Capítol 5

Quan vaig fugir, amb les presses per desaparèixer d’aquella casa, vaig deixar-m’hi tot el material per allí escampat. Jo, evidentment, no volia tornar-hi per recollir-lo, ni tampoc no volia enviar ningú a buscar-lo, ni tan sols un missatger d’aquells que els avises per telèfon. Així que havia de solucionar-ho tan aviat com pogués, o almenys comunicar a l’empresa que havia perdut tot el material, o que me l’havien robat. Calia que busqués una excusa perfecta. A més, ja hi havia d’anar perquè feia més o menys els dies que havíem acordat per tal de tornar-hi i passar comptes. L’endemà al matí, em vaig llevar tard, massa tard per a anar a donar explicacions a la feina de la pèrdua, però no per això el temps se’m girà a favor. Vaig anar-hi igualment.

—Si us plau, la Istar hi és…? Del Manel Delavila.

Els budells em feien rau-rau de no haver ni esmorzat. Em va fer passar. La Istar es va aixecar per rebre’m.

—Et trobes millor? —em preguntà, jo no sabia a què es referia—. Fa una estona que la senyora Pobert ha enviat la seva minyona amb el material que se’t quedà allí a casa seva, i m’ho ha explicat tot. —Jo sentia com se m’anaven enrogint les galtes i la suor em començava a davallar pel front—. Ja et trobes millor? Vas tenir sort que la senyora Pobert t’acompanyés fins a casa, no tothom és igual, i per un desmai no tothom en fa tant de cas. No calia que vinguessis si no et trobes prou bé.

«0 sigui que la senyora em va recollir totes les coses i m’ho ha fet dur a l’empresa, i inventant-se una bona història per no descobrir-se» —vaig pensar.

—Bé, Manel, com han anat les vendes? —Em donà el maletí i vaig obrir-lo per treure els fulls de comanda.

—Mira Istar, aquí tens les comandes, la senyora Pobert volgué de tot.

—Sí, sempre hi ha alguna clienta que es queda tots els productes.

—Després aquesta altra és d’una clienta nova que vaig fer, és la directora de…

—Et vas saber moure. I què més?

—No, no res més.

La Istar em mirà sorpresa, irritada.

—Manel, t’havia dipositat una confiança que no m’has sabut compensar. Vull dir-te que fins i tot em va telefonar la directora, la Rosa, per dir-me que ets molt competent i avui al matí la senyora Pobert per dir-me el mateix i felicitar-nos per la teva contractació, però els meus superiors són molt estrictes i l’únic fet que miren són el nombre de comandes fetes per agent, i tu no has arribat al mínim exigible en el primer període de prova. D’això en deus ser conscient, oi? I no puc deixar-te continuar.

—No em podeu donar una segona oportunitat?

—No, em sap greu.

—Doncs, això deu significar que m’acomiadeu, oi?

—Si tu prefereixes dir-ne així, sí. Et prepararem la liquidació i te l’enviarem per gir postal. Ara perdona’m, haig de reunir-me amb els altres caps de secció.

Encaixàrem i obrí la porta. Jo vaig sortir d’esma al carrer i vaig agafar un diari del quiosc, per inèrcia, suposo. La gent pel carrer, cadascú anava a la seva. Els uns el travessaven aprofitant que els cotxes s’havien aturat en caure’ls el vermell al davant, els altres caminaven per la vorera atrafegats. Els cotxes, embalats, provaven de vèncer les hores. Algú corria desesperat per poder enxampar l’autobús que no esperava ningú. Tota aquella munió de gent amb qui m’encreuava i que m’avançaven a glopades, ignoraven la meva mala llet, perquè això sí que era tenir-ne, com si de feines en trobessis a cada cantonada; no és que es tractés d’una feina d’aquelles definitives però sí que m’hauria ajudat a suportar les meves deficiències econòmiques. Calculava, però, que de la liquidació em deurien arribar quasi tres bitllets dels grossos. Em vaig asseure en un banc de la plaça i vaig regirar el diari com aquell qui ja sap que no trobarà res que pugui interessar-li, i així fou. El vaig llençar en una paperera. No sabia què podia fer i vaig anar a esmorzar a Cal Mario.

