirades que s’entrecreuaven per la saleta. Vaig adonar-me que algun dels joves més joves anava acompanyat d’algun amic. Jo intentava d’eliminar-los amb la vista. Eren massa joves per a poder accedir a un lloc de treball. Les empreses els volen joves, però formats; no els escollirien. Aquell dels pantalons texans, tampoc; duia els cabells massa despentinats, i a més amb símptomes de deixadesa. No convencien. I és que als llocs, encara que es tracti d’un anònim en un diari, s’hi ha d’anar ben presentat, no de vint-i-un botó, però sí vestit d’aquella manera que ofereixis confiança. Com jo. Cal pensar que ells no et coneixen de res i els has de convèncer en els breus moments que duri l’entrevista. En canvi, aquella xica que seia al racó, tenia totes les condicions per a ser una bona venedora a domicili. Van anar passant tots els «joves». Algun s’hi passava més estona que els altres. Ho sabíem pel temps que trigaven a avisar el següent, ja que devien sortir per un altre lloc. No n’hi hagué cap que tornés per allí.

—El senyor Manel Delavila? —preguntà la noia que m’havia rebut. Em vaig aixecar, ja que havia aconseguit de seure així que havien anat entrant els altres—. Ja pot passar.

—Moltes gràcies. —Feia poc que havien tocat dos quarts de dotze. En entrar, vaig escorcollar l’espaiós despatx, buscava el senyor Rubí.

—Endavant —em cridaren des de l’interior.

—Bon dia.

—Potser esperava trobar un senyor?

Qualsevol paraula de més, o no ben encaixada, podia fer anar en orris el meu objectiu.

—No necessàriament; conec, encara que només sigui de passada, les tècniques de marketing que utilitzen les empreses. —Sé reconèixer que va ser espaterrant la meva resposta. Va ser de savi de taulell de bar, però en certa manera molts dels venedors a domicili prenen aquest aire fins a enganyar-te però tractant l’engany innocentment, com si ells ho sabessin tot però fins a un cert punt.

—Així deu saber que, estadísticament, quan es publica un anunci en el qual no s’especifica el producte a vendre es rep una resposta majoritària de persones del mateix sexe que la persona que s’anuncia que rebrà els candidats —va fer una pausa i prosseguí—: És per això que l’anunci diu que els rebrà el senyor Rubí, ja que ens interessen venedors masculins.

Semblava que la cosa podia anar per bon camí. Aquella senyora, que devia acostar-se als trenta-cinc, em féu seure a l’altre costat de la seva taula.

—Posi’s còmode.

No era qüestió de plegar ara que s’acostava el desenllaç, però no em treia del cap la meva ocupació de vigilant. I la Carme, deu haver entrat o ja deu haver sortit?

—Ha endevinat de què poden tractar-se els productes que ofereix la nostra empresa?

—La veritat és que no… No senyora.

—Benvingut a la nostra empresa —va dir—. És clar, sempre que tu hi estiguis d’acord després d’explicar-te el tipus de productes que hauràs de vendre. Parla’m de tu, t’ho prego. —I m’allargà la mà, que jo vaig encaixar—. Em dic Istar.

Se’m clavà l’esquena al respatller de la butaca i us ben asseguro que m’hauria aixecat i hauria desaparegut altre cop per aquella porta, però el budell em reclamava diner i no podia permetre’m el luxe de fer mutis per qüestió de noms. Semblava com si em perseguís aquell nom, i vaig haver de reprimir-me per a no dir-li que tenia un nom d’allò més vulgar i corrent. Tenia raó que si a l’anunci haguessin posat: «Us atendrà la senyora Istar», jo no m’hi acosto ni que m’hi haguessin dut a rebolcades. Però vaig fer el cor fort i vaig mantenir una rialla forçada de satisfacció. Tres Istars en tan poc temps em feien mala espina, més m’hauria estimat que m’hagués dit que es deia Maria, o Iolanda, o Manela o Filomena. Però aquesta Istar 3 semblava com una pel·lícula d’èxit, que en produïen tantes parts com calgués fins que es quedaven sense públic. «Istar 3, la tercera mamada» —vaig pensar. I tenia la boca massa petita per a poder-s’hi encabir el meu batall. «Potser li ho hauria d’avisar» —vaig continuar pensant.