—Com va, Manel? —va dir-me el Mario—. Fots mala cara.

Pràcticament no vaig tornar-li resposta ni li dirigí la paraula. Ell es girà cap a la cafetera i com si sabés, per fi, el que jo volia i em preparà un cafè.

—Un cafè, oi? —digué.

—M’he quedat sense feina —vaig respondre.

Ell es girà amb cara d’aquelles que poses quan cal que posis cara de comprendre la situació d’altri quan en realitat tant te fot el que pugui passar-li.

—Ho sento noi —digué—, avui en dia això pot passar a qualsevol. Però t’ha durat ben poc, no?

—Massa poc. Tot per culpa d’haver-me pres massa seriosament la feina. Volien vendes, no tècnica. No m’han donat ni l’oportunitat de demostrar-los el que hauria pogut produir el meu sistema. M’ho prenia massa seriosament. Hauria hagut de venir aquí, i dona que entrés oferir-li les calces i…

Vaig aixecar els ulls del cafè i el Mario semblava que no m’escoltava ja que atenia nous clients que havien entrat. Aviat tornà cap a mi.

—Què em deies, Manel?

—No, res. És un fàstic —vaig dir per acabar, i ell hi assentí mentre anà més avall per rentar quatre gots i dues tasses.

Vaig agafar La Vanguardia, que en aquesta hora ja era plena de molles i de taques d’oli, tomàquet i fuet. Vaig arraconar-la altre cop.

Els dies que seguiren foren del tot apàtics. Els vaig aprofitar per repassar les notes que havia anat prenent per allò del premi i vaig tenir temps de començar-les a passar en net. L’enregistrament de la primera Istar ja l’havia transcrit i l’havia arranjat perquè prengués forma literària. Començava a tenir prou fulls escrits per a arribar a decidir de no deixar-ho córrer. Vaig tornar a aquell bar on va començar tota la història. Vaig seure en un tamboret prop de la porta, al taulell, i vaig repetir fins i tot amb la beguda, entrava i sortia gent cada moment; en obrir i tancar la doble porta que hi havia, et recordava que encara era de dia, m’havia acabat la copa amb un parell de glops i vaig repetir-ne una altra.

—S’hi asseu algú aquí? —La noia s’hi quedà en oferir-li jo el tamboret amb un moviment de cap. Les paraules sé silenciaren novament una llarga i angoixosa estona, en aturar-se per uns instants la música:

—Véns molt sovint per aquí? —vaig preguntar.

—No, és el segon cop que he vingut, però m’agrada, sembla que et puguis oblidar de tot —digué intentant mantenir la conversa.

—Hi ha vegades que és millor no oblidar.

—Depèn. Pot ser que en part tinguis raó. Però jo sí que ho necessito. Surto esgotada de la feina i necessito tornar a la realitat.

—Doncs a mi, m’hi van fer tornar l’altre dia, a la realitat. En despatxaren.

—Però et deu haver quedat l’atur…

—No, no vaig superar ni el període de prova. I pensa que les clientes telefonaven i tot a l’empresa agraïdes de la meva visita.

—Clientes? —va preguntar encuriosida la noia.

—Sí, havia trobat una casa que m’oferí l’ocupació d’agent de vendes de roba interior, femenina és clar, i del sector de perfumeria…

—Em sona a negoci brut.

—Potser sí, perquè de la mateixa manera que m’agafaren, m’han fotut al carrer. Ni les gràcies no m’han donat.

—I ara què?

—Res, a passar gana. Només em queda fer alguna cosa com a escriptor.

—Escrius?

—Poc o molt. Preparo una cosa per a un concurs i espero el premi, però això és com una loteria, si et toca t’ha tocat i, si no, tot el treball te’l pots fotre al clatell, perquè ja em diràs tu com el vens, i el budell no l’omples de contes ni de fulls de paper.

—Fa temps que vaig conèixer un noi que també escrivia, i va haver de canviar les lletres per les salsitxes, se’n va haver d’anar a fer de cambrer a un frankfurt. El pobre xicot les ha avorrides per a tota la vida…

Tots dos coincidírem amb la copa a la boca assaborint el glop que primer et gelava la gola i et feia bullir l’estómac en arribar-hi.

—Però allò que compta és tenir alguna cosa més o menys segura, com a mínim per a omplir el pap.

—Et convido… —m’assegurà ella.

—Com?

—Que et convido a sopar. Conec un restaurant…

—No, no puc acceptar-ho.

—Que t’espera algú, potser?

—No, no es tracta d’això, però em sap greu que em convidis a un restaurant, costarà força diners.

—No et preocupis d’això. T’ho prego. A més jo ja tinc gana ara, he dinat poc i m’abelleix un soparet amb companyia.

Vam sortir del bar. No ens havíem ni presentat i ja anàvem a sopar junts. És clar que a mi l’organisme segur que m’ho agrairia, feia temps que no havia engolit un bon plat de bona cuina, però em sentia com un aprofitat en no poder correspondre-hi. Ens hi dugué un taxi. Parlàvem de tot i de res, però encara no m’havia dit tampoc quin tipus de feina feia.

—Ets administrativa potser?

—No, telefonista… Tot el dia fins quan tu m’has vist entrar al bar, estic enganxada al telèfon.

Ens dugueren un primer plat que era per a sucar-hi pa. I amb ell arribà el seu nom:

—I a més, per si no en tingués prou amb les comunicacions exteriors, tot el dia Laia per aquí, Laia per allà.

—Et dius Laia?

—Sí, i tu? No ens havíem ni presentat.

Menjava fent servir els coberts destrament, i jo, en canvi, per poder-la seguir amb destresa, em veia negre.

—Doncs t’asseguro que mai no n’he fumat cap de cigarret. I per la feina m’aniria d’allò més que malament, ja que no podria ni parlar. M’irrita aquesta gent que no poden ni respectar un lloc públic, i da-li, da-li, van fotent-li.

—Jo fumava; ho vaig deixar amb l’última puja de preus. Un dia vaig sentir-ne un, d’home, que deia que ho havia deixat per no donar ni un duro de benefici al govern; ja ho veus, és clar, que ell devia ser d’aquells que es creuen omnipotents i que sempre tenen la raó, però pots trobar-te cada maniàtic…

—Sí, i mira que jo hi entenc en això de maniàtics. Et revelaré un petit secret, són poques les persones que el saben. —I parlant més fluix prosseguí—: Sóc telefonista en una agència d’aquestes que s’anuncien als diaris com a telèfon eròtic…

—Ah sí?… —vaig exclamar.

—No et deus pensar que sóc una puta…

—No, per què?

—Hi ha molta gent que s’ho pensa, per això jo i totes les meves companyes procurem no dir-ho gaire; a més, és considerat una professió com qualsevol altra, fins i tot ens donen d’alta a la seguretat social, però com a telefonistes.

Jo no vaig donar-li importància, no em pensava jo que hi hagués qui les pogués considerar putes, que dit pels seus llavis sonava com un crit que volgués escampar-se més enllà de la nostra taula.

—No pots imaginar-te quin tipus de gent arriba a trucar, gent d’aquella que volen mostrar-se respectables, i no et diré que no ho siguin, però de la mateixa manera que nosaltres no volem escampar-ho als quatre vents, ells se senten atrets per una relació fora de la normal que poden mantenir, però que no són capaços de dur-la a terme.

—I són moltes les trucades…

—No t’ho creuries, hi ha vegades que els hem de fer fer torn i tot. I encara més sorprenent és que a voltes han trucat dones que no se sentien satisfetes amb la relació matrimonial.

—I una cosa, Laia, com us ho feu per a cobrar amb targetes de crèdit, si ni vosaltres ni el client no us coneixeu?