—Jo, Manel, Manel Delavila —vaig pronunciar en el més pur estil de pel·lícula americana.

—M’ha agradat la teva sinceritat. —Malgrat la meva experiència en aquest afers, no m’havia trobat mai en un cas com aquest—. Això de reconèixer obertament que no saps de què pot anar aquest tipus de feina, m’assegura que als clients els atendràs ben correctament, escoltant-los com es mereixen. —En això havia de donar-li la raó.

—Jo mai no he venut res, però crec, i ja em perdonaràs la supèrbia, que estic ben preparat per a enfrontar-me amb els clients.

—Clientes —em corregí la Istar—. La nostra empresa només ven productes d’ús femení, que van des de qualsevol peça de vestir, sabates, barrets, guants, fins a complements com ara ho poden ser les joies o els articles d’ús més general, compreses, perfums, revistes i un llarg etcètera que ja aniràs coneixent.

No em desagradava la idea, a més l’empresa es veia seriosa i aquella cap tècnic que m’informava em demostrava confiança ben de veres, no com d’altres que semblen citar-te perquè ho tenen al programa. És clar que es veien obligats a fer una selecció del personal per a no perdre el prestigi que ben segur que devien tenir, encara que jo el desconegués. Mentalment calculava l’estona que feia que durava la meva entrevista i ben segur que ja era més extensa que la de qualsevol altre dels qui havien entrat davant meu.

—Com que veig que no deus tenir cap inconvenient de moment, m’agradaria concretar-te més coses. La nostra estructura és basada en els diferents departaments comercials; cada tipus de producte que oferim es treballa per separat, i segons la capacitat dels nostres venedors els oferim un producte o bé un altre, i sempre és possible de canviar de producte, un cop treballis per a nosaltres i es produeixi alguna vacant en el departament on volguessis integrar-te, i on ens poguessis demostrar una major capacitat de promoció. En aquest moment només ens queda vacant la secció de perfumeria i roba interior, les quals entenem que poden anar complementades; o sigui que si t’interessés podries oferir els productes dels dos departaments.

—Sí, m’interessa el lloc. —I ella prosseguí.

—Molts homes han renunciat a treballar amb nosaltres pel fet de tractar-se d’aquests productes. Potser es creuen incapacitats per a afrontar-se a defensar la qualitat dels articles davant de senyores que, ben segur, sí que saben allò que compren. Tan sols cal que omplis aquest imprès i, juntament amb el meu informe, el trametré a la Junta, que és qui pren l’última decisió. Si és afirmativa, te la comunicarem per escrit d’aquí a quinze dies. —Me l’allargà. Mentre intentava de no deixar-me cap casella en blanc, la Istar continuava, entusiasmada, explicant-me més detalls—. Rebràs una retribució anual de set-centes mil pessetes i un percentatge del quinze per cent, que pot ser equivalent a un cinquanta per cent del sou, és clar, repartit en catorze pagues.

M’acompanyà fins a la porta i ens saludàrem altre cop. Em desitjà sort i se’n tornà al seu lloc. Jo, abans de sortir del tot de l’oficina, vaig voler-me’n oblidar, eren tants els cops que m’havien dit que m’avisarien que ja no m’afectava gaire aquesta mena d’esperança que solen dir-te per treure-se’t del damunt.

Avui feia tard al meu lloc de vigilància, vaig córrer a la parada de l’autobús i, un cop al bar, esperançat vaig demanar un entrepà: no havia ni esmorzat i el rau-rau dels budells es feia difícil de suportar.

Es va fer fosc en prendre’m l’últim cafè, i la Carme sense aparèixer.