—És ben fàcil. —I m’ho explicà, havia estat sempre una curiositat per a mi. I prosseguí—: És una empresa, la recepcionista de trucades manté el primer diàleg amb el client, preguntant quin tipus de conversa li agradaria de mantenir, i després passa la trucada a la telefonista corresponent, de tant en tant anem fent torns, no és que tinguem una especialitat en monopoli. A més parlem de qualsevol cosa amb el client. Algú se’ns enfada i tot si creu que li hem preguntat alguna cosa de caire personal; nosaltres mai no donem el nostre nom real, però ells no ho saben.

—Però ha de ser divertit.

—Al començament de fer-ho sí, però després és una rutina com d’altres feines. El que és divertit és quan vol parlar amb tu un client que és al seu despatx i t’ha de demanar disculpes, perquè el truquen per un altre telèfon, i quan torna a la línia sent dir: Xato, se’ns ha acabat el temps, hauràs de tornar-me a trucar. Recorda’t, sóc la Laura. —Modulà la veu al seu punt just d’articulació—. I penges.

—I es queda amb un pam de nas. —Vam riure.

—N’hi ha que ejaculen i tot…

—I no poden enganyar-te? Dir-te que ho han aconseguit i no ser veritat.

—No, es nota. Pensa a més que com que el temps és limitat, volen aprofitar-ho i volen mantenir una conversa ràpida per intentar d’aconseguir-ho.

—I de què parleu? —vaig dir—. No et molesta, oi, que et faci tantes preguntes?

—No. Hi ha vegades que m’agrada i tot parlar-ne per deixar al seu lloc quina mena de dones som. Normalment cada client és un món. Tots tenim la nostra dèria, normalment, és una caixeta difícil d’entrar-hi, però el fet de no mantenir un contacte físic, o fins i tot visual, en veure’s assetjats pel temps els fa ser més decidits i, si no, els hi aninem. Hi ha vegades que jo comparo els nostres diàlegs amb la literatura eròtica. —M’havia tocat a mi, però jo no gosava dir-li el treball que tenia entre mans—. Amb l’única diferència que el sistema telefònic és directe i personal, cada client pot fer-se la seva pròpia novel·la.

—Però, no creus que pot tractar-se de gent malalta…

—No, a qualsevol home, crec jo, que li agrada de despullar mentalment alguna dona, generalment els fas creure que et masturbes allí, per la seva veu o per la seva companyia telefònica, i tots solen preguntar-te com són els sostenidors o les calces que duus. Són situacions que, com et deia, en qualsevol llibre eròtic, les trobes. Disposem d’una àmplia biblioteca d’exemplars del tema i d’altres publicacions periòdiques per a consultar.

—Però no pot tractar-se d’alguna desviació, com et diria jo, mental?

—No. Això puc assegurar-t’ho. El problema és la repressió que hem sofert. Els tabús que encara tenim. Les bones maneres. La societat que és així. N’hi ha, de centres de telèfon eròtic, que no es preocupen gaire de donar un bon servei; no és el cas del meu. Jo vaig anar-hi a parar perquè no trobava cap altre tipus de col·locació, però pensa que ens exigeixen, a totes, estudis superiors; a més fem cursets específics de psicologia, llengua i articulació de la veu, o sigui que es tracta d’una professió totalment desconeguda i prou mal vista.

Vam sortir del restaurant, ja de nit. La Laia es va queixar que tenia frescor; per un moment vaig pensar d’invitar-la a pujar a casa, car hi passàvem a prop, però no em semblava prudent. Jo no vaig gosar-li de comentar que era un d’aquells escriptors de literatura eròtica, em feia un no sé què, ja li ho diria més endavant, perquè havíem quedat de tornar-nos a veure l’endemà mateix.

—Doncs, qui ens truca sol ser gent de classe mitjana-alta.