L’endemà al matí, vaig fer footing pel moll; feia temps que no en feia i això ajudava la circulació de la sang. Després de dutxar-me, vaig anar de cap a l’autobús i d’allí a la meva talaia. Feia dies que no veia ni el Mario, ni el Mario que es Màrius ni el bar ni el quiosc. Per novè dia consecutiu feia el mateix recorregut, pràcticament els mateixos costums ja se m’havien arrelat. No es va fer esperar. Semblava impossible, però aparegué. Ella, la Carme, pujava pel carrer agafada amb un home de la seva edat, ben vestit, clenxinat, un parell de dits més alt que ella, una parella perfecta que m’engegà a dida tot el seguit de cafès que m’havia pres, l’un darrera l’altre, en tots els nou dies. M’havia caigut el món al damunt, l’havia sentida com si me l’haguessin arrencada del cos. Es van aturar just davant del bar, a l’altra vorera. Ella s’hi quedà resseguint les passes de l’home des d’allí, mentre ell travessà i s’hi introduí, demanà tabac, sortí, i en retrobar-se entraren a casa de la Istar.

No vaig acabar ni de prendre’m el cafè que havia estat remenant una bona estona. Vaig perdre aviat de vista aquella casa, aquell carrer, aquella zona residencial, massa residencial per a ser a l’abast de qualsevol. I jo que creia que el camí del sexe se m’havia obert totalment. «Crèdul» —em deia.

Els de l’empresa sense avisar-me, i jo amb el futur cada cop més fosc, penjant d’un fil. I amb les ganes de fotre-li un clau, a la Carme, que em dansaven per la punta del gland, per a sucar la molla en algun dels seus caus, o vés a saber com li agradava de fer-ho a ella. Les darreres escorrialles monetàries començaven a esgotar-se definitivament. Quina solució em quedava? La de recórrer a la Carme com si no hagués vist res? No, això mai. Retornar a casa de la Istar i així poder-li treure algun dinar o sopar. No, no era d’aquesta mena. La meva dèria per aconseguir material per al llibre m’havia dut fins en aquell caos, un laberint difícil de resoldre. Si fos dona, podria seguir l’exemple de la Istar de l’editorial, però el fet de ser mascle m’ho posava ben difícil. La Istar de l’empresa, una cap tècnica influent, era qui podria intentar de convèncer per mantenir algun tipus de relació més estreta, però segur que no aconseguiria el meu propòsit. No la veia jo, la Istar, d’aquesta mena de dones que es venguessin per un enteniment sexual amb mi. Començava a sortir-me de l’òrbita que havia seguit fins ara. Una cosa era investigar i arribar fins on calgués, l’altra ja era caure en un mal parany.

Passava el temps, i el termini de presentació d’obres se m’apropava més de pressa que no pas jo voldria, no gosava sortir a buscar més experiències que m’ajudessin a completar el meu treball. El diari ho explicava: «M’agraden les dones que no es pinten, no es tenyeixen, i que porten poques o cap joia. (…) I quan dic fetor vull dir també de perfums exòtics i/o penetrants.

»(…) I un dia un va i s’enamora, i la persona objecte dels seus amors és rossa tenyida, duu més pintura que un Van Gogh, més joies que Cartier, més perfums que Chanel, i ostenta unes ungles agressives de tigressa. Què hi farem si l’amor no només és cec».

I tanta raó com tenia l’articulista, el món és foll, el món s’ha begut l’enteniment, i jo contrari a qualsevol cosa que pogués alterar la naturalitat, començava a enfollir amb ell. Cardant pels ascensors, deixant-me sacsar el piu per una mà desconeguda, perdent l’oremus per un bon exemplar de fembra com la Carme, i ara pendent d’una carta, d’un avís que no acabava d’arribar mai, i que potser mai no arribaria. La bústia, un dia i un altre dia, apareixia buida. No volia malpensar del carter, però i si s’hagués equivocat en tirar-la-hi? La veritat és que, tot i així, ja m’imaginava venent articles de senyera, roba interior, de qualitat, els millors segur que ho devien ser o almenys jo m’ho havia de creure, encara que havia de reconèixer la meva ignorància en el tema, no tenia criteris de comparació, i les últimes dones amb qui havia tractat no m’oferiren pas cap peça de mostra d’aquest tipus de bé de consum, que em servís per introduir-m’hi. És clar que amb els dies que jo havia tingut per a donar tombs a l’assumpte, havia planificat prou bé la meva tàctica de vendes. Per què no em podria dirigir també als marits, a la gent de diners d’empreses importants o executius? El perfum i la roba interior sempre eren un bon regal, inesperat, atractiu i, per què no, seductor.

És clar que era fàcil de convèncer, però després d’haver rebut la comunicació vaig presentar-m’hi novament tan aviat com vaig haver acabat d’obrir la carta. La Istar em proporcionà la seva primera felicitació. Aquella idea de sortir-me de les llistes de possibles clientes, treball dirigit que en diuen, i de provar amb els seus marits, o d’altres que mai no haguessin mantingut cap relació amb l’empresa, li va fer veure un nou objectiu en el seu mercat. Fins i tot em van donar una cartera d’aquelles per a dur el mostrari. A dins hi havia tot tipus de peces de vestir interiors i tota mena de colònies, sabó i d’altres articles de perfumeria. Em deixaren el camí lliure fins després de deu o quinze dies, que havia de tornar per a passar comptes, com en diríem en llenguatge d’estar per casa. Així és que jo m’ho vaig prendre amb tranquil·litat, ja que m’havia d’estudiar bé quin tipus de material duia dins d’aquell ben confeccionat maletí. I quina no va ser la meva sorpresa quan allí hi vaig trobar, ben folrat amb el seu plàstic, un carnet d’identificació de l’empresa, això sí, sense fotografia, però sempre podria justificar-me amb algun altre tipus de document. Manel Delavila, tècnic en vendes dirigides. I dessota una signatura il·legible. A la dreta l’anagrama de SUAUFI, SA, que ben segur que deveu conèixer.

Aquell vespre refrescava més que no pas d’altres dies, podia començar a veure com apareixia la lluna per darrera d’un dels núvols que no havia deixat entreveure el sol en tot el dia.

—El senyor director, si us plau.

—L’esperava?

—No. Però la meva visita pot ser del seu interès. —Mentrestant, estrenava el meu nou document—. Manel Delavila de SUAUFI. Sí… Gràcies, m’espero.

Se sentia lleument la veu de Joan Baez cantant en estranger, conduïda per tota l’oficina per la instal·lació del «fil musical». La verdor de les plantes contrastava amb la grisor dominant de l’emmoquetat i de l’entapissat de les butaques.

—Molt amable.

Ara sonava allò del «ramito» de violetes de Cecília, i jo al llindar de la porta. Havia dut al maletí l’estoc de roba interior, ben segur que deixaria impressionat aquell marit que m’esguardava dins d’aquell despatx.

—Passi, passi —em repetí la secretària.

És clar, i si aquell senyor s’ho sabia muntar bé, podria oferir-li un regal a la secretària, que ben segur que en seria mereixedora. Vaig passar.

—Bon dia.

Havia sortit del foc per a caure a les brases, això sí que no m’ho esperava jo; però vaig fer el cor fort i cap dins, començava a sortir-me malament això de la venda dirigida al meu criteri.

—Sóc Manel Delavila de SUAUFI. La coneguda marca d’articles femenins.

—Es tracta de vendes, oi? —em digué ella, en un to de veu a cavall de la feminitat i la imposició.

—No exactament. Si jo no fos conscient que allò de què vull parlar-li no fos del seu interès, no m’hauria atrevit a molestar-la.

Duia uns cabells, tots fets enrera, allargassats fins a mitja esquena i embolicada, sí, embolicada així com sona, la cua, amb una bonica tela del mateix color que el vestit, d’escot moderat, que era reduït per un collaret de peces daurades, segur que d’or.

—SUAUFI vol expressar-li les més sinceres disculpes per no haver-la visitada abans i fer-la membre del nostre directori de clients, o mai més ben dit, clientes. Formo part d’una extensa xarxa de tècnics en venda dirigida i en concret el meu departament de roba interior ha cregut convenient de mostrar-li tots aquells productes que vostè mai no podrà trobar a cap comerç, per molt especialitzat que sigui, i amb la comoditat de no haver de buscar-los, ja que la seva adquisició és domiciliària. —Em sentia satisfet de la lliçó que li estava donant, i ella sense gosar d’obrir el piu. Però, més aviat ho hagués pensat.