El carrer s’havia buidat a poc a poc i les llumetes dels pisos bastien el tapís típic de la ciutat a punt d’adormir-se. La Laia em féu lleument un petó a la galta, com si no gosés tocar-me, s’allunyà amb taxi carrer enllà i en el silenci de la nit semblava encara sentir les seves darreres paraules:

—M’agrades…

El cotxe giravoltà solitari la cantonada i jo pensatiu em vaig asseure a l’escaló del jardí de davant de casa. Algú des del balcó de casa seva m’enviava la veu d’un violí que s’ofegà aviat pel soroll rovellat d’una sirena.

L’endemà fou una gran festa per a mi; ja de matí, només llevar-me, vaig començar a parar taula amb tota perfecció, me la mirava i remirava, canviava les coses de lloc per buscar-li la més perfecta composició, perquè l’equilibri estètic es mantingués. Vaig canviar tres cops les tovalles, vaig concedir importància fins i tot al seu color, que no sobresortissin més d’un costat que no pas de l’altre, els gots a quatre dits del plats, i els plats just un pèl cap dins ran del cantell de la taula. Vaig endreçar-ho tot, sobretot la cuina, que es veiés neta com una patena. Gairebé tot era a punt, el sopar mig enllestit, tot coses fredes, així ho podia deixar tot preparat i en arribar ja podríem sopar. Vaig comprar un parell d’espelmes de les llargues que haurien de flanquejar la taula. Només faltava que la Laia acceptés la meva invitació de venir a sopar a casa.

—Hola. Quina veu que tens…

—T’agrada, eh?

—Tens veu de mascle dels forts.

—Parla’m de tu.

—Sóc la Laura, t’agrada el meu nom?

—M’estimaria més conèixer-te…

—Jo també, xato, però ja saps que això no pot ser.

—Ni a fora de la teva feina.

—No, no és permès. Fa calor.

—Sí.

—Em descordo la brusa, t’agradaria veure-ho, eh?

—Portes sostenidors?

—T’agradaria que en portés, no?

—Si fossin negres, sí.

—Ho has endevinat, me’ls he posats per si telefonaves. No t’agradaria descordar-me’ls tu, xato meu?

—I tant que sí, a més deus tenir uns pitets bonics, no?

—Per a tu, són per a tu, ara me’ls toco…, així, els mugrons… Ah! Els mugrons, llepa-me’ls… Jo ho provo, vull xuclar-me’ls, vull treure’n suc. Els mugrons em surten. S’han fotut durs. No m’acabo de treure la brusa; així me’ls puc tocar pel damunt. Tu et toques? M’agradaria tocar-te jo…

—Quedem…

—No, ho voldria ara mateix. Més tard ja m’haurà passat l’escalfor. Deixo les cames estirades. Ho sents? I em desfaig els pantalons. A tu et tiben, xato? Estic mullada. Ahhh! M’hi he passat la mà. Uixxxx! Em cou. La culpa és teva, cabró. Tens la veu de tenir una polla més grossa que un cavall. Ara, xato meu, obro les cames i m’abaixo una mica els pantalons. T’agradaria que t’agafés la mà i te la hi passés. Parla’m, vull que em diguis alguna cosa…

—Jo, no sé què dir-te. T’agrada fer-t’ho tu sola?

—M’ho fas fer tu. Ho faig per tu. Tu et toques?

—Sí… M’agrada que tu t’obris de cames.

—Escolta: xis, xis, xis… Ho-has-sen-tit-com-m’hi-he-fregat-el-telèfon? Ara tanco les cames, em premo el cony. Xato, no puc més, i tu? M’arrodoneixo el mugró amb els dits. Xato, començo a respirar ràpid. Vull que et toquis. Agafa-te-la. Abaixa’t i apuja’t la pell. T’agradaria que la mullés, eh? Et tiba? M’abaixo més els pantalons i les calces. Oh, xato, hauria de tallar s’ha acabat el temps…

—No!

—Et toques, eh? Fes-ho més fort. Mulla-te-la. Oh, no, ara no!

—Què?

—No.