—Vostè, el duu el mostrari, oi? Perdoni un moment… —Va acostar-se a un dels aparells intèrfons de la tauleta auxiliar de la seva esquerra i…—: Ester, no em molesteu fins que acabi amb aquest senyor que és al despatx.

»Ara ens deixaran tranquils i el podré atendre millor; pensi que si algú entrés, podria fer mal efecte.

—Sí, ho comprenc —vaig dir sense comprendre-ho. Vaig deixar el maletí a la butaca del meu costat i el vaig obrir—. M’agradaria mostrar-li en primer lloc aquest conjunt de blonda compost de dues peces… Aquí pot veure les bragues i els sostenidors, comprovi vostè mateixa la suavitat que han estat capaços d’aconseguir. El poc teixit utilitzat és disseny exclusiu, que reforçat per aquestes tiretes li asseguren una subjecció segura i li permeten utilitzar escot llarg sense preocupar-se del problema que, per experiència, coneix més bé vostè que no pas jo al respecte. Les calces són confeccionades amb el mateix tipus de teixit i li poden permetre de dur, en alguna ocasió, algun tipus de vestit o fins i tot de pantalons ben cenyits, sense el patiment de veure’s amb el doblec marcat de la goma, que qualsevol altre tipus de braga convencional sol produir. A més, per assegurar-li més comoditat, cada mida d’amplada de cintura disposa de tres números diferents, cada un corresponent a una forma concreta de vulva i de pubis. —Vaig mostrar-li tots els articles que duia i només observava, sense dir pràcticament res. No sabia si la podia convèncer o no—. La secció de perfumeria no la duc ara mateix, però si creu que pot interessar-li li deixo aquest catàleg i puc passar amb les mostres quan vostè cregui més interessant.

—Aquell primer model que m’ha ensenyat, no el tindria de color negre…

—Sí, en negre sí, junt amb el blanc són els únics colors que han decidit de confeccionar, per raons òbvies d’estètica, és clar.

—Podria emprovar-me aquest model?

—Sí, i tant, bona fóra que no donéssim el servei complet… Tingui.

Va aixecar-se i em pregà que l’esperés un moment. Va obrir una porta de la dreta del despatx que donava a una mena de sala de consells, s’hi tancà un moment, i en tornà a sortir.

—No li molesta si m’emprovo aquests altres models, oi? I els sostenidors.

Els li vaig donar. Ella tornà a l’habitació i s’hi tornà a tancar. Aquest cop va trigar més a obrir la porta. Va entreobrir només la porta i em cridà:

—Senyor Manel!

Només treia el cap pel forat de la porta que deixava obrir i va dir:

—Pot venir un moment, si us plau.

Jo hi vaig anar. Ella mantenint-se a dins i jo sense gosar endinsar-m’hi, va prosseguir:

—Els sostenidors perfectes —me’ls hi vaig mirar perquè s’havia despullat de mig cos per amunt i se m’havia plantificat al davant—, però les calces, no sé si demanar-li-ho, però m’agradaria que vostè mateix les mirés. Passi —va dir-me. Vaig passar. Ella tancà la porta.

A terra hi havia les calces que devia dur, eren de color rosa, netes i polides. Els sostenidors li sostenien els pits discretament perfectes. La roba li retallava part del mugró, que era exageradament gros. La seva espatlla, ben feta, devia ser molt suau.

—Veu, els sostenidors són meravellosos. —I se’ls descordà—. És que a més són molt pràctics.

La nuesa total dels seus pits no em vingué de nou perquè la roba de la peça era transparent. I se’ls posà altre cop. Haig de reconèixer que m’excitava veure-la posar-se els sostenidors. La tia estava força bona. Primer es cordà la tira que els subjecta i tot seguit, lentament, com si volgués tenir cura de no esgarrinxar-se’ls, donà la forma amb la mà a cada part que cobriria la mamella, i sense treure-hi la mà se l’agafà, el pit, amb l’altra i hi col·locà el trosset de blonda al damunt, i en tragué la mà. Mentre els seus dits, de llarg, anaven resseguint aquell monticle musculós d’àpat tendre, es va fer venir, fins als dits premsadors, el tirant, que deixà reposar al muscle. Repetí l’espectacle, ja amb més agilitat, amb l’altra glàndula.

—És que és veritat que me’ls sento molt bé… Sí. —Mentrestant se les enlairava amb les mans i els mugrons se li endurien.

A mi no m’hauria fet res d’ajudar-la.

—Sí que li queden molt bé —vaig dir jo.

El caparró de la meva eina també devia voler gaudir de l’espectacle, ja que començava a sortir per damunt de la goma de l’eslip. Sort que els pantalons amples que duia no li permetrien de fer-se important en embalum. Me la mirava embadalit, mai no m’hauria cregut que un director femení d’una entitat tan seriosa com volien fer creure es desbragués i es desmamellés així per emprovar-se una peça de roba davant d’un venedor. M’hi hauria tirat a sobre i m’hauria agradat fer-li el que em demanava de fer la fava. El mugró continuava tes i ella parlava, em deia alguna cosa que hagué de repetir més d’un cop perquè jo retornés del somni i tornés a caure de ple a la realitat de tenir aquell cos allí davant. Per fi vaig poder sentir el que feia estona que em deia.

—Les bragues no acabo de sentir-me-les prou ben posades. Miri’m com queden, me les noto potser massa amples, oi?

Valga’ns Déu, nostre senyor! S’havia aixecat el vestit i m’oferia un nou panorama que no podia defugir. Vaig acaronar-lo amb la mirada. Me l’hauria tirada allí mateix, però feia temps que no havia fet una penetració clàssica, amb llit inclòs —vaig fer un cop d’ull a aquell saló per si en cap racó n’hi hagués algun. Em vaig incorporar i després de reposar a terra un genoll, com els sastres en emprovar-te el vestit, la vaig fer girar, controlant el seu moviment amb les mans a les cuixes. Ben d’esquena, amb les natges a un pam del meu alè, les hi vaig obrir amb les mans per veure com li quedava la tira dins la ratlla del cul. Vaig demanar-li que es girés un altre cop. I quin parrús que tenia! Un de perfectament retallat per la vora de l’engonal. Vaig permetre’m de doblegar-li el teixit cap dins tot acariciant-li la molsa de la vulva.

—Necessitarà una mida més petita.

Ella m’havia ajudat obrint lleument l’arc de l’entrecuix. Sense haver perdut de vista encara aquell llindar de cony, vaig observar com la blonda absorbia degoteigs humits de la cavitat. Vaig arrodonir-ho posant-li la mà, des del davant, per perllongar la divisió de les natges, dibuixant-la amb el capciró, fins al ventre.

—Són suaus —va dir.

Se sacsejà i somrigué. M’arribà el seu perfum, un perfum de fembra neta, des del seu entrecuix, el fluix que escopia perfumava el seu radi d’atracció animal.

—Necessitarà una mida més petita —vaig repetir.

Jo vaig agafar-les de damunt la taula que hi havia mentre ella, sense deixar caure el vestit, se les anà abaixant fins que tragué els dos peus, un per cada un dels forats d’aquella peça humida. Li quedà el parrús a l’aire i les hi vaig donar més petites.

—Aquestes li aniran bé —vaig dir.

Ella se les posà i vaig notar com li feia nosa el vestit. Va descordar-se el gafet i li relliscà tot el vestit fins a terra.

—No li molesta, oi? —em digué.

—No es preocupi per mi.

Se les acabà de posar i vaig agenollar-m’hi de nou per comprovar-li la mida. Vaig tornar-hi a passar les mans i sense adonar-me’n vaig entretenir-m’hi més estona del potser necessari.

—Són fantàstiques —exclamà.

Vaig treure les mans i vaig posar-me dret. Ella s’hi dugué la mà i s’hi premé el palmell.