—Què, què?…

—M’escorreré. No talleu el telèfon! Xato, vull que ens escorrem tots dos alhora. Xato, saps què em fan? Quina llengua. La meva companya se m’hi ha amorrat per sota la taula. Xato, té una llengua que se’m clava al forat, em xucla. Ara hi acobla els seus llavis i me’l xarrupa. Em-passa-les-mans-cap-al-cul. Xato! Ara-em-ve. Emm vee. Nooo-puc. Ahhhh!!!

—Uff!!!

—Ahh!!!

A les set ja feia estona que jo m’esperava al bar. Ella, la Laia, es retardava. Jo glopejava el mateix de sempre.

M’envoltà amb el braç i em repetí el petó d’anit; vaig correspondre.

—Hola, Manel.

No sabia com podia oferir-li la meva invitació.

—Avui sóc jo qui convida…

—No, home, no, si vols repetim el sopar d’ahir.

—És que he preparat el convit a casa. I l’he preparat jo.

—Això és una altra cosa.

Ella va agafar la bossa que havia deixat a l’altre tamboret i sortirem donant-nos la mà, amb els dits entrelligats. En arribar al meu pis vaig posar música, la que havia preparat acuradament, vam seure al sofà i parlàrem d’ella, de qui era a més de telefonista. De mi poc, vaig poder evitar parlar de mi, no m’interessava que sabés gaires coses de mi, ja que m’hauria pres per un altre que no era jo, i m’hauria costat l’obligació de dir-li que preparava una novel·la eròtica, cosa que, de moment, tampoc no m’interessava que sabés.

—Vaig acabar la carrera de filologia, fa ara just un parell d’anys… Vaig perdre un curs que em suspengueren.

Ens vam asseure a taula i, mentre sopàvem, m’explicà que mai no havia mantingut relacions íntimes amb cap home, que quan estudiava sí que havia cregut enamorar-se d’algú, però que mai no arribaren a convèncer-la fins al punt d’oferir-s’hi del tot. Del sopar, gairebé no me’n parlà; és clar que de quatre llaunes i d’un plateret d’amanida russa no podia esperar cap elogi.

—És acollidora aquesta casa. M’agrada —va dir.

Vaig acostar-me a ella, ajupit al seu costat la vaig abraçar. Va baixar per seure a terra i ens vam fuetejar les llengües, mentre jo li clavava els dits als seus cabells, m’envoltava amb els seus braços i em feia córrer les seves mans per l’esquena, per sota de la camisa que m’havia fet sortir dels pantalons. Vaig deixar els seus cabells i li vaig descordar un parell de botons de la brusa per poder deixar camí a les mans vers els seus pits. Els seus sostenidors negres quedaren descoberts.

—Descorda-me’ls tu, xato meu.

—Vull tocar-te els pits.

—Per a tu, són per a tu, ara me’ls toco…, així, els mugrons… Ah! Els mugrons, llepa-me’ls… Oh!

Després de tres dies d’haver anat a esperar la Laia al bar de costum, i ella sense venir, vaig començar a desesperar-me. No sabia ni on vivia, i tot i saber de què treballava, no sabia a quina agència la podia trobar. Què podia fer? Agafar tots els anuncis del diari i començar a trucar a tot arreu? No hauria aconseguit de trobar-la ja que, si hagués trucat a la seva, no m’hi haurien deixat parlar. Potser s’havia posat malalta, o potser es va molestar perquè a l’últim moment jo no vaig accedir a penetrar-la i va tallar el joc sense haver pogut arribar, ni l’un ni l’altre, a cap punt culminant. No em conformava a haver-la perduda per sempre, la necessitava, volia acabar-la de follar. No podia deixar-la escapar.

En arribar novament a casa vaig recollir un sobre de la bústia. Mentre esperava que l’ascensor em vingués a recollir, vaig començar a obrir aquella carta d’on sortí una petita nota:

—M’era igual… Jo també li havia mentit.

La meva veu, fluixa, es feia un nus a la gola i es resistia a reconèixer que no la veuria més. Potser algun cop reconeixeria la seva veu.