—És excitant aquest teixit —va dir.

M’agafà la mà i se la hi posà. Va fer un ràpid canvi de pes del seu cos sobre les cames i les obrí.

—És que a mi m’agrada que els homes em toquin per damunt de la roba. Li importa de fer-m’ho?

—No —vaig dir.

Vaig buscar-li el botó. «Així» —va dir. Deixava les calces molles. Amb l’altra mà vaig anar-li a buscar els pits i, sempre per damunt del poc teixit que els cobria, vaig arrodonir-li els mugrons amb els dits. Ella entrecreuà els-dits i es posà les mans al clatell. Vaig besar-li l’aixella i els pits, mentre havia deixat de grapejar-li el cony. Vaig posar les meves mans a les seves natges nues i a l’esquena i a l’espatlla. Tota ella era suau. No va deixar que li besés la boca. Va començar a caminar enrera, fent-me seguir a mi, fins a la taula i s’hi assegué. Ella va desfer-me els pantalons i em féu caure tota la roba que calgué per deixar-me el piu enlaire. Amb els peus es tragué les sabates i va ajaure’s damunt la taula. Va passar-me les cames per damunt de les espatlles. A les calces se li dibuixava tota una taca que procedia del seu forat. La seva cara era plaer. Vaig tocar-li altre cop els pits que se li havien aplanat i li vaig prémer els mugrons per damunt dels sostenidors. Ella s’estremí. Badà la boca i tragué la llengua per resseguir-se el llavi superior. Va tancar els ulls. Vaig acariciar-li els peus i les cames fins a l’entrecuix. Les hi resseguia amunt i avall sense parar mentre ella, per primer cop, m’agafà l’eina. La tenia aixecada i tibant com mai no recordava. Se la fregà per damunt les calces i amb l’altra mà em sospesava les cantimplores. M’agradava, a ella també li agradava. Després, quan notà que ja no podíem aguantar molta estona més sense escórrer-nos, va apartar la poca roba que li privava el pas a la meva pixa i li indicà el camí. Entrà llefiscosa ràpidament fins al final del seu recorregut. Ella es movia. Jo em moguí. Vaig agafar-li els canells i ella s’agafà a la vora de la taula per impulsar-se. Jo estava a punt d’explotar, però va escórrer-se primer ella quan va baixar les cames fins al meu cul per no deixar-me fugir i estrènyer-me la seva xona al meu sexe. Ella no podia més i provava de tancar les cames. El meu cos li ho impedia. Volia desfer-se del meu membre, però jo no II ho vaig permetre.

—No puc més —va dir.

Jo finalment m’hi escorreguí i ella estigué a punt de fer-ho un altre cop. Vaig deixar-la i tombà el cap. Vaig reposar un moment damunt del seu cos. La meva galta tocava els seus pits i els hi vaig besar. Després de poc la meva, arraulida, sortí com escopida del seu cau; només fou retinguda un moment per la goma de les bragues que l’estrenyien a la seva cuixa, on deixà senyal de l’escorreguda.

Quan jo vaig aixecar-me per posar-me bé els pantalons ella va obrir els ulls i s’anà aixecant i baixà de la taula.

—És una cosa fora de sèrie —va dir.

—Sí, aquest teixit és fantàstic —vaig reconduir jo els seus mots cap a la venda.

—Me’n quedaré mitja dotzena de cada —va dir.

«Fantàstic» —vaig pensar jo. Vaig esperar que s’acabés de vestir i es col·locà de nou l’escot al seu lloc.

—S’han mullat… —Tornant-me totes dues peces i oferint-me de nou un somriure d’agraïment.

Vaig prendre nota de les seves dades per fer-li arribar la comanda i em recomanà de dur-ho a la seva adreça particular, volia conèixer més productes de la firma que tan destrament havia començat a representar.

En sortir al carrer semblava sentir els aplaudiments que m’havia ben merescut.

Plovia, sempre plovia, i d’esperar l’autobús —m’havia acostumat a anar amb autobús— vaig arribar xop a casa